Economia i societat al primer terç del segle XX

Introducció

Economia i societat al primer terç del segle XX

L’economia espanyola presenta una tendència general al creixement  i una lenta transformació de la seva base econòmica i social.
• Tot i reduir la distància amb altres economies de l’entorn, l’any 1930 Espanya presentava una notable dualitat, entre unes zones industrials i modernes i unes zones agràries i poc desenvolupades.
• A Catalunya, ritme de creixement més elevat i indústria diversificada. El sector tèxtil perd  l’hegemonia que havia tingut al segle XIX.

1. L’evolució demogràfica

1.1. La transició demogràfica

Durant la transició demogràfica es passa d’un creixement baix, amb una natalitat i una mortalitat altes (cicle demogràfic antic), a un creixement també baix, però amb una natalitat i una mortalitat baixes (cicle demogràfic modern).
• Aquest procés que es fa en dues fases:
– el descens de la mortalitat i el manteniment de la natalitat alta, resultant un creixement fort de la població; i
– el descens de natalitat i el manteniment de la mortalitat baixa, resultant un creixement moderat de la població.

A Espanya, el descens de la mortalitat esdevé entre 1877-1930, degut a una millor alimentació i a la implantació de mesures higienicosanitàries (serveis de neteja i clavegueram, control de la  potabilitat de l’aigua i higiene dels aliments).
També baixa la mortalitat infantil i augmenta l’esperança de vida en néixer (de 34,8 anys el 1900 a 50 anys el 1930).
• El descens de la natalitat esdevé als anys 20, degut al procés d’urbanització i a una planificació familiar més racional.
• Malgrat tot, el creixement demogràfic espanyol  (18,6 milions d’habitants el 1900 a 23,5 milions el 1930) va amb retard considerable en comparació amb altres països europeus.


• A Catalunya hi va haver un notable descens de la mortalitat, un descens més lleuger de la natalitat, i l’esperança de vida va passar dels 45 anys el 1910 a 53,8 anys el 1930.
• La població catalana va augmentar d’1,8 a 2,8 milions, tant pel creixement vegetatiu com, sobretot, per una nova onada migratòria a la segona dècada del segle XX.

La transició demogràfica
Comparativa per països del descens de la mortalitat
El creixement de la població catalana

1.2. Els moviments migratoris

• A Espanya van augmentar les migracions interiors: desplaçament de població de regions rurals (Castella, Múrcia, Aragó i províncies orientals d’Andalusia) caps als principals centres industrials (Madrid i Barcelona, seguides per Bilbao i Sevilla). Amb aquest èxode rural, la població activa agrària disminueix (passa de 5 a 4 milions) i hi ha una redistribució regional de la població.
• L’arribada d’immigrants a Catalunya va ser molt intensa: el 1930, el 20% dels residents a Catalunya havia nascut fora.

L’emigració exterior a ultramar, iniciada cap al 1880, va assolir un màxim sense precedents, tot i disminuir a partir del 1914 (IGM).
Les causes de l’emigració van ser la manca de treball i la millora de la navegació, que va escurçar la travessia de l’Atlàntic.
• La majoria dels emigrants eren homes joves i amb destinació a l’Amèrica Llatina.

1.3. La intensificació de la urbanització

• Les migracions interiors van intensificar la urbanització, especialment entre el final de la Primera Guerra Mundial (1918) i la crisi del 1929.
– Madrid i Barcelona van superar el milió d’habitants l’any 1930.
– També van créixer les ciutats de més de 100.000 habitants i altres van esdevenir centres industrials o miners importants (Barakaldo, Sestao, Mieres, Sama de Langreo, Badalona, Sabadell i Terrassa, etc).

Barcelona creix en població i en dimensions, i experimenta una gran transformació de la seva fisonomia urbana, degut a:
– l’agregació d’alguns municipis del Pla de Barcelona (1897) (Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sants i les Corts),
– la construcció de nous habitatges per acollir els immigrants, i
– la reestructuració interior: obertura de la Via Laietana (1907), construcció de xarxes de transport urbà modernes (tramvia, metro, ferrocarril del Vallès), ampliació de les comunicacions (port i aeroport) i remodelació de Montjuïc arran de l’Exposició Internacional del 1929.

2. Endarreriment agrari i conflictivitat pagesa

2.1. La crisi agrària

• L’agricultura espanyola va començar el segle XX havent d’encarar les conseqüències de la crisi agrària europea de final del segle XIX.

2.1.1. La crisi cerealista
• Espanya tenia una agricultura basada en el conreu dels cereals, l’olivera i la vinya, en terres de secà, i una ramaderia bàsicament ovina destinada a la producció de llana.
• La
causa de la crisi va ser l’arribada de cereals d’altres països (Argentina, EUA, Canadà, Rússia), amb una agricultura extensiva (producció massiva a baix cost) i uns preus de venda molt competitius.
• La crisi va tenir un fort impacte a Espanya:
– la
competència fa baixar els preus, es redueixen els ingressos i cauen els beneficis, originant-se un seguit de protestes, coordinades per la Liga Agraria (associació de propietaris cerealístics), demanant un aranzel protector;
– tanmateix, la caiguda dels beneficis provoca la disminució dels salaris dels jornalers, desfermant-se un període d’agitacions pageses.

2.1.2. La crisi de la viticultura
• Va ser molt intensa a Catalunya, on el conreu de la vinya havia assolit una gran extensió arran de la plaga de la fil.loxera a França. Però cap a l’any 1879, la fil.loxera va travessar els Pirineus, i el 1910 ja s’havia estès per tot Catalunya provocant la mort de tota la vinya autòctona, la pèrdua de les collites i un esfondrament econòmic que va afectar tant els propietaris com els conreadors (rabassaires).
Per superar la crisi es van replantar totes les vinyes amb un nou cep americà portat de Califòrnia, immune a la malaltia.
• Va iniciar-se un
conflicte entre els rabassaires i els propietaris, que es va estendre fins a la Segona República:
– els rabassaires, que havien fet grans inversions en el període d’auge vitícola, van defensar la vigència dels contractes de rabassa morta;
– els propietaris sostenien que la mort de dos terços dels ceps anul.lava els vells contractes i van exigir nous contractes, de durada molt més curta, amb la intenció de limitar els drets dels pagesos sobre la terra i convertir-los en simples arrendataris.

Exportació de vi

2.2. L’evolució agrícola

La crisi agrària es va superar gràcies al proteccionisme i al creixement de la producció, estimulada per la demanda urbana.
• Motors principals del creixement de la producció agrària:
– les noves rompudes i la intensificació dels conreus gràcies a l’augment de fertilitzants artificials, la selecció de llavors, la disminució del guaret, l’increment de la mecanització i la posada en regadiu de noves terres;
– la introducció de nous conreus (plantes farratgeres) destinats a millorar la producció ramadera i satisfer la demanda urbana de carn i de llet; i
– l’especialització de conreus (olivera, vinya, cítrics) destinats en gran part a l’exportació.


• Com a resultat d’aquest procés, el producte agrari espanyol va créixer un 55% entre 1900-1931, encara que d’una manera desigual segons els conreus i les zones.
– Els cereals es va consolidar com el conreu principal.
– Els conreus menys productius eren els cereals i les lleguminoses, conreus dominants a Andalusia, Extremadura i les dues Castelles.
– Els conreus més productius, orientats en gran part cap a l’exportació, eren la vinya, l’olivera, els cítrics, els fruiters i les hortalisses.
– La producció ramadera de carn i de llet també va augmentar considerablement gràcies a la selecció de les races del bestiar.
• Els rendiments escassos en sectors com el cerealístic comportaven preus molt alts i la població urbana es va veure obligada a consumir aliments a preus molt més alts que els del mercat internacional. Així, la demanda de productes manufacturats va ser menor, cosa que va obstaculitzar el creixement industrial.

L’agricultura catalana va seguir una evolució semblant a l’espanyola, encara que la productivitat va augmentar una mica més i la reducció de la població agrícola va ser més gran.
• Algunes comarques, sobretot de Barcelona i Tarragona, van desenvolupar formes avançades d’agricultura especialitzada basada en productes carnis, hortalisses, verdures i fruites. En canvi, les comarques amb sòls més pobres i dedicades al cereal, tenien una productivitat més baixa.
• El pes del producte agrari català sobre el total espanyol va passar del 8,6% l’any 1900 al 9,7% el 1930.
– Augment de la producció de cereals (principalment l’arròs del Delta de l’Ebre) i especialment del sector ramader, sobretot boví i porquí.
– Crisi llarga i profunda de la viticultura, la producció de la qual va disminuir gairebé un terç.
– Creixement dels productes destinats a l’exportació:
vi, oli, fruites seques (ametlles i avellanes), patates primerenques i cítrics.

2.3. Els problemes del camp espanyol

• El problema principal del camp espanyol encara era l’enorme desigualtat en l’estructura de la propietat de la terra, amb extenses zones de latifundi i zones de fort predomini del minifundi.
A les zones latifundistes (Extremadura i Andalusia) la immensa majoria de la població vivia en condicions quasi de subsistència, situació que va provocar una conflictivitat social, exigint una reforma agrària que permetés l’accés dels pagesos a la propietat de la terra i posés en conreu efectiu moltes terres insuficientment treballades, per l’absentisme dels propietaris.
A les zones de minifundis (Galícia) o amb mala qualitat de la terra (Submeseta Nord) van poder augmentar la productivitat i garantir la subsistència, però no van generar beneficis ni van modernitzar les explotacions. Tot això va empènyer molts petits pagesos a emigrar.

Per solucionar el problema de l’endarreriment del camp espanyol i dels conflictes socials, els governs de l’època van prendre algunes mesures per millorar la producció, fomentant l’augment del regadiu: Pla d’obres públiques de 1902, confederacions hidrogràfiques durant la dictadura de Primo de Rivera, Pla Nacional d’Obres Hidràuliques de 1933, ja amb la Segona República.

Però, a començaments del segle XX, el problema principal era la gran quantitat de pagesos sense terra. Dues lleis (de 1907 i 1917) van facilitar el repartiment de terres entre els pagesos, però foren mesures insuficients, perquè la pressió dels grans propietaris agrícoles va impedir la necessària reforma agrària, que no es va poder iniciar fins al 1932, en temps de la Segona República.

3. Els progressos de la indústria

3.1. Canvi energètic i avenços tecnològics

• Una de les causes del creixement de l’economia espanyola va ser la utilització de noves fonts d’energia, l’electricitat i el petroli.
• L’electricitat va permetre mecanitzar progressivament la quasi totalitat de la producció industrial. El
procés de l’electrificació a Espanya es va produir en dues etapes: entre 1880-1914 per a l’enllumenat públic de les grans ciutats i el transport urbà, i entre 1914-1930, per a l’ús industrial.
– A Catalunya, l’electrificació va comportar la disminució de la dependència energètica del carbó gràcies a la producció d’hidroelectricitat (construcció de centrals elèctriques al Pirineu).
• El
petroli i els progressos tècnics en la mecànica de motors van obrir pas a Espanya a una nova revolució del transport: l’automòbil.
• També es va avançar en la millora de la transmissió de la informació. A partir de la dècada del 1860, es va produir l’expansió del telègraf i, en la dècada del 1920, del telèfon i de les emissions de ràdio.

3.2. El creixement industrial

• El producte industrial espanyol per càpita va augmentar al primer terç del segle XX un 60% (taxa mitjana creixement anual de l’1,6%).
• Catalunya va mantenir la posició capdavantera (Catalunya, la fàbrica d’Espanya), amb una estructura indústrial amb novetats: aparició de noves indústries, consolidació de les ja existents i manteniment de la preponderància de les indústries de béns de consum sobre les de béns d’equip.

3.2.1. Els sectors tradicionals i les noves indústries
Indústries tradicionals:
Continuen la seva expansió, destaquen l’alimentària, la tèxtil i sobretot la química (fertilitzants, medicaments, pintures, explosius…).
– La
indústria siderúrgica biscaïna va créixer força (creació d’Altos Hornos de Vizcaya, 1902, el complex siderúrgic espanyol més important durant gran part del segle XX) i llurs beneficis van estimular la diversificació industrial basca en sectors amb grans inversions (navals, companyies d’assegurances, químiques, elèctriques, banca i construcció de maquinària).
– Altres centres siderúrgics van ser Astúries i Cantàbria.
També cal destacar la creació a Sagunt d’Altos Hornos del Mediterráneo (1923).

Noves indústries:
– La
indústria elèctrica, amb un ràpid creixement a partir del 1914, amb la construcció de centrals hidroelèctriques i d’una important xarxa per transportar l’electricitat.
La indústria metal.lúrgica, també amb un creixement notable, amb dos sectors en expansió, l’automòbil (l’empresa pionera va ser la Hispano Suiza, creda a Barcelona el 1904) i els electrodomèstics.
– L’ús de l’automòbil va estimular la creació d’empreses de refinatge i distribució de
petroli, com la Campsa (1927).
Finalment, gran impuls del sector de la construcció, amb la consolidació de la indústria del ciment (empresa Asland, 1928).

3.2.2. La diversificació de la indústria catalana
• A Catalunya, es manté del predomini de la indústria tèxtil, però amb menor pes (el 1890 representava el 67,1% de la indústria catalana, el 1930 el 48,1%).
• La
indústria catalana es va diversificar:
– Creixen les
indústries bàsiques (mineria, energia, química, ciment i siderúrgia) i la indústria lleugera (confecció, cuir, calçat, paper i arts gràfiques).
– Creixen més i tenen més importància, la química, la metal.lúrgia de transformació i les indústries de construccions mecàniques.
– Cal destacar l’increment del sector elèctric. Des de final del segle, Barcelona tenia enllumenat elèctric i des del 1910 es va anar estenent per tot Catalunya, i se’n va generalitzar l’ús industrial.

• Aquests sectors es van amar consolidant gràcies a la demanda creixent de noves infraestructures de les ciutats industrials i, sobretot, la inversió estrangera, amb la instal.lació a Catalunya de les primeres multinacionals. Així, la producció es va concentrar sobretot en el grup Barcelona Traction, conegut popularment com La Canadenca per l’origen del seu capital, i en la Catalana de Gas i Electricitat, creades l’any 1911.

• Pel que fa a la destinació de la producció, l’increment de la renda espanyola va fer créixer el comerç amb Espanya: Catalunya hi venia teixits de cotó (el 80% de la producció), maquinària, automòbils, etc. i hi comprava productes alimentaris (blat, carn, sucre), semiacabats (ferro, acer, paper) i matèries primeres (carbó, llana, pells).
 
• Pel que fa a la localització industrial es va consolidar la concentració de l’activitat al nucli de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

• Finalment, Catalunya va augmentar el seu potencial econòmic, però la seva capacitat financera va disminuir i la banca catalana entrava en una crisi profunda: al final del segle XIX Barcelona era un centre financer important, però a la dècada del 1930 la xarxa financera catalana pràcticament havia desaparegut i Catalunya entrava en una progressiva dependència envers la banca madrilenya o basca.

3.2.3. La difusió territorial de la indústria
• Juntament amb els dos nuclis bàsics, Catalunya i el País Basc, la industrialització es va difondre per altres zones:
Madrid es va convertir en la tercera regió industrial, a Galícia va destacar la indústria conservera, i a la cornisa cantàbrica les indústries siderúrgiques i els seus derivats metal.lúrgics. També va aconseguir importància la indústria del moble i la de la joguina, especialment a València, i, durant la dècada del 1920, a Alacant.
• La major difusió geogràfica de la indústria no va posar fi als profunds desequilibris en la distribució de la renda entre les diferents àrees geogràfiques espanyoles.

3.3. La millora de les comunicacions

• La transformació dels mitjans de transport i dels sistemes de comunicació va afavorir el creixement industrial:
Millora de camins i carreteres: entre 1900-1930, a Espanya es dupliquen els quilòmetres de carretera i en els darrers anys aparèixen els primers trams asfaltats. Catalunya, entre 1915-1935, passa de 4.350 km a 8.650 km.
Electrificació dels ferrocarrils i construcció de noves xarxes.
– Creació dels transports urbans (tramvia i metro). Construcció del metro a Madrid (1919) i Barcelona (1924).
– Augment de la xarxa telegràfica, que passa de 29.000 km a uns 41.000 km i millora la qualitat de l’intercanvi ràpid d’informació.
– Generalització de la telefonia. La primera empresa va ser la
Societat General de Telèfons de Barcelona (1890), que va crear una xarxa integral catalana, absorbida l’any 1924 per la Compañía Telefónica Nacional de España, que va tenir el monopoli estatal de la telefonia.
– L’inici de la radiodifusió.
La primera emissora radiofònica d’Espanya va ser Ràdio Barcelona (1924).
Les grans infraestructures necessàries van ser finançades en bona part per l’Estat.

