Climes i paisatges de la Terra

Introducció

Climes i paisatges de la Terra

• El medi natural està format principalment pel relleu, els sòls, el clima, la vegetació i la fauna.
• En l’actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural en el qual no hagi actuat l’ésser humà.
• Per això, quan parlem de paisatge ens referim al medi natural combinat amb l’acció humana.

1. Climes de la Terra

1.1. Zones climàtiques de la Terra

• La combinació dels elements del clima (temperatura, humitat, pressió, vents i precipitacions) i els factors climàtics (latitud, altitud i distància respecte del mar) donen, com a resultat, diferents tipus de climes a la Terra.
• Si triem la temperatura com a element principal del clima, la Terra es divideix en tres zones climàtiques: zona de climes càlids, de climes temperats i de climes freds. Cada zona se subdivideix alhora en diversos climes:
– Zona càlida: situada entre els dos tròpics; es caracteritza per les altes temperatures, durant tot l’any; s’hi distingeixen tres tipus de clima: equatorialtropical i desèrtic.
– Zones temperades: n’hi ha una a cada hemisferi, aproximadament entre els tròpics i els
cercles polars; totes dues tenen quatre estacions; a partir dels factors climàtics establim tres climes: oceànicmediterrani i continental.
– Zones fredes: corresponen a les dues zones polars i als llocs situats a més de 2500 m d’altitud. Amb aquest criteri, localitzem el clima polar o el d’alta muntanya.

Zones climàtiques de la Terra
Climes de la Terra

2. Zona càlida: paisatge equatorial

2.1. El paisatge equatorial

• El paisatge equatorial es troba en àrees del planeta situades al voltant de l’equador: Amazones, Congo, golf de Guinea i sud-est d’Àsia.
• Les temperatures sempre són molt altes i les precipitacions molt abundants, fins al punt que gairebé cada dia hi cau una pluja torrencial al capvespre.
• Els rius equatorials són els més cabalosos i regulars de la Terra, a causa de la pluviositat, i tenen de color terrós.
• La vegetació és exuberant (selva o jungla) i els animals d’aquest paisatge acostumen a ser de mida petita. Hi viuen nombroses espècies, tant vegetals com animals.

2.2. Els habitants de la zona equatorial

• Els grups indígenes que habiten les grans zones de selva d’Amèrica i d’Àfrica viuen de la recol·lecció de fruits, de la caça o practiquen una agricultura molt rudimentària. Hi ha una densitat de població baixa.
• Les zones equatorials asiàtiques estan molt pobladas; la selva ha reculat, i s’hi fa arròs, canya de sucre, te i hevees.

3. Zona càlida: paisatge tropical

3.1. El paisatge tropical

• Trobem els paisatges tropicals al nord i al sud de la zona equatorial.
• A les zones tropicals, les temperatures són elevades durant tot l’any
com en els equatorials; en canvi, les pluges hi marquen dues estacions ben diferenciades, l’estació humida i l’estació seca.
• El cabal dels rius varia al llarg de l’any en funció de les pluges; de no portar aigua, pot passar
 a desbordar-se durant les crescudes.
 Hi ha diferents tipus de formacions vegetals:
– Bosc tropical: es localitza a les zones més properes a l’equador. És semblant a la selva però menys frondós i hi viuen sobretot ocells i insectes.
– Sabana: és la vegetació més característica; la formen herbes, arbusts i arbres dispersos; hi viuen herbívors i els seus depredadors. Els indígenes es dediquen a la ramaderia extensiva i al conreu tradicional i de plantacions.
– Estepa: substitueix la sabana a les zones més seques, i per això la vegetació és molt pobra.

3.2. Els habitants de la sabana

Alguns pobles indígenes de la sabana (els massai i els mara) són pastors i practiquen una ramaderia extensiva.
• Altres pobles de la sabana són agricultors i practiquen una rotació de conreus.
• A les zones tropicals, al costat de l’agricultura tradicional s’hi troben extenses plantacions, explotades per companyies estrangeres, dedicades al conreu de cacau, cafè, tabac, te…

4. Zona càlida: paisatge desèrtic

4.1. El paisatge desèrtic càlid

• La major part dels deserts de la Terra són a les zones pròximes als tròpics (són deserts càlids). N’hi ha que són a prop de la costa, quan els corrents marins són freds, i d’altres que són a l’interior, lluny de les zones litorals.
• Les pluges són molt escasses i irregulars, i les temperatures són molt altes durant tot l’any. A més, s’hi produeixen grans oscil·lacions tèrmiques entre el dia (molt calorós) i la nit (freda).
• Als deserts càlids no hi ha cursos d’aigua permanents, tot i que hi podem trobar wadis, que només porten aigua quan plou.
 Les condicions extremes de temperatura i de sequedat de l’aire amb la manca d’aigua fan difícil la vida al desert, i per això hi escassegen tant les espècies vegetals com les animals. Als deserts a penes hi viuen algunes plantes que han aconseguit adaptar-se a les dures condicions climàtiques.

4.2. Els habitants del desert

Els deserts són zones poc poblades. Grups de pastors nòmades viuen als límits del desert, a les estepes, on pasturen els ramats de cabres i camells.
• La població sedentària dels deserts viu de l’agricultura al costat dels oasis, unes poques zones on hi ha aigua procedent de corrents subterranis i poden ser conreades.

5. Zones temperades: paisatge oceànic

5.1. El paisatge oceànic

• El paisatge oceànic es troba entre els paral·lels 40° i 60° de tots dos hemisferis.
• L’acció del mar i els vents carregats d’humitat fan que les temperatures no siguin gaire rigoroses i presenten poques diferències entre les estacions; les pluges són suaus i persistents durant tot l’any.
• Com que les precipitacions hi són contínues, els rius tenen un cabal abundant i regular durant tot l’any.

 S’hi troben diferents formacions vegetals:
– Boscos de fulla caduca (roures, castanyers…): hi viuen diverses espècies de mamífers i d’ocells. Les temperatures suaus i les pluges constants permeten que s’hi desenvolupin aquests boscos. 
– Landa: tipus de bosc de matoll espinós habitat per petits mamífers i nombrosos ocells.
– Prat: hi creix naturalment després de la tala d’arbres; és la vegetació més característica d’aquest paisatge.

5.2. La relació dels grups humans amb el medi

• L’ocupació humana dels paisatges oceànics és diferent segons els llocs de la Terra, tant en nombre d’habitants com en les activitats econòmiques que s’hi desenvolupen.- Europa occidental. Una àrea molt poblada on els boscos han donat pas als prats per a bestiar i a conreus.
– Costa occidental d’Amèrica del Nord i el Sud de Xile i d’Argentina. Àrees relativament poc poblades, on són abundants els boscos poc explotats.
– Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Àrea on creix una herba molt abundant que permet la cria extensiva de ramaderia bovina i ovina.

6. Zones temperades: paisatge mediterrani

6.1. El paisatge mediterrani

El paisatge mediterrani es localitza al litoral del mar Mediterrani i a les costes de Califòrnia, Xile, Sud-àfrica, i sud i sud-oest d’Austràlia.
• Les temperatures són altes a l’estiu i suaus a l’hivern, i la pluja, excepte a la tardor, és escassa. Els estius, per tant, són calorosos i secs.
• Els rius hi tenen un cabal escàs (a l’estiu) i irregular, i poden patir estiatges o crescudes que provoquen riuades.
• Hi ha diferents tipus de formacions vegetals:
– Bosc mediterrani: format per arbres de fulla perenne, petita i dura (pins, alzines…). Per sota d’ell hi trobem el matoll espinós.
– Màquia i garriga: és un tipus de matoll molt dens que creix quan desapareix el bosc, degut a la tala, els incendis o el pasturatge.

6.2. La relació dels grups humans amb el medi

• En el paisatge mediterrani de les planes fèrtils hi domina l’agricultura, sobretot la de regadiu, i a les zones més abruptes destaquen els conreus de secà i la ramaderia ovina.
– Allà on el relleu és abrupte, els sòls pobres i l’aigua escassa els conreus són els propis del secà: cereals, vinya i olivera. 
– La ramaderia dominant és l’ovina.
– El regadiu ha afavorit el desenvolupament de la ramaderia intensiva i els conreus d’horta.
– Actualment, la construcció d’hivernacles ha consolidat una agricultura que exigeix, sobretot, molt treball.

7. Zones temperades: clima continental

7.1. El paisatge continental

El paisatge continental es localitza a llocs allunyats de les grans masses d’aigua i, per tant, aïllats de la seva acció reguladora. Es localitza a les zones interiors dels continents de l’hemisferi nord.
• Per la llunyania al mar, presenten temperatures extremes, molt contrastades, i tenen poques precipitacions, que es concentren principalment a l’estiu.
• Malgrat les escasses precipitacions, els rius tenen un cabal abundant perquè recullen les aigües de les planes per on circulen, i donen lloc a grans conques fluvials.
• Aquestes condicions climàtiques originen dos tipus de paisatge natural:
– La taigà o bosc de coníferes: es localitza a les zones més fredes, les situades més al nord; la formen pins, avets, bedolls, etc. Són zones habitades per mamífers de diversa mida.
– Les estepes o prats: més al sud; són extenses zones planes d’herba que apareixen quan les temperatures són més altes. 

7.2. La relació dels grups humans amb el medi

• Els arbres de la taigà són utilitzats per l’ésser humà per a la fabricació de cel·lulosa, que després es transformarà en paper.
• Les zones estepàries són molt fèrtils i són molt adequades per al desenvolupament de la ramaderia i per al conreu extensiu de cereals.

8. Zones fredes: paisatge polar i d’alta muntanya

8.1. El paisatge polar

• El paisatge polar es localitza als extrems de la Terra, propers als cercles polars. Les zones polars, Cercle Polar Àrtic i Cercle Polar Antàrtic, són les zones més fredes del planeta perquè els raigs solares hi arriben molt inclinats.
• Les temperatures són normalment inferiors als 0°C, la pluja hi és pràcticament inexistent i les escasses precipitacions són en forma de neu (deserts freds).
• Només hi ha vegetació a les zones més allunyades del pol nord. La vegetació, que només és visible a l’estiu, és la tundra i s’hi alimenten alguns animals: óssos i rens.
• Tradicionalment, aquestes zones han estat habitades per esquimals (Amèrica) i lapons (península Escandinava). Els habitants viuen de la caça, la pesca i el pasturatge, però també s’hi desenvolupa la mineria.

8.2. El paisatge d’alta muntanya

El paisatge d’alta muntanya es localitza a altituds superiors als 2500 m, amb característiques pròpies dels climes freds.
• Les temperatures hi són baixes durant tot l’any i les precipitacions són abundants, tot i que disminueixen amb l’altitud i també cauen en forma de neu.
• La vegetació d’alta muntanya varia, entre altres factors, segons l’altitud (estatges de diferent altitud), i també depèn de la latitud i l’orientació.
• Els habitants de l’alta muntanya es dediquen preferentment a la ramaderia, a l’explotació dels boscos, a l’agricultura a les valls i, darrerament, a les activitats turístiques.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s