Arxiu de la categoria: Geografia física i humana

L’organització de l’espai urbà

Introducció

La globalització: l’organització de l’espai urbà

• A través de la globalització, la urbanització ha deixat de ser una simple concentració de població per convertir-se en un procés de transformació cultural, política i econòmica.
• En l’organització actual del territori les desigualtats internes hi són abundants: barris rics i barris pobres, ciutats ben o mal connectades en les xarxes mundials, etc.
• L’organització actual del territori també resulta insostenible.

1. La globalització i l’espai urbà

1.1. La transformació de l’espai urbà

• Des del final del segle XX, la globalització de l’economia ha transformat l’espai urbà i ha afavorit l’aparició d’un nou tipus de ciutats: les ciutats globals.
• Les ciutats globals són llocs privilegiats perquè:
– Concentren les seus dels principals bancs, borses i mercats financers. 
– Són centres de producció de les activitats més innovadore i dels serveis més avançats.
– Controlen la gran majoria dels intercanvis internacionals.
• Les ciutats globals principals són Nova York, Londres i Tòquio. També són centres importants Hong Kong, Osaka, Frankfurt, París, Los Angeles, San Francisco, Amsterdam i Milà.

1.2. Transformacions a les grans ciutats

• Per adaptar-se a les noves funcions globals, les grans ciutats s’han transformat notablement. S’hi ha fet grans inversions, tant públiques com privades.
• El resultat ha estat la construcció de noves infraestructures de transports, millors xarxes de telecomunicacions i nous serveis.
• Com a conseqüència d’aquest augment de la construcció, les grans ciutats han experimentat una forta puja dels preus del sòl i dels edificis.

1.3. Les xarxes urbanes

• Els pobles i les ciutats s’interconnecten per mitjà d’intercanvis de tota mena.
• Aquests fluxos uneixen les ciutats formant xarxes urbanes.
• Al món actual, totes les xarxes urbanes estan interconnectades i formen una xarxa global que té les grans ciutats com a nodes o punts de connexió. Això les converteix en llocs privilegiats.

2. Desigualtats territorials i socials

2.1. Diferències socials i territorials

• La globalització ha agreujat les desigualtats socials i territorials dintre de les ciutats.
• Noves zones privilegiades. Les persones amb ingressos més alts busquen les zones més privilegiades de la ciutat per viure-hi. D’aquesta manera sorgeixen urbanitzacions privades.
• Zones marginades. A la perifèria de les ciutats dels països subdesenvolupats i de moltes ciutats de països desenvolupats, existeixen bosses de marginació o zones d’assentaments precaris, on malviu una part de la població.
• El centre de les ciutats.  De vegades, es recuperen espais del centre històric i, en d’altres casos, hi ha barris del centre que es deterioren. Així, els centres de les ciutats també han experimentat canvis, ja sigui d’elitització o de degradació:
Elitització: s’han recuperat espais del centre històric (edificis o centres comercials), transformats en hotels o botigues de luxe. Aquests serveis exclusius provoquen l’augment dels preus del sòl i atreuen residents amb un nivell de vida alt.
– Degradació: si els barris del centre es deterioren per manca d’inversions, apareixen zones degradades amb un dèficit de serveis.

3. La ciutat difusa

3.1. Els límits entre el que és rural i el que és urbà

• A les àrees metropolitanes, es difuminen els límits entre la ciutat i el camp. La ciutat avança sobre el camp i es genera una àrea on es barregen activitats urbanes i rurals.
• Es tracta d’una zona molt dinàmica i canviant, que pot rebre diversos noms: ciutat difusa, àrea periurbana o franja rururbana.

3.2. Usos i funcions de la ciutat difusa

• A la ciutat difusa s’hi instal·len activitats urbanes segons les necessitats de la metròpoli que difícilment podrien situar-se dintre de la ciutat: urbanitzacions, polígons industrials, instal·lacions esportives, camps, centres comercials, aeroports, etc.
• Es tracta d’una mena de difusió de les funcions i activitats tradicionals de la ciutat que ara es desenvolupen en un territori més extens. Per això es parla de ciutat difusa.

3.3. Causes de la ciutat difusa

• El creixement de la ciutat difusa és causat bàsicament per l’alt preu del sòl de la gran ciutat.
• Aquest creixement ha estat possible, en gran part, gràcies al desenvolupament del transport privat i a l’augment de les infraestructures viàries, que faciliten l’apropament de certes àrees rurals a la ciutat.

3.4. Repercussions de la ciutat difusa

• Si no es duu a terme una planificació urbanística adequada, les repercussions del model de creixement de la ciutat difusa, amb un ús del sòl poc sostenible, poden ser molt negatives per aquestes raons:
– Consumeix molt sòl.
– Augmenta la necessitat de serveis.
– Exigeix una alta mobilitat de les persones.
– Desenvolupa un model social individualista.

4. Els nous espais de les àrees metropolitanes

4.1. Els nous espais

• La ciutat difusa ha reorganitzat l’espai urbà i les funcions de la ciutat central.
• Les activitats industrials abandonen el centre per instal·lar-se a la perifèria de les àrees metropolitanes. Se situen en àrees amb bona accessibilitat, i eviten els problemes de la ciutat central: congestió, alts preus del sòl, conflictes amb el veïnat…
• L’aparició de noves activitats econòmiques ha creat nous usos del sòl destinats a la instal·lació de parcs tecnològics i grans zones comercials.

4.2. La relocalització de l’activitat industrial

• Des de mitjans anys vuitanta, una gran part de les indústries tradicionals van començar a desconcentrar-se i es van establir a la perifèria d’aquestes metròpolis o de les seves àrees metropolitanes.
• La construcció de noves autopistes i l’ampliació de les que ja hi havia han permès la localització de les indústries lluny de la ciutat central, però a prop les unes de les altres i a llocs amb bona accesibilitat.

4.3. Les funcions de la gran ciutat o ciutat central

• Les grans ciutats continuen rebent moltes inversions i han reforçat el seu paper d’enllaç entre l’economia mundial i  l’economia nacional.
• Les grans ciutats són el lloc elegit per les multinacionals per instal·lar els seus centres de decisió i d’imatge.
• Aquesta situació comporta canvis en l’ús de la ciutat central, que va orientant-se a serveis més especialitzats per a empreses i activitats relacionades amb la cultura, el turisme, oci, comerç, etc.

4.4. Els parcs tecnològics

• Els parcs tecnològics estan situats prop de les ciutats.
• S’hi concentren indústries d’alta tecnologia, empreses pertanyents als sectors amb més capacitat per a innovar en el camp de la microelectrònica, la informàtica i les telecomunicacions.
• Els parcs tecnològics treballen en estreta col·laboració amb centres d’investigació i universitats.

4.5. Els centres comercials

• Els centres comercials són centres de consum, oci i relació interpersonal.
• Es defineixen pels següents trets:
– Són espais tancats.
– Són espais d’ambient controlat pel que fa a condicions físiques, com la temperatura, la humitat, la llum, etc.
– Han de ser espais segurs.

5. Els problemes ambientals

5.1. Reptes ecològics

• La creació de nous nuclis urbans altera l’espai natural i crea un espai humanitzat. Les característiques naturals són explotades, modificades o utilitzades com a recursos per construir l’espai urbà.
• El progrés de la urbanització provoca:
– L’escassetat de vegetació. Un dels impactes ambientals principals, conseqüència de l’avenç de la urbanització, és el desboscament i la manca de zones verdes.
– L’escassetat d’aigua potable, per l’excés de consum i per la contaminació de les capes freàtiques. La disponibilitat d’aigua potable és un problema per a moltes ciutats, però potser és més greu el fet que no tothom tingui el mateix accés a l’aigua. 
– L’augment de la contaminació atmosfèrica, a causa del fum dels vehicles i de les fàbriques.
– L’increment de la contaminació acústica, a causa del soroll dels vehicles, de les fàbriques, de la maquinària i del comportament incívic dels ciutadans.
– Una acumulació greu de residus sòlids, degut al consum massiu de les ciutats (societat consumista), difícils de tractar i d’eliminar.
– Un gran consum d’energia no renovable.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La ciutat i el món urbà

Introducció

La ciutat i el món urbà

• Les ciutats són llocs on es concentra la població i les seves activitats. Les ciutats centralitzen una sèrie de funcions urbanes i un gran nombre de serveis.
• Sovint el lloc on se situa una ciutat condiciona la seva forma i les seves característiques ambientals i culturals.
• Avui les ciutats solen tenir uns límits difícils d’establir ja que els edificis i el traçat dels carrers poden arribar a formar extenses àrees urbanitzades.

1. El poblament urbà. Una aproximació a la ciutat

1.1. El concepte de ciutat

• Existeixen diversos criteris per definir el concepte de ciutat:
• La quantitat d’habitants que té la concentració de població (a Espanya ha de ser de més de 10000).
• L’activitat econòmica dels seus residents:  la població urbana es dedica, majoritàriament, a activitats relacionades amb els sectors secundari i terciari
• La forma o morfologia urbana: la realitat urbana es relaciona amb un medi construït i amb espais densament ocupats.
• L’estil de vida: la ciutat és un lloc de trobada entre persones i d’intercanvi de productes i idees.

1.2. Les funcions urbanes

• Una ciutat compleix diferents funcions
–  Funció administrativa i política. Moltes ciutats són seus de les institucions públiques del país, província o comarca.
–  Funció militar. Moltes ciutats tenen l’origen en una funció militar de defensa i protecció a causa del lloc estratègic que ocupaven, i des del qual era fàcil defensar-se.
– Funció comercial i financera. Les ciutats que estan ben comunicades exerceixen una funció comercial que es coneix com la seva àrea de mercat.
– Funció industrial. Moltes ciutats han crescut gràcies a la implantació d’indústries. La ciutat dota de mà d’obra les indústries que ara se situen a les zones perifèriques.
– Funció cultural i turística. Les ciutats solen tenir diversos equipaments culturals (museus, biblioteques…) i una àmplia oferta d’activitats culturals i turístiques.
– Funció residencial i convivencial.
• A més, hi ha ciutats que tenen una funció preponderant: religiosa, cultural, política i administrativa o turística.

2. La morfologia urbana

2.1. La trama urbana

• La morfologia urbana estudia la ciutat tenint en compte la distribució dels seus carrers i edificis, és a dir, la seva trama urbana.
• Segons aquesta distribució es distingeixen diferents tipus de plans: irregular, radiocèntric o ortogonal. El pla urbà és la representació gràfica, a escala, d’una ciutat.
• A gairebé totes les ciutats europees, si es mira el pla urbà es poden diferenciar: el barri antic, l’eixample i els barris perifèrics.

2.2. El barri antic

• El barri antic es correspon normalment amb el centre històric de la ciutat.
• El pla irregular és propi dels centres històrics i mostra una trama densa, intricada i irregular amb carrers estrets.

2.3. Els eixamples

• Al segle XIX la població de moltes ciutats europees va créixer molt a causa de la industrialització.
• Una gran majoria de ciutats van optar per ampliar la seva trama urbana d’una forma planificada, sorgint així els eixamples.
Poden tenir plans:
– El pla radiocèntric. La ciutat s’organitza entorn d’un punt central a partir del qual es projecten els carrers com si fossin els raigs de la roda d’una bicicleta.
– El pla ortogonal o reticular. El traçat dels carrers es talla perpendicularment, creant una forma de quadrícula.

2.4. Els barris perifèrics

• Es poden distingir dos tipus de barris perifèrics:
– Els barris perifèrics formats per grans blocs de vivendes obreres amb capacitat per a molta població.
– Els barris perifèrics adopten una morfologia de ciutat jardí, atès que la tipologia d’edificis és de cases unifamiliars amb amplis espais reservats per a zones verdes.

3. El creixement urbà actual

3.1. El procés d’urbanització

• Avui en dia, les ciutats de tot el món creixen sense parar i el procés d’urbanització s’accelera. Això es deu a l’èxode rural i a que la ciutat actua com a centre d’atracció.
• El creixement de les ciutats ha fet sorgir les aglomeracions urbanes, que són àmplies zones que comprenen una o vàries ciutats i les seves àrees circumdants. Poden ser de diversos tipus:
Àrea metropolitana: agrupa una gran ciutat i la zona urbana que l’envolta.
Conurbació: és la unió de dues o més àrees metropolitanes.
Megalòpolis: és la suma de vàries conurbacions.

3.2. La jerarquia urbana

• La jerarquia urbana és el nivell d’importància que té una ciutat. Segons aquesta jerarquia hi ha ciutats de diversos tipus:
Metròpolis globals: són decisives a nivell mundial política i econòmicament.
Metròpolis mundials: tenen projecció internacional perquè són seus de multinacionals, d’importants activitats culturals, etc.
Metròpolis nacionals: són capitals d’Estat que concentren funcions i serveis.
– Centres regionals i comarcals: són ciutats de mida mitjana i nuclis menors que exerceixen influència en els pobles del voltant.

Grans ciutats del món

4. Un món de grans ciutats

4.1. Les grans ciutats al món actual

• Les grans ciutats del món es caracteritzen per:
– Ser grans aglomeracions urbanes que van creixent.
– Mantenir moltes desigualtats internes, que es manifesten en l’existència de barris molt diferents.
– Tenir alts nivells de desenvolupament.
– Ser competitives entre elles en un context mundial.

4.2. Les ciutats dels països desenvolupats

• A les ciutats dels països desenvolupats es distingeixen diverses zones:
– El centre urbà, que sol ser el nucli històric als països europeus, o un centre modern dedicat als negocis a Amèrica i Austràlia.
– Una zona molt edificada que envolta el centre.
– Una perifèria d’urbanització difusa.
• Aquestes ciutats també tenen vàries necessitats: construir equipaments i infraestructures (hospitals, escoles, proveïment de recursos i energia…); planificar la urbanització; tenir una completa xarxa de comunicacions i transports.

4.3. Les ciutats dels països pobres

• Les ciutats dels països en vies de desenvolupament són enormes i molt denses, creixen de forma desordenada, tenen dèficit d’infraestructures i equipaments i presenten importants desequilibris socials entre els seus residents. A més, hi ha una gran diferència entre les ciutats d’un mateix país, que solen estar també mal comunicades entre elles.

4.4. La ciutat, un ecosistema humà

• Una ciutat es pot entendre com un ecosistema perquè:
– Neix, creix i evoluciona.
– S’hi introdueixen una sèrie de recursos (persones, aliments i aigua, matèries primeres, energia…) i, al seu torn, en surten altres productes, residus i persones.
• Malgrat això, la ciutat és un ecosistema humà, cada vegada més allunyat de la natura i un espai molt contaminat.

La població urbana al món

5. La ciutat europea al llarg del temps

5.1. La ciutat preindustrial

• Les ciutats preindustrials eren nuclis aïllats i escassament connectats. Malgrat això, eren centres de poder econòmic, polític i/o religiós:
– La ciutat antiga té origen en les colonitzacions gregues i en la conquesta romana. De les urbs romanes destaquen el seu pla ortogonal i les seves infraestructures.
– La ciutat medieval, de mida petita i emmurallada per a la seva defensa i seguretat, tenia carrers estrets i un traçat irregular.
– La ciutat moderna començava a tenir una planificació ordenada i edificis públics i privats importants. Les capitals dels Estats van començar a destacar.

5.2. La ciutat industrial

• Les ciutats industrials apareixen amb el naixement de les fàbriques, que s’hi instal·len: la població va augmentar amb rapidesa, es van destruir les muralles i es van construir els eixamples i els barris perifèrics.
–  Amb la Revolució Industrial, l’economia basada en l’agricultura va deixar pas a la indústria.
– Les activitats industrials suposen la construcció de grans edificis: les fàbriques.
– Les fàbriques transformen totalment el paisatge.
– L’arribada massiva de treballadors des de zones rurals buscant feina i millors condicions de vida comporta la destrucció de les muralles i explica el creixement dels eixamples.

5.3. La ciutat postindustrial

• La ciutat postindustrial sorgeix a finals del segle XX. Degut al preu elevat del sòl al centre de la ciutat i a les noves comunicacions i transports, les activitats i la població s’estenen i es formen àrees metropolitanes.
– Les indústries van expandir-se, des de l’interior de la ciutat cap a emplaçaments perifèrics, com els polígons industrials, cap a llocs millor comunicats, o les van traslladar a països amb mà d’obra barata. 
– Les persones, les activitats i els equipaments s’escampen per un territori molt més extens que el dels límits d’una sola ciutat, sorgint així les àrees o regions metropolitanes.

6. L’espai urbà a Espanya

6.1. El model de jerarquia urbana a Espanya

• El sistema urbà espanyol està format per:
– Una jerarquia de ciutats, que és un sistema d’ordenació de les ciutats d’un territori d’acord amb la seva població i les seves funcions urbanes.
– Uns eixos de desenvolupament urbà, referits a l’espai on una sèrie de ciutats entren en contacte, vinculades pel tipus d’activitats econòmiques que desenvolupen i per les xarxes de transport.

6.2. La jerarquia de ciutats a Espanya

• Les ciutats espanyoles es classifiquen segons una jerarquia de ciutats, d’acord amb els seus habitants, les funcions que fan i l’extensió de la seva àrea d’influència:
– Metròpolis nacionals: són Madrid i Barcelona; la seva influència arriba a tot el país i s’estén internacionalment.
– Metròpolis regionals: tenen entre 500000 i 1500000 habitants i la seva influència com- prèn una regió extensa.
– Metròpolis subregionals: tenen de 200000 a 500000 habitants i tenen servei especialit- zats.
– Centres subregionals: solen ser capitals de província i fan un paper administratiu.
– Capitals comarcals: són localitats d’entre 10000 i 50000 habitants que influeixen en les localitat veïnes.

6.3. Eixos del sistema urbà espanyol

• Els eixos de desenvolupament urbà relacionen les seves activitats a través de xarxes de transport
• A Espanya són cinc: 
– Eix mediterrani. S’estén des de la frontera francesa fins a Cartagena.
– Eix cantàbric. Des de França fins a l’aglomeració que formen  Oviedo i Gijón.
– Eix de la vall de l’Ebre, que uneix els dos eixos anteriors;
– Eix atlàntic.
– Eix andalús.

Principals ciutats espanyoles
Jerarquia de ciutats i eixos de desenvolupament urbà

7. El fet urbà a Catalunya

7.1. Evolució recent del poblament urbà

• L’evolució del poblament urbà a Catalunya està marcada pels processos d’industrialització que ha viscut el nostre territori:
– A mitjan segle XIX moltes ciutats van créixer per acollir els immigrants que arribaven del camp per treballar-hi i això va originar una gran falta d’habitatges i d’equipaments; es van projectar plans d’eixample per organitzar ordenadament aquesta expansió.
– Entre 1950 i 1975 van arribar a les ciutats catalanes molts immigrants de la resta de l’Estat; el creixement va ser molt gran i força caòtic i van sorgir els polígons industrials i els barris residencials, formats per blocs de pisos d’escassa qualitat constructiva.

7.2. Barcelona i el sistema urbà català

• El sistema urbà català està dominat per Barcelona i la seva àrea metropolitana:
Barcelona és una metròpoli nacional i regional, i també té un paper important en el sistema mundial i en l’arc mediterrani.
– Des de mitjan segle XX Barcelona s’estengué més enllà del seu municipi fins a constituir una conurbació o contínuum urbà amb altres localitats veïnes i s’ha configurat una organització institucional pròpia (Àrea Metropolitana de Barcelona), tot i que la influència que exerceix la ciutat és més àmplia (Regió Metropolitana de Barcelona).
• Tot i el pes que té Barcelona dins la seva regió metropolitana hi ha diverses ciutats que fan un paper molt important en l’equilibri del sistema urbà metropolità.
• A Catalunya també hi ha altres nuclis importants: les tres capitals provincials, per les funcions que concentren i per la influència que exerceixen en el seu entorn. I també fan un paper destacat a nivell comarcal les capitals de comarca.

Ciutats catalanes

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Els fenòmens migratoris

Introducció

La globalització: els fenòmens migratoris

• La característica més destacada de la població és el seu dinamisme: la natalitat, la mortalitat i les migracions han influït en la seva evolució al llarg de la història.
• Però en els últims anys, el fenomen de les migracions és el factor més decisiu.
• La raó dels fenòmens migratoris deriva de les desigualtats que hi ha entre els països del món o dins d’un mateix país.

1. Les migracions avui

1.1. L’era de les migracions

• Al món globalitzat actual, els corrents migratoris afecten la major part dels països, ja sigui com a emissors o com a receptors de població.

1.2. Els emigrants

• Els emigrants es classifiquen amb criteris diversos:
– Per la seva formació: poden ser qualificats (amb estudis) o sense formació.
– Per la seva situació laboral o política: poden ser legalitzats (amb residència autoritzada), refugiats (que fugen de les guerres o de la intolerància) i indocumentats o sense papers (que no tenen permisos legals per emigrar).
– L’àmbit de desplaçament: nacionals (emigren dins del mateix país) o internacionals (travessen les fronteres i es desplacen entre estats).

1.3. Les causes dels desplaçaments

• Les migracions tenen l’origen en dos tipus de factors:
– Factors d’expulsió. El nombre més gran de desplaçaments  s’origina per motius econòmics i la resta emigra per motius polítics, catàstrofes mediambientals o per motius socioculturals.
– Factors d’atracció. Són diversos: saber que en determinats països hi ha feina abundant i que el nivell de vida és elevat atreu molts migrants.

2. Les rutes de les migracions

2.1. Les migracions entre sud i nord

• La globalització augmenta les diferències entre el Sud i el Nord, i això afavoreix els fluxos de migració en un món cada vegada més interconnectat.
• Les diferències econòmiques entre els països del nord i del sud han provocat fluxos de migració potents des de les àrees de pobresa cap a les de benestar econòmic.
• Inicialment, els països desenvolupats permetien i organitzaven aquesta immigració. La seva economia necessitava mà d’obra barata, poc conflictiva i que realitzés les feines menys qualificades.
• Actualment, la intensitat dels fluxos migratoris és tan gran que els països receptors han establert quotes d’entrada, restriccions i controls d’immigració, per evitar l’entrada il·legal.

2.2. Les migracions entre est i oest

• La caiguda del sistema comunista a l’Europa de l’Est i a l’antiga Unió Soviètica va provocar una crisi econòmica i social greu en aquests països.
• Com a conseqüència es va desencadenar una forta emigració cap als països del centre i oest d’Europa.
• L’entrada de molts països de l’Europa de l’est a la Unió Europea ha permès regularitzar, en part, aquests desplaçaments.

2.3. Les migracions entre països desenvolupats

• Aquest tipus de migracions les solen fer persones amb un nivell econòmic i professional elevat, que es desplacen per canviar de feina o pel trasllat de l’empresa on treballen. 

2.4. Les principals rutes migratòries

• Els itineraris migratoris que se segueixen són cada vegada més complexos.
– Els principals emissors d’emigrants són la Xina, els països del sud i del sud-est asiàtic, de l’Amèrica Central i del Sud, del Magrib i de la resta d’Àfrica.
– Els principals receptors d’immigrants són l’Europa occidental, Amèrica del Nord, el Japó, Austràlia i els països rics del golf Pèrsic.

Moviments migratoris actuals

3. Els efectes de les migracions

3.1. Efectes en l’economia i en la societat

• Les conseqüències econòmiques. Una part dels estalvis dels treballadors immigrants es transfereixen. Això suposa una font d’ingressos per als països d’origen.
– Els migrants també beneficien les economies dels països de destinació ja que acostumen a ser mà d’obra jove i disposada a realitzar les feines més diverses, cosa que revitalitza el mercat laboral intern, augmenta el consum i la recaptació d’impostos.
• Les conseqüències socials. Molts immigrants tenen una alta qualificació professional. Això beneficia el país receptor i empobreix el país emissor.
– Els immigrants contribueixen a modificar les pautes demogràfiques: provoquen un augment de la taxa de natalitat.
• Les conseqüències culturals. El conjunt de la societat es beneficia de més diversitat cultural.

3.2. Efectes de la globalització

• Tradicionalment, ha existit una emigració des de les antigues colònies fins als països colonitzadors.
• Actualment aquesta emigració entre les antigues colònies i les seves respectives metròpolis encara és important. Tot i això, avui la informació sobre la possibilitat de trobar feina o la facilitat per entrar en un país arriba a tot arreu.
• Les xarxes d’emigració, legals o no, s’aprofiten de la globalització i de l’ocupació precària, es diversifiquen i es dirigeixen des dels països pobres als països rics.

3.3. Migracions il·legals de mà d’obra

• Sempre han existit uns fluxos no reconeguts legalment.
• El reclutament il·legal de mà d’obra en altres països existeix des de fa molt de temps, però des de 1990 s’ha registrat un creixement molt notable. Els fluxos d’emigrants il·legals generen un gran negoci per a les xarxes de traficants de persones.

4. Les migracions a Espanya

4.1. Espanya, un país d’emigrants en el passat

• Espanya va ser un país d’emigrants a partir de la segona meitat del segle XIX. La dificultat per tenir un lloc de treball i millorar les condicions de vida van ser les causes d’aquesta emigració a l’exterior. Les destinacions principals van ser:
– Emigració a l’Amèrica Llatina. Va ser massiva i va continuar durant les primeres dècades del segle XX. Destinació a l’Argentina, Cuba, Mèxic, Veneçuela…
– Emigració a Europa. Des dels anys 60 i fins als 70 del segle XX, l’emigració es va dirigir cap als països europeus industrialitzats. Els països de destinació van ser principalment Alemanya, Suïssa i França.

4.2. Les migracions interiors

• A Espanya, les migracions del camp a la ciutat van començar al segle XIX amb l’emigració cap a Catalunya i el País Basc.
• Tanmateix, l’èxode rural no va adquirir gaire intensitat fins a mitjan segle XX, quan el creixement industrial va començar a ser notable a Espanya.
• En aquell moment es va desencadenar un procés d’emigració massiva del camp cap a les ciutats industrials. La intensitat d’aquests fluxos migratoris es va mantenir fins a la crisi econòmica de 1973.
• El seu origen eren les zones rurals d’Andalusia, Extremadura, Galícia i part de Castella, i anava cap a Barcelona, Madrid, València i el País Basc.
• L’arribada massiva d’immigrants va ocasionar el creixement incontrolat de moltes ciutats i la creació de barris marginals amb greus problemes de pobresa i de segregació social.

Migracions interiors a Espanya, 1960-1975

5. La immigració estrangera a Espanya i a Catalunya

5.1. La immigració a la societat actual

Espanya ha esdevingut un país receptor d’emigrants. Aquesta immigració comprèn bàsicament:
– Homes, dones i nens d’Àfrica, de l’Amèrica Llatina i de l’est d’Europa, que busquen feina i unes condicions de vida més dignes que les que han deixat als països d’origen.
Jubilats de l’Europa del nord, que s’instal·len definitivament a Espanya, en especial a les costes del Mediterrani, a la recerca d’un bon clima.
Treballadors amb un nivell salarial o professional elevat de la resta de la Unió Europea, que viuen de forma temporal a Espanya per motius laborals o perquè aquí troben una millor qualitat de vida.

5.2. Les conseqüències de la immigració

• El saldo migratori actual és positiu per a l’economia i la millora del nivell de vida d’Espanya.
• La immigració a Catalunya i a Espanya té conseqüències diverses: 
– Contribueix al creixement de la població. La població immigrant la integren persones joves, i les dones tenen una taxa de fecunditat molt més elevada que la de les dones espanyoles.
– S’ocupa de treballs poc remunerats. Els immigrants fan feines poc retribuïdes. La majoria treballa al sector serveis.
– Els immigrants amb permís de treball cotitzen a la Seguretat Social i paguen els seus impostos, de manera que contribueixen a pagar les pensions dels treballadors jubilats.
– L’arribada de molts immigrants, a vegades, causa algunes dificultats d’integració.

5.3. La immigració a Catalunya

• A Catalunya, el baix creixement de la població es veu compensat per la immigració, que ja supera el milió de persones.
• La bona situació de l’economia catalana ha contribuït a l’arribada d’immigrants.
• Aquests immigrants no competeixen amb la població autòctona per un mateix lloc de treball.
• Entre els immigrants hi predominen els marroquins, els equatorians i els romanesos. L’oferta de treballs fa que es concentrin més en algunes comarques (l’Alt Empordà, la Segarra…).

Població estrangera per Comunitats Autònomes el 2006

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La població espanyola i catalana

Introducció

La població espanyola i catalana

•  Espanya és un país poc poblat en comparació amb altres països europeus. Tot i això, durant el segle XX i fins als nostres dies ha patit un gran creixement de la població.
• Els trets que caracteritzen la recent evolució de la població espanyola són: un descens de la natalitat, una elevada esperança de vida, l’augment de la població i l’arribada d’una immigració massiva.
• La població catalana té unes característiques semblants a l’espanyola.

1. La població espanyola i la seva distribució

1.1. Distribució de la població espanyola

Espanya té una població pròxima als 47,2 milions d’habitants i una densitat mitjana de població de 93,3 h./km2, una xifra inferior a la mitjana de la Unió Europea, que és de 116 h./km2.
• La població espanyola es reparteix de forma desigual:
– Les zones de més densitat són la perifèria peninsular i les àrees properes, la Comunitat de Madrid, els arxipèlags balear i canari i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.
– Les zones de menys densitat de població són les de l’interior de la Península i, sobre tot, les àrees de muntanya.
• Les causes d’aquesta distribució irregular de la població es deuen al procés desigual de desenvolupament econòmic, que va tenir lloc preferentment a les zones litorals i a les ciutats, on s’han concentrat la major part de les activitats industrials i de serveis.

1.2. El poblament al territori: rural i urbà

• El poblament és el tipus d’assentament humà que es dóna en un territori, i pot ser rural o urbà.
• Tradicionalment aquesta distinció entre poblament rural i urbà s’ha dut a terme a partir de considerar:
– Nombre d’habitants del municipi. Segons la població dels municipis es distingeixen municipis rurals, semiurbans i urbans.
– Activitat econòmica predominant al municipi.

1.3. El poblament rural

• El poblament rural pot ser:
– Poblament dispers. La població viu en cases aïllades o en petites caseries o grups de cases.
– Poblament concentrat. La població s’agrupa en pobles, propis de les terres de secà, on les feines del camp són estacionals i no requereixen una atenció diària.

1.4. El poblament urbà

• La característica més remarcable del poblament urbà ha estat el seu enorme creixement com a resultat d’una forta emigració del camp a la ciutat.
• A Espanya predomina el tipus de poblament en ciutats mitjanes i en ciutats grans.

Densitat de població de les províncies espanyoles el 2007
Població urbana i població rural per províncies el 2006

2. L’evolució i la dinàmica de la població espanyola

2.1. El model de transició demogràfica

• La població espanyola ha evolucionat segons el model de transició demogràfica dels països de l’Europa occidental, malgrat que va començar tard respecte d’aquests països:
– Fins a principis del segle XX la natalitat i la mortalitat eren altes (fase d’estabilitat demogràfica).
– Al segle XX la mortalitat va començar a descendir (excepte alguns períodes) i la població va augmentar considerablement.
– A partir de 1975 la taxa de natalitat va descendir fins a gairebé igualar la de mortalitat, amb la qual cosa el creixement era gairebé nul.
– Avui Espanya compta amb moltíssima població estrangera.

2.2. La dinàmica actual de la població espanyola

• En l’actualitat, la dinàmica de la població espanyola es caracteritza per:
– El descens de la natalitat: a Espanya la taxa de fecunditat és de 1,38 fills per dona (no s’assegura el relleu), i això malgrat l’arribada de població jove estrangera que ha provocat un lleuger augment de la natalitat.
– La baixa mortalitat i l’augment de l’esperança de vida: és de 85 anys per les dones i de 79 anys pels homes i fa que entrem en un procés d’envelliment de la població.

2.3. Les taxes de natalitat i de fecunditat

• Per mantenir estable la població d’un país, és necessari que una generació sigui rellevada per la següent amb el mateix nombre de persones.
• Per aconseguir un reemplaçament generacional cal una mitjana de 2,1 fills per dona en edat fèrtil.
• A Espanya, des de 1981, la fecunditat ha estat inferior al nivell de reemplaçament.
• Però l’arribada a Espanya de molts immigrants i l’augment de l’esperança de vida han ocasionat un augment notable de la població.

2.4. La taxa de mortalitat

• Anteriorment una taxa elevada de mortalitat indicava una forta mortalitat infantil, una alimentació insuficient i escassa atenció sanitària.
• Avui els països rics tenen taxes una mica més altes de mortalitat a causa del nombre elevat de població gran.

2.5. L’esperança de vida

• Actualment, Espanya té una de les esperances de vida més altes del món.
• No obstant, es dóna un procés d’envelliment de la població, ja que hi ha una natalitat baixa. Aquest fet planteja dos problemes:
– Crear els serveis necessaris per atendre com cal les persones grans.
– Assegurar que les persones jubilades poden rebre pensions dignes.

Natalitat i mortalitat a Espanya 1860-2005
Creixement vegetatiu per Comunitats Autònomes el 2006

3. Els moviments migratoris a Espanya

3.1. Els moviments migratoris a Espanya

• L’emigració espanyola en el passat va ser causada per la necessitat de trobar feina, a causa del creixement de la població i la pobresa.
• L’emigració espanyola es va dirigir, d’una banda, a l’exterior:
– Cap a Amèrica Llatina: va començar a ser massiva a la segona meitat del segle XIX, va continuar la primera meitat del segle XX i va disminuir a partir de la crisi de 1929.
– Cap a Europa Occidental: va ser una emigració de mà d’obra agrària i industrial. Es va produir a mitjan segle XX cap als països rics i industrialitzats, però es va frenar cap al 1973 a causa de la crisi del petroli, que va fer augmentar l’atur a Europa i alguns països van restringir la immigració.
• L’emigració espanyola també es va produir a l’interior:
– És l’anomenat èxode rural, en el qual la població rural, ja des de mitjan segle XIX, es va instal·lar a les regions industrials (especialment Catalunya i el País Basc).
– Aquest tipus d’emigració va generar un envelliment de la població als llocs d’origen i el creixement de les ciutats de destí.
• Actualment, l’emigració espanyola la formen persones joves (25-35 anys), molt qualificades i que busquen feina en altres països davant de la falta de feina causada per la crisi econòmica iniciada el 2008.

3.2. L’emigració exterior a Amèrica

• Els orígens de l’emigració espanyola transoceànica es remunten al descobriment d’Amèrica, i a l’emigració cap a les colònies.
•A la segona meitat del segle XIX, aquesta emigració es fa massiva, ja que els vaixells de vapor van permetre transportar més persones i realitzar viatges menys arriscats.
•L’emigració a Amèrica va continuar durant la primera meitat del segle XX, fins que aquest flux va disminuir a causa de la gran crisi econòmica de 1929.

3.3. L’emigració exterior a Europa

• A mitjan segle XX es va produir un important moviment migratori de mà d’obra agrària i industrial cap als països rics i industrialitzats d’Europa.
• L’emigració espanyola procedia de totes les regions, però especialment d’Andalusia i Galícia.
• La crisi econòmica de 1973, com a resultat de l’encariment del preu del petroli, va ser el final de l’emigració exterior.

3.4. L’emigració interior a Espanya

• L’emigració interior és la que es fa dintre de les fronteres d’un país.
• A Espanya l’emigració interior va començar a finals del segle XIX, especialment cap a Catalunya i el País Basc, perquè van ser els primers llocs on va començar el desenvolupament de la indústria.
• L’emigració interior massiva va generar en origen l’envelliment de la població.
• Mentrestant, les ciutats d’acollida creixien precipitadament i la indústria disposava de mà d’obra barata.

4. La immigració estrangera a Espanya

4.1. La immigració estrangera

• A partir de 1990, el creixement econòmic va fer d’Espanya un país receptor d’immigrants, de manera que actualment el 12,2% de la població espanyola és estrangera. Però la crisi iniciada el 2008 ha ralentit l’arribada d’immigrants i alguns d’ells fins i tot han tornat als seus països d’origen.
• La composició de la immigració que arriba actualment a Espanya es classifica en quatre grans grups: 

– Immigració econòmica i laboral: emigrants procedents de països pobres.
– Immigració d’alt nivell professional i estudiants: professionals d’alt nivell salarial i gent del món artístic i de la cultura.
– Immigració residencial: persones jubilades (sobretot del Nord d’Europa).
– Immigració política: refugiats polítics o persones perseguides per motius ètnics o religiosos.

4.2. Factors positius de la immigració

• La immigració té efectes positius per a Espanya:
– Ha fet possible l’augment de la població.
– Contribueix al pagament de les pensions de la Seguretat Social.
– Permet disposar de mà d’obra poc qualificada i barata, especialment per a l’agricultura, la restauració i la construcció.
– Aporta diversitat cultural, encara que s’ha de garantir la convivència i el respecte a les lleis del país d’acollida.

4.3. La societat espanyola i la immigració

• L’arribada d’un gran volum de població immigrant desperta sentiments diversos entre la població que l’acull.
• A Espanya, moltes organitzacions treballen en favor de la interculturalitat.

Població estrangera per Comunitats Autònomes el 2006

5. L’estructura demogràfica i econòmica de la població espanyola

5.1. L’estructura demogràfica de la població espanyola

• L’estructura demogràfica de la població espanyola demostra:
– Que es tracta d’una població envellida, a causa de la baixa natalitat i de l’elevada esperança de vida.
– Que existeix un número més gran de dones que d’homes, especialment en edats avançades.

5.2. L’estructura econòmica de la població espanyola

• L’estructura econòmica de la població espanyola queda reflectida en:
– La població activa, que representa més del 60% de la població total.
– La població ocupada per sectors econòmics, que és la pròpia dels països desenvolu pats, i correspon a un 4,3% de la població ocupada en el sector primari, un 23,1% en el secundari i un 72,6% en el terciari.

5.3. La població activa

• La població activa comprèn la població adulta que està ocupada, en atur o busca la primera ocupació.
• Població activa ocupada. Es distribueix entre els tres sectors econòmics tradicionals: sector primari, secundari i terciari.
• Població activa en atur. A Espanya s’han registrat taxes s’atur molt elevades perquè la creació d’ocupació no ha estat paral·lela a la demanda de llocs de treball. La taxa d’atur a Espanya ha canviat segons l’època: va ser molt elevada en 1994 i, des de 2008, torna a ser-ho. La falta de treball crea un greu problema social i torna a aparèixer la necessitat d’emigrar.

5.4. La incorporació de les dones al món laboral

• La dona, des de fa anys, lluita per la igualtat de drets laborals, socials i polítics.
• La legislació espanyola contempla aquesta igualtat de drets entre homes i dones, però a la pràctica, a vegades, les dones encara se senten discriminades. Malgrat els avenços aconseguits, encara hi ha diferències de gènere.
• En canviar la consideració i la situació de la dona a la societat actual també canvia el paper de la dona a la família. Moltes tasques es comparteixen amb els homes.
• Els drets i la llibertat de la dona no han estat acceptats fàcilment per persones intolerants, per això se segueixen lamentant actes de violència de gènere.

6. La població de Catalunya

6.1. Característiques de la població catalana

• La població catalana té unes característiques semblants a l’espanyola:
– Distribució desigual pel territori.
– Disminució de la natalitat.
– Esperança de vida elevada.
– Arribada d’immigrants

6.2. El fet migratori a Catalunya

• La població de Catalunya ha augmentat en els últims anys. El factor demogràfic que més ha influït en aquest creixement ha estat l’arribada d’immigrants estrangers, sobretot entre la dècada del 1990 i l’any 2007:
– Es tracta d’immigrants joves que provenen bàsicament d’Europa, Àfrica, Amèrica del Sud i Àsia. L’edat dels immigrants i els models reproductius de molts dels seus països d’origen han fet augmentar la natalitat al nostre territori.
– Vénen per treballar en l’agricultura, la construcció, l’hoteleria i el servei domèstic. També hi ha un grup d’immigrants d’Europa Occidental que desenvolupen feines més qualificades.
• La perspectiva de la població catalana és que continuï creixent a causa de la recuperació de la fecunditat i de l’allargament de l’esperança de vida.

Densitat de població per comarques

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La població mundial

Introducció

La població mundial

• La població és el conjunt de persones que habiten un territori.
• La demografia és la ciència que estudia la població.
• S’interessa per conèixer el volum de la població, la seva distribució, la seva dinàmica, la seva estructura per edats i sexe i l’estructura socioprofessional.

Algunes taxes demogràfiques

1. La població mundial i la seva distribució

1.1. La densitat de població

• La densitat de població és un indicador demogràfic que relaciona el número d’habitants d’un territori amb la seva superfície (hab./km2) i serveix per comparar el volum de població de varis territoris.

1.2. Factors de distribució de la població

• La població mundial es distribueix d’una manera molt irregular sobre la superfície terrestre. En la seva distribució hi intervenen factors físics i factors humans:
– Factors físics: la població se sol localitzar en llocs de climes temperats, relleus de poca altitud i sòls fèrtils.
– Factors econòmics: la població tendeix a concentrar-se en els llocs on hi ha més recursos i es concentren les activitats econòmiques.
– Factors històrics: la concentració de població en un territori o la presència de pocs habitants poden ser degudes a circumstàncies del passat que van afavorir o dificultar el seu poblament.
– Factors polítics: les decisions de governs o organismes (canvis de fronteres, arribada de refugiats…) també condicionen el poblament d’un lloc.
• Els censos de població són recomptes de població que elaboren els països cada deu anys. A Espanya, a més, cada cinc anys es realitzen els anomenats padrons municipals.

Densitat de població al món
Població i superfície per continents

2. La dinàmica de la població

2.1. El moviment natural de la població

• Les variacions del número d’habitants d’un país depenen del moviment natural o vegetatiu (naixements i defuncions) i dels moviments migratoris (sortida i arribada de població).
• El creixement natural o vegetatiu és la diferència entre els números absoluts de naixements i de defuncions. Si és positiu la població augmenta i si és negatiu, disminueix.

2.2. La natalitat

• La natalitat expressa el número de naixements en un lloc determinat i en cert període de temps (generalment 1 any). Per conèixer-la es té en compte:
Taxa de natalitat: relaciona el número de naixements amb la població.
Taxa de fecunditat: relaciona el número de naixements amb la població femenina en edat fèrtil.
– Número mitjà de fills per dona: el valor 2,1 fills assegura el relleu generacional.

2.3. La mortalitat

• La mortalitat indica el número de morts produïdes en un lloc determinat i en cert període de temps (generalment també un any). S’analitza a través de:
Taxa de mortalitat: indica el número de persones mortes.
Taxa de mortalitat infantil: indica el número de nens i nenes morts abans de fer un any.
Esperança de vida: és la mitjana d’edat que s’espera que visqui una persona quan neix.

Natalitat al món
Mortalitat al món
Creixement natural (o vegetatiu) al món

3. L’evolució de la població mundial

3.1. Evolució de la població mundial

• La població mundial va créixer amb lentitud fins al segle XVIII i de manera accelerada a partir del segle XX.

3.2. Evolució de la població als països rics

• En l’evolució de la població dels països desenvolupats s’observen tres fases:
Règim demogràfic antic (fins a mitjan segle XVII): la natalitat i la mortalitat eren altes, i l’esperança de vida i el creixement, baixos. Va ser una fase de llarga estabilitat demogràfica: des de temps antics i fins a mitjan segle XVII la població va augmentar molt lentament.
Règim de transició demogràfica (segles XVIII i XIX): es va reduir la mortalitat, per millores en alimentació i sanitat, i, com que la natalitat continuava elevada, es va disparar el creixement. Va ser una fase d’augment de la població o revolució demogràfica, que es va fer a Europa, a mitjan segle XVIII, en què s’inicià la Revolució Industrial i una sèrie de canvis van fer minvar la mortalitat.
Règim demogràfic modern (segle XX i XXI): s’igualen la natalitat i la mortalitat, que baixen, i disminueix el creixement. Va ser una fase de descens de la natalitat: els avenços de la medicina, l’ús de vacunes i la lluita contra la mortalitat infantil van donar uns resultats molt notables.

3.3. Evolució de la població als països pobres

• Als països pobres es distingeixen dues fases en l’evolució de la població:
Règim demogràfic antic, que arriba fins ben entrat el segle XX. Va ser una fase de llarga estabilitat demogràfica, que va perdurar fins ben entrat el segle XX, caracteritzada per una natalitat i una mortalitat molt elevades.
Règim de transició demogràfica, que comença a produir-se a finals del segle XX i arriba fins a l’actualitat. En aquesta fase, als països pobres, la natalitat disminueix respecte de la fase anterior, malgrat que continua essent elevada. Es tracta d’una fase de descens de la mortalitat: a finals del segle XX els països més pobres van patir un notable descens de la mortalitat, gràcies als mitjans i als medicaments facilitats pels països rics.

La transició demogràfica

4. Els desequilibris demogràfics

4.1. Desacceleració del creixement de la població

• El creixement de la població mundial s’ha frenat respecte del del segle XX a causa d’una desacceleració de la natalitat i d’una disminució de la fecunditat. Però la seva dinàmica és de continuar creixent, encara que sigui a ritme més lent.
– El creixement de la població mundial avui és més petit a causa de la desacceleració general de la natalitat i a la catastròfica situació de l’Àfrica subsahariana, amb guerres i malalties.
– A més, la taxa de fecunditat ha disminuït a escala global.
– Encara que la característica general de la dinàmica actual de la població mundial és el descens de la natalitat, existeixen diferències notables entre països rics i pobres.

4.2. La població als països rics

• La població dels països desenvolupats es caracteritza pel seu envelliment, que es produeix en descendir la natalitat (degut al descens de la fecunditat) i en augmentar l’esperança de vida.
• Per fer front a aquest problema, aquests països apliquen polítiques natalistes (reduccions de jornada laboral, ajudes per tenir fills, creació de guarderies, etc.)

4.3. La població als països pobres

• Als països pobres, en canvi, la característica principal de la seva població és el seu creixement, que ve donat per l’elevada natalitat (la població és jove i hi ha moltes persones en edat de tenir fills).
• Aquest augment suposa un problema perquè fa necessari disposar de més aliments, hospitals, escoles, treball… Per això aquests països intenten frenar el creixement demogràfic duent a terme polítiques antinatalistes (planificació familiar, més accés a l’educació, etc.).
• Als països on no hi ha pensions de vellesa, ni serveis socials de sanitat, els fills sempre han representat una riquesa per a la família: assegurança per a la vellesa.

5. Els moviments migratoris

5.1. Els moviments migratoris

• Les migracions són la sortida o arribada de població a un territori. Els qui deixen el seu lloc d’origen s’anomenen emigrants; els qui arriben a un lloc són els immigrants.
• El saldo migratori és el resultat de restar el nombre d’immigrants del nombre d’emigrants, i pot ser negatiu (quan un país perd població) o positiu (quan en guanya).

5.2. Causes i conseqüències de les migracions

• Les causes de les migracions poden ser: econòmiques (falta de feina, millores salarials…), socials (persecucions religioses, polítiques, bèl·liques…), i naturals (sequeres, inundacions, terratrèmols…)
• Les conseqüències de les migracions són diferents per als països emissors d’emigrants que per als països receptors d’immigrants:
– Per als països emissors suposa la pèrdua de població, l’entrada de divises i una disminució de la pressió social perquè, per exemple, menys persones busquen feina.
– Per als països receptors significa l’increment de la població, un augment de la natalitat, més mà d’obra disponible, diversitat cultural, etc.

5.3. Tipus de migracions

• Els tipus de migracions es classifiquen segons la durada (temporals o definitives), el destí (interiors o exteriors) i el caràcter (forçades o voluntàries).

5.4. Les migracions avui

• En l’actualitat, la majora de les migracions es produeixen per motius laborals i les protagonitzen dos grups de persones: els treballadors qualificats i els no qualificats. Aquests darrers solen venir del Sud-est asiàtic, d’Àfrica, de l’Est d’Europa i d’Amèrica Llatina.

5.5. Immigració mundial

• L’origen d’una bona part de la immigració mundial procedeix dels països menys desenvolupats.
• Aquests immigrants tenen dificultats per trobar feina i quan ho aconsegueixen, sovint són feines poc estables, dures i mal pagades.
• Les poques possibilitats econòmiques d’aquests immigrants fan que l’accés a una vivenda digna sigui dificultós.

Les migracions avui

6. L’estructura demogràfica de la població

6.1. L’estructura demogràfica de la població

• L’estructura demogràfica d’una població és la seva distribució per grups d’edat i sexe.
• Conèixer l’estructura d’una població segons l’edat significa saber com es distribueix per grans grups: joves (de 0 a 14 anys), adults (de 15 a 64 anys) i ancians (més grans de 65 anys).
•Segons el grup d’edat que predomina en un país, les característiques demogràfiques seran diferents:
– Si predomina la població jove, la natalitat serà elevada.
– Si predomina la població adulta, la natalitat serà més baixa o significarà que hi ha ha- gut una arribada important d’immigració.
– Si hi ha molta població d’ancians, la natalitat serà reduïda i hi haurà un número més petit de persones en edat de treballar.
•  Conèixer l’estructura de la població per sexes suposa saber quants homes i dones formen la població d’un lloc.
• En tot el món neixen més nens que nenes, però la majoria de població envellida la constitueixen les dones.

6.2. La piràmide de població o d’edats

• La representació gràfica de l’estructura demogràfica de la població és la piràmide de població o piràmide d’edats.
• A l’eix vertical es representen les edats, agrupades en intervals de cinc anys i en ordre creixent. A l’eix horitzontal es representen els valors de la població masculina, a l’esquerra, i de la femenina, a la dreta.
•  Les piràmides de població, a més de reflectir l’estructura demogràfica d’un lloc, ens proporcionen altres tipus d’informació relacionats, com si hi ha hagut migracions, guerres, epidèmies, etc.

6.3. Tipus de piràmides de població

• En general, la forma que adquireix una piràmide ens informa de la tendència que segueix la població que està representant:
– La forma triangular reflecteix una població jove, que creix, amb una elevada natalitat però també molta mortalitat. És pròpia dels països pobres.
– La forma de campana indica que la població és majoritàriament adulta i que està esta- ble perquè, malgrat que s’ha reduït la natalitat, la mortalitat també ha disminuït. És pròpia dels països en vies de desenvolupament.
– La forma de bulb manifesta una població envellida, que no creix, amb una natalitat molt baixa i una elevada esperança de vida. És pròpia de països rics.

Tipus de piràmides

Tipus de piràmides:
Expansiva (forma triangular)
Estable (forma de campana)
Regressiva (forma de bulb)

7. L’estructura econòmica de la població

7.1. L’estructura econòmica de la població

• L’estructura econòmica d’una població ens mostra la seva activitat i la seva distribució per sectors econòmics.

7.2. La població activa

• Per conèixer el grau de desenvolupament d’un país és important conèixer la situació de la seva població respecte a la feina. Per conèixer l’activitat de la població necessitem dades de:
– La població activa, formada per les persones que treballen o busquen feina: població ocupada, població en atur i la que busca la seva primera feina. Així, la població activa és la població que treballa o que vol treballar encara que no tingui feina.
– La població inactiva: la que no pot treballar i la que no realitza un treball remunerat. Així, la població no activa la formen els infants, els jubilats, les persones discapacitades per treballar…

7.3. Els sectors productius i la desigualtat entre països

• Els sectors d’activitat econòmica són: sector primari (agricultura, ramaderia, pesca i explotació forestal), sector secundari (mineria i producció d’energia, indústria i construcció) i sector terciari (turisme, transports, comerç, educació, sanitat, etc.; també inclou el sector quaternari, que correspon als treballs molt especialitzats i que requereixen molta formació).
• La població activa per sectors productius permet conèixer el grau de desenvolupament econòmic d’un país:
– Als països rics, la majoria de la població treballa en el sector terciari; el percentatge de població activa al sector primari és molt baix, perquè les feines estan molt mecanitzades i es produeix molt amb poca mà d’obra.
– Als països pobres més de la meitat de la població activa treballa al sector primari, ja que la manca d’aliments és un dels problemes prioritaris.

7.4. El problema de l’atur

• Les causes principals de la desocupació als països desenvolupats  són: la mecanització i la informatització de moltes tasques, amb la reducció consegüent de llocs de treball.
• La incorporació de la dona al treball remunerat augmenta la demanda d’ocupació.
• Als països pobres, el problema de l’atur i la manca de feina és habitual.
• Allà la població activa treballa essencialment a l’agricultura, però el creixement de la població és molt ràpid i no hi ha terres per a tots o les existents no estan disponibles per conrear-les.

Evolució de la població activa per sectors al món

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb