Totes les entrades de juliabuxadera

El món actual

Introducció

El món actual

• L’esfondrament de l’URSS va donar lloc a la desaparició dels blocs i a una nova era en les relacions internacionals.
• Els Estats Units s’han confirmat com l’única superpotència i el capitalisme s’ha imposat com l’únic model econòmic.
• Una frontera imaginària, alhora que real, divideix el món en un Nord i un Sud: en el primer hi ha riquesa, benestar i recursos; en el segon, escassetat i necessitat.
• Aquest “nou ordre” internacional suposa el triomf d’una organització del món que coneixem com a globalització.

Eix cronològic del Món actual

1. Un nou ordre internacional

1.1. Una única superpotència: els Estats Units

• En el sistema internacional nascut l’any 1945 hi havia dues superpotències, els Estats Units i l’URSS. L’esfondrament del comunisme a l’URSS va modificar el panorama: es va iniciar una nova etapa en les relacions internacionals en què els EUA es van erigir garants de la pau mundial.
• En realitat, ha quedat com a superpotència única, que actua com a gendarme mundial per organitzar el món i intervenir política i militarment on els seus interessos siguin vulnerats.

El nou ordre internacional

1.2. Les intervencions militars dels Estats Units

• El 1990 van alliberar Kuwait de la invasió de l’Iraq en la Guerra del Golf. Van continuar les intervencions a Somàlia, Haití i el Sudan, que també foren consensuades per la comunitat internacional. L’esclat de la Guerra del Golf va ser un punt decisiu en la definició del nou paper dels Estats Units.
• El 2001 van obrir una nova etapa d’intervencionisme unilateral que ha provocat que l’opinió pública reclami més protagonisme a l’ONU.
• L’atac terrorista de l’11 de setembre del 2001, a les Torres Bessones de Nova York, va desencadenar una política molt dura d’intervenció militar americana al món.
• L’octubre del mateix any, els Estats Units van respondre amb un atac a l’Afganistan, el règim islamista del qual acollia camps d’entrenament d’Al-Qaida, responsable de l’atemptat.
• El març del 2003, els Estats Units van atacar l’Iraq per destruir el règim de Saddam Hussein i aquest va ser deposat, detingut i ajusticiat, i el seu règim va ser desmantellat.

Guerra del Golf

2. Conflictes al món actual

2.0. Mapes dels conflictes al món actual

Conflictes al món actual
Situació l’any 2010
Les missions de l’ONU

2.1. Els conflictes a Àfrica

• L’Àfrica subsahariana és una de les zones del món més violentes. La misèria extrema de sectors de la població molt amplis, les dictadures militars i les rivalitats ètniques han dut a enfrontaments.
• Las persecucions i les massacres sobre la població civil han comportat l’èxode de milers de refugiats.
• Els conflictes més cruents es donen als països que envolten el golf de Guinea, a la banya d’Àfrica i a l’Àfrica equatorial.

2.2. Els conflictes nacionalistes

Iugoslàvia i l’URSS van conèixer una sèrie de conflictes nacionalistes en enfonsar-se el comunisme.
– A Iugoslàvia, la crisi va desembocar en una guerra entre les nacionalitats que formaven l’antic Estat iugoslau. El 1991, Croàcia i Eslovènia es van independitzar.
– Però el conflicte més cruent es va produir a Bòsnia, amb enfrontaments de caràcter ètnic i religiós entre serbis i musulmans. El 1995 es va assolir un acord.
– La dissolució de l’URSS va comportar rivalitats entre les diferents repúbliques del Caucas.

Guerra de Txetxènia

2.3. El fonamentalisme islàmic

• El fonamentalisme islàmic defensa sistemes polítics basats en una interpretació extremista de la religió i s’oposa a l’expansió del model occidental. Està lligat a l’aparició d’organitzacions terroristes.
• L’expansió de moviments islamistes radicals, integristes, s’ha convertit en un focus de tensió internacional.
• Aquests grups defensen una observació estricta de l’Alcorà, propugnen sistemes polítics basats en l’islamisme i s’oposen a qualsevol ingerència occidental.
• Actualment, és rellevant l’aparició d’organitzacions terroristes islamistes, que actuen a escala internacional contra interessos occidentals.
• L’activitat terrorista islàmica ha provocat la reacció d’Occident, especialment dels Estats Units.
• L’atemptat d’Al-Qaida contra les Torres Bessones de Nova York el 2001 va commoure el món i va provocar la reacció dels EUA, que van envair l’Afganistan i l’Iraq. Però aquesta invasió va provocar, alhora, una greu escalada d’atemptats fonamentalistes (Madrid, Londres…) i l’expansió de l’obsessió per la seguretat entre els països occidentals.

Fonamentalisme islàmic

3. Europa després de la caiguda del mur de Berlín

3.1. L’Europa de l’Est

• Després de la caiguda del mur de Berlín va començar una nova etapa de la història d’Europa.
Rússia, amb Boris Ieltsin, va tenir un procés de transició aparentment democràtic, però amb elements autoritaris en política i neoliberals en economia. Vladímir Putin no millorà la democratització del país, però li va fer fer un gir econòmic que inicià una etapa de creixement econòmic.
• La majoria dels països del bloc de l’Est es van anar democratitzant. Hi van ressorgir els nacionalismes, que havien estat silenciats durant el comunisme; alguns Estats es van independitzar (Eslovènia), en altres hi van esclatar greus conflictes (Iugoslàvia), i va tenir lloc també la reunificació d’Alemanya.

La reunificació alemanya

3.2. La Unió Europea

• El Tractat de Maastricht (1992) va iniciar un procés d’integració política i es van establir eixos comuns:
– Els Estats van cedir sobirania a la UE.
– Es va crear la Política Exterior i de Seguretat Comuna, la ciutadania europea, l’euro i el Banc Central Europeu.
• A partir del 1995 la UE es va anar ampliant fins al 2013 i actualment la formen 28 Estats.

La Unió Europea

4. La globalització

4.1. Cap a un món globalitzat

• El colonialisme impulsat per l’expansió dels europeus va imposar un primer ordre mundial dominat per Europa.
• Durant el segle XX els Estats Units, el Japó i la Unió Europea es van consolidar com les grans potències econòmiques internacionals.
• La globalització és la interdependència de les economies nacionals:
– Es fa evident en l’augment del comerç internacional i de les inversions a l’exterior.
– Ha estat possible gràcies al desenvolupament dels transports, de les comunicacions i de la tecnologia.
– La globalització es caracteritza també per una reducció de les barreres a la mobilitat de mercaderies, capitals i persones.

Àrees dominants de l’economia mundial

4.2. L’emergència de nous centres econòmics

• A partir del 1990, la caiguda del bloc comunista va establir un nou sistema mundial, organitzat al voltant dels pols econòmics  del capitalisme: els EUA, el Japó i la Unió Europea.
• Però a les darreres dècades han emergit unes altres economies que ja tenen un paper important en el segle XXI. Són el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina (països BRIC).
• Això ha estructurat el món actual de manera multipolar, amb més agents protagonistes.
• Malgrat les diferències, els països BRIC comparteixen característiques: una població elevada, un augment fort del PIB, una taxa de creixement propera al 10% anual i una millora progressiva del nivell de vida.
• Aquests països han d’afrontar desafiaments com la falta de democràcia autèntica, l’escassetat de drets laborals, els dèficits medioambientals, educatius i sanitaris i la dificultat per mantenir el creixement.

L’ordre mundial multipolar

4.3. El fenomen de la mundialització

• El progrés tècnic i la liberalització dels intercanvis han permès l’expansió i la mundialització del comerç.
– El mercat s’ha mundialitzat ja que els béns es produeixen i consumeixen en qualsevol lloc del món.
– Aquest gran salt respon a la possibilitat de concentrar i transmetre ràpidament una gran quantitat d’informació. A això s’afegeix el desenvolupament del transport.
• Algunes conseqüències de la mundialització o de l’economia globalitzada són:
– La consolidació de centres de decisió i d’altres nuclis dependents.
– L’acceleració del creixement econòmic.
– La incorporació als circuits internacionals de països que se n’havien mantingut al marge.
– L’augment de l’activitat financera especuladora.
• En definitiva, les economies nacionals són cada vegada més dependents de les xarxes econòmiques mundials i s’ha desencadenat una creixent divisió i deslocalització del treball.
• Des del 2008 una crisi financera i bancària va traslladar els seus problemes a l’economia real. Va tenir l’origen als Estats Units i es va estendre a Europa:
– Van injectar diners públics als bancs, frenaren els crèdits, plegaren moltes empreses i l’atur cresqué.
– L’eurozona té el problema del deute públic; per reduir-lo es necessita frenar la despesa pública.

El deute públic a la zona euro

5. Un món desigual

5.1. El centre i la perifèria

• En el sistema actual, els països desenvolupats constitueixen el centre, una àrea on el desenvolupament econòmic i la industrialització han permès millors condicions de vida.
• A aquesta zona es contraposa un món subdesenvolupat, o perifèria, amb greus problemes de retard econòmic i social i una forta dependència i endeutament. És el Tercer Món.
• Actualment, s’anomena Nord a la zona desenvolupada i Sud a la subdesenvolupada.
• Presenta l’avantatge de ser un criteri geogràfic i descriptiu, davant del concepte desenvolupament-subdesenvolupament.

El Nord i el Sud
El creixement econòmic mundial
Països més endeutats del món el 2005

5.2. Cap a un augment de la desigualtat

• Les desigualtats al món actual són encara enormes.
• Es calcula que 850 milions de persones passen gana.
• A més, existeixen diferències abismals de renda i no tots els països tenen el mateix accés a l’escolarització i la cultura.
• També els països desenvolupats concentren la major part de les  noves infraestructures de transport i dels punts d’accés complexos.
• Així mateix, el “centre” manté un paper de predomini en els fluxos financers.

La desigualtat urbana

5.3. Desigualtat i conflictes socials

• La mundialització ha reforçat les desigualtats socials i les diferències territorials, a vegades fins i tot en un mateix país. Al món les diferències de renda entre les classes socials són abismals i hi ha 850 milions de persones que passen fam.
Àfrica és el continent que presenta més problemàtiques: desigualtat (misèria d’àmplies capes de la població), conflictes bèl·lics i milers de refugiats, dependència econòmica, dictadures militars, etc.
• Al món àrab també hi ha desigualtat i endarreriment social, tot i que alguns països tenen grans riqueses. Un altre problema és la tensió política i religiosa: als darrers anys s’han produït les “primaveres àrabs” per enderrocar els governs dictatorials i els partits islamistes s’han fet forts.
• Als països desenvolupats la desigualtat que ja hi havia entre la població més pobra i la més rica ha augmentat amb la crisi i les polítiques d’austeritat.

Distribució de la renda mundial
Comparativa Espanya-Etiòpia

6. La societat del segle XXI

6.1. Panorama general

• Als països industrialitzats s’ha desenvolupat un tipus de societat que presenta algunes transformacions:
– Hi ha crescut el procés d’urbanització i pràcticament n’ha desaparegut la pagesia.
– La classe obrera tradicional ha retrocedit davant el gran desenvolupament del sector terciari i ha augmentat el nombre de professions en què es necessiten estudis secundaris o superiors.
– Les dones s’han incorporat massivament al món laboral i a la formació.
– Hi ha canviat el model social (famílies reduïdes, natalitat baixa…) i els valors (individualisme, èxit).
• Als països pobres aquests canvis han sigut menors:
– No hi ha tants pagesos, però la societat és rural.
– Les ciutats han crescut de manera ràpida i caòtica.
– La societat i els valors són tradicionals (famílies extenses, natalitat elevada, vida comunitària, etc.).
• Les desigualtats han fet néixer moviments que reivindiquen una societat més justa.

La pobresa als Estats Units

6.2. Un temps de canvis

• El primer gran canvi ha estat la gairebé total desaparició de la pagesia al món industrialitzat.
• El fenomen també afecta societats menys industrialitzades.
• La disminució de la població pagesa ha provocat la urbanització creixent.
• Un altre gran canvi social ha estat l’augment de les professions i oficis que requereixen estudis secundaris o superiors.
• La tradicional classe obrera ha retrocedit actualment al 24% de la població activa.

La població urbana al món
Projecció de la població urbana per continents

6.3. El nou paper de la dona

• A partir de la meitat del segle XX, la incorporació de les dones al món laboral es va generalitzar als països industrials, en les classes treballadora, mitjana i alta.
• La combinació d’independència econòmica i accés a la formació superior va atorgar una rellevància extraordinària als moviments feministes cap als anys seixanta.
• Amb tot, encara existeixen diferències rellevants entre homes i dones en l’àmbit laboral o polític.

6.4. La transformació dels models socials

• Els països industrialitzats, amb formes de vida occidental, presenten una forma de vida urbana, de famílies reduïdes, amb una natalitat baixa i una esperança de vida alta.
• En aquestes societats, les relacions socials estan basades en la llibertat de decisió personal.
• En altres zones del món, on predominen les societats rurals, subsisteix el model de les famílies àmplies, amb una natalitat elevada.
• En elles existeix encara un gran respecte per les tradicions.

7. La revolució tecnològica

7.1. Ciència i poder

• El desenvolupament científic actual es deu als enormes capitals destinats a la investigació.
• Són els governs i les grans empreses els que poden finançar les costoses instal·lacions i els grans equips d’investigació.
• Els recursos dedicats a la investigació poden assolir avui dia, als països desenvolupats, de l’ordre del 2 o el 3% del PIB.

7.2. Els canvis científics i tècnics

• Els principals camps d’investigació són:
– La biologia, lligada a la medicina.
– La física nuclear, iniciada amb el descobriment de la desintegració de l’àtom.
– L’electrònica.
– La informàtica.

La investigació científica

7.3. L’era de les comunicacions

• Els darrers decennis, una sèrie d’innovacions tecnològiques han permès una autèntica revolució en els transports.
– Els satèl·lits de comunicacions i els cables de fibra òptica han permès un increment de la velocitat i la quantitat d’informació que es pot transmetre.
– Les noves xarxes de comunicació (Internet) posen a disposició dels usuaris un volum enorme d’informació a temps real.
• Tot això ha comportat una “explosió de la comunicació”.

Un tren d’alta velocitat
Xarxes socials a Internet

8. Els reptes del món actual

8.1. La necessitat d’un creixement sostenible

• Les conseqüències ecològiques del creixement descontrolat són evidents: augment de la contaminació atmosfèrica, canvi climàtic, etc.
• Des dels anys 70 del segle XX, s’ha anat imposant la necessitat de protegir el medi ambient.
• La Primera Conferència de l’ONU sobre el Medi Ambient va insistir en la necessitat de preservar el planeta.
• Els progressos de l’embriologia i la genètica comporten problemes ètics i jurídics nous, que han portat a parlar de bioètica.

8.2. En cerca d’un ordre social més just

• A zones extenses del món, la pobresa, malaltia i violència són greus. Per això, es manté un clima de conflicte amb l’existència de guerres i de violència institucionalitzada.
• Nombrosos grups del Tercer Món emigren cap als països desenvolupats, en condicions precàries.
• Aquesta situació provoca problemes a les societats occidentals, amb dificultats per absorbir l’allau de població immigrada.
• Davant d’aquestes circumstàncies, certs moviments socials intenten respondre de forma crítica al model social dominant.

Una cimera del G-20

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La transició democràtica (1975-1986)

Introducció

Transició, democràcia i autonomia

• A Catalunya i a Espanya, al llarg de les darreres dècades s’han recuperat les llibertats democràtiques, hi ha hagut una descentralització de l’Estat i s’ha configurat un país modern.
• Aquests objectius s’han aconseguit per mitjà d’una sèrie de reformes legislatives: reformes polítiques, reformes en l’organització territorial i mesures socials i econòmiques.

