El sector primari

Els sectors econòmics

– La geografia econòmica és una branca de la geografia humana que estudia les activitats econòmiques,la seva localització en l’espai i la seva problemàtica.
– Estudia el procés de producció de béns i serveis destinats a satisfer les necessitats humanes.
– Es divideix en tres sectors econòmics (o productius): primari, secundari i terciari.

SECTOR
PRIMARI
SECTOR
SECUNDARI
SECTOR
TERCIARI
Activitats relacionades amb l’obtenció i producció d’alimentsActivitats
relacionades amb l’obtenció de productes a través d’un procés
de transformació
Activitats relacionades amb la prestació de serveis
a la població.
No produeixen béns materials
Agricultura
Ramaderia
Pesca
Explotació forestal
Mineria
Producció d’energia
Indústria
Construcció
Comerç
Transport
Altres serveis

Introducció

L’agricultura, la ramaderia i la pesca

• L’agricultura, la ramaderia, la pesca i l’explotació forestal són activitats econòmiques que formen part del sector primari.
• Als països rics l’agricultura té una productivitat alta gràcies a la tecnologia, mentre que als països pobres es mantenen collites escasses i irregulars.
• Des d’un punt de vista econòmic, es distingeix entre agricultura i ramaderia de subsistència i agricultura de mercat.
• La pesca actual planteja alguns problemes. Les tècniques modernes de pesca impedeixen la reproducció normal dels peixos.

1. El sector primari. Les activitats agràries

1.1. El sector primari

• El sector primari inclou les activitats dedicades a la producció d’aliments: l’agricultura, la ramaderia i la pesca, i també l’explotació forestal.
• Actualment, el 39% de la població activa mundial treballa en el sector primari, però hi ha grans diferències entre les diverses zones de la Terra (la xifra oscil·la entre el 2% d’Amèrica del Nord i el 58% de l’Àfrica).

1.2. Les activitats agràries

• Pel que fa al sector primari, les activitats agràries hi ocupen un lloc molt important.
Les activitats agràries estan condicionades pel medi físic: el clima, el relleu i el sòl.
– El clima determina la temperatura i la humitat, que condicionen el desenvolupament dels conreus. Cada conreu necessita unes condicions climàtiques per desenvolupar-se. Les temperatures excessivament baixes o altes, o l’escassetat de precipitacions limiten o impedeixen el seu desenvolupament.
– El pendent del relleu dificulta el treball de la terra i la mecanització dels conreus. L’agricultura se sol localitzar a les planes i al fons de les valls més amples.
– La textura del sòl condiciona la retenció d’aigua, i l’acidesa en condiciona la fertilitat. L’aprofitament agrari del sòl depèn de la seva textura i de la seva acidesa.
• Els condicionants físics influeixen més en les societats amb pocs mitjans tècnics que no pas en les tecnificades.

Població activa al sector primari per països

Formació de l’espai agrari

– L’espai agrari és el lloc on es desenvolupen les activitats agropecuàries (agricultura i ramaderia)
– Ve determinat per factors físics i humans
:

FACTORS
FÍSICS
FACTORS
HUMANS
Determinats per elements naturals i geogràficsDeterminats per la intervenció humana
Clima
(temperatura, pluja, vent…)
Relleu

(pendent del terreny, altitud
Sòl

(textura, acidesa, nutrients…)
Aigua

(disponibilitat d’aigua)
Demografia
(necessitat d’aliments)
Tradició

(tradició històrica agrària)
Tecnologia

(ús de la tecnologia)
Economia i política

(actuació dels governs)

2. Els paisatges agraris

2.0. Característiques del paisatge agrari

El paisatge agrari és el paisatge natural modificat per l’ésser humà per obtenir productes de la natura i que ha evolucionat per augmentar-ne l’aprofitament.
• Els elements que caracteritzen els paisatges agraris són les parcel·les, els sistemes de conreu i el poblament.

2.1. Parcel·les

• Les parcel·les són trossos de sòl dedicats al conreu. Es diferencien segons la mida, la forma i els límits. Segons aquests criteris podem distingir :
Camps oberts (openfield): amb parcel·les obertes, petites i regulars.
Camps tancats (bocage): amb parcel·les tancades, grans i irregulars.

2.2. Sistemes de conreu

• Segons els sistemes de conreu es distingeixen: el policonreu o el monoconreu; el regadiu o el secà; l’agricultura intensiva o l’extensiva.
• Per obtenir els productes agraris, els agricultors utilitzen diverses tècniques o sistemes de conreu:
–  En el policonreu l’espai agrari es divideix en moltes parcel·les, on es conreen espècies diferents. En el monoconreu l’espai conrea un sol producte.
–  Als paisatges de regadiu l’aigua s’extreu del subsòl o d’embassaments i, per mitjà de canals, es condueix cap als camps. Els conreus de secà només reben l’aigua de la pluja.
–  L’agricultura intensiva produeix la quantitat més gran de productes en el mínim espai possible. L’agricultura extensiva es practica a llocs amb molt terreny amb la finalitat d’obtenir grans quantitats dels productes conreats a un preu baix.

2.3. Poblament

• El poblament rural és la part de l’espai rural on viuen les persones. Pot ser dispers quan els habitatges es troben aïllats, o concentrat en cas que els habitatges s’hagin agrupat.
• Actualment el 39% de la població mundial viu en espais rurals, tot i que hi ha diferències molt grans entre continents i països.

Característiques del paisatge agrari

– El paisatge agrari és un paisatge natural modificat per obtenir productes de la natura
– Elements: parcel.les, sistemes de conreu i poblament

PARCEL·LES Segons les dimensions dels camps:
latifundi (grans dimensions)
minifundi (petites dimensions)
Segons la forma dels camps:
regulars
irregulars
Segons els límits dels camps:
camp obert (openfield) (sense tanques)
camp tancat (bocage) (amb tanques)
SISTEMES DE CONREU Segons la varietat dels conreus:
policonreu (diversos cultius)
monoconreu (un sol cultiu)
Segons els tipus de plantes cultivades:
cultius herbacis (cereals…)
cultius arbustius (vinya…)
cultius arboris (fruiters…)
Segons les necessitats d’aigua:
– cultius de regadiu (amb reg) (verdures…)
cultius de secà (aigua de la pluja) (cereals…)
Segons l’aprofitament del sòl:
agricultura intensiva (llocs molt poblats, poques terres, molta inversió i molta mà d’obra) (fruites, verdures…)
agricultura extensiva (llocs poc poblats, moltes terres i poca mà d’obra) (cafè, sucre, cacau…)
POBLAMENT Segons la disposició de l’espai habitat:
hàbitat dispers (habitatges aïllats) (masies)
hàbitat concentrat (habitatges agrupats) (pobles)

3. L’agricultura de subsistència

3.1. L’agricultura de subsistència

• L’agricultura de subsistència produeix tot el que és necessari per a la supervivència. Conrea majoritàriament productes per a l’autoconsum.
• Aquest tipus d’agricultura fa servir tècniques de conreu rudimentàries i es basen en les que es van desenvolupar durant el Neolític. 
• L’explotació constant de les terres, la poca eficàcia de les tècniques de conreu i la mala qualitat de les llavors fan que el rendiment sigui molt baix.
• Els pobles que la practiquen acostumen a ser pobres i vulnerables a tot tipus de calamitats.

3.2. Tipus d’agricultura de subsistència

• Destaquen tres tipus d’agricultura de subsistència:
Agricultura itinerant per cremació: obté els camps cremant una part del bosc o de la sabana. Els camps només es mantenen fèrtils tres o quatre anys, i per això són abandonats i es talen i cremen noves terres. Es practica a l’Àfrica, Amèrica del Sud i a algunes zones d’Àsia.
Agricultura extensiva de secà: fa servir el guaret per deixar reposar una part de la terra, i també l’adob que produeix el bestiar. Es fa a les zones seques d’Àfrica. 
Agricultura irrigada de l’arròs: és pròpia de les regions monzòniques, amb pluges abundants. És molt intensiva, productiva i utilitza molta mà d’obra. És fa a l’Àsia monsònica.

L’agricultura de subsistència al món

4. L’agricultura de mercat

4.1. L’agricultura de mercat

• El pas de l’agricultura de subsistència a l’agricultura de mercat va començar als països desenvolupats amb la Revolució Industrial.
• En aquell moment, les millores de les activitats agràries van fer possible obtenir productes sobrants o excedents que es podien reinvertir.
• L’agricultura de mercat té dos grans objectius, augmentar les vendes i reduir els costos. 
• Tot això s’aconsegueix mitjançant:
– La mecanització del camp, que estalvia mà d’obra, augmenta la producció i permet reduir els preus dels productes agrícoles.
– L’especialització de la producció agrària, que permet augmentar la producció amb menys costos.
– Una comercialització àgil i ràpida, que utilitza transports adequats a cada tipus de producte.

