Arxiu de la categoria: Geografia física i humana

Les societats humanes

Introducció

Les societats humanes

• Les societats humanes es caracteritzen per la seva notable diversitat.
• Aquesta diversitat té el seu origen en factors històrics, polítics, econòmics, culturals i religiosos, que han fet que les regions del planeta evolucionin de formes variades.
• Aquesta evolució no ha seguit el mateix ritme a tot arreu. En algunes zones es dóna un nivell de progrés econòmic i de transformació social diferent a altres.

1. L’organització de la societat humana

1.1. L’organització social

• Els éssers humans vivim en societat i ens organitzem sobre un territori.
• L’organització d’una societat és una qüestió complexa perquè hi intervenen moltes variables:
– L’economia, és a dir, la forma en què s’organitza la producció.
– La cultura, que inclou elements com el llenguatge, l’art i la religió.
– La tecnologia, com el conjunt de coneixements tècnics i la seva aplicació.
– Els valors, com la forma de govern i de propietat, l’estratificació social, la família, etc.
• Aquestes variables canvien amb el temps. Si els canvis no evolucionen igual per totes les variables, es produeixen desajustaments en aquesta organització.

1.2. La diversitat social

• La diversitat social mostra les diferències entre individus, segons unes característiques pròpies relacionades amb l’ètnia, la religió, les opinions polítiques, les possibilitats econòmiques, el físic, l’estil de vida, etc.
• També hi pot haver diversitat entre grups, perquè els individus tendeixen a agrupar-se entre ells quan comparteixen trets.

1.3. Desigualtats i conflictes

• En una societat diversa es produeixen situacions de conflicte quan sorgeix la desigualtat.
• És a dir, quan dins d’un grup social es discrimina algú per la seva ètnia, religió, etc., i no se li concedeixen els mateixos drets ni oportunitats que als altres.

1.4. Evitar conflictes i desigualtats. Construir la diversitat

• Per evitar aquestes situacions conflictives els països democràtics promulguen lleis per assegurar la igualtat de drets. En aquest sentit, han desenvolupat l’Estat del benestar, que dota dels mateixos serveis totes les persones (ensenyament, salut, etc.), malgrat les seves característiques.
– L’Estat construeix equipaments i infraestructures en benefici de tota la població i administra els serveis públics que pertanyen a tots per igual.
– Les persones tenen accés lliure, universal i equitatiu a l’ensenyament, la sanitat, els mitjans de transport, etc.

2. Evolució de la societat humana

2.1. Les societats humanes

 Les societats humanes han evolucionat, de manera que es distingeixen fonamentalment tres tipus de societats: tradicionals, modernes i postmodernes.

2.2. Les societats tradicionals

• Les societats tradicionals (o preindustrials) es corresponen amb les formes d’organització política, econòmica i cultural que existien abans de la Revolució Industrial i del desenvolupament del capitalisme.
• Es caracteritzen per:
– Una economia basada en les activitats agrícoles i ramaderes.
– És una societat de caràcter essencialment rural.
– La forma de poder és personalista i autoritària.
– Els comportaments i mentalitats acostumen a ser molt estables.
– La comunicació entre els pobles i les persones i la informació sol ser limitada perquè hi ha poques possibilitats de viatjar.

2.3. Les societats modernes

• Les societats modernes (o industrials) apareixen amb la Revolució Industrial i el desenvolupament del liberalisme i del capitalisme.
• Les característiques principals són:
– Pas d’una economia basada en l’agricultura i la ramaderia a una economia basada en la indústria.
– Part de la població abandona el camp i emigra a les ciutats a la recerca de feina a les fàbriques. És una societat de caràcter urbà.
– La burgesia es consolida com a classe dominant.
– S’estableix l’Estat de dret.
– Els treballadors reivindiquen millores a les seves condicions laborals i de vida a través del moviment obrer i els sindicats.
– Més informació i una transmissió més gran de coneixements.

2.4. Les societats postmodernes

• Les societats postmodernes (o postindustrials) es desenvolupen a partir de la segona meitat del segle XX.
• Les característiques fonamentals són:
– Una economia tecnificada fonamentada en el consum i basada en els serveis (gran expansió del sector serveis en comparació amb el sector industrial)
– És una societat plenament urbana, amb grans ciutats.
– La identitat de les persones es construeix al pertànyer a una comunitat de tipus cultural.
– El mercat laboral valora no només el coneixement, sinó també el control de la informació i la creativitat.
– El poder de la societat està a mans de qui posseeix més coneixement.
– Gran augment i difusió de les tecnologies de la informació i de la comunicació.

3. La diversitat cultural en el món d’avui

3.1. La cultura

• La cultura és el conjunt de costums, coneixements i formes de vida pròpies d’un grup de persones, que considera com a propi i l’identifica d’altres grups. La llengua i la religió són components fonamentals de la cultura de les persones, però també ho són les tradicions, els valors, etc.
• La cultura és una cosa individual i personal.
• La cultura és també una cosa col·lectiva i plural.
• Cadascun d’aquests elements crea una comunitat cultural d’interessos en què ens podem veure identificats.

3.2. La diversitat cultural

• El pluralisme cultural o multiculturalitat defensa la coexistència de grups humans diversos perquè representa un enriquiment mutu.
• Al món existeix una gran diversitat lingüística representada per més de 6000 llengües, de les quals es diferencien les oficials (reconegudes per l’Estat) de les no oficials ( moltes d’elles minoritàries i en perill de desaparició).
– A més, existeixen les internacionals, que són les considerades oficials a l’ONU (xinès mandarí, anglès, castellà, francès, àrab i rus).
• La diversitat religiosa del món també és important; existeixen grans religions (cristianisme, judaisme, budisme, hinduisme, islam, etc.)
– La religió és un element decisiu en la configuració de les característiques de les zones on s’han desenvolupat.

4. La societat europea

4.1. Una societat del benestar

• La Unió Europea és un referent mundial en relació amb l’organització econòmica, política i social. 
• Ha elaborat diverses lleis pel que fa a política social:
– Garanteix el dret de circular, treballar o residir en qualsevol país membre.
– Per protegir la salut i la seguretat dels ciutadans al seu lloc de treball, la UE ha establert requisits mínims molt exigents que han d’aplicar-se obligatòriament.
– Garanteix la igualtat d’oportunitats entre homes i dones.
– Protegeix els consumidors.

Índex de Desenvolupament Humà a la Unió Europea

4.2. La riquesa de la diversitat

• La Unió Europea és una gran potència econòmica, és una de les regions del món més pròsperes i riques.
• El nivell de vida dels ciutadans europeus ha registrat una millora notable des que es va fundar la Comunitat Econòmica Europea el 1957.
• En els darrers anys el model europeu està en crisi, degut a la greu crisi econòmica que viuen els països membres. S’estan fent retallades pressupostàries, encara que s’intenta mantenir la seguretat social.
• Malgrat la crisi recent, la Unió Europea ha estat durant molts anys un lloc atractiu per moltes persones d’altres llocs del món que busquen millors condicions de vida, de feina i de benestar, cosa que ha provocat l’arribada d’immigrants.
• Algunes persones han vist aquest fenomen com una amenaça, però des de la democràcia, el pluralisme de partits, el respecte i la tolerància que regeixen la Unió Europea, s’intenta assegurar la convivència entre tots els ciutadans i es valora la diversitat.

5. La societat espanyola i catalana

5.1. Canvis a la societat espanyola

• Fins a finals de la dècada de 1950, l’economia i l’organització social d’Espanya encara estaven basades en les activitats agrícoles i ramaderes.
• A principis de la dècada de 1960 va començar un període d’industrialització que va conduir Espanya a un procés de modernització.
• A l’actualitat, Espanya és un exemple de societat postindustrial, ja que en ella predomina el sector serveis.
• Es va observar una transformació de les mentalitats i els comportaments que han passat a ser essencialment urbans.

5.2. Canvis de l’estructura familiar i laboral

• La incorporació de la dona al món laboral remunerat ha estat un factor important de desenvolupament econòmic i ha suposat un canvi en l’organització familiar i social.
• A la societat espanyola actual, juntament amb la família extensa tradicional s’han generalitzat les famílies nuclears, les monoparentals o les integrades per persones que viuen soles.

5.3. Un nivell de benestar social elevat

• El benestar social està relacionat amb els factors següents:
• El creixement econòmic.
• La qualitat de vida.
• El nivell assistencial.

5.4. La societat catalana

• Catalunya té un nivell de benestar social dels més alts d’entre totes les comunitats autònomes i molt per damunt de la mitjana espanyola.
• Les formes de vida dels catalans són plenament urbanes. Barcelona és una gran metròpoli cosmopolita d’abast internacional que exerceix la influència sobre tot el territori català.
• A Catalunya hi ha moltes associacions ciutadanes i un gran nombre d’institucions culturals; alhora, el país atreu inversions d’empreses de tota mena gràcies al nivell de professionalització, tecnificació i creativitat.
• Es dóna una gran diversificació social i un multiculturalisme molt positius.
• Per últim, a Catalunya, els trets que caracteritzen la societat postindustrial s’han fet molt més evidents en les últimes dècades. La població que s’ocupa en el sector terciari va creixent, així com la que viu a les ciutats; també és força elevat el nombre de dones que treballen de forma remunerada, i l’ús que se’n fa de les tecnologies de la informació i la comunicació s’equipara a l’europeu.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

L’organització econòmica de les societats

Introducció

L’organització econòmica de les societats

• Totes les coses que consumim són productes del treball humà.
• L’activitat econòmica és el conjunt d’activitats destinades a convertir els béns de la natura en objectes útils per a l’home.
• L’organització econòmica de les societats és un factor fonamental per conèixer l’estructura de la població, els seus moviments, organització, etc.

1. El funcionament de l’activitat econòmica

1.1. Què és l’activitat econòmica?

• Les activitats econòmiques intenten satisfer les necessitats de les persones mitjançant la producció de béns i la prestació de serveis.
• L’activitat econòmica busca la forma més ràpida i menys costosa d’obtenir aquests productes i serveis.
• Una vegada produïts aquests béns, cal distribuir-los i vendre’ls.

1.2. Producció, comercialització i consum

Producció. La producció de béns combina els recursos naturals, la tècnica i el treball a fi d’obtenir béns o serveis destinats a ser consumits per les persones.
• Els béns poden ser:
– Béns de consum o finals, que satisfan directament les necessitats dels consumidors.
– Béns de producció o intermedis, utilitzats per produir altres béns.
• La producció de serveis inclou, per exemple, la sanitat, els transports, l’educació…
Comercialització. Es realitza després de la producció i consisteix en la distribució i venda dels béns i serveis. La venda pot fer-se a l’engròs (a comerciants i a empreses) o al detall (al públic).
Consum. La compra de béns i serveis permet que les persones satisfacin les seves necessitats. Poden consumir productes o utilitzar el bé o servei.

2. Els factors de producció

2.1. Els recursos naturals i les primeres matèries

• Els factors necessaris per produir béns o serveis són: recursos naturals, treball i capital.
L’ésser humà troba recursos a la natura i mitjançant la seva transformació, domesticació o extracció produeix nous béns.
• La font més important per produir béns o productes de consum són els recursos naturals.
• Els recursos naturals són les matèries primeres necessàries per obtenir béns. Els recursos naturals són escassos i n’hem d’evitar la sobreexplotació.

2.2. El treball

• El treball és l’activitat humana que serveix per produir béns i serveis, així com per satisfer les necessitats de la població. Pot ser de dos tipus:
– La majoria de la població treballa per compte d’altri (per a una empresa o per a l’administració).
– També es pot desenvolupar un treball autònom (per compte propi).

2.3. El capital i la tecnologia

Per produir béns o serveis és imprescindible disposar de capital.
• El capital es compon dels terrenys, dels edificis, de les instal·lacions, de la tecnologia o de la maquinària, així com dels diners necessaris per a la producció dels béns i dels serveis.

3. L’economia de mercat

3.1. Què és l’economia de mercat?

• En general, el sistema econòmic predominant al món d’avui és l’economia de mercat (capitalisme).
• La idea fonamental de l’economia de mercat és que només amb el lliure joc de l’oferta i la demanda s’assoleixen els preus justos que permeten satisfer un nombre més gran de necessitats.

3.2. Funcionament del mercat: l’oferta i la demanda

Mercat, venedors i compradors. Al mercat es compren i venen mercaderies. En aquest espai hi coincideixen els venedors, que ofereixen una mercaderia determinada, i els compradors, que la desitgen.
Preu dels productes. El preu depèn de la quantitat de productes i de compradors. Si l’oferta és escassa i molts compradors desitgen el producte, el preu puja. Si hi ha molta oferta i pocs compradors, el preu baixa.
Llei de l’oferta i la demanda. El punt d’equilibri entre preu i quantitat de producte venut fluctua segons les circumstàncies: és la llei de l’oferta i la demanda.

3.3. Altres factors que alteren els preus

• La publicitat i la propaganda poden generar més demanda d’un producte i, com a conseqüència, apujar els preus.
• La publicitat és necessària per fer conèixer els productes o els serveis. Presenta un producte mostrant-ne les seves qualitats o funcions.
• Hi ha un altre tipus de publicitat, enganyosa, que no mostra realment el producte, sinó que indueix a la compra per seducció.
• La publicitat influeix enormement a la societat perquè la trobem pertot arreu i condiciona la conducta de les persones.

4. Els agents econòmics

4.1. Què són els agents econòmics?

• Els agents econòmics són les persones, grups o institucions que intervenen decisivament en el funcionament de l’economia.
• Existeixen tres agents econòmics essencials: les famílies, les empreses i l’Estat.

4.2. Les economies domèstiques

• Les famílies són un dels principals agents de consum. Cada família dedica una bona part dels seus recursos econòmics (obtinguts amb el treball dels seus membres) a comprar béns i serveis per cobrir les seves necessitats.

4.3. Les empreses

• Les empreses són el principal agent de producció i distribució. Mitjançant el treball i el capital, produeixen i comercialitzen els béns i serveis que s’ofereixen al mercat.
• Al mercat, els productes es venen a un preu una mica superior al preu que ha costat obtenir el producte. La diferència entre el cost d’aquests productes i el preu de venda constitueix el benefici de l’empresa.
• Les empreses es classifiquen segons la grandària (petites, mitjanes o multinacionals) o segons el sector d’activitat (primari, secundari o terciari).

4.4. El sector públic o estatal

• El sector públic és el conjunt d’activitats i iniciatives econòmiques i socials que realitza l’Estat, que es poden realitzar amb els impostos que paguen els ciutadans i les empreses. Amb aquests diners l’Estat pot:
– Mantenir l’administració pública.
– Promoure l’activitat econòmica i les relacions socials entre les persones.
– Oferir serveis públics.
– Oferir altres prestacions socials com pensions de jubilació o de malaltia, d’atur, etc.

Les empreses més importants del món

5. El mercat laboral

5.1. El mercat de treball

• Per desenvolupar la seva activitat, les empreses necessiten persones preparades per fer una funció determinada.
• La demanda i l’oferta de treball constitueixen el mercat de treball.

5.2. La població activa

• La població activa la formen les persones ocupades a produir béns i serveis, incloent-hi les que estan a l’atur o les que busquen feina per primera vegada.
• L’activitat econòmica de les persones pot dependre del sexe. Hi sol haver desigualtat entre homes i dones en relació amb l’índex d’ocupació, el salari i la possibilitat d’obtenir càrrecs de responsabilitat.
• També depèn del sector en què treballin. El sector terciari és el que ocupa més persones i el primari és el que genera menys llocs de treball.
• L’automatització de la producció i la deslocalització han portat moltes empreses a reduir les plantilles. Aquestes raons són algunes de les que expliquen que moltes persones hagin quedat a l’atur.

5.3. Els sindicats i les organitzacions empresarials

• La legislació reconeix el dret dels treballadors a elegir uns representants, que exerceixin la funció d’interlocutors davant dels empresaris per negociar i arribar a pactes i convenis individuals o col·lectius per millorar la seva situació laboral.
• Els treballadors tenen també el dret d’afiliar-se a sindicats i de recórrer a la vaga com a manera de demostrar el seu descontentament.
• També els empresaris tenen dret a crear organitzacions empresarials per defensar els seus interessos.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

L’organització política del territori

Introducció

L’organització política del territori

• La Constitució Espanyola (1978) regula els aspectes més importants del sistema polític actual i és la norma suprema que tots els ciutadans i governants han d’obeir.
• La Constitució defineix la nostra forma de govern com a monarquia parlamentària, la forma d’Estat com a Estat social i democràtic de dret, i l’estructura territorial com a Estat de les Autonomies.

1. Espanya: una monarquia parlamentària

1.1. Què és una monarquia parlamentària?

• Espanya és, segons la Constitució, una monarquia parlamentària. El rei d’Espanya és el cap d’Estat, però el Govern és elegit pel Parlament.
• El Govern dirigeix la política del Estat i pot dissoldre el Parlament.

1.2. La Corona

• La Corona, en la persona del rei, representa l’Estat: és àrbitre i moderador de les institucions, però no pot legislar, governar ni jutjar.
• La funció del rei és aconsellar, impulsar i advertir a qui exerceix aquestes funcions: el Parlament, el Govern o executiu i els tribunals de justícia.
• El càrrec de rei és vitalici i hereditari.

