L’Estat liberal a Espanya (1808-1874)

Introducció

La construcció d’un règim liberal a Catalunya i Espanya

 Durant el segle XIX, Catalunya i Espanya va viure un procés de construcció d’un règim polític liberal. En morir Ferran VII va culminar la instauració a Espanya del liberalisme.

• Els monarques van veure limitats els seus poders per la Constitució i el Parlament.

• Malgrat això, el règim liberal espanyol es va caracteritzar per la intervenció constant de l’exèrcit en la vida política, per una participació molt restringida i per la limitació de llibertats.

• Els intents de democratització durant el Bienni Progressista (1854-1856) i, sobretot, el Sexenni Democràtic (1868-1874) van fracassar.

1. La Guerra del Francès (1808-1814): guerra i revolució liberal

1.1. La crisi de la monarquia borbònica

 La reacció de Carles IV davant de la Revolució Francesa va ser declarar la guerra a França (1793-1795), temorós de l’expansió de les idees liberals.

• La guerra va ser un fracàs i a partir de 1799, Manuel Godoy, el ministre més influent, es va aliar amb Napoleó per enfrontar-se a Gran Bretanya.

 Godoy va autoritzar l’exèrcit francès a travessar Espanya per atacar Portugal (Tractat de Fontainebleau, 1807).

• El descontentament d’una part de la població amb les decisions de Godoy va provocar l’esclat del motí d’Aranjuez (1808).

1.2. La Guerra del Francès (1808-1814)

 La guerra contra la França revolucionària i el descontentament de la població amb les decisions de Manuel de Godoy, el ministre més influent de Carles IV, van accelerar la crisi de l’Antic Règim a Espanya.

• Després de les abdicacions de Baiona, Napoleó va nomenar el seu germà, Josep Bonaparte, nou rei d’Espanya (1808), que va provocar la rebel·lió popular: el 2 de maig de 1808 Madrid s’aixecà contra les tropes franceses. Era l’inici de la Guerra del Francès.

• La guerra es va desenvolupar en tres fases: la resistència popular, protagonitzada pels grups patriotes organitzats en guerrilles; l’ofensiva francesa, que va comportar llargs setges de ciutats espanyoles; i finalment les victòries angloespanyoles.  

– Es van crear juntes per dirigir la resistència, coordinades per una Junta Suprema Central, mentre grups de patriotes s’organitzaven en guerrilles.

– El 1812, la campanya de Rússia va obligar Napoleó a desplaçar part del seu exèrcit a aquell país.

– L’ajuda de les tropes britàniques va ser decisiva i, a finals de 1813, els francesos van abandonar el territori espanyol.

• En 1813 es va firmar el Tractat de Valençay, pel qual Ferran VII recuperava la Corona i Napoleó retirava les seves tropes.

1.3. Les Corts de Cadis

• Les abdicacions de Baiona van deixar un buit de poder, ja que el rei Josep I no va gaudir mai de l’acceptació dels espanyols.

• Davant del buit de poder, els patriotes van formar Juntes locals i provincials de defensa, i per coordinar el moviment es va crear la Junta Suprema Central, que va convocar una reunió de les Corts espanyoles a la ciutat de Cadis (1810), únic territori no ocupat pels francesos.

Les Corts van decidir que tots els assistents, independentment del seu origen, es reunien en una única Assemblea i el seu vot tenia el mateix pes.

La cambra va redactar la primera Constitució espanyola, aprovada el 1812, que reflectia els principis bàsics del liberalisme polític, i es van aprovar lleis per derogar l’Antic Règim.  

• Però la situació bèl·lica va impedir aplicar allò legislat a Cadis.

2. El regnat de Ferran VII (1814-1833): absolutisme contra liberalisme

2.1. La restauració de l’absolutisme

 Ferran VII va tornar a Espanya el 1814. El rei, convençut de la feblesa dels liberals, va impulsar un cop d’Estat mitjançant el qual va clausurar les Corts i va anul·lar la Constitució.

• Durant els mesos següents es va produir la restauració de totes les antigues institucions i es va restablir el règim senyorial. Era el retorn a l’Antic Règim.

• També va perseguir els partidaris del liberalisme.

• Amb el suport dels sectors més liberals de l’exèrcit, els opositors de l’absolutisme van organitzar, entre 1814 i 1820, múltiples pronunciaments, la majoria reprimits.

2.2. El Trienni Liberal

• El 1820, el pronunciament protagonitzat pel coronel Riego va triomfar, i va inaugurar el Trienni Liberal (1820-1823), que va recuperar la legislació liberal de les Corts de Cadis.  

• Les noves Corts van restaurar una gran part de les reformes de Cadis. Es va crear la Milícia Nacional, un cos de voluntaris armats que defensaven l’ordre liberal.

• Aquest procés reformista no comptava amb la simpatia de Ferran VII, que va demanar ajuda a les potències europees per restaurar l’absolutisme.

• La Santa Aliança va encarregar a França la intervenció militar a Espanya, i el 1823, els Cent Mil Fills de Sant Lluís van derrotar els liberals i van reposar Ferran VII com a monarca absolut.

Els Cent Mil Fills de Sant Lluís

2.3. La fallida de l’absolutisme

• Entre 1823 i 1833, en la Dècada Ominosa, Ferran VII va haver de fer front a una greu situació econòmica i financera i al conflicte dinàstic generat per voler garantir el tron a la seva filla, Isabel, que va provocar la reacció del seu germà Carles.  

El retorn a l’absolutisme va comportar la destrucció de l’obra legislativa del Trienni. Però els governs de Ferran VII no van saber donar solució als problemes del país:

–  Hi havia una situació econòmica difícil.

– Es va produir un conflicte dinàstic. Ferran VII només havia tingut filles i la Llei Sàlica impedia que les dones regnessin a Espanya.

– Es va donar el tron a Isabel, gràcies a la Pragmàtica Sanció, dictada pel rei. Però molts absolutistes no van acceptar el canvi.

3. La independència de l’Amèrica hispana (1808-1826)

3.1. Les causes de la independència

 Al primer terç del segle XIX, entre 1808 i 1826, es va produir la independència de la majoria de les colònies espanyoles a Amèrica.

• Les causes principals d’aquest procés van ser:

–  El descontentament de la burgesia criolla.

– La difusió de les idees il·lustrades i dels principis de llibertat i igualtat promoguts per la Revolució Francesa.

– L’èxit de la revolta de les colònies britàniques d’Amèrica del Nord, que va acabar amb la proclamació de la independència dels Estats Units el 1776.

3.2. La fi de l’Imperi americà

• Durant la Guerra del Francès a España, a les colònies d’Amèrica també es van crear Juntes, que no van acatar la monarquia de Josep Bonaparte. Aquestes Juntes es van convertir en organismes de poder que pretenien substituir les autoritats espanyoles (es van negar a acceptar l’autoritat de  la Junta Suprema Central) i van iniciar un moviment emancipador.  

Els focus més importants de secessió es van originar a Veneçuela i al Virregnat del Riu de la Plata: el Paraguai i l’Argentina van ser les primeres nacions independents.

• Simón Bolívar, a Veneçuela, i Antonio José de Sucre i José de San Martín, a Argentina, van ser els principals líders dels focus més importants de secessió. El 1816 Argentina va proclamar la seva independència i la insurrecció es va generalitzar per tot l’imperi americà.  

Finalment, Espanya va perdre totes les seves colònies, excepte  Cuba, les Filipines i Puerto Rico.

La independència de l’Amèrica hispana

3.3. Els problemes de les noves repúbliques

• Els nous estats americans van néixer amb greus problemes, ja que els interessos dels cabdills locals van impedir la creació d’una Amèrica unida.

Amèrica es va fragmentar en múltiples repúbliques. Es va consolidar el poder dels caps militars i la intromissió constant de l’exèrcit en la vida política.

Es van oblidar les necessitats de la població indígena, negra i de les classes populars. Per això, la societat postcolonial va néixer amb grans desigualtats socials i econòmiques.

4. L’època de les regències (1833-1843): la revolució liberal

4.1. La regència de Maria Cristina de Borbó

 Entre 1833 i 1839, durant la regència de Maria Cristina, va destacar la primera guerra carlista i el govern liberal progressista:

– El conflicte dinàstic va significar un enfrontament entre els partidaris de don Carles, coneguts com carlistes, que agrupaven els sectors més tradicionals de la societat, contra els partidaris d’Isabel, integrats per liberals i alguns sectors tradicionals.

– Els progressistes van impulsar una sèrie de reformes per a la construcció d’un règim polític liberal: Constitució de 1837, dissolució del règim senyorial, desvinculació de la propietat, desamortització i economia de lliure mercat.

4.1.1. La guerra carlina

 A la mort de Ferran VII, es va desencadenar una guerra civil  entre els partidaris de Carles, germà del rei difunt, i els partidaris de Maria Cristina, vídua del rei i mare d’Isabel.

– Els partidaris del carlisme (noblesa agrària, clero i pagesia) eren els defensors de l’Antic Règim.

– Els isabelins presentaven diferents interessos. La monarquia i la noblesa defensaven el tron i els seus privilegis, però van veure que unint-se als liberals podrien enfrontar-se al carlisme.

• La guerra es va prolongar durant set anys (1833-1840). El Conveni de Bergara va posar fi a la guerra, però el carlisme es va mantenir al llarg de gairebé tot el segle XIX.

4.1.2. Les reformes progressistes

• Els liberals estaven dividits en dues faccions: els moderats i els progressistes.

• Enmig de la guerra carlista, Maria Cristina va impulsar la formació d’un govern liberal. Primer va intentar fer-ho amb els moderats, però al final va cridar els progressistes al govern.

Entre 1835 i 1837, els progressistes van implantar un règim liberal. Aquest procés va culminar amb la Constitució de 1837, que va inaugurar un període de monarquia parlamentària a Espanya.

El nou text reconeixia la sobirania nacional i els drets individuals, però acceptava el paper moderador de la Corona.

El 1837, els moderats, amb el suport de Maria Cristina, van accedir al govern i van intentar donar un gir conservador al procés de revolució liberal.

Un moviment d’oposició es va alçar contra la regent, que es va veure obligada a dimitir el 1840.

4.2. La regència d’Espartero

• Després va venir la regència d’Espartero (1840-1843). El progressista general Espartero va ser nomenat regent, però les mesures lliurecanvistes i l’autoritarisme amb què va governar li va valer l’oposició del seu propi partit i de bona part del país. Un pronunciament moderat el va obligar a dimitir.  

El 1843, Espartero va dimitir i les Corts van avançar la majoria d’edat d’Isabel II i la van proclamar reina.

5. El regnat d’Isabel II (1843-1868): el liberalisme moderat

5.1. La Dècada Moderada (1843-1854)

 Entre 1843 i 1854, el Partit Liberal Moderat va estar al capdavant del govern amb el suport de la monarquia:

– En aquesta etapa (Dècada Moderada) es va consolidar a Espanya un liberalisme conservador i centralista. Es va imposar el sufragi censatari, hi va haver una gran intervenció de la Corona en la política i una limitació de les llibertats.

– Es va promulgar la Constitució de 1845 i la sobirania compartida entre les Corts i el rei.

– Es va firmar un Concordat amb la Santa Seu (1851), que configurava un Estat confessional.

– Es va veure submergit en una sèrie de problemes: la intromissió de la Corona, el camarillisme, la ingerència política de l’exèrcit i el falsejament electoral.

Isabel II d’Espanya

5.2. Del Bienni Progressista a la crisi del sistema isabelí

• El 1854 va triomfar un pronunciament militar, amb el suport de progressistes i de moderats descontents que havien fundat la Unió Liberal.

• En el Bienni Progressista (1854-1856) van destacar la desamortització de Madoz i la Llei General de Ferrocarrils.  

Entre 1854-1856, els progressistes d’Espartero van intentar restaurar els principis del règim constitucional de 1837 i realitzar reformes econòmiques.

• L’última etapa del regnat d’Isabel II (1856-1868) va ser d’alternança en el govern entre els moderats i la Unió Liberal.

• En aquests anys es va impulsar una política exterior colonialista (Guerra d’Àfrica) i una política interior basada en una forma de govern autoritària.

L’oposició al règim va anar en augment i van sorgir nous grups polítics, els demòcrates i els republicans.

6. El Sexenni Democràtic (1868-1874): el liberalisme progressista

6.1. La Revolució del 1868

 La crisi del sistema isabelí va ser el resultat d’una sèrie de factors:

– A partir de 1866 es va produir una crisi econòmica greu.

– Hi havia un desgast polític del règim isabelí, un descrèdit de la monarquia borbònica.

– Difusió dels nous ideals democràtics.

• Tot plegat va desencadenar una revolució contra la monarquia. Els insurrectes eren els grups marginats del poder: unionistes, progressistes i demòcrates.

• El 1868 va triomfar un pronunciament contra Isabel II (La Gloriosa). El moviment va esclatar  amb la insurrecció de l’esquadra del brigadier Topete a la badia de Cadis.

• Es va formar un govern provisional que va impulsar un programa de reformes.

• Finalment, es van elegir unes noves Corts, que van aprovar la Constitució de 1869, de caràcter democràtic, que va optar per una monarquia democràtica.

• La Constitució de 1869 establia la monarquia com a forma de govern i es va haver de buscar un rei entre les dinasties europees. L’elegit va ser Amadeu de Savoia.

6.2. La monarquia democràtica (1870-1873)

• El nou monarca, Amadeu de Savoia (1870-1873), va tenir l’oposició de moderats, carlistes i de l’Església, que es van mantenir fidels als Borbó. Molts demòcrates es van proclamar republicans.

A més, el nou rei va haver de fer front a l’esclat de dos conflictes armats: una insurrecció a l’illa de Cuba (1868) i una nova guerra carlina, que es va iniciar el 1872.

Amadeu de Savoia va renunciar al tron al febrer de 1873.

6.3. La Primera República (1873-1874)

• Davant l’abdicació del rei, les Corts espanyoles van votar la proclamació de la República (1873).

• La República va néixer amb possibilitats escasses d’èxit, encara que fou rebuda amb entusiasme pels sectors populars de les ciutats.

• Entre 1873 i 1874 es va instaurar la Primera República. Els republicans tenien un programa ampli de reformes socials i es va pretendre organitzar l’Estat de forma federal.

• Els problemes van ser diversos: divisió a dins del republicanisme, guerres carlista i cubana, cantonalisme i oposició de sectors monàrquics.

• El gener de 1874, un cop d’Estat protagonitzat pel general Pavía va dissoldre les Corts i va entregar la presidència de l’executiu al general Serrano, però la base social optava pel retorn de la monarquia.

Alegoria de la Primera República espanyola

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s