Catalunya dins la monarquia hispànica (segles XVI-XVII)

Introducció

Catalunya sota la monarquia hispànica

• El matrimoni de Ferran d’Aragó amb Isabel de Castella va ser l’origen de la monarquia hispànica.
Carles I va ser proclamat rei de Castella i de la Corona d’Aragó el 1517.
• Des de llavors Catalunya va quedar vinculada al conjunt de territoris governats per la dinastia dels Habsburg.
• Durant tota l’Edat Moderna (segles XVI-XVII) Catalunya va mantenir les institucions, les lleis, l’administració pública, la moneda i la llengua.

1. Les institucions de poder a Catalunya

1.1. La monarquia hispànica

L’herència que va rebre Carles I el va convertir en el primer monarca que ostentava alhora els títols de rei de Castella i de la Corona d’Aragó. En la monarquia dels Reis Catòlics tots dos territoris van conservar les lleis i les institucions pròpies.
La nova monarquia hispànica estava liderada per Castella, on hi havia el rei i la cort, i des d’on es governaven tots els territoris que tenien sota el seu domini.
Catalunya va esdevenir un territori perifèric del gran imperi governat des de Castella.

1.2. Les institucions reials a Catalunya

Les institucions que vinculaven Catalunya a la monarquia hispànica es van crear en època de Ferran II el Catòlic.
El poder de la monarquia a Catalunya s’articulava per mitjà de dos organismes, que feien d’intermediaris entre el rei i l’antiga Corona d’Aragó:
El Consell d’Aragó.
El virrei o lloctinent de Catalunya.

1.3. Les institucions de govern catalanes

A més de les institucions creades per la monarquia hispànica, Catalunya va continuar mantenint les seves institucions tradicionals:
– Les Corts Catalanes.
– La Diputació del General o Generalitat.
Els consells (a Barcelona, el Consell de Cent).

El govern de Catalunya sota els Àustries (segles XVI-XVII)
Corts Catalanes amb els Àustries
Corts Catalanes
Les vegueries del segle XVII

2. Una població i una economia afeblides

2.1. La població catalana

A l’Edat Moderna Catalunya era un país poc poblat: la densitat de població era baixa i als nuclis urbans hi havia pocs habitants.
Al llarg dels segles XVI i XVII la població catalana no va aconseguir de superar mai el sostre dels 500 000 habitants.
Durant el segle XVI la població catalana va créixer lleugerament. Un factor important d’aquest creixement va ser l’arribada d’immigrants procedents del sud de França.
Al segle XVII, època de crisi demogràfica a tot Europa, a Catalunya va tornar a disminuir la població.
Una sèrie d’epidèmies van assolar el país a partir del 1629 i posaren fi al període de creixement anterior.

Barcelona al segle XVI

2.2. L’expulsió dels moriscos

L’any 1609 el rei Felip III va decretar l’expulsió dels moriscos de tot el territori de la monarquia.
Aquesta mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, entre d’altres.
A Catalunya l’expulsió va afectar unes 5000 persones, l’1 % de la població.
La majoria es localitzava a les comarques de l’Ebre i del Baix Segre i es dedicava principalment a l’agricultura.

Els moriscos a Catalunya

2.3. La davallada econòmica

Als segles XVI i XVII es va produir una davallada de l’economia catalana.
La davallada del comerç mediterrani en favor de les rutes atlàntiques cap a Amèrica va afectar directament les activitats comercials dels catalans. Les exportacions se’n van ressentir.
L’agricultura va esdevenir l’activitat econòmica principal. El conreu més extens al llarg del segle van ser els cereals, fonamentalment blat, ordi i sègol.
A les ciutats l’artesania continuava en mans dels gremis.

Barcelona el 1563
El port de Barcelona al segle XVII
Exportacions del port de Barcelona al segle XVII

2.4. El redreçament de l’economia catalana

A finals del segle XVII el panorama va canviar i l’economia catalana va iniciar un període de recuperació que va posar les bases de les transformacions del segle XVIII i de la industrialització posterior.
Algunes comarques del litoral van començar a especialitzar-se en la vinya.
Algunes famílies pageses van començar a combinar les feines agrícoles amb l’elaboració de teixits.
El comerç va tenir una certa recuperació i alguns productes van començar a ser exportats cap als mercats del Mediterrani i de l’Atlàntic.

3. Una societat convulsa

3.1. Els diversos grups socials

La noblesa i el clero. La noblesa continuà sent el grup social predominant. L’Església va patir un cert procés de castellanització.
La burgesia. Va perdre una bona part de la força que tenia a la Catalunya medieval. Als mercaders se’ls van reduir els ingressos i els gremis van créixer en nombre.
La pagesia. Una immensa part de la població vivia al camp. La fi del conflicte remença i la Sentència Arbitral de Guadalupe beneficiaren un sector dels remences, els pagesos grassos.

3.2. El bandolerisme

• La societat catalana, especialment la rural, es va veure trasbalsada, al segle XVI i a la primera part del XVII, pel fenomen del bandolerisme.
• Els bandolers s’organitzaven en colles d’homes, sovint dirigides per un noble, que es dedicaven a fer robatoris, segrestos i contraban.
• Alguns bandolers van tenir força popularitat, com Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga.

Bandolerisme a Catalunya

3.3. Pirates i corsaris

Durant els segles XVI i XVII els atacs de pirates i corsaris provinents del Magrib i de l’Imperi Otomà van ser força freqüents a la costa catalana.
Moltes ciutats costaneres van ser saquejades i el comerç mediterrani es va trobar amb noves dificultats.
Per defensar-se de la pirateria, al llarg de la costa del Principat s’hi van aixecar torres de defensa i a les ciutats costaneres s’hi van construir muralles amb torres de guaita.
També es van organitzar expedicions corsàries de defensa i la Generalitat va disposar de galeres pròpies per vigilar la costa.

4. La revolta catalana del 1640

4.1. Les causes del conflicte

La revolta catalana del 1640 va tenir un doble component social i polític.
Va ser una revolta pagesa contra els senyors i les autoritats com a protesta per la situació de misèria en què es trobaven i a causa de les fortes càrregues fiscals que suportaven.
També va ser una revolta de les classes benestants catalanes contra els intents del comte duc d’Olivares d’uniformar la monarquia segons les lleis i les institucions de Castella.
El conflicte esclatà l’any 1626, en què les Corts catalanes van rebutjar la proposta del rei d’aportar 16 000 homes al projecte de la Unión de Armas d’Olivares.

4.2. La revolta dels segadors

El problema amb els soldats que havien d’allotjar-se a Catalunya es va aguditzar cap a l’any 1640 com a conseqüència de la fam i la guerra de la població catalana.
La revolta pagesa es va iniciar quan els pagesos es van negar a allotjar els soldats.
El moment culminant d’aquesta revolta es va produir el 7 de juny amb els esdeveniments del Corpus de Sang, en què un grup de segadors es va enfrontar a les autoritats i hi hagué morts.
La revolta dels segadors va ser una protesta dels grups més pobres de la societat contra els senyors i contra les autoritats polítiques que els obligaven a fer-se càrrec de les despeses de la guerra.

El Corpus de Sang (1640)

4.3. L’enfrontament amb la monarquia (1640-1652)

Les classes benestants i els governants del Principat es van atemorir davant la revolta pagesa i la van voler capitalitzar en profit propi. Aleshores la revolta assolí el caràcter més polític.
Pau Claris, president de la Generalitat, va establir contactes amb França i va proposar la integració de Catalunya a la Corona francesa per deslliurar-se del domini castellà.
Aleshores va començar una guerra que va durar tretze anys i que va enfrontar catalans i francesos amb la monarquia hispànica.
La guerra a Catalunya es va acabar el 1652, any en què la ciutat de Barcelona va capitular davant les tropes del rei Felip IV.

El setge de Barcelona el 1652

5. El Renaixement i el Barroc a Catalunya

5.1. El Renaixement

• En arquitectura, el Renaixement es presenta sovint com un recurs decoratiu que servia per ornamentar i complementar l’estructura gòtica.
• En escultura i pintura les novetats renaixentistes les aportaven artistes forans: castellans, italians i flamencs.
• Aquestes propostes es barregen amb la tradició pròpia, dominada encara per l’estil gòtic, com es pot apreciar en molts retaules.

5.2. El Barroc

En arquitectura destaca la Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu.
També són del final del XVII i de principis del XVIII la portalada de l’església de Caldes de Montbui, la façana de la catedral de Tortosa, la de la catedral de Girona i la de la Universitat de Cervera.
En escultura són molt representatius els retaules que ornamenten moltes esglésies del Principat, com ara la d’Arenys de Mar.
En pintura cal destacar, al segle XVII, Francesc Ribalta, i al segle XVIII, Antoni Viladomat.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s