4.2. Tipus d’agricultura de mercat

L’agricultura d’especulació produeix grans beneficis. Inclou l’agricultura especialitzada dels Estats Units i l’agricultura de plantació tropical.
• L’agricultura mediterrània és una agricultura tradicional que s’ha adaptat al mercat.

L’agricultura de mercat al món

5. La ramaderia al món

5.1. Ramaderia tradicional

• La ramaderia tradicional acostuma a ser un complement de l’agricultura. Els ramats acostumen a ser petits i proporcionen carn, llet o llana, a més de força de treball i adobs per al camp.
• Es practica a zones intertropicals, a algunes zones monsòniques i a algunes zones mediterrànies.
• La ramaderia de subsistència és practicada pels pastors nòmades en zones molt seques, on amb prou feines hi ha agricultura. 

5.2. Ramaderia comercial o de mercat

• La ramaderia comercial o de mercat té els mateixos objectius que l’agricultura, vendre la producció i obtenir-ne el màxim benefici. Pot ser de dos tipus:
Ramaderia intensiva: inverteix molt capital en les explotacions, on cria el bestiar en estables, alimentat amb pinsos. Aquest model és freqüent en l’avicultura i en la cria de bestiar boví; aquest últim també es pot alimentar en part amb pastures (semiestabulació). Aquesta ramaderia es practica en explotacions molt especialitzades i el resultat és l’obtenció de molts exemplars en un espai reduït.
Ramaderia extensiva: el bestiar (boví o oví) pastura en llibertat. Aquesta ramaderia es practica a llocs que disposen de molt terreny de pastura. Necessita poca mà d’obra perquè els ramats pasturen lliurement.

La ramaderia al món

6. La pesca al món

6.1. La pesca

• La pesca es basa en l’aprofitament dels recursos animals del mar.
• Actualment es distingeixen dos tipus de pesca: la tradicional o artesanal i la industrial.

6.2. Pesca tradicional o artesanal

• Es realitza prop de la costa i utilitza la força humana i ormeigs de pesca senzills.
• Es manté a regions poc desenvolupades. La seva producció és escassa i serveix, bàsicament, per a l’autoconsum.

6.3. Pesca industrial

• Té com a objectiu obtenir un gran volum de captures. Per això necessita recursos econòmics, una tecnologia avançada i unes infraestructures portuàries.
• Segons el lloc on es practica, la pesca industrial es classifica en:
– Pesca costanera: es practica prop de la costa amb vaixells petits.
Pesca d’altura: es practica en alta mar; fa servir flotes de vaixells grans ben equipats que s’estan al mar setmanes o mesos.
– Gran pesca: es practica en aigües molt llunyanes amb flotes assistides per vaixells d’abastament.

6.4. Principals zones pesqueres

• No tots els punts del mar són igualment rics en pesca. Les captures són més abundants en uns llocs anomenats caladors, que solen estar situats:
– A les zones on la plataforma continental és extensa.
– A les zones de contacte entre corrents marins freds i càlids.
– A les zones costaneres a prop de les quals passa un corrent marí fred.

La pesca al món

7. Els problemes de la pesca

7.1. Massa pescadors per a pocs peixos

• Els dos problemes més urgents que té plantejats actualment el sector pesquer són la sobrepesca i la manca de caladors lliures.
– La sobrepesca és una conseqüència de l’ús de tècniques eficaces i de grans flotes, que han provocat la sobreexplotació dels caladors.
– La manca de caladors lliures és conseqüència de l’ampliació de les aigües jurisdiccionals, que ha imposat el domini dels estats sobre els caladors.
• Un altre problema rellevant és la creixent contaminació de les aigües costaneres a causa dels abocadors tòxics industrials i de les freqüents marees negres provocades per accidents dels vaixells petroliers.

7.2. Explotació sostenible dels recursos marins

• Si bé els oceans són una reserva alimentària important, els seus recursos són limitats.
• És imprescindible assegurar una explotació sostenible dels recursos marins, que reguli les captures i permeti la recuperació dels caladors. Així, es considera urgent reemplaçar el sistema de depredació per una explotació intel·ligent del mar.
– Algunes organitzacions internacionals treballen en aquest sentit i per això estableixen normatives de pesca severes, alhora que pretenen repoblar el mar amb la cria artificial de peixos.
– En efecte, l’aqüicultura també podria ser una solució: consisteix a substituir el sistema de depredació per la cria i engreix d’animals i plantes marines en piscines, estanys o zones ben delimitades i tancades.

L’explotació pesquera al món

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s