Eix cronològic de la Transició i la Democràcia

1. La instauració de la democràcia

1.1. La transició a la democràcia

• Després de la mort de Franco, el novembre del 1975, Joan Carles I va jurar el seu càrrec com a rei d’Espanya, amb la voluntat de promoure un canvi polític.
• Però el nou govern, presidit per Arias Navarro, es va mostrar incapaç de dur a terme reformes democràtiques i el rei va forçar la seva dimissió.
• El juliol del 1976 va ser nomenat nou president del govern Adolfo Suárez, un polític oberturista que va iniciar el camí legal per desmantellar el franquisme.
• El govern va buscar el suport de l’oposició, que va acceptar una reforma pactada.
• El 1976 es va aprovar la Llei per a la Reforma Política, que establia la sobirania popular i unes Corts elegides per sufragi universal, i el 1977 es van celebrar les primeres eleccions lliures.

1.2. Les primeres eleccions democràtiques

• El 15 de juny de 1977 es van celebrar a Espanya les primeres eleccions democràtiques des de feia més de quaranta anys.
• Els resultats van donar la majoria a Unión de Centro Democrático (UCD), partit liderat per Adolfo Suárez.
• El Partido Socialista Obrero Español (PSOE), encapçalat per Felipe González, va quedar consolidat com a partit de l’oposició.
• El Partido Comunista de España (PCE), liderat per Santiago Carrillo, i Alianza Popular (AP), liderat per Manuel Fraga, van quedar a una major distància electoral.

Cartell electoral del 1977

1.3. El primer govern de la UCD (1977-1979)

• El nou govern d’UCD va marcar una política de consens i va emprendre mesures urgents:
– Es va plantejar la redacció d’una Constitució democràtica: es va nomenar una ponència, en la qual estaven representades totes les forces parlamentàries, que va redactar una Constitució.
– Es va abordar la crisi econòmica: es van firmar els Pactes de la Moncloa amb l’objectiu d’estimular la recuperació de l’economia.
– Es va realitzar una reforma fiscal progressiva per incrementar els ingressos de l’Estat.
– Es va decretar una segona amnistia per als presos polítics.

1.4. La Constitució del 1978

• Elaborada i aprovada per les Corts, va ser ratificada en referèndum, el 6 de desembre de 1978 i va entrar en vigor el 29 de desembre.
• Els trets essencials de la Constitució de 1978 són:
– Defineix Espanya com un Estat social i democràtic de Dret, organitzat en una monarquia parlamentària.
– Declara que la sobirania resideix en el poble i garanteix els drets i llibertats fonamentals.
– Recull la divisió de poders.
– Reconeix l’existència de nacionalitats i regions, que es poden constituir en Comunitats Autònomes.

2. L’Espanya de les Autonomies

2.1. Les reivindicacions autonomistes

• El franquisme no va aconseguir anul·lar els sentiments nacionalistes a Catalunya, el País Basc i Galícia, on la defensa de la democràcia es va acompanyar de la reivindicació d’autonomia.
• Després de la mort de Franco es van produir demandes d’autonomia en altres regions espanyoles, on es reivindicaven les identitats pròpies.
• Els primers governs de la democràcia van replantejar la conveniència d’una reorganització territorial de l’Estat amb la creació d’un sistema generalitzat d’autonomies.

2.2. Les primeres autonomies

• El reconeixement de l’autonomia a la Constitució va comportar la descentralització del sistema polític espanyol i l’inici d’un procés preautonòmic anterior a l’aprovació de la Constitució a Catalunya, el País Basc i Galícia:
– L’any 1977 Suárez va pactar el restabliment de la Generalitat de Catalunya en la figura de Josep Tarradellas.
– Al País Basc es va formar un Consell General Basc el 1978.
– A Galícia la primera Xunta es va formar també el 1978.

2.3. La consolidació del mapa autonòmic

• Va quedar configurat un nou model d’Estat que es va anomenar Estat de les Autonomies.
• A més de les tres nacionalitats històriques, es van constituir 14 comunitats autònomes, regulades pels seus Estatuts d’Autonomia, que contenen les competències que assumeix cada comunitat.
• Els Estatuts de cada Comunitat van ser aprovats, de forma gradual, entre els anys 1979 i 1983, tret dels de Ceuta i Melilla, que ho van ser el 1995.

L’Estat de les Autonomies

3. La crisi del govern de la UCD (1979-1982)

3.1. El segon govern de Suárez

• Després que va ser aprovada la Constitució, el 1979 es van celebrar eleccions generals, que van ser guanyades per la UCD.
• Aquell any hi va haver també eleccions municipals. Va triomfar la UCD.
• Aquesta segona etapa de govern de la UCD va estar marcada per la fi del consens parlamentari i per les dificultats per governar.
• El descens de vots de la UCD a les eleccions municipals es va veure agreujat pels resultats de les eleccions autonòmiques al País Basc i a Catalunya (1980), on va retrocedir.

3.2. Els enemics de la democràcia

• La fragilitat de la democràcia espanyola es va evidenciar també per l’assetjament de grups d’extrema esquerra i de neofranquistes. Aquests sectors van optar per la violència per obstaculitzar la democràcia, com els Guerrilleros de Cristo Rey i Triple A, d’extrema dreta, i ETA, el FRAP i el GRAPO, d’extrema esquerra.
Organitzacions terroristes com ETA, que defensava la independència del País Basc, i el GRAPO o el FRAP, anticapitalistes, no acceptaven la Constitució.
– Grups d’extrema dreta nostàlgics del franquisme van protagonitzar aldarulls al carrer.
• Entre el 1977 i el 1981 el nombre d’atemptats terroristes va augmentar.

3.3. El cop d’Estat del 23-F

• Davant la crisi d’UCD, els socialistes van promoure una moció de censura contra Suárez, que va dimitir com a president del govern i va ser substituït per Calvo Sotelo.
• Però el 23 de febrer de 1981, mentre es desenvolupava al Congrés la investidura del nou president, es va produir un intent de cop d’Estat que pretenia restringir la democràcia.
• El tinent coronel Tejero va ocupar la cambra i va mantenir segrestat el govern durant gairebé tot un dia.
• L’actitud ferma del rei Joan Carles en el suport de la democràcia, l’oposició d’alguns comandaments militars i la unitat de les forces polítiques democràtiques van fer fracassar el cop d’Estat.

El cop d’Estat del 23-F
Els colpistes amb Gutiérrez Mellado i (esquerra) Adolfo Suárez

4. L’etapa socialista (1982-1996)

4.1. La victòria electoral

• El PSOE va guanyar les eleccions el 1982 i es va nomenar Felipe González president del govern.
• El PSOE pretenia unir la idea d’un canvi polític i de reformes socials amb una imatge de moderació.
• Aquestes eleccions van suposar un canvi respecte a les forces de la transició. La UCD va anar desapareixent.
• El PCE, per la seva banda, també va rebre un notable descens electoral, i la principal oposició va passar a ser Alianza Popular (més endavant, PP).

Cartell electoral del 1982

4.2. Les reformes socialistes

• El canvi socialista es va concretar en un programa de reformes amb diversos objectius: reestructuració industrial, gran impuls a les obres públiques, increment dels serveis públics i les prestacions socials, ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea.
– La lluita contra la crisi. Es va aconseguir en aquest període una disminució de la inflació i una modernització de l’estructura econòmica.
– Per reduir els efectes socials de la crisi, es van incrementar els serveis públics i les prestacions. Es van impulsar obres públiques.
– Política interior. Es va impulsar una reforma de l’exèrcit i es van prendre mesures contra el terrorisme.
– Política internacional. El 1985 es va firmar el Tractat d’Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea. Es va decidir la permanència definitiva d’Espanya a l’OTAN (1986).

4.3. La crisi i el relleu al poder

• Els últims anys de govern socialista van estar marcats per un empitjorament de la situació econòmica i pels escàndols polítics, que van dur a la convocatòria d’eleccions anticipades al març de 1996.
– Es van produir casos de corrupció relacionats amb el finançament irregular del partit.
– També es van descobrir casos de complicitat d’alguns cossos policials amb la guerra bruta protagonitzada pels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) contra ETA.
• El Partido Popular va iniciar una dura oposició parlamentària contra Felipe González. Davant la debilitat del govern, es van convocar eleccions anticipades el març de 1996.

5. L’etapa del PP (1996-2004) i el retorn del PSOE

5.1. El govern del PP en minoria

• L’acció de govern del Partido Popular en la seva primera legislatura va tenir una orientació centrista per donar una sensació de continuïtat en relació amb l’etapa socialista anterior.
• El primer govern del Partit Popular, sense majoria absoluta, es va centrar en la reducció de dèficit de l’Estat, la disminució de l’atur i la integració d’Espanya a l’Europa de l’euro.
– El nou executiu va mantenir una política social que assegurés l’Estat del benestar, va iniciar un diàleg amb els sindicats i una aproximació als partits nacionalistes.
– En política internacional, es va intentar la consecució de la integració monetària d’Espanya a l’Europa de l’euro.
– El 1997, Espanya es va incorporar a l’estructura militar de l’OTAN.
• Tot i això, les relacions amb els partits nacionalistes van empitjorar.

5.2. El govern del PP en majoria

• A les eleccions generals de març de 2000, el PP va aconseguir majoria absoluta i José María Aznar va formar nou govern i va poder modificar lleis del període socialista.
– Es van dur a terme reformes en matèria educativa, laboral, de política migratòria i de lluita antiterrorista.
– La bona conjuntura econòmica va ajudar a consolidar la disminució de la inflació i de l’atur, el creixement de la renda per habitant, etc.
– En política exterior, es va produir un apropament als Estats Units,  que va comportar el suport d’Espanya a la guerra a l’Iraq (2003). Però la seva participació, al costat dels Estats Units, a la invasió de l’Iraq va generar una important oposició.
• El març de 2004 es van convocar eleccions generals. Tres dies abans, un atemptat terrorista a Madrid, d’orientació islamista, va originar una situació de commoció nacional.

5.3. El retorn del PSOE

• Després de l’atemptat de l’11 de març de 2004, el PSOE va guanyar les eleccions, i José Luis Rodríguez Zapatero es va situar al capdavant del nou govern.
– Una de les primeres accions va ser la retirada de les tropes espanyoles d’Iraq. 
– Va propiciar un procés de pau al País Basc, amb una treva indefinida d’ETA, que més tard es va trencar.
– Zapatero va impulsar lleis socials, com la Llei de matrimonis homosexuals i la Llei d’igualtat entre homes i dones.
• El març de 2008 es van convocar eleccions generals, que van ser guanyades novament pel PSOE, i Zapatero va formar un nou govern.
• La segona legislatura socialista va estar molt marcada per la crisi econòmica mundial. En aquest context ETA va anunciar un alto el foc permanent i, el 2011, Zapatero es va veure obligat a convocar eleccions anticipades. El Partit Popular va obtenir la majoria absoluta i Mariano Rajoy va ser nomenat president.

Eleccions generals a Espanya entre 1977 i 2011

6. Espanya en l’esfera internacional

6.1. L’ingrés a la CEE i a l’OTAN

• L’ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea va suposar importants reestructuracions en l’economia i la legislació espanyoles per acostar-les a les dels països comunitaris: reconversió industrial, ajustaments en la producció agropecuària, descens de la inflació i del dèficit, inversió en el sector públic…
• El Tractat d’Adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea es va produir el 12 de juny de 1985. Això va suposar la integració en un mercat de grans dimensions i ser l’estat més beneficiat pels fons de cohesió.
• Espanya va ingressar a l’OTAN el maig de 1982 i es va incorporar a la seva estructura militar el 1997.

6.2. La projecció internacional d’Espanya

• L’ingrés d’Espanya a la Comunitat Europea va afavorir la seva projecció internacional: l’ha convertit en el nexe principal en les relacions de la Unió Europea amb Amèrica Llatina, ha participat en diverses missions militars internacionals (Afganistan, Iraq, Líbia…), en missions humanitàries, etc.

Ajudes de la Unió Europea

7. Desenvolupament econòmic i estat del benestar

7.1. La situació econòmica

• Després del franquisme, que va deixar una economia endarrerida i poc competitiva, els primers governs democràtics van engegar mesures urgents per modernitzar el país.
• El creixement econòmic va començar el 1986 i va tenir el seu auge entre 1996 i 2008, malgrat que es mantenien problemes estructurals (dèficit de la balança comercial, productivitat baixa, endarreriment tecnològic…).

7.2. L’Estat del benestar

• Amb la millora econòmica es va donar una consolidació de l’Estat del benestar, amb la generalització dels serveis i polítiques assistencials: augment de les cobertures socials, atenció sanitària pública, ensenyament obligatori i gratuït, serveis d’ajuda a les famílies, etc.

7.3. La crisi del 2008

• El 2008 es va iniciar una profunda crisi financera als Estats Units, que es va estendre ràpidament per Europa. A Espanya, la crisi també ha afectat el sector financer, així com la construcció i la indústria:
– Europa ha hagut d’intervenir per evitar la fallida de moltes entitats bancàries. S’ha produït una disminució radical dels préstecs (cosa que repercuteix en el finançament de les empreses i en el consum).
– L’increment dels pressupostos en serveis socials, infraestructures, funció pública, etc., ha elevat l’endeutament de l’Estat. Davant de les dificultats de finançament s’ha reduït la inversió i s’han realitzat retallades generalitzades.
– Com a conseqüència, s’ha produït un increment espectacular de l’atur (més de 5 milions de persones el 2011).

Evolució de l’atur a Espanya, 1976-2012

8. La Catalunya autònoma

8.1. El restabliment de l’autonomia catalana

• El retorn de Tarradellas. L’any 1977, el president Suárez va pactar el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn de l’exili del seu president, Josep Tarradellas.
• L’Estatut de Sau. El 1979 el poble català va ratificar l’Estatut d’Autonomia, redactat per parlamentaris i aprovat (molt retallat) pel Congrés de Diputats de Madrid. El nou Estatut definia Catalunya com una nacionalitat i reconeixia la Generalitat com la institució política de l’autogovern.
Segons l’Estatut:
– El poder legislatiu està en mans del Parlament, elegit per sufragi universal.
– El poder executiu és exercit pel President de la Generalitat i un Consell executiu.
– Al cim del poder judicial hi ha el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
• Les primeres eleccions autonòmiques. El 1980 van celebrar-se les eleccions autonòmiques i van suposar el triomf de Convergència i Unió i Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat.
• A partir de 1980 hi va haver tres períodes:
– Governs de Convergència i Unió, presidits per Jordi Pujol (1980-2003).
Governs tripartits (PSC, ERC i IC-V), presidits per Pasqual Maragall i per José Montilla (2003-2010).
– Des de 2010: govern de CiU presidit per Artur Mas.

8.2. El sistema de partits a Catalunya

• El sistema de partits de Catalunya és força més plural que el del conjunt d’Espanya, que cada cop més està dominat per dos grans partits, el PSOE i el PP.
• L’espectre polític de Catalunya està integrat per cinc formacions amb representació parlamentària:
Convergència i Unió (CiU), el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), la coalició Iniciativa per Catalunya Verds (IC-V) i el Partit Popular (PP).

Eleccions catalanes fins al 2011
Escons per províncies a Catalunya i a Espanya (2010-2011)

8.3. Els governs de Convergència i Unió

•El govern de la Generalitat ha estat en mans de Convergència i Unió durant vint-i-tres anys.
• El seu líder, Jordi Pujol, ha estat elegit president de la Generalitat en sis ocasions consecutives.
– Les principals actuacions del govern de CiU van anar dirigides a consolidar les institucions catalanes, a dissenyar un model sanitari i educatiu propis i a impulsar l’ús de la llengua catalana.
– També cal remarcar la Llei d’ordenació territorial (1987), que va significar la creació de 41 comarques, i el desenvolupament d’una policia autonòmica (Mossos d’Esquadra).

8.4. Els governs tripartits

• Com a resultat de les eleccions autonòmiques del 2003 es va constituir un govern de coalició tripartit integrat pel PSC, ERC i IC-V i presidit pel socialista Pasqual Maragall.
• El govern es va proposar l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia.
• L’Estatut, notablement retocat per les Corts espanyoles, va ser aprovat pels catalans en referèndum l’any 2006. El nou Estatut estableix la consideració de Catalunya com a nació, més altres competències.
• La complexa elaboració de l’Estatut provocà una crisi en el govern de Maragall. Convocà eleccions anticipades el 2006 i es tornà a reconstruir un govern tripartit amb José Montilla com a president.
• El 2010 el Tribunal Constitucional va retallar el nou Estatut.
• Després de les eleccions de novembre de 2010, Artur Mas, de CiU, va ser escolit nou president de la Generalitat.

9. L’evolució de la societat catalana i espanyola

9.1. Els canvis demogràfics i econòmics

• Tant a Espanya com a Catalunya s’han produït canvis demogràfics importants:
– El descens de la natalitat. Les taxes de fecunditat han estat molt baixes i el creixement natural escàs. S’ha produït un descens de la taxa de fecunditat i un retard en l’edat de matrimoni i de reproducció. Aquestes pautes són fruit d’un millor nivell de vida.
– Ha augmentat l’esperança de vida, la qual cosa ha comportat l’envelliment de la població.
• Des de mitjan dècada del 1990 fins el 2008, Espanya i, sobretot, Catalunya han esdevingut zones receptores d’emigrants procedents, principalment, de l’Amèrica Llatina, del Magrib i de l’Europa de l’Est. Però la crisi ha frenat les arribades i moltes famílies han retornat al seu país d’origen.
• La consolidació de l’Estat del benestar. A les últimes dècades el consum i la renda nacional bruta han augmentat. Això situa Espanya entre els 15 estats més rics del món.

Població estrangera a Espanya i a Catalunya

9.2. Les noves pautes socials

• Socialment els canvis han estat molt decisius:
– Creixement significatiu de la participació de la dona a la vida política, social i cultural.
– Variacions en l’estructura familiar (creixement de les famílies monoparentals, parelles de fet, augment de l’adopció de nens i nenes d’altres països…).
– Notable secularització de la societat.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Catalunya dins la monarquia hispànica (segles XVI-XVII)

Introducció

Catalunya sota la monarquia hispànica

• El matrimoni de Ferran d’Aragó amb Isabel de Castella va ser l’origen de la monarquia hispànica.
Carles I va ser proclamat rei de Castella i de la Corona d’Aragó el 1517.
• Des de llavors Catalunya va quedar vinculada al conjunt de territoris governats per la dinastia dels Habsburg.
• Durant tota l’Edat Moderna (segles XVI-XVII) Catalunya va mantenir les institucions, les lleis, l’administració pública, la moneda i la llengua.

1. Les institucions de poder a Catalunya

1.1. La monarquia hispànica

L’herència que va rebre Carles I el va convertir en el primer monarca que ostentava alhora els títols de rei de Castella i de la Corona d’Aragó. En la monarquia dels Reis Catòlics tots dos territoris van conservar les lleis i les institucions pròpies.
La nova monarquia hispànica estava liderada per Castella, on hi havia el rei i la cort, i des d’on es governaven tots els territoris que tenien sota el seu domini.
Catalunya va esdevenir un territori perifèric del gran imperi governat des de Castella.

1.2. Les institucions reials a Catalunya

Les institucions que vinculaven Catalunya a la monarquia hispànica es van crear en època de Ferran II el Catòlic.
El poder de la monarquia a Catalunya s’articulava per mitjà de dos organismes, que feien d’intermediaris entre el rei i l’antiga Corona d’Aragó:
El Consell d’Aragó.
El virrei o lloctinent de Catalunya.

1.3. Les institucions de govern catalanes

A més de les institucions creades per la monarquia hispànica, Catalunya va continuar mantenint les seves institucions tradicionals:
– Les Corts Catalanes.
– La Diputació del General o Generalitat.
Els consells (a Barcelona, el Consell de Cent).

El govern de Catalunya sota els Àustries (segles XVI-XVII)
Corts Catalanes amb els Àustries
Corts Catalanes
Les vegueries del segle XVII

2. Una població i una economia afeblides

2.1. La població catalana

A l’Edat Moderna Catalunya era un país poc poblat: la densitat de població era baixa i als nuclis urbans hi havia pocs habitants.
Al llarg dels segles XVI i XVII la població catalana no va aconseguir de superar mai el sostre dels 500 000 habitants.
Durant el segle XVI la població catalana va créixer lleugerament. Un factor important d’aquest creixement va ser l’arribada d’immigrants procedents del sud de França.
Al segle XVII, època de crisi demogràfica a tot Europa, a Catalunya va tornar a disminuir la població.
Una sèrie d’epidèmies van assolar el país a partir del 1629 i posaren fi al període de creixement anterior.

Barcelona al segle XVI

2.2. L’expulsió dels moriscos

L’any 1609 el rei Felip III va decretar l’expulsió dels moriscos de tot el territori de la monarquia.
Aquesta mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, entre d’altres.
A Catalunya l’expulsió va afectar unes 5000 persones, l’1 % de la població.
La majoria es localitzava a les comarques de l’Ebre i del Baix Segre i es dedicava principalment a l’agricultura.

Els moriscos a Catalunya

2.3. La davallada econòmica

Als segles XVI i XVII es va produir una davallada de l’economia catalana.
La davallada del comerç mediterrani en favor de les rutes atlàntiques cap a Amèrica va afectar directament les activitats comercials dels catalans. Les exportacions se’n van ressentir.
L’agricultura va esdevenir l’activitat econòmica principal. El conreu més extens al llarg del segle van ser els cereals, fonamentalment blat, ordi i sègol.
A les ciutats l’artesania continuava en mans dels gremis.

Barcelona el 1563
El port de Barcelona al segle XVII
Exportacions del port de Barcelona al segle XVII

2.4. El redreçament de l’economia catalana

A finals del segle XVII el panorama va canviar i l’economia catalana va iniciar un període de recuperació que va posar les bases de les transformacions del segle XVIII i de la industrialització posterior.
Algunes comarques del litoral van començar a especialitzar-se en la vinya.
Algunes famílies pageses van començar a combinar les feines agrícoles amb l’elaboració de teixits.
El comerç va tenir una certa recuperació i alguns productes van començar a ser exportats cap als mercats del Mediterrani i de l’Atlàntic.

3. Una societat convulsa

3.1. Els diversos grups socials

La noblesa i el clero. La noblesa continuà sent el grup social predominant. L’Església va patir un cert procés de castellanització.
La burgesia. Va perdre una bona part de la força que tenia a la Catalunya medieval. Als mercaders se’ls van reduir els ingressos i els gremis van créixer en nombre.
La pagesia. Una immensa part de la població vivia al camp. La fi del conflicte remença i la Sentència Arbitral de Guadalupe beneficiaren un sector dels remences, els pagesos grassos.

3.2. El bandolerisme

• La societat catalana, especialment la rural, es va veure trasbalsada, al segle XVI i a la primera part del XVII, pel fenomen del bandolerisme.
• Els bandolers s’organitzaven en colles d’homes, sovint dirigides per un noble, que es dedicaven a fer robatoris, segrestos i contraban.
• Alguns bandolers van tenir força popularitat, com Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga.

Bandolerisme a Catalunya

3.3. Pirates i corsaris

Durant els segles XVI i XVII els atacs de pirates i corsaris provinents del Magrib i de l’Imperi Otomà van ser força freqüents a la costa catalana.
Moltes ciutats costaneres van ser saquejades i el comerç mediterrani es va trobar amb noves dificultats.
Per defensar-se de la pirateria, al llarg de la costa del Principat s’hi van aixecar torres de defensa i a les ciutats costaneres s’hi van construir muralles amb torres de guaita.
També es van organitzar expedicions corsàries de defensa i la Generalitat va disposar de galeres pròpies per vigilar la costa.

4. La revolta catalana del 1640

4.1. Les causes del conflicte

La revolta catalana del 1640 va tenir un doble component social i polític.
Va ser una revolta pagesa contra els senyors i les autoritats com a protesta per la situació de misèria en què es trobaven i a causa de les fortes càrregues fiscals que suportaven.
També va ser una revolta de les classes benestants catalanes contra els intents del comte duc d’Olivares d’uniformar la monarquia segons les lleis i les institucions de Castella.
El conflicte esclatà l’any 1626, en què les Corts catalanes van rebutjar la proposta del rei d’aportar 16 000 homes al projecte de la Unión de Armas d’Olivares.

4.2. La revolta dels segadors

El problema amb els soldats que havien d’allotjar-se a Catalunya es va aguditzar cap a l’any 1640 com a conseqüència de la fam i la guerra de la població catalana.
La revolta pagesa es va iniciar quan els pagesos es van negar a allotjar els soldats.
El moment culminant d’aquesta revolta es va produir el 7 de juny amb els esdeveniments del Corpus de Sang, en què un grup de segadors es va enfrontar a les autoritats i hi hagué morts.
La revolta dels segadors va ser una protesta dels grups més pobres de la societat contra els senyors i contra les autoritats polítiques que els obligaven a fer-se càrrec de les despeses de la guerra.

El Corpus de Sang (1640)

4.3. L’enfrontament amb la monarquia (1640-1652)

Les classes benestants i els governants del Principat es van atemorir davant la revolta pagesa i la van voler capitalitzar en profit propi. Aleshores la revolta assolí el caràcter més polític.
Pau Claris, president de la Generalitat, va establir contactes amb França i va proposar la integració de Catalunya a la Corona francesa per deslliurar-se del domini castellà.
Aleshores va començar una guerra que va durar tretze anys i que va enfrontar catalans i francesos amb la monarquia hispànica.
La guerra a Catalunya es va acabar el 1652, any en què la ciutat de Barcelona va capitular davant les tropes del rei Felip IV.

El setge de Barcelona el 1652

5. El Renaixement i el Barroc a Catalunya

5.1. El Renaixement

• En arquitectura, el Renaixement es presenta sovint com un recurs decoratiu que servia per ornamentar i complementar l’estructura gòtica.
• En escultura i pintura les novetats renaixentistes les aportaven artistes forans: castellans, italians i flamencs.
• Aquestes propostes es barregen amb la tradició pròpia, dominada encara per l’estil gòtic, com es pot apreciar en molts retaules.

5.2. El Barroc

En arquitectura destaca la Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu.
També són del final del XVII i de principis del XVIII la portalada de l’església de Caldes de Montbui, la façana de la catedral de Tortosa, la de la catedral de Girona i la de la Universitat de Cervera.
En escultura són molt representatius els retaules que ornamenten moltes esglésies del Principat, com ara la d’Arenys de Mar.
En pintura cal destacar, al segle XVII, Francesc Ribalta, i al segle XVIII, Antoni Viladomat.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

L’organització de l’espai urbà

Introducció

La globalització: l’organització de l’espai urbà

• A través de la globalització, la urbanització ha deixat de ser una simple concentració de població per convertir-se en un procés de transformació cultural, política i econòmica.
• En l’organització actual del territori les desigualtats internes hi són abundants: barris rics i barris pobres, ciutats ben o mal connectades en les xarxes mundials, etc.
• L’organització actual del territori també resulta insostenible.

1. La globalització i l’espai urbà

1.1. La transformació de l’espai urbà

• Des del final del segle XX, la globalització de l’economia ha transformat l’espai urbà i ha afavorit l’aparició d’un nou tipus de ciutats: les ciutats globals.
• Les ciutats globals són llocs privilegiats perquè:
– Concentren les seus dels principals bancs, borses i mercats financers. 
– Són centres de producció de les activitats més innovadore i dels serveis més avançats.
– Controlen la gran majoria dels intercanvis internacionals.
• Les ciutats globals principals són Nova York, Londres i Tòquio. També són centres importants Hong Kong, Osaka, Frankfurt, París, Los Angeles, San Francisco, Amsterdam i Milà.

1.2. Transformacions a les grans ciutats

• Per adaptar-se a les noves funcions globals, les grans ciutats s’han transformat notablement. S’hi ha fet grans inversions, tant públiques com privades.
• El resultat ha estat la construcció de noves infraestructures de transports, millors xarxes de telecomunicacions i nous serveis.
• Com a conseqüència d’aquest augment de la construcció, les grans ciutats han experimentat una forta puja dels preus del sòl i dels edificis.

1.3. Les xarxes urbanes

• Els pobles i les ciutats s’interconnecten per mitjà d’intercanvis de tota mena.
• Aquests fluxos uneixen les ciutats formant xarxes urbanes.
• Al món actual, totes les xarxes urbanes estan interconnectades i formen una xarxa global que té les grans ciutats com a nodes o punts de connexió. Això les converteix en llocs privilegiats.

2. Desigualtats territorials i socials

2.1. Diferències socials i territorials

• La globalització ha agreujat les desigualtats socials i territorials dintre de les ciutats.
• Noves zones privilegiades. Les persones amb ingressos més alts busquen les zones més privilegiades de la ciutat per viure-hi. D’aquesta manera sorgeixen urbanitzacions privades.
• Zones marginades. A la perifèria de les ciutats dels països subdesenvolupats i de moltes ciutats de països desenvolupats, existeixen bosses de marginació o zones d’assentaments precaris, on malviu una part de la població.
• El centre de les ciutats.  De vegades, es recuperen espais del centre històric i, en d’altres casos, hi ha barris del centre que es deterioren. Així, els centres de les ciutats també han experimentat canvis, ja sigui d’elitització o de degradació:
Elitització: s’han recuperat espais del centre històric (edificis o centres comercials), transformats en hotels o botigues de luxe. Aquests serveis exclusius provoquen l’augment dels preus del sòl i atreuen residents amb un nivell de vida alt.
– Degradació: si els barris del centre es deterioren per manca d’inversions, apareixen zones degradades amb un dèficit de serveis.

3. La ciutat difusa

3.1. Els límits entre el que és rural i el que és urbà

• A les àrees metropolitanes, es difuminen els límits entre la ciutat i el camp. La ciutat avança sobre el camp i es genera una àrea on es barregen activitats urbanes i rurals.
• Es tracta d’una zona molt dinàmica i canviant, que pot rebre diversos noms: ciutat difusa, àrea periurbana o franja rururbana.

3.2. Usos i funcions de la ciutat difusa

• A la ciutat difusa s’hi instal·len activitats urbanes segons les necessitats de la metròpoli que difícilment podrien situar-se dintre de la ciutat: urbanitzacions, polígons industrials, instal·lacions esportives, camps, centres comercials, aeroports, etc.
• Es tracta d’una mena de difusió de les funcions i activitats tradicionals de la ciutat que ara es desenvolupen en un territori més extens. Per això es parla de ciutat difusa.

3.3. Causes de la ciutat difusa

• El creixement de la ciutat difusa és causat bàsicament per l’alt preu del sòl de la gran ciutat.
• Aquest creixement ha estat possible, en gran part, gràcies al desenvolupament del transport privat i a l’augment de les infraestructures viàries, que faciliten l’apropament de certes àrees rurals a la ciutat.

3.4. Repercussions de la ciutat difusa

• Si no es duu a terme una planificació urbanística adequada, les repercussions del model de creixement de la ciutat difusa, amb un ús del sòl poc sostenible, poden ser molt negatives per aquestes raons:
– Consumeix molt sòl.
– Augmenta la necessitat de serveis.
– Exigeix una alta mobilitat de les persones.
– Desenvolupa un model social individualista.

4. Els nous espais de les àrees metropolitanes

4.1. Els nous espais

• La ciutat difusa ha reorganitzat l’espai urbà i les funcions de la ciutat central.
• Les activitats industrials abandonen el centre per instal·lar-se a la perifèria de les àrees metropolitanes. Se situen en àrees amb bona accessibilitat, i eviten els problemes de la ciutat central: congestió, alts preus del sòl, conflictes amb el veïnat…
• L’aparició de noves activitats econòmiques ha creat nous usos del sòl destinats a la instal·lació de parcs tecnològics i grans zones comercials.

4.2. La relocalització de l’activitat industrial

• Des de mitjans anys vuitanta, una gran part de les indústries tradicionals van començar a desconcentrar-se i es van establir a la perifèria d’aquestes metròpolis o de les seves àrees metropolitanes.
• La construcció de noves autopistes i l’ampliació de les que ja hi havia han permès la localització de les indústries lluny de la ciutat central, però a prop les unes de les altres i a llocs amb bona accesibilitat.

4.3. Les funcions de la gran ciutat o ciutat central

• Les grans ciutats continuen rebent moltes inversions i han reforçat el seu paper d’enllaç entre l’economia mundial i  l’economia nacional.
• Les grans ciutats són el lloc elegit per les multinacionals per instal·lar els seus centres de decisió i d’imatge.
• Aquesta situació comporta canvis en l’ús de la ciutat central, que va orientant-se a serveis més especialitzats per a empreses i activitats relacionades amb la cultura, el turisme, oci, comerç, etc.

4.4. Els parcs tecnològics

• Els parcs tecnològics estan situats prop de les ciutats.
• S’hi concentren indústries d’alta tecnologia, empreses pertanyents als sectors amb més capacitat per a innovar en el camp de la microelectrònica, la informàtica i les telecomunicacions.
• Els parcs tecnològics treballen en estreta col·laboració amb centres d’investigació i universitats.

4.5. Els centres comercials

• Els centres comercials són centres de consum, oci i relació interpersonal.
• Es defineixen pels següents trets:
– Són espais tancats.
– Són espais d’ambient controlat pel que fa a condicions físiques, com la temperatura, la humitat, la llum, etc.
– Han de ser espais segurs.

5. Els problemes ambientals

5.1. Reptes ecològics

• La creació de nous nuclis urbans altera l’espai natural i crea un espai humanitzat. Les característiques naturals són explotades, modificades o utilitzades com a recursos per construir l’espai urbà.
• El progrés de la urbanització provoca:
– L’escassetat de vegetació. Un dels impactes ambientals principals, conseqüència de l’avenç de la urbanització, és el desboscament i la manca de zones verdes.
– L’escassetat d’aigua potable, per l’excés de consum i per la contaminació de les capes freàtiques. La disponibilitat d’aigua potable és un problema per a moltes ciutats, però potser és més greu el fet que no tothom tingui el mateix accés a l’aigua. 
– L’augment de la contaminació atmosfèrica, a causa del fum dels vehicles i de les fàbriques.
– L’increment de la contaminació acústica, a causa del soroll dels vehicles, de les fàbriques, de la maquinària i del comportament incívic dels ciutadans.
– Una acumulació greu de residus sòlids, degut al consum massiu de les ciutats (societat consumista), difícils de tractar i d’eliminar.
– Un gran consum d’energia no renovable.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La ciutat i el món urbà

Introducció

La ciutat i el món urbà

• Les ciutats són llocs on es concentra la població i les seves activitats. Les ciutats centralitzen una sèrie de funcions urbanes i un gran nombre de serveis.
• Sovint el lloc on se situa una ciutat condiciona la seva forma i les seves característiques ambientals i culturals.
• Avui les ciutats solen tenir uns límits difícils d’establir ja que els edificis i el traçat dels carrers poden arribar a formar extenses àrees urbanitzades.

1. El poblament urbà. Una aproximació a la ciutat

1.1. El concepte de ciutat

• Existeixen diversos criteris per definir el concepte de ciutat:
• La quantitat d’habitants que té la concentració de població (a Espanya ha de ser de més de 10000).
• L’activitat econòmica dels seus residents:  la població urbana es dedica, majoritàriament, a activitats relacionades amb els sectors secundari i terciari
• La forma o morfologia urbana: la realitat urbana es relaciona amb un medi construït i amb espais densament ocupats.
• L’estil de vida: la ciutat és un lloc de trobada entre persones i d’intercanvi de productes i idees.

1.2. Les funcions urbanes

• Una ciutat compleix diferents funcions
–  Funció administrativa i política. Moltes ciutats són seus de les institucions públiques del país, província o comarca.
–  Funció militar. Moltes ciutats tenen l’origen en una funció militar de defensa i protecció a causa del lloc estratègic que ocupaven, i des del qual era fàcil defensar-se.
– Funció comercial i financera. Les ciutats que estan ben comunicades exerceixen una funció comercial que es coneix com la seva àrea de mercat.
– Funció industrial. Moltes ciutats han crescut gràcies a la implantació d’indústries. La ciutat dota de mà d’obra les indústries que ara se situen a les zones perifèriques.
– Funció cultural i turística. Les ciutats solen tenir diversos equipaments culturals (museus, biblioteques…) i una àmplia oferta d’activitats culturals i turístiques.
– Funció residencial i convivencial.
• A més, hi ha ciutats que tenen una funció preponderant: religiosa, cultural, política i administrativa o turística.

2. La morfologia urbana

2.1. La trama urbana

• La morfologia urbana estudia la ciutat tenint en compte la distribució dels seus carrers i edificis, és a dir, la seva trama urbana.
• Segons aquesta distribució es distingeixen diferents tipus de plans: irregular, radiocèntric o ortogonal. El pla urbà és la representació gràfica, a escala, d’una ciutat.
• A gairebé totes les ciutats europees, si es mira el pla urbà es poden diferenciar: el barri antic, l’eixample i els barris perifèrics.

2.2. El barri antic

• El barri antic es correspon normalment amb el centre històric de la ciutat.
• El pla irregular és propi dels centres històrics i mostra una trama densa, intricada i irregular amb carrers estrets.

2.3. Els eixamples

• Al segle XIX la població de moltes ciutats europees va créixer molt a causa de la industrialització.
• Una gran majoria de ciutats van optar per ampliar la seva trama urbana d’una forma planificada, sorgint així els eixamples.
Poden tenir plans:
– El pla radiocèntric. La ciutat s’organitza entorn d’un punt central a partir del qual es projecten els carrers com si fossin els raigs de la roda d’una bicicleta.
– El pla ortogonal o reticular. El traçat dels carrers es talla perpendicularment, creant una forma de quadrícula.

2.4. Els barris perifèrics

• Es poden distingir dos tipus de barris perifèrics:
– Els barris perifèrics formats per grans blocs de vivendes obreres amb capacitat per a molta població.
– Els barris perifèrics adopten una morfologia de ciutat jardí, atès que la tipologia d’edificis és de cases unifamiliars amb amplis espais reservats per a zones verdes.

3. El creixement urbà actual

3.1. El procés d’urbanització

• Avui en dia, les ciutats de tot el món creixen sense parar i el procés d’urbanització s’accelera. Això es deu a l’èxode rural i a que la ciutat actua com a centre d’atracció.
• El creixement de les ciutats ha fet sorgir les aglomeracions urbanes, que són àmplies zones que comprenen una o vàries ciutats i les seves àrees circumdants. Poden ser de diversos tipus:
Àrea metropolitana: agrupa una gran ciutat i la zona urbana que l’envolta.
Conurbació: és la unió de dues o més àrees metropolitanes.
Megalòpolis: és la suma de vàries conurbacions.

3.2. La jerarquia urbana

• La jerarquia urbana és el nivell d’importància que té una ciutat. Segons aquesta jerarquia hi ha ciutats de diversos tipus:
Metròpolis globals: són decisives a nivell mundial política i econòmicament.
Metròpolis mundials: tenen projecció internacional perquè són seus de multinacionals, d’importants activitats culturals, etc.
Metròpolis nacionals: són capitals d’Estat que concentren funcions i serveis.
– Centres regionals i comarcals: són ciutats de mida mitjana i nuclis menors que exerceixen influència en els pobles del voltant.

Grans ciutats del món

4. Un món de grans ciutats

4.1. Les grans ciutats al món actual

• Les grans ciutats del món es caracteritzen per:
– Ser grans aglomeracions urbanes que van creixent.
– Mantenir moltes desigualtats internes, que es manifesten en l’existència de barris molt diferents.
– Tenir alts nivells de desenvolupament.
– Ser competitives entre elles en un context mundial.

4.2. Les ciutats dels països desenvolupats

• A les ciutats dels països desenvolupats es distingeixen diverses zones:
– El centre urbà, que sol ser el nucli històric als països europeus, o un centre modern dedicat als negocis a Amèrica i Austràlia.
– Una zona molt edificada que envolta el centre.
– Una perifèria d’urbanització difusa.
• Aquestes ciutats també tenen vàries necessitats: construir equipaments i infraestructures (hospitals, escoles, proveïment de recursos i energia…); planificar la urbanització; tenir una completa xarxa de comunicacions i transports.

4.3. Les ciutats dels països pobres

• Les ciutats dels països en vies de desenvolupament són enormes i molt denses, creixen de forma desordenada, tenen dèficit d’infraestructures i equipaments i presenten importants desequilibris socials entre els seus residents. A més, hi ha una gran diferència entre les ciutats d’un mateix país, que solen estar també mal comunicades entre elles.

4.4. La ciutat, un ecosistema humà

• Una ciutat es pot entendre com un ecosistema perquè:
– Neix, creix i evoluciona.
– S’hi introdueixen una sèrie de recursos (persones, aliments i aigua, matèries primeres, energia…) i, al seu torn, en surten altres productes, residus i persones.
• Malgrat això, la ciutat és un ecosistema humà, cada vegada més allunyat de la natura i un espai molt contaminat.

La població urbana al món

5. La ciutat europea al llarg del temps

5.1. La ciutat preindustrial

• Les ciutats preindustrials eren nuclis aïllats i escassament connectats. Malgrat això, eren centres de poder econòmic, polític i/o religiós:
– La ciutat antiga té origen en les colonitzacions gregues i en la conquesta romana. De les urbs romanes destaquen el seu pla ortogonal i les seves infraestructures.
– La ciutat medieval, de mida petita i emmurallada per a la seva defensa i seguretat, tenia carrers estrets i un traçat irregular.
– La ciutat moderna començava a tenir una planificació ordenada i edificis públics i privats importants. Les capitals dels Estats van començar a destacar.

5.2. La ciutat industrial

• Les ciutats industrials apareixen amb el naixement de les fàbriques, que s’hi instal·len: la població va augmentar amb rapidesa, es van destruir les muralles i es van construir els eixamples i els barris perifèrics.
–  Amb la Revolució Industrial, l’economia basada en l’agricultura va deixar pas a la indústria.
– Les activitats industrials suposen la construcció de grans edificis: les fàbriques.
– Les fàbriques transformen totalment el paisatge.
– L’arribada massiva de treballadors des de zones rurals buscant feina i millors condicions de vida comporta la destrucció de les muralles i explica el creixement dels eixamples.

5.3. La ciutat postindustrial

• La ciutat postindustrial sorgeix a finals del segle XX. Degut al preu elevat del sòl al centre de la ciutat i a les noves comunicacions i transports, les activitats i la població s’estenen i es formen àrees metropolitanes.
– Les indústries van expandir-se, des de l’interior de la ciutat cap a emplaçaments perifèrics, com els polígons industrials, cap a llocs millor comunicats, o les van traslladar a països amb mà d’obra barata. 
– Les persones, les activitats i els equipaments s’escampen per un territori molt més extens que el dels límits d’una sola ciutat, sorgint així les àrees o regions metropolitanes.

6. L’espai urbà a Espanya

6.1. El model de jerarquia urbana a Espanya

• El sistema urbà espanyol està format per:
– Una jerarquia de ciutats, que és un sistema d’ordenació de les ciutats d’un territori d’acord amb la seva població i les seves funcions urbanes.
– Uns eixos de desenvolupament urbà, referits a l’espai on una sèrie de ciutats entren en contacte, vinculades pel tipus d’activitats econòmiques que desenvolupen i per les xarxes de transport.

6.2. La jerarquia de ciutats a Espanya

• Les ciutats espanyoles es classifiquen segons una jerarquia de ciutats, d’acord amb els seus habitants, les funcions que fan i l’extensió de la seva àrea d’influència:
– Metròpolis nacionals: són Madrid i Barcelona; la seva influència arriba a tot el país i s’estén internacionalment.
– Metròpolis regionals: tenen entre 500000 i 1500000 habitants i la seva influència com- prèn una regió extensa.
– Metròpolis subregionals: tenen de 200000 a 500000 habitants i tenen servei especialit- zats.
– Centres subregionals: solen ser capitals de província i fan un paper administratiu.
– Capitals comarcals: són localitats d’entre 10000 i 50000 habitants que influeixen en les localitat veïnes.

6.3. Eixos del sistema urbà espanyol

• Els eixos de desenvolupament urbà relacionen les seves activitats a través de xarxes de transport
• A Espanya són cinc: 
– Eix mediterrani. S’estén des de la frontera francesa fins a Cartagena.
– Eix cantàbric. Des de França fins a l’aglomeració que formen  Oviedo i Gijón.
– Eix de la vall de l’Ebre, que uneix els dos eixos anteriors;
– Eix atlàntic.
– Eix andalús.

Principals ciutats espanyoles
Jerarquia de ciutats i eixos de desenvolupament urbà

7. El fet urbà a Catalunya

7.1. Evolució recent del poblament urbà

• L’evolució del poblament urbà a Catalunya està marcada pels processos d’industrialització que ha viscut el nostre territori:
– A mitjan segle XIX moltes ciutats van créixer per acollir els immigrants que arribaven del camp per treballar-hi i això va originar una gran falta d’habitatges i d’equipaments; es van projectar plans d’eixample per organitzar ordenadament aquesta expansió.
– Entre 1950 i 1975 van arribar a les ciutats catalanes molts immigrants de la resta de l’Estat; el creixement va ser molt gran i força caòtic i van sorgir els polígons industrials i els barris residencials, formats per blocs de pisos d’escassa qualitat constructiva.

7.2. Barcelona i el sistema urbà català

• El sistema urbà català està dominat per Barcelona i la seva àrea metropolitana:
Barcelona és una metròpoli nacional i regional, i també té un paper important en el sistema mundial i en l’arc mediterrani.
– Des de mitjan segle XX Barcelona s’estengué més enllà del seu municipi fins a constituir una conurbació o contínuum urbà amb altres localitats veïnes i s’ha configurat una organització institucional pròpia (Àrea Metropolitana de Barcelona), tot i que la influència que exerceix la ciutat és més àmplia (Regió Metropolitana de Barcelona).
• Tot i el pes que té Barcelona dins la seva regió metropolitana hi ha diverses ciutats que fan un paper molt important en l’equilibri del sistema urbà metropolità.
• A Catalunya també hi ha altres nuclis importants: les tres capitals provincials, per les funcions que concentren i per la influència que exerceixen en el seu entorn. I també fan un paper destacat a nivell comarcal les capitals de comarca.

Ciutats catalanes

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb