El Franquisme (1939-1975)

Introducció

Els anys del règim franquista (1939-1975)

• El règim franquista, que es va establir al final de la Guerra Civil, es va caracteritzar per institucionalitzar una dictadura amb trets feixistes i pel predomini de les velles classes dominants.
• La figura del dictador, el general Francisco Franco, va presidir tot el període.
• Del 1939 al 1975, el franquisme va concentrar els poders en mans del dictador. A Catalunya, la victòria de Franco va significar la pèrdua dels drets nacionals i de les institucions autònomes.
• Des del punt de vista econòmic, es va passar d’una etapa d’estancament econòmic (1939-1959) a una altra de fort creixement econòmic (1959-1973).

Eix cronològic etapa 1939-1959
Eix cronològic etapa 1959-1975
Al·legoria del franquisme

1. El franquisme: una dictadura militar

1.1. Un règim polític totalitari

Francisco Franco va establir un règim totalitari: ell concentrava tots els poders, va crear un partit únic i un sindicalisme vertical, va suprimir les institucions i les llibertats democràtiques i va abolir la Constitució de 1931 i els Estatuts de Catalunya i el País Basc.
• Franco era el cap de l’Estat i ostentava el títol de Caudillo d’Espanya. Concentrava tots els poders: legislatiu, executiu i judicial. A més era Generalíssim dels Exèrcits.
• Tots els partits, sindicats i associacions polítiques van ser declarats il·legals, i els seus militants, detinguts i empresonats.
• Només es va permetre un partit, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista.
• Les Corts democràtiques i les eleccions van ser suprimides.
• Totes les institucions republicanes van ser desmantellades.

Escut de l’Espanya franquista

1.2. Les lleis fonamentals

• El règim va desenvolupar una legislació (Lleis Fonamentals) per a simular una democràcia que mai no va existir.
•La dictadura va pretendre donar una imatge de legalitat. 
– Per això, el Fuero del Trabajo (1938) declarava els principis laborals del nou règim, però prohibia els sindicats lliures i la vaga.
– La Llei constitutiva de les Corts Espanyoles va crear unes Corts consultives sense poder legislatiu.
– El Fuero de los Españoles (1945) era una pseudodeclaració de drets cívics.
 – La Llei de referèndum (1945) contemplava les consultes populars per a determinades lleis.
 – La Llei de successió (1947) preveia una monarquia com a successora del franquisme.

1.3. Els suports socials del franquisme

• La victòria franquista a la Guerra Civil va suposar el triomf dels grups que amb la República havien temut que perdrien els seus privilegis.
• La gran burgesia, l’exèrcit i l’Església catòlica van donar suport a un règim que garantia el seu poder i influència.
– La gran burgesia, que va exercir el seu domini econòmic.
– L’Exèrcit, que va garantir la continuïtat del règim, i nombrosos militars van exercir càrrecs polítics.
– L’Església catòlica, que va recuperar la confessionalitat de l’Estat i el predomini sobre l’educació. Es va restablir el pressupost de culte i clero.

El suport de l’oligarquia
El suport social

1.4. Les relacions exteriors

• Al llarg dels anys, el franquisme va anar variant els seus aliats internacionals. En les relacions exteriors, podem establir tres grans etapes:
– Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) el règim va fer costat de forma incondicional a les potències de l’Eix (Alemanya i Itàlia).
– Amb la derrota dels règims feixistes, entre 1945 i 1953 va patir l’aïllament internacional.
– L’aïllament va començar a trencar-se el 1953, quan Espanya va pactar uns acords de col·laboració amb els Estats Units i va signar un Concordat amb el Vaticà. Així, a partir de 1953, el franquisme va ser reconegut internacionalment.

2. La postguerra: misèria i autarquia

2.1. Els efectes de la guerra

• La Guerra Civil va produir un enfonsament demogràfic i econòmic a Espanya.
• El 1939, Espanya era un país malmès per la Guerra Civil, que va provocar una davallada demogràfica.
• Una part de la indústria, de l’agricultura, de les vies de comunicació i dels mitjans de transport havien patit destrosses. La producció havia caigut molt.
• Per una altra banda, la majoria de la població no tenia prou aliments.
• Però al mateix temps, van ser anys d’eufòria i d’enriquiment fàcil per a alguns sectors de la societat. Mentre un sector minoritari s’enriquia amb l’estraperlo (venent productes del racionament al mercat negre), la majoria patia carestia d’aliments.