1.3. La divisió de poders

• Un dels principis organitzatius de les democràcies parlamentàries és la divisió de poders.
• A l’Estat espanyol la funció legislativa correspon al Parlament; la funció executiva, al Govern; i la funció judicial, als jutges i als tribunals de justícia.

1.4. El Parlament

• A Espanya el Parlament s’anomena Corts Generals. Està format per dues cambres: el Congrés dels Diputats i el Senat.
• Les Corts exerceixen dues funcions fonamentals:
– La legislativa, que consisteix en l’elaboració i aprovació de les lleis.
– La de control del Govern.
• El Govern i el seu President són elegits pel Parlament i estan sotmesos a la seva vigilància.

1.5. El Govern

El Govern espanyol està format pel President i els Ministres.
• El govern és l’òrgan que aplica les lleis, dirigeix la política i fixa els objectius que cal assolir i decideix quines són les estratègies i els mitjans per assolir aquests objectius.
• Una vegada determinades aquestes estratègies i els mitjans que s’han de seguir, el Govern les executa a través dels Ministeris i d’altres òrgans de l’Administració.

1.6. Jutges i tribunals de justícia

• L’aplicació de les lleis la duen a terme els jutges i els tribunals de justícia, que són independents dels altres poders de l’Estat.

1.7. La participació política i els partits polítics

• A l’Estat espanyol els ciutadans elegeixen, cada quatre anys, els membres del Congrés i del Senat, els membres dels parlaments autonòmics i els regidors dels respectius ajuntaments.
• Els partits polítics són els canals a través dels quals els ciutadans solen participar en la vida política.

2. L’Estat de les Autonomies

2.1. Models d’organització territorial: l’Estat de les Autonomies

• Al llarg del temps han existit dos grans models d’organització territorial del poder de l’Estat:
– El centralista, basat en l’existència d’un únic centre amb capacitat per decidir la política de l’Estat en tots els àmbits d’actuació.
– El descentralitzat, que admet l’existència de diversos centres de decisió política.
• El model centralista va imperar a Espanya des del començament del segle XVIII fins a la Constitució de 1978. 

2.2. L’Estat espanyol i les Comunitats Autònomes

L’any 1978 la Constitució Espanyola va reconèixer el dret de les nacionalitats i de les regions a constituir-se en comunitats autònomes, així com l’organització descentralitzada de l’Estat.
• A partir de 1978, doncs, es va establir l’anomenat Estat de les Autonomies, és a dir, un Estat políticament descentralitzat format per diferents comunitats autònomes.
• Entre els anys 1979 i 1983, es van organitzar les 17 comunitats autònomes actuals. D’aquestes, n’hi ha set que tenen una província única.
• L’any 1995, els municipis de Ceuta i Melilla es van constituir en ciutats autònomes.

L’Estat de les Autonomies a Espanya

2.3. L’organització de l’Estat de les Autonomies

• Les comunitats es regeixen per l’Estatut d’Autonomia respectiu, que n’estableix les institucions, les normes i les competències, així com els recursos econòmics que els corresponen per exercir les seves funcions.
• Les competències autonòmiques poden ser plenes o compartides amb l’Estat.
• La Constitució preveu que les comunitats autònomes, a través dels seus estatuts d’autonomia, puguin assumir competències en altres àmbits, com l’agricultura, la ramaderia, etc.
• En aquests àmbits les comunitats autònomes poden fixar les seves pròpies opcions polítiques i aplicar-les per mitjà de la seva Administració.
• El Tribunal Constitucional és l’encarregat de resoldre els conflictes que puguin sorgir entre l’Estat i les comunitats autònomes relatius al repartiment de competències.

2.4. L’autogovern de les Autonomies

• Per poder exercir les seves competències, totes les comunitats autònomes tenen els seus propis òrgans o institucions d’autogovern:
– Una assemblea o Parlament.
– Un President autonòmic.
– Un Govern o Consell.
– Una Administració autonòmica.

3. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya

3.1. L’Estatut d’Autonomia del 1932

Les aspiracions d’autogovern de Catalunya van ser recollides, per primer cop, durant la Segona República Espanyola, en la Constitució del 1931, que va fer possible la redacció de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1932.
• Durant la dictadura del general Franco l’Estatut va restar suspès.

3.2. Els Estatuts del 1979 i del 2006

En el període de transició democràtica dels anys setanta es va restablir un model d’autogovern autònom, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979.
• L’any 2003 es va impulsar la reforma de l’Estatut, per tal d’adaptar-lo a les noves necessitats de la Catalunya actual. El 18 de juny de 2006, el nou Estatut va ser aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya.

3.3. Institucions d’autogovern: la Generalitat

• L’Estatut defineix les institucions d’autogovern que té Catalunya, i els seus poders.
• La Generalitat està constituïda per tres institucions:
– El Parlament. És l’encarregat de legislar, d’aprovar els pressupostos i de controlar l’acció del Govern català.
– La Presidència. El President és el màxim representant de l’Estat espanyol a Catalunya, dirigeix la Generalitat i passa comptes de la seva activitat davant el Parlament català.
– El Consell Executiu. Forma el govern de la Generalitat de Catalunya. Té funcions executives i administratives.
• La Generalitat també la integren altres cossos, com el Consell Consultiu, la Sindicatura de Comptes, la Sindicatura de Greuges i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

3.4. Els poders efectius de la Generalitat de Catalunya

• L’Estatut d’Autonomia assegura que la Generalitat té competències exclusives en diverses àrees: organització de les institucions d’autogovern, desenvolupament del dret català, cultura, administració local, etc.
• A més, la Generalitat és responsable de l’aplicació correcta dels convenis internacionals en les àrees en què exerceix la competència.
• La majoria dels ingressos de la Generalitat procedeix de les transferències cedides per l’Estat en funció dels serveis i de les competències traspassades.

4. L’organització territorial de Catalunya

4.1. L’organització territorial de Catalunya

• La Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya preveuen l’organització territorial:
– Segons la Constitució, Catalunya es divideix en quatre províncies, que són les unitats administratives que organitzen el territori espanyol i que estan constituïdes per l’agrupació de molts municipis. El seu govern el formen les diputacions provincials.
– Segons l’Estatut d’Autonomia del 2006, Catalunya organitza el seu territori en municipis i vegueries.La vegueria és la unitat territorial que organitza els serveis de la Generalitat de Catalunya i coordina els municipis. Assumeix les funcions de les províncies. Aquesta divisió, però, encara no està desenvolupada totalment.

4.2. Els municipis

• El municipi és la unitat territorial bàsica a partir de la qual es defineix l’organització territorial de Catalunya.
• Catalunya està formada per 946 municipis.
• Els municipis es regeixen a través de l’Administració local o municipal que, en ser més propera al ciutadà, pot solucionar molts dels seus problemes més ràpidament.
• L’Administració municipal s’exerceix en tot l’àmbit territorial en el qual un Ajuntament té competències. El govern d’un municipi és responsabilitat de l’Ajuntament, i està format per l’alcalde i els regidors.

4.3. Les comarques

• La comarca és una entitat local de caràcter territorial formada per l’agrupació de municipis. Té una personalitat jurídica pròpia i autonomia per fer les seves polítiques. Gestiona les competències i els serveis locals.
• Durant la Segona República es va proposar la divisió territorial de Catalunya en 38 comarques, agrupades en nou regions. La Guerra Civil i la dictadura impediren aquesta divisió territorial.
• L’any 1987 es recuperà la divisió comarcal aprovada per la Generalitat republicana el 1936.
• Des del 1988 n’hi ha 41 (s’afegeixen Pla de l’Estany, Pla d’Urgell i Alta Ribagorça), i des del 2015 n’hi ha 42 (s’hi suma el Moianès); els consells comarcals les administren i les governen.
• L’any 1995 el Parlament va aprovar un Pla territorial general, que divideix Catalunya en sis àmbits territorials (vegueries): l’àmbit metropolità de Barcelona, les comarques gironines, el Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre, l’àmbit de Ponent i les comarques centrals.
• Més tard es van reconèixer els àmbits de l’Alt Pirineu i Aran (2001) i del Penedès (2017), fins arribar a les 8 vegueries actuals.

Comarques de Catalunya

5. La societat espanyola i catalana

5.1. Transformació de la societat espanyola

• Després d’un període d’industrialització i modernització, Espanya i especialment Catalunya són avui una societat postindustrial: predomina el sector serveis i hi ha una indústria molt qualificada.
• També s’ha produït un canvi notable en la localització de la població, que ha passat de ser netament rural a un predomini de les zones urbanes i metropolitanes. La població, abans rural, ha esdevingut urbana.

5.2. Canvis en l’estructura familiar

• En les darreres dècades, la família extensa tradicional ha estat substituïda per la família nuclear (només pares i fills).
• Avui també s’han generalitzat altres models familiars, com les famílies monoparentals o les unitats familiars unipersonals.
• Com a conseqüència dels fluxos migratoris, a Espanya han augmentat els matrimonis i parelles de fet entre persones de nacionalitat diferent.
• La legislació espanyola accepta que persones del mateix sexe puguin contreure matrimoni.

5.3. La incorporació de les dones al món laboral remunerat

Tradicionalment, les dones han estat vinculades a les tasques domèstiques, de manera que el seu treball no ha estat remunerat ni reconegut.
• En les darreres dècades s’ha produït una incorporació massiva de les dones al mercat laboral.
• La incorporació de la dona al món laboral remunerat ha estat un factor important de desenvolupament econòmic i ha representat un canvi en l’organització familiar i social.
• Un dels problemes principals que es plantegen les dones és que, de vegades, el seu salari és menor que el dels homes que realitzen la mateixa feina. També hi ha discriminació sexual en altres àmbits laborals (lloc de treball, categoria laboral…).

5.4. Un nivell de benestar elevat

• Gaudim d’un nivell de benestar elevat:
– En el nivell de benestar s’hi posen en relació el creixement econòmic, la qualitat de vida i el nivell assistencial de la població.
– El nivell de benestar d’un país es mesura amb diversos indicadors: l’ensenyament, la sanitat, l’esperança de vida i el consum.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

L’organització política de les societats

Introducció

L’organització política de les societats

• L’Estat ha estat l’organització bàsica des de fa molts anys i avui continua sent una institució imprescindible, però en transformació.
• L’Estat tradicional es caracteritza per la seva sobirania pel que fa a l’economia, la política i la cultura. Aquesta sobirania la pot exercir de manera democràtica o no democràtica.
• Actualment, els estats cedeixen part de la seva sobirania a entitats supranacionals i transfereixen competències a entitats subestatals.
• Per solucionar els problemes de nombrosos països, s’estableixen relacions internacionals de cooperació, en les que participen organitzacions supranacionals i ONG.

1. L’Estat com a organització política de la societat

1.1. L’Estat

• L’Estat és el conjunt d’institucions creades per organitzar la vida i l’activitat de les persones que comparteixen un mateix territori i que estan governades per unes mateixes lleis sota un mateix poder.
• El territori. Els estats posseeixen un territori sobre el qual exerceixen el seu poder. El territori estatal acostuma a estar ben delimitat per fronteres.
• La població. Està sotmesa al poder i a les lleis de l’Estat: tenen una sèrie de drets i d’obligacions que afecten per igual tots els ciutadans. Poden conviure persones de cultures i nacionalitats diferents dins d’unes mateixes fronteres.
• El poder. En l’exercici del poder, l’Estat realitza diverses funcions:  
– Estableix les lleis (Parlament), que regulen les relacions socials, i vetlla pel seu compliment (poder judicial).
– Controla l’ordre interior (policia) i la seguretat exterior (exèrcit).
– Dirigeix la política exterior.
– Recapta els impostos, dirigeix l’economia i finança serveis i infraestructures públiques.

2. L’exercici del poder: la democràcia

2.1. Elements dels estats democràtics

• Un Estat és democràtic si els ciutadans i ciutadanes participen en les tasques de govern. En una democràcia, la sobirania (l’exercici del poder) resideix en el poble, que elegeix els governants.
• La democràcia és:
– Directa quan els ciutadans prenen les decisions reunits en assemblea o a través d’un referèndum.
– Representativa si els ciutadans voten en les eleccions els qui prendran les decisions i exerciran la sobirania en nom dels ciutadans.
• Les eleccions democràtiques han de ser lliures, plurals, fer-se per sufragi universal i periòdiques.
• Els ciutadans solen participar en la política per mitjà dels partits polítics, que presenten els seus programes i les seves candidatures per tal de ser elegits en les eleccions.
• La divisió de poders pretén que cap institució no acapari el poder.
– El Parlament elabora i vota les lleis (funció legislativa).
– El Govern determina la política a seguir per l’Estat i l’aplica a través de l’Administració (funció executiva).
– El poder judicial (tribunals) aplica les lleis (funció judicial).

3. Estats democràtics i estats no democràtics

3.1. Diferents tipus d’estats democràtics

• Hi ha diferents tipus d’estats democràtics:
– Monarquies i repúbliques. A les monarquies parlamentàries el cap d’Estat és el rei, que regna però no governa; la màxima autoritat és el Rei, però la sobirania la té el poble. A les repúbliques parlamentàries el cap d’Estat és el President de la República, elegit per la ciutadania.
– Estats liberals i estats socials. Els estats liberals no intervenen en l’economia de les empreses ni en les relacions socials. Els estats socials, en canvi, intervenen en alguns àmbits socioeconòmics.
– Estats centralistes i estats descentralitzats. Als estats centralistes totes les decisions que afecten els territoris integrants de l’Estat les pren el govern central. Als estats descentralitzats l’Estat delega una part del poder en els governs territorials; comparteix el poder amb els diferents territoris que l’integren, delegant en ells competències.

3.2. Estats no democràtics

• Els principals tipus d’estats no democràtics són:
– La monarquia absoluta, en la qual el rei concentra tots els poders o escull directament les persones que han d’exercir aquestes funcions al seu nom.
– La dictadura, en la qual una persona, amb el suport d’un partit polític, grup ètnic o exèrcit, governa amb un poder absolut.

4. L’Estat: entre la globalització i la regionalització

4.1. L’Estat i la globalització

• Els estats s’han caracteritzat tradicionalment pel fet d’exercir el poder i la sobirania de manera exclusiva.
• L’Estat tradicional s’ha transformat a causa de la globalització de l’economia i de la generalització de les noves tecnologies.
• La globalització ha originat un sistema mundial del qual formen part els estats. Per al funcionament d’aquest sistema, els estats han arribat a acords i han creat organitzacions supranacionals, a les quals han cedit part del seu poder, per a resoldre problemes de fora del seu àmbit d’acció.

4.2. L’Estat i la regionalització

• Juntament amb la globalització, també augmenta la importància dels espais locals i regionals: les nacions sense Estat i les grans ciutats.
• S’entén com a local o regional aquell territori que té una activitat econòmica ben desenvolupada i una personalitat cultural i social ben diferenciada.
• La tipologia regional és molt diversa:
– Nacions sense Estat, com el Quebec (Canadà).
– Regions molt consolidades i diferenciades, com Baviera (Alemanya).
– Grans àrees urbanes o ciutats globals, com Nova York, Tòquio i Londres.

4.3. La funció de l’Estat en l’actualitat

• La dispersió de competències ha dut l’Estat a perdre la seva exclusivitat en l’exercici del poder. Però, els estats mantenen la seva rellevància malgrat que hagin canviat algunes de les seves funcions.
• Actualment, els estats compleixen aquestes funcions:
– Coordinar regions i ciutats que integren el seu territori, ja que distribueixen competències i riquesa i asseguren el compliment de les lleis i la igualtat de drets i de deures de tots els ciutadans de l’Estat.
– Crear i mantenir infraestructures bàsiques, que comuniquen les diverses parts del territori i el connecten amb altres països.
– Lluitar contra el terrorisme mundial.

5. Tractats, declaracions i organitzacions supranacionals

5.1. Les relacions entre estats

• Els estats prenen una sèrie d’iniciatives conjuntes:
–  Es firmen Tractats, Convenis i Declaracions Internacionals de Drets. A través d’ells els estats es comprometen a realitzar certes actuacions o a evitar-ne d’altres.
–  Es creen organismes supraestatals, és a dir, Organitzacions Internacionals o Supranacionals, en les quals els estats deleguen certes funcions.

5.2. Tractats, convenis i declaracions internacionals de drets

Actualment, existeixen nombrosos Tractats i Convenis Internacionals, firmats pels estats sobre les matèries més diverses: control d’armament, no proliferació d’armes nuclears, canvi climàtic, etc.
• També hi ha molt diverses Declaracions Internacionals de Drets. No obstant, no tots els països del món els han signat i acceptat.

5.3. Organitzacions supranacionals

• Després de la Segona Guerra Mundial, han proliferat les organitzacions de caràcter supranacional, creades per resoldre els problemes que ha generat la multiplicació de les relacions internacionals.
• Les organitzacions supranacionals intenten solucionar problemes comuns. La més important és l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
• Existeixen:
– Organitzacions d’àmbit mundial, com l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC).
– Organitzacions d’àmbit continental o regional, com la Unió Europea (UE) i la Lliga Àrab.

5.4. L’Organització de les Nacions Unides (ONU)

• Els objectius de l’ONU queden establerts a la seva Carta fundacional:
– Mantenir la pau i la seguretat internacionals.
– Fomentar entre les nacions relacions d’amistat.
– Cooperar en la solució dels problemes internacionals de tipus econòmic, social, cultural i humanitari.
– Desenvolupar i estimular el respecte als drets humans.
En definitiva, vetllar per la pau, la seguretat, la cooperació internacional i els drets humans.

6. Les Organitzacions No Governamentals (ONG)

6.1. Què són les ONG?

• Les organitzacions no governamentals (ONG) són entitats privades que no depenen de governs ni de partits: estan formades per empreses, centres d’investigació o associacions per dur a terme accions assistencials, o per al respecte dels drets humans o del medi ambient.
• Les ONG satisfan necessitats i urgències, i col·laboren al desenvolupament de la consciència i la responsabilitat de les persones.
• Les ONG poden estar formades per milers de persones, que fan aportacions econòmiques o recullen fons.
• Per fer la seva feina, freqüentment compten amb centenars de persones que hi treballen o hi col·laboren.

6.2. Les ONG com a xarxes internacionals

• Hi ha diversos tipus d’ONG:
 Les que promouen accions humanitàries, realitzant tasques de prevenció o actuacions directes, en cas d’emergència davant conflictes bèl·lics, fams o catàstrofes naturals.
 Les que promouen els drets humans i denuncien els llocs on no són respectats.
 També existeixen ONG que tenen com a finalitat la protecció de la natura i la denúncia de la destrucció del medi ambient.

6.3. El pes creixent de les ONG

• La força creixent de les ONG es deu al paper essencial que compleixen per satisfer necessitats o proporcionar serveis a la població, a les regions del món on els poders polítics estatals no realitzen aquestes funcions.
• Molts estats veuen en les ONG una manera de solucionar problemes d’urgència i de necessitat.
• Però l’actuació de les ONG va més enllà i es plantegen el desenvolupament integral de les persones (salut, cultura, tecnologia), quan els estats no compten amb els mecanismes econòmics i socials necessaris per fer-hi front.

7. Àmbits culturals del món

7.1. La cultura i les diferències culturals

• La cultura és el conjunt de costums, de coneixements i de maneres de viure que un grup de persones sent com a propi i, al mateix temps, diferent d’altres grups.
• Els elements fonamentals d’una cultura són, per exemple, la llengua, la història, l’alimentació, el vestit, la música…
• Les diferències culturals (diversitat cultural) no són causades per les característiques físiques de les persones sinó a l’educació, a la forma de viure i de pensar, etc. Totes les cultures tenen dret a desenvolupar-se lliure i dignament.
• El pluralisme cultural o multiculturalitat defensa la coexistència de grups humans diversos i considera que els membres d’unes altres cultures han de ser respectats.

7.2. La cultura de masses i de consum

• S’està imposant al món la cultura de masses, que es caracteritza per la generalització d’unes mateixes pautes de consum i de formes de vida. A través d’elles, un nombre cada vegada major de persones consumeix idèntics productes, de manera que les seves formes culturals són cada vegada més similars.
• A aquesta homogeneïtzació contribueixen els mitjans de comunicació, l’augment en el nombre i la facilitat dels transports.
• Aquest procés d’uniformar i estendre la cultura del consum, en ocasions origina tensions i contradiccions en relació amb les cultures locals o tradicionals, que no sempre es poden adaptar als seus canvis ràpids.

Les civilitzacions del món

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Societat i medi ambient

Introducció

Societat i medi ambient

• El creixement del consum, l’expansió de les ciutats i de la indústria, el desenvolupament dels transports, etc., han accelerat l’impacte humà sobre el medi ambient.
•La manca d’equilibri entre el medi natural i la societat fa que, de vegades, s’arribi a posar en perill la conservació de la natura i es produeixin situacions de crisi ambiental.
•La gravetat d’aquests problemes ambientals ha creat una consciència ecològica i una preocupació per tot allò que es relaciona amb el medi ambient.

1. La Terra és un ecosistema

1.1. Què és un ecosistema?

 Tots els elements que ocupen la Terra (sòls, climes, aigües, vegetació, fauna i éssers humans) mantenen entre si unes relacions estretes, per això diem que el planeta Terra és un ecosistema.
• Quan es modifica un element del sistema, també se n’afecten la resta d’elements.

1.2. Els elements de l’ecosistema Terra

• La Terra és un ecosistema complex perquè els elements que la formen tenen relacions molt estretes entre ells. Aquests elements són:
– La litosfera o escorça terrestre.
– La hidrosfera, que són les aigües que hi ha a la Terra.
– La atmosfera, de la qual depenen els climes.
– La biosfera, formada pels éssers vius.
• Quan es modifica un d’aquests elements de l’ecosistema, tots els altres se’n veuen afectats. L’ecosistema terrestre és com una cadena d’interrelacions equilibrades en la qual una petita alteració pot provocar grans desequilibris ambientals.
• La vegetació és al centre de les interrelacions de l’ecosistema Terra:
– Depèn del clima, i també el modifica, ja que condiciona la quantitat de vapor d’aigua de l’aire.
– Alimenta els éssers vius.
– Absorbeix els nutrients del sòl i els forma.
– Es nodreix de l’aigua subterrània i evita l’erosió.

Un ecosistema marí

1.3. El Sol, font de vida

• Sense el Sol, l’ecosistema Terra no existiria: és font d’energia, dóna vida i regeix el cicle de l’aigua.
– El Sol és la principal font d’energia del nostre planeta.
– El Sol dóna vida: escalfa la superfície terrestre i fa que les temperatures no siguin gèlides; permet que les plantes creixin i produeixin oxigen i matèria orgànica.
– El Sol també regeix el cicle de l’aigua, perquè en evaporar l’aigua del mar aquesta es dessala i la pluja pot ser utilitzada pels éssers vius
.

2. Els riscos naturals

2.1. Tipus de riscos naturals

• El terme risc significa l’existència d’un possible perill per a les persones o les coses; segons l’origen poden ser: naturals o provocats per l’acció humana.
•Una tercera part de la població mundial viu en zones on poden patir algun dels quatre grans riscos naturals: huracans, inundacions, terratrèmols i erupcions volcàniques.
– Els huracans són vents i pluges molt violents, que són molt destructius.
– Les inundacions solen ser causades per pluges fortes que cauen en poc temps, i provoquen crescudes dels rius i torrentades devastadores.
– Els terratrèmols es produeixen pel moviment de l’escorça terrestrei poden originar catàstrofes depenent de l’estat en què es trobin les construccions.
– Les erupcions volcàniques poden arrasar territoris amb els materialsexpel·lits. D’altra banda, els sòls formats a partir de materials volcànics són molt fèrtils.
• La predicció i la prevenció dels riscos naturals és possible en alguns casos, però no sempre.

3. Riscos provocats per l’acció humana

3.1. Riscos tecnològics

• Entre els riscos provocats per l’acció humana podem esmentar els tecnològics, és a dir, els que deriven dels errors de l’ús de la tècnica.
• De vegades, la tècnica que fan servir els éssers humans també causa problemes al medi ambient.
• A les centrals nuclears o a les químiques, per exemple, hi ha hagut fuites de substàncies que en algun cas han estat molt perilloses per a les persones i el medi.
– Malgrat que les centrals nuclears són força segures, hi ha la possibilitat que es produeixin fuites de material radioactiu: Txernòbil (Ucraïna).
– La contaminació de l’aire provocada pels productes químics també pot causar moltes víctimes: Bophal (Índia).

3.2. La contaminació mediambiental

• Les activitats industrials ens proporcionen molts productes i donen feina a nombroses persones, però també tenen certes conseqüències no gaire desitjables. En general comporten alguns riscos de contaminació:
– De vegades, la contaminació atmosfèrica és tan gran que passa a les gotes de pluja i forma el que s’anomena pluja àcida. Aquesta pluja mata la vegetació.
– Les aigües residuals de les poblacions i de les indústries s’aboquen als rius o als sòls, causant també contaminació.
– L’atmosfera s’escalfa i causa l’efecte d’hivernacle, que afavoreix el canvi climàtic.

Contaminació del medi ambient

4. El canvi climàtic

4.1. El canvi climàtic

• El canvi climàtic és el conjunt de grans alteracions del clima que es produeixen ràpidament i són degudes a l’augment de la temperatura del planeta.
• Les variacions climàtiques sempre han existit com a conseqüència dels fenòmens naturals, però, des de fa unes dècades, l’activitat humana ha influït de manera decisiva en l’escalfament global.
• Algunes conseqüències del canvi climàtic:
– El desglaç de les glaceres i el consegüent augment del nivell del mar.
– L’augment de diversos fenòmens meteorològics extremats.
– L’amenaça per als éssers vius que no són capaços d’aclimatar-se a las noves condicions del seu hàbitat.
– La desertització del territori provocada per l’augment de la temperatura i pel descens de les precipitacions.

5. El medi ambient urbà

5.1. La ciutat, un ecosistema obert

• Les ciutats són ecosistemes oberts perquè:
– Necessiten proveir-se de molts productes de l’exterior: energia, aliments, aigua, etc.
– Produeixen gran quantitat de residus que contaminen: orgànics i inorgànics, aigües, fums, etc.
• Els residus produïts per les ciutats necessiten uns processos de recollida selectivareciclatge i depuració:  els residus haurien de ser recollits selectivament i reciclats, i les aigües residuals haurien de ser depurades. 

5.2. El clima urbà

 Les ciutats acostumen a registrar temperatures entre 1oC i 4oC més altes que a les zones properes: és el que es coneix com a illa de calor.
• Hi ha diversos factors que contribueixen a escalfar l’atmosfera de les ciutats: les calefaccions, les activitats de les fàbriques i, sobretot, els automòbils.
• La pol·lució provocada per fàbriques i vehicles també és responsable que de vegades es formi sobre les ciutats un núvol dens i fosc. L’ambient urbà té més pol·lució, fet que augmenta la incidència de problemes respiratoris. 
• A les ciutats dels països rics la contaminació tendeix a disminuir perquè s’hi estableixen lleis que regulen les activitats industrials, controlen els gasos dels cotxes…

6. L’explotació dels recursos naturals. El desenvolupament sostenible

6.1. L’explotació dels recursos

• Des de fa uns quants anys, la societat s’ha adonat de la necessitat de tenir cura i de mantenir els recursos de la Terra.
• L’augment de la població ha portat a un consum més elevat de tota mena de recursos, però hi hem de posar fre perquè genera problemes.
Hi ha tres problemes bàsics que han ajudat a aquesta presa de consciència:
– Un dels problemes és l’exhauriment dels recursos no renovables, com els energètics i minerals, que no s’han de malbaratar encara que en quedin reserves.
– Un altre problema és la degradació dels recursos renovables: els que es regeneren, com l’aigua, es degraden; el bosc i el sòl són exposats a la degradació i a l’explotació.
– Finalment, també és un problema el repartiment desigual dels recursos a la Terra, i especialment, en la facilitat per accedir-hi.

6.2. El desenvolupament sostenible

•  La nostra societat ha començat a adonar-se que no pot explotar els recursos de manera il·limitada.
– Algunes espècies d’animals i de vegetals es troben en perill d’extinció; hi ha rius i mars contaminats; l’aire d’algunes ciutats de vegades és irrespirable…
• El desenvolupament sostenible o sostenibilitat defensa que l’augment del benestar actual no pot representar una reducció del benestar futur.
– La sostenibilitat és un conjunt de pràctiques que fa compatible el manteniment del benestar actual amb la cura del medi ambient.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb