El segle XVIII a Espanya i a Catalunya

Introducció

El segle XVIII a Espanya i a Catalunya

A Espanya, el segle XVIII va significar l’arribada de la dinastia dels Borbons i l’aplicació dels principis de l’absolutisme monàrquic.

Amb Carles III es va conèixer l’experiència del Despotisme Il·lustrat, amb l’aplicació d’algunes reformes.

• Per a Catalunya, el segle XVIII va suposar la pèrdua de l’autogovern, després de la derrota en la Guerra de Successió i l’aplicació del Decret de Nova Planta (1716), que va abolir totes les institucions catalanes i va imposar les de Castella. Malgrat la dependència política, Catalunya va experimentar en el segle XVIII un important creixement econòmic.

1. L’arribada dels Borbó al tron espanyol

1.1. La Guerra de Successió (1701-1714)

A la mort de Carles II, el 1700, Felip de Borbó va ser proclamat nou rei d’Espanya com a Felip V. D’aquesta manera s’implantava la dinastia dels Borbó i s’introduïa a Espanya el model absolutista francès.

El 1701 començà la Guerra de Successió amb dos fronts:

– Conflicte exterior. Per por de l’enfortiment del poder dels Borbó a Europa, diverses po­tències europees (Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’Imperi austríac) van declarar la guerra a França i a Espanya i van proposar l’arxiduc Carles d’Àustria com a candidat. Després, en el Tractat d’Utrecht (1713), van reconèixer Felip V.

– Conflicte intern. Castella donava suport al monarca borbònic i la Corona d’Aragó al candidat austríac. Després de la batalla d’Almansa (1707) i de l’ocupació de València i Aragó, el conflicte va acabar amb el setge i l’ocupació de Barcelona (1714).  

El 1713, l’arxiduc Carles heretà la Corona d’Àustria i temeroses de l’excessiu poder dels Habsburg, les potències europees van firmar el Tractat d’Utrecht que posà fi al conflicte i va reconèixer Felip V com a rei d’Espanya.

La Guerra de Successió Espanyola

1.2. La resistència catalana

Un cop signada la pau entre els contendents, només Barcelona i algunes ciutats de Catalunya van continuar oposant-se a Felip V. 

Ocupat gairebé tot el territori català, Barcelona va ser assetjada durant catorze mesos. La ciutat fou defensada sota el comandament de Rafael Casanova i Antoni de Villarroel.

L’11 de setembre de 1714 les tropes de Felip V van ocupar Barcelona. Una setmana després també va capitular Cardona i tota Catalunya va quedar sotmesa a l’autoritat dels Borbó.

El setge de Barcelona de 1714

1.3. L’absolutisme borbònic

• Amb els nous monarques borbònics es va implantar a Espanya el model d’absolutisme centralista francès, en què els regnes de la Corona espanyola van quedar unificats sota les institucions de Castella.

Els Borbons van unificar tot el territori, imposant unes lleis úniques, una idèntica administració i l’homogeneïtzació de totes les seves institucions.

Felip V va anul·lar tots els furs i institucions de la Corona d’Aragó, i amb els Decrets de Nova Planta es va imposar el sistema administratiu castellà a les terres de la Corona.

El territori va quedar dividit en províncies, al capdavant de les quals el rei va col·locar un capità general amb poder militar i administratiu, que exercia com a governador.

A cada província es van crear audiències per a l’administració de justícia i es van implantar corregidors i intendents.

2. El reformisme borbònic

2.1. El reformisme il·lustrat de Carles III

Els il·lustrats espanyols es van fixar com a objectius principals el creixement econòmic, la re­forma de la societat, la millora de l’ensenyament i la difusió i la modernització de la cultura.

Diverses dificultats, com el pes de l’Església catòlica i el conservadorisme, van obligar els il·lustrats a col·laborar amb la monarquia (Carles III). El rei no va renunciar al poder absolut, però va ser un exemple clar de monarca il·lustrat, i va dur a terme diverses reformes.

• Així doncs, durant el segle XVIII, malgrat que Espanya continuava sent una societat rural i estamental, es van millorar alguns aspectes de la seva economia, endarrerida i poc eficaç, i de la seva demografia: important creixement de la població, increment de la producció agrària, llibertat per comerciar amb Amèrica i modernització de la indústria (manufactures).

La dificultat econòmica principal va ser l’escassa demanda de productes a causa de la pobresa dels pagesos.

Carles III d’Espanya i família

3. La Catalunya del segle XVIII

3.1. La pèrdua de l’autogovern

• L’ocupació del territori català arran de la desfeta en la guerra de successió, va tenir conseqüències importants, com la publicació del Decret de Nova Planta (1716), que suprimia les institucions i constitucions tradicionals de Catalunya (Generalitat, Corts, Consell de Cent…), hi imposava les lleis i el sistema administratiu de Castella i fixava el castellà com a idioma oficial.  

• A partir de 1716, s’implanta una nova organització políticoadministrativa, amb la imposició, entre d’altres institucions castellanes, d’una capitania general i una audiència.

• A nivell territorial, s’imposa una nova divisió en corregiments, que substituïran les antigues vegueries.

• A nivell fiscal, s’imposa el cadastre, només a Catalunya.

Divisió de Catalunya en corregiments

3.2. El creixement econòmic de Catalunya

El segle XVIII va ser una etapa de creixement econòmic i demogràfic, acompanyat d’una urbanització creixent. La causa essencial del creixement fou la vitalitat dels diversos grups socials del Principat.

Cap al 1725 l’economia catalana va iniciar un procés de transformació: es va produir una creixent especialització agrària (vitivinícola), el sorgiment d’una indústria cotonera i la con­solidació d’una economia de mercat orientada cap a l’exportació.  

Hi va haver millores en l’agricultura, estimulades per l’existència dels censos emfitèutics, un contracte agrari que permetia al pagès quedar-se amb part dels rendiments agraris.

L’expansió agrícola va contribuir al creixement de les manufactures cotoneres conegudes com a indianes.

La indústria catalana al segle XVIII

3.3. La Il·lustració a Catalunya

Com a resposta al tancament de les universitats catalanes (1714), la burgesia de negocis va impulsar la creació d’una sèrie d’institucions econòmiques (Junta de Comerç), acadèmies (de Bones Lletres…) i escoles (de Comerç…)

D’aquesta manera, la Il·lustració a Catalunya va tenir un caràcter fonamentalment aplicat, mercantilista i industrialista. Destacaren Jaume Caresmar i Antoni de Capmany.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s