3.4. L’intervencionisme de l’Estat

• Una característica de l’economia espanyola durant el primer terç del segle XX va ser la restricció de la competència entre empreses i la constant intervenció de l’Estat.

• L’intervencionisme estatal es va manifestar en dues direccions:
– la concessió d’ajudes (exempcions fiscals, subsidis i comandes directes de l’administració) per estimular la inversió privada en indústries tecnològicament més avançades, i
– la implantació del proteccionisme.

• El gir del capitalisme espanyol es va iniciar el 1891 amb la promulgació d’un aranzel duaner que suposava l’abandonament del lliure canvi i el retorn al proteccionisme, situació confirmada amb els aranzels del 1906 i del 1922.
• Les mesures protectores van tenir diversos efectes per a l’economia:
– Positius: van restringir la competència, afavorint sectors com el carbó i la siderúrgia, i van fomentar la indústria nacional i l’articulació del mercat interior.
– Negatius: van mantenir una indústria amb una productivitat baixa i poc competitiva.

4. L’evolució de l’economia

4.1. La recuperació econòmica després del 98

• El segle XX es va iniciar amb les conseqüències del desastre del 1898, amb la independència de les últimes colònies, que va posar fi a l’imperi espanyol. Això presagiava un desastre econòmic, però no ho va ser tant.
• Els efectes immediats van ser la
pèrdua dels mercats colonials i la devaluació de la pesseta per l’endeutament de la guerra.
– La desaparició dels mercats colonials va perjudicar les exportacions del tèxtil català, les farines castellanes, la petita maquinària i altres productes, alhora que va encarir els béns importats de les antigues colònies.

• Però la crisi es va superar ràpidament: en els primers anys del nou segle es va produir una inflació baixa, una reducció del deute públic i la repatriació de molts capitals, que van estimular la creació de nous bancs i empreses.
• A mitjà i llarg termini, la crisi va ser favorable per a l’economia espanyola: va obligar a una certa renovació de l’estructura productiva, va estimular el creixement de la producció industrial i va accelerar el canvi energètic (electricitat).

4.2. La conjuntura de la Primera Guerra Mundial

• La neutralitat espanyola durant la IGM (1914-1918) va permetre una important expansió econòmica, ja que el conflicte va reduir la capacitat productiva dels països bel.ligerants i Espanya es va convertir en subministradora de productes industrials i agraris.
• Efectes positius de l’expansió:
L’augment de la demanda exterior va estimular el creixement de la producció, que va beneficiar sobretot la siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries tèxtils (vestits i mantes) i metal.lúrgiques catalanes, que van aconseguir grans beneficis.
– Per primera vegada en molt de temps, i gràcies a les exportacions, la balança de pagaments espanyola va donar un saldo positiu.
La conjuntura de la guerra mundial va oferir grans oportunitats de bons negocis i d’enriquiment fàcil. Però el creixement va tenir un caire fortament especulatiu, perquè l’augment dels beneficis es va malbaratar en bona part en la importació de productes de luxe superflus i no en la millora de l’estructura productiva.

• Efectes negatius de l’expansió:
– El creixement de la demanda va comportar un increment dels preus, que va desfermar un procés inflacionari sense precedents (el preu del blat va augmentar un 72% aquests anys).
Les classes populars van conèixer un empitjorament del nivell de vida, ja que la inflació no va anar acompanyada d’un augment equivalent dels salaris. El cost de la vida va pujar entre 15% i 20%, fet que va provocar una onada de vagues i reivindicacions obreres.

• Quan va acabar la guerra i va caure de sobte la demanda exterior, va finalitzar l’eufòria econòmica i s’esdevingué una forta crisi (1920-1923):
– El mercat intern no va ser capaç de substituir les exportacions i moltes empreses van haver de tancar.
– Les classes treballadores, que ja havien sofert les conseqüències de la inflació durant la guerra, van haver de fer cara a l’augment de la
desocupació.
– Tanmateix, no tots els sectors econòmics se’n van veure afectats per igual: els més modernitzats, com el siderúrgic i el químic, van suportar la crisi més bé que no pas el tèxtil o l’agrícola.

4.3. Els efectes de la crisi del 1929

• L’any 1929 es va iniciar una depressió econòmica d’abast mundial com a conseqüència del crac de la Borsa de Nova York per l’enfonsament del valor de les accions.
• A Espanya la
crisi internacional va tenir una incidència menor que a d’altres països occidentals industrialitzats, bàsicament degut al poc pes del comerç exterior espanyol, limitat pel proteccionisme aranzelari.
• En tot cas, la crisi
es va notar sobretot en els sectors econòmics més dinàmics, orientats a l’exportació, cas d’alguns productes agrícoles (vi, cítrics, oli d’oliva) i els minerals.
A més, la caiguda de la demanda va suposar a partir de l’any 1931, el retrocés de les exportacions espanyoles, encara que menor que el d’altres països exportadors.

• La crisi també va repercutir relativament gràcies a la depreciació de la pesseta, perquè va significar una reducció dels preus dels productes espanyols en moneda estrangera i això va millorar la competitivitat de les exportacions.

5. Els canvis socials

5.1. El món rural

• Al primer terç del segle XX el món rural encara tenia una presència important a Espanya, per la lentitud del procés industrialitzador.
En canvi, a Catalunya, amb una industrialització i un creixement urbà superiors, el pes de la pagesia era menor (al 1930 la població activa agrària s’havia reduït al 27,2%).

5.1.1. Els grans propietaris rurals
• En aquella època, el patrimoni rústic era una font de riquesa i un senyal de prestigi social.
• Entre els grans propietaris agraris, hi podem distingir:

– L’antiga oligarquia agrària: no desapareix i molts van augmentar el seu patrimoni amb la compra de terres.
– La nova burgesia agrària: propietària de grans empreses i grans negocis, va adquirir també finques rurals per tal de diversificar les seves inversions i les seves rendes.

• Pel que fa al tipus de propietats cal distingir:
– Grans propietats (latifundis): predominen a
la Manxa, Andalusia i Extremadura. L’oligarquia agrària era absentista (residia a ciutat) i vivia de les rendes.
– Propietats petites (minifundis) i mitjanes: predominen a Galícia, Castella i Lleó, Aragó, Catalunya i País Valencià.

• Els propietaris agraris tenien una gran influència social i entre ells es reclutava bona part del personal polític (diputats a corts, senadors, alcaldes…) i de l’administració pública (governadors civils…).

Durant la Restauració (1875-1931) es va produir una gran expansió de la noblesa espanyola, amb la creació de més de 200 nous títols, inclosos 20 ducs i 30 grans d’Espanya, i se’n van rehabilitar 300. Els nous títols nobiliaris, atorgats pels Borbó, era gent del món de la política, dels negocis, i de l’exèrcit.
Això explica el prestigi que l’aristocràcia mantenia a Espanya malgrat el predomini del món burgès.
– A Catalunya cal destacar l’ennobliment de la família Güell, integrada per grans industrials i propietaris, a qui Alfons XIII va atorgar tres títols: comte, vescomte i baró de Güell.

Aquesta vella i nova noblesa va ser durant molt de temps la classe dirigent del país.

5.1.2. Els pagesos
• La pagesia espanyola, tot i el descens encara representava un percentatge superior al d’altres països industrialitzats.
• Hi havia força diferències entre els pagesos; cal distingir-ne 3 grups:
– els
propietaris (mitjans i petits),
– els
arrendataris (en condicions molt diverses), i
– la gran massa de
jornalers, alguns simplement temporers.
• La situació dels pagesos depenia segons els diferents territoris:
– a Galícia eren freqüents els subarrendaments de les propietats (foros i subforos), cosa que dificultava la rendibilitat del minifundi;
– a Extremadura i Andalusia, el latifundisme comportava la presència massiva de jornalers en condicions laborals molt precàries.

• La pagesia catalana solia gaudir d’una propietat mitjana o d’uns contractes d’arrendament estables.
• Cal destacar la creació de cooperatives agràries catalanes, amb l’objectiu de promoure un associacionisme pagès.

5.2. La societat urbana

• L’èxode rural i el creixement urbà van fer créixer el pes i la influència social de les classes urbanes (burgesia, classes mitjanes i proletariat), que amb els seus nous hàbits i valors socials van configurar la nova societat de masses.
• A les grans ciutats l’estratificació social era percebuda en la segregació per barris, en les diferents associacions lúdiques i culturals i en les pràctiques d’oci.

5.2.1. La burgesia
• A Espanya, la burgesia industrial era relativament escassa i estava integrada bàsicament pels industrials tèxtils catalans i els siderúrgics bascos. El creixement econòmic del període va fer créixer la seva importància i va consolidar una burgesia financera amb nous negocis.
• Aquests grups socials vinculats a la indústria i a les finances es van integrar a les classes altes. Així, molts burgesos enriquits amb els beneficis extraordinaris obtinguts arran de la Gran Guerra es van anar fusionant progressivament amb la vella aristocràcia de sang, esdevenint la nova oligarquia dominant.

5.2.2. Les classes mitjanes
• El desenvolupament comercial, financer i administratiu va comportar el sorgiment de les
classes mitjanes: grup heterogeni, integrat per funcionaris, obrers “de coll blanc” (comerç, administració i banca) i professions liberals (metges, advocats, professors…).
• A Catalunya, el seu pes va anar creixent, a diferència d’Espanya, que representaven un percentatge molt per sota del d’altres països.

5.2.3. El proletariat
• Els obrers industrials formaven el gruix de les classes populars urbanes. Van augmentar considerablement en nombre i es concentraven a Catalunya, el País Basc, Astúries i Madrid.
– Catalunya va tenir la concentració obrera més gran d’Espanya, amb un augment del 100% (240.000 obrers l’any 1900 i 580.000 el 1930).
• Les condicions de vida del proletariat industrial eren millors que les dels jornalers agrícoles, tot i haver de suportar llargues jornades laborals, sous insuficients i habitatges insalubres en barris mancats de les infraestructures bàsiques. A més, les crisis econòmiques, amb l’augment dels preus i de l’atur, empitjoraven la seva situació i provocaven protestes obreres i l’augment de la conflictivitat social.

Vaga de la Canadenca

5.3. Noves formes de sociabilitat i cultura urbanes

• El creixement urbà i la nova societat de masses va comportar la imposició de nous valors socials i de noves formes de sociabilitat i d’oci, així com l’extensió de la cultura entre capes socials més àmplies.

• Les transformacions que facilitaren les noves formes de vida urbana a Espanya van ser diverses:

• L’ampliació dels nous transports (ferrocarril, metro, tramvia) i el creixement dels mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio…).
• L’augment de l’alfabetització de la població: era el 33% l’any 1877, el 45% el 1900 i més del 70% el 1930.
• Ho explica la millora del sistema educatiu: augment dels recursos i de l’alumnat en l’educació reglada, proliferació de centres especialitzats i de formació professional, i avenç en l’educació superior, tot i estar reduït a les minories selectes.

• L’augment de l’alfabetització va fer créixer la demanda d’oci cultural.
– Hi ha un creixement moderat de l’hàbit de la lectura, augmenta l’edició de llibres i apareixen col·leccions de novel·la breu adreçades a un públic popular.

– La millora dels mitjans tècnics (rotatives, linotípies…) afavoreix l’expansió de la premsa escrita, que esdevé premsa de masses, convertint-se en un instrument clau en la relació entre els ciutadans i el poder: a través de la premsa es creaven estats d’opinió, es difonien arguments crítics i s’afavoria la formació progressiva d’una opinió pública independent, que va passar a ser cada vegada més influent.

• Entre les noves formes de sociabilitat i d’oci cal destacar:

• L’aparició d’un nou associacionisme, de caire cívic. Les noves associacions eren centres d’oci, d’esbarjo i de vida social, però també centres de difusió de les noves idees i centres de reunió i de debat.
– A les ciutats van proliferar els
casinos i els cercles entre les classes més benestants, i els ateneus entre els grups socials populars. Entre 1923-1930 es van crear a Catalunya més de 1.880 associacions noves.
• L’inici del costum de dedicar el temps d’oci a activitats a l’aire lliure: es va estendre la pràctica de l’excursionisme i de l’esport entre capes àmplies de la població.

– Aparició de nombrosos centres excursionistes, que van fomentar el muntanyisme i van ajudar a conèixer i difondre les terres del país.
– Quant a l’esport, l’hípica, el tennis, la caça i la nàutica eren practicats per les classes altes; mentre que la natació, la boxa i el ciclisme van ser més populars. L’esport espectacle es va consolidar al començament del segle XX amb la fundació dels principals clubs de futbol espanyols.

El Paral·lel de Barcelona a inicios del segle XX
L’antic camp de les Corts, on jugava el FC Barcelona

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s