2.2. Intervencionisme i autarquia

• A la postguerra, la política econòmica del franquisme es va caracteritzar per un gran intervencionisme de l’Estat en la producció i distribució dels béns.
• El règim aspirava a l’autarquia econòmica, impulsada també per l’aïllament i el boicot internacional.
• Als primers anys del franquisme es va establir l’autarquia; es pretenia l’autosuficiència econòmica mitjançant el foment de la producció nacional:
– Per fomentar el desenvolupament de la indústria, es va crear l’Institut Nacional d’Indústria i es van fundar empreses públiques que s’ocupaven dels sectors no rentables per a la iniciativa privada.
– Es va seguir aplicant una política proteccionista en l’àmbit comercial.

2.3. L’estancament de l’economia

• L’autarquia va ser un desastre per a l’economia espanyola, que va trigar anys a recuperar el nivell anterior a la guerra.
• Les conseqüències de l’autarquia van ser molt negatives per a Espanya: les activitats econòmiques, el nivell de vida de la població i la renda per capita van créixer molt lentament.
– L’agricultura i la indústria van créixer a poc a poc, el comerç amb l’exterior era mínim i l’escassetat de béns de consum va durar molts anys.
– En conseqüència, el nivell de vida i la renda per càpita espanyola no van assolir les xifres del 1936 fins al 1953.

3. L’època del creixement econòmic (1959-1973)

3.1. Una nova elit dirigent

• A finals de la dècada de 1950 van entrar al govern sectors tecnòcrates (modernitzadors propers a l’Opus Dei), interessats en una política econòmica que apropés Espanya a Europa i afavorís el seu desenvolupament industrial.
Aquests ministres van aportar criteris més tècnics i modernitzadors i van impulsar la reorientació del règim franquista.
• La Falange va anar perdent protagonisme al règim i va ser desplaçada pel Movimiento Nacional.
• També es van elaborar noves lleis.
• Es va dissenyar una nova legislació que va definir el sistema polític espanyol amb una democràcia orgànica.
• Per assegurar la continuïtat del règim de Franco, les Corts franquistes, el 1969, van acceptar el príncep Joan Carles de Borbó com a successor del cap d’Estat a títol de rei.

Govern dels tecnòcrates
Joan Carles de Borbó i Franco

3.2. El Pla d’Estabilització

• Els nous governs, a partir del 1957, van abandonar l’autarquia i van iniciar un procés de liberalització econòmica i obertura a l’economia europea.
– Per això, es va posar en marxa el Pla d’Estabilització (1959) per substituir una economia tancada per una economia liberalitzada, vinculada als circuits internacionals.
– El govern va posar en marxa els Planes de Desarrollo (1964-1975) per fomentar el desenvolupament industrial i disminuir els desequilibris entre les diferents regions espanyoles.

3.3. La puixança econòmica

• Entre el 1959 i el 1973, Espanya va conèixer un període de gran creixement de la seva economia.
– Aquesta puixança econòmica es va manifestar en un gran creixement de la indústria, que va renovar els seus béns d’equip, va adoptar noves tecnologies i va augmentar la seva producció i productivitat.
• L’auge econòmic (1959-1973), fruit sobretot de la favorable conjuntura econòmica europea, va suposar:
– El creixement de la indústria.
– Una renovació de l’agricultura.
– Un gran desenvolupament del turisme.
– El comerç exterior va experimentar un notable creixement.
• Com a resultat d’aquest procés, entre el 1960 i el 1973, la renda nacional es va incrementar a la vegada que va millorar el nivell de vida, amb l’augment del poder adquisitiu i dels salaris.

Població activa a Catalunya
La indústria a Catalunya

3.4. Un creixement desequilibrat

• Una de les claus del desenvolupament econòmic de la dècada de 1960 va ser la seva vinculació a l’economia de l’Europa occidental, que va permetre exportar els productes agraris i industrials.
• Aquest creixement va consolidar una economia molt dependent, ja que gran part del capital, la tecnologia i les divises provenien de l’estranger.
• L’economia espanyola resultava poc competitiva i concentrada en activitats que requerien mà d’obra, però amb poc contingut tecnològic.
• Així, l’economia espanyola era molt dependent de l’estranger, amb grans desequilibris entre els territoris i poc competitiva.

Inversions estrangeres a Espanya

4. La modernització de la societat espanyola

4.1. Els canvis demogràfics

• La millora de les condicions de vida va provocar un augment de la natalitat i una disminució de la mortalitat, que van produir un fort augment de la població espanyola durant la dècada de 1960.
• A Catalunya, el component més important d’aquest creixement demogràfic va ser l’arribada d’un gran nombre d’immigrants procedents de zones rurals peninsulars.
• Prop de dos milions d’espanyols van emigrar a Europa, i gairebé quatre milions es van desplaçar, a l’interior del país, des de les regions agrícoles cap als nuclis industrials.
– L’allau d’immigrants va comportar el creixement caòtic i desordenat de moltes ciutats.
– Uns dos milions d’espanyols van haver d’emigrar a l’estranger, cap a països que necessitaven mà d’obra.

Migracions interiors a la dècada del 1960
Immigració a Catalunya

4.2. La transformació de la societat

• Va créixer la població urbana i industrial, i va disminuir la dedicada a l’agricultura. Es va consolidar la classe mitjana, i es va imposar un certa societat de consum.
– El millorament del nivell del de vida. La mecanització agrícola i la industrialització van produir un gran creixement de la població urbana dedicada a la indústria i als serveis.
– La modernització de l’economia va originar també el creixement de la classe mitjana. L’increment de la renda va fer que les famílies poguessin adquirir béns de consum.
– Una societat més oberta. Els avenços econòmics, l’arribada del turisme, l’obertura de fronteres i els viatges van permetre als espanyols tenir contacte amb l’exterior.  Això va produir canvis en la mentalitat dels espanyols, i a poc a poc es va anar estenent un ampli moviment a favor de la democratització.

4.3. Les reformes educatives i socials

• El franquisme va saber interpretar en certa manera alguns dels canvis socials i va elaborar una legislació social i educativa més adaptada a la nova realitat.
• La nova orientació política i econòmica del règim franquista es va reflectir en algunes lleis que van millorar el nivell de benestar de la societat espanyola:
– La Llei de Bases de la Seguretat Social (1963) va proclamar el dret dels treballadors a la Seguretat Social.
– La Llei de Llibertat Religiosa (1967) va establir un marge relatiu de tolerància envers altres confessions.
– La Llei de Premsa (1966) va suprimir la censura prèvia.
– La Llei General d’Educació (1970), establia l’ensenyament obligatori fins als 14 anys.

5. L’oposició al franquisme

5.1. La dura repressió de la postguerra

• Els primers temps del franquisme es van caracteritzar per la repressió. Tots els partits i sindicats van haver de passar a la clandestinitat.
• A Catalunya, el president de la Generalitat republicana, Lluís Companys, va ser detingut per la Gestapo alemanya a França, on estava exiliat, va ser lliurat a les autoritats franquistes i afusellat.
• La repressió contra Catalunya també va tenir un vessant lingüístic i cultural. La llengua catalana va deixar de ser oficial i se’n va prohibir l’ús públic.

5.2. La reorganització de l’oposició

• En la dècada de 1940, malgrat la dura repressió franquista, l’oposició va mantenir una resistència armada, el maquis. Però després de la guerra europea, amb la nova situació internacional, es va abandonar la lluita armada i l’activitat política va passar a la clandestinitat.
– Es va iniciar la resistència i es van formar alguns grups armats (maquis) que esperaven que el triomf dels aliats a la Segona Guerra Mundial afavorís l’enderrocament de la dictadura.
– Al final del conflicte internacional, va quedar clar que no hi hauria suport per enderrocar el franquisme a Espanya. Aleshores, les estratègies dels grups d’oposició antifranquista van variar.
– Es va abandonar la lluita armada i les forces polítiques van proposar noves estratègies d’oposició.
– La CNT va ser desmantellada i els comunistes (PSUC) van aconseguir organitzar-se i esdevenir la força més activa de l’oposició.

Repressió i accions del maquis

5.3. Els nous moviments socials

• Malgrat algunes mobilitzacions anteriors, va ser en les dècades de 1960 i 1970 que es va incrementar el número de conflictes laborals i el moviment d’oposició es va estendre als estudiants i sectors de l’Església catòlica, que també qüestionaven el monolitisme del franquisme.
• La industrialització del país i el creixement del nombre d’assalariats a la dècada del 1960 va incrementar la conflictivitat obrera.
• El PCE va ser l’organització que va aconseguir una implantació més gran en l’entorn obrer i estudiantil, i els sindicats tradicionals (UGT i CNT) van quedar delmats per la creació i evolució de Comissions Obreres (1964).
– El 1962 hi hagué vagues a Astúries, a Catalunya, a Andalusia i al País Basc. En aquestes vagues es va constituir el sindicat Comissions Obreres (CC OO).
• Dins l’Església Catòlica van néixer grups dissidents del franquisme i també el moviment estudiantil va prendre força i es va enfrontar clarament al règim franquista.
• També existien nuclis d’oposició de tendència monàrquica i democristiana (Reunió de Munic, 1962) així com nacionalista, a Catalunya i el País Basc.
• El 1971 es va crear l’Assemblea de Catalunya, que aplegava totes les forces de l’oposició democràtica.

6. La fi del franquisme /1973-1975)

6.1. La crisi econòmica de la dècada del 1970

• A partir del 1973 es va iniciar un canvi en l’economia dels països occidentals, provocat pel ràpid augment del preu del petroli i de les matèries primeres.
• La crisi del petroli de 1973 va posar fi al període de creixement i prosperitat anterior i va inaugurar una època de recessió econòmica profunda.
• A Espanya, la crisi va afectar el sector industrial i moltes indústries fan fer fallida. A més, va provocar un retrocés del turisme i de les inversions estrangeres, que van produir un increment de l’atur.
• A partir del 1975, els índexs de creixement de l’economia espanyola es van frenar bruscament.

Conflictes laborals als anys 70

6.2. Els darrers anys del franquisme

• El 1973, Franco estava molt malalt i, per primer cop, va nomenar un cap de govern, l’almirall Carrero Blanco. Aquest va ser assassinat aquell mateix any per ETA.
• A partir d’aquell moment es va evidenciar la consolidació de dos grups dins del règim: els immobilistes i els oberturistes.
• El 1974 es va formar un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, que va permetre una obertura política, però les reformes anunciades van ser insignificants.
• El nou govern d’Arias Navarro va veure com s’intensificaven les accions violentes de grups antifranquistes com ETA, el FRAP i els GRAPO, que van ser contestades pel règim amb l’execució de Salvador Puig Antich (1974). Va coincidir, a més, amb un greu conflicte al Sàhara espanyol.
• En els darrers anys del franquisme es van incrementar els moviments i plataformes en demanda de democratització (Assemblea de Catalunya, Junta Democràtica, Plataforma Democràtica).
– Els antifranquistes es van coordinar en plataformes unitàries i van manifestar que no acceptarien canvis que no comportessin la concessió d’una amnistia, reconeixement de llibertats, etc.
• Francisco Franco va morir el 20 de novembre de 1975.

La mort de Franco a la premsa de l’època

6.3. La transició a la democràcia

• El novembre del 1975, Joan Carles I va jurar el seu càrrec com a rei d’Espanya.
• El nou govern, presidit per Arias Navarro, es va veure incapaç de dur a terme reformes democràtiques i el rei va forçar la seva dimissió.
• El juliol del 1976 va ser nomenat president del govern Adolfo Suárez, un polític oberturista que va iniciar el camí legal per desmantellar el franquisme.
• El govern va buscar el suport de l’oposició, que va acceptar una reforma pactada.
• El 1976 es va aprovar la Llei de reforma política i el 1977 es van celebrar les primeres eleccions lliures.


Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s