Arxiu de la categoria: Història Contemporània

El món actual

Introducció

El món actual

• L’esfondrament de l’URSS va donar lloc a la desaparició dels blocs i a una nova era en les relacions internacionals.
• Els Estats Units s’han confirmat com l’única superpotència i el capitalisme s’ha imposat com l’únic model econòmic.
• Una frontera imaginària, alhora que real, divideix el món en un Nord i un Sud: en el primer hi ha riquesa, benestar i recursos; en el segon, escassetat i necessitat.
• Aquest “nou ordre” internacional suposa el triomf d’una organització del món que coneixem com a globalització.

Eix cronològic del Món actual

1. Un nou ordre internacional

1.1. Una única superpotència: els Estats Units

• En el sistema internacional nascut l’any 1945 hi havia dues superpotències, els Estats Units i l’URSS. L’esfondrament del comunisme a l’URSS va modificar el panorama: es va iniciar una nova etapa en les relacions internacionals en què els EUA es van erigir garants de la pau mundial.
• En realitat, ha quedat com a superpotència única, que actua com a gendarme mundial per organitzar el món i intervenir política i militarment on els seus interessos siguin vulnerats.

El nou ordre internacional

1.2. Les intervencions militars dels Estats Units

• El 1990 van alliberar Kuwait de la invasió de l’Iraq en la Guerra del Golf. Van continuar les intervencions a Somàlia, Haití i el Sudan, que també foren consensuades per la comunitat internacional. L’esclat de la Guerra del Golf va ser un punt decisiu en la definició del nou paper dels Estats Units.
• El 2001 van obrir una nova etapa d’intervencionisme unilateral que ha provocat que l’opinió pública reclami més protagonisme a l’ONU.
• L’atac terrorista de l’11 de setembre del 2001, a les Torres Bessones de Nova York, va desencadenar una política molt dura d’intervenció militar americana al món.
• L’octubre del mateix any, els Estats Units van respondre amb un atac a l’Afganistan, el règim islamista del qual acollia camps d’entrenament d’Al-Qaida, responsable de l’atemptat.
• El març del 2003, els Estats Units van atacar l’Iraq per destruir el règim de Saddam Hussein i aquest va ser deposat, detingut i ajusticiat, i el seu règim va ser desmantellat.

Guerra del Golf

2. Conflictes al món actual

2.0. Mapes dels conflictes al món actual

Conflictes al món actual
Situació l’any 2010
Les missions de l’ONU

2.1. Els conflictes a Àfrica

• L’Àfrica subsahariana és una de les zones del món més violentes. La misèria extrema de sectors de la població molt amplis, les dictadures militars i les rivalitats ètniques han dut a enfrontaments.
• Las persecucions i les massacres sobre la població civil han comportat l’èxode de milers de refugiats.
• Els conflictes més cruents es donen als països que envolten el golf de Guinea, a la banya d’Àfrica i a l’Àfrica equatorial.

2.2. Els conflictes nacionalistes

Iugoslàvia i l’URSS van conèixer una sèrie de conflictes nacionalistes en enfonsar-se el comunisme.
– A Iugoslàvia, la crisi va desembocar en una guerra entre les nacionalitats que formaven l’antic Estat iugoslau. El 1991, Croàcia i Eslovènia es van independitzar.
– Però el conflicte més cruent es va produir a Bòsnia, amb enfrontaments de caràcter ètnic i religiós entre serbis i musulmans. El 1995 es va assolir un acord.
– La dissolució de l’URSS va comportar rivalitats entre les diferents repúbliques del Caucas.

Guerra de Txetxènia

2.3. El fonamentalisme islàmic

• El fonamentalisme islàmic defensa sistemes polítics basats en una interpretació extremista de la religió i s’oposa a l’expansió del model occidental. Està lligat a l’aparició d’organitzacions terroristes.
• L’expansió de moviments islamistes radicals, integristes, s’ha convertit en un focus de tensió internacional.
• Aquests grups defensen una observació estricta de l’Alcorà, propugnen sistemes polítics basats en l’islamisme i s’oposen a qualsevol ingerència occidental.
• Actualment, és rellevant l’aparició d’organitzacions terroristes islamistes, que actuen a escala internacional contra interessos occidentals.
• L’activitat terrorista islàmica ha provocat la reacció d’Occident, especialment dels Estats Units.
• L’atemptat d’Al-Qaida contra les Torres Bessones de Nova York el 2001 va commoure el món i va provocar la reacció dels EUA, que van envair l’Afganistan i l’Iraq. Però aquesta invasió va provocar, alhora, una greu escalada d’atemptats fonamentalistes (Madrid, Londres…) i l’expansió de l’obsessió per la seguretat entre els països occidentals.

Fonamentalisme islàmic

3. Europa després de la caiguda del mur de Berlín

3.1. L’Europa de l’Est

• Després de la caiguda del mur de Berlín va començar una nova etapa de la història d’Europa.
Rússia, amb Boris Ieltsin, va tenir un procés de transició aparentment democràtic, però amb elements autoritaris en política i neoliberals en economia. Vladímir Putin no millorà la democratització del país, però li va fer fer un gir econòmic que inicià una etapa de creixement econòmic.
• La majoria dels països del bloc de l’Est es van anar democratitzant. Hi van ressorgir els nacionalismes, que havien estat silenciats durant el comunisme; alguns Estats es van independitzar (Eslovènia), en altres hi van esclatar greus conflictes (Iugoslàvia), i va tenir lloc també la reunificació d’Alemanya.

La reunificació alemanya

3.2. La Unió Europea

• El Tractat de Maastricht (1992) va iniciar un procés d’integració política i es van establir eixos comuns:
– Els Estats van cedir sobirania a la UE.
– Es va crear la Política Exterior i de Seguretat Comuna, la ciutadania europea, l’euro i el Banc Central Europeu.
• A partir del 1995 la UE es va anar ampliant fins al 2013 i actualment la formen 28 Estats.

La Unió Europea

4. La globalització

4.1. Cap a un món globalitzat

• El colonialisme impulsat per l’expansió dels europeus va imposar un primer ordre mundial dominat per Europa.
• Durant el segle XX els Estats Units, el Japó i la Unió Europea es van consolidar com les grans potències econòmiques internacionals.
• La globalització és la interdependència de les economies nacionals:
– Es fa evident en l’augment del comerç internacional i de les inversions a l’exterior.
– Ha estat possible gràcies al desenvolupament dels transports, de les comunicacions i de la tecnologia.
– La globalització es caracteritza també per una reducció de les barreres a la mobilitat de mercaderies, capitals i persones.

Àrees dominants de l’economia mundial

4.2. L’emergència de nous centres econòmics

• A partir del 1990, la caiguda del bloc comunista va establir un nou sistema mundial, organitzat al voltant dels pols econòmics  del capitalisme: els EUA, el Japó i la Unió Europea.
• Però a les darreres dècades han emergit unes altres economies que ja tenen un paper important en el segle XXI. Són el Brasil, Rússia, l’Índia i la Xina (països BRIC).
• Això ha estructurat el món actual de manera multipolar, amb més agents protagonistes.
• Malgrat les diferències, els països BRIC comparteixen característiques: una població elevada, un augment fort del PIB, una taxa de creixement propera al 10% anual i una millora progressiva del nivell de vida.
• Aquests països han d’afrontar desafiaments com la falta de democràcia autèntica, l’escassetat de drets laborals, els dèficits medioambientals, educatius i sanitaris i la dificultat per mantenir el creixement.

L’ordre mundial multipolar

4.3. El fenomen de la mundialització

• El progrés tècnic i la liberalització dels intercanvis han permès l’expansió i la mundialització del comerç.
– El mercat s’ha mundialitzat ja que els béns es produeixen i consumeixen en qualsevol lloc del món.
– Aquest gran salt respon a la possibilitat de concentrar i transmetre ràpidament una gran quantitat d’informació. A això s’afegeix el desenvolupament del transport.
• Algunes conseqüències de la mundialització o de l’economia globalitzada són:
– La consolidació de centres de decisió i d’altres nuclis dependents.
– L’acceleració del creixement econòmic.
– La incorporació als circuits internacionals de països que se n’havien mantingut al marge.
– L’augment de l’activitat financera especuladora.
• En definitiva, les economies nacionals són cada vegada més dependents de les xarxes econòmiques mundials i s’ha desencadenat una creixent divisió i deslocalització del treball.
• Des del 2008 una crisi financera i bancària va traslladar els seus problemes a l’economia real. Va tenir l’origen als Estats Units i es va estendre a Europa:
– Van injectar diners públics als bancs, frenaren els crèdits, plegaren moltes empreses i l’atur cresqué.
– L’eurozona té el problema del deute públic; per reduir-lo es necessita frenar la despesa pública.

El deute públic a la zona euro

5. Un món desigual

5.1. El centre i la perifèria

• En el sistema actual, els països desenvolupats constitueixen el centre, una àrea on el desenvolupament econòmic i la industrialització han permès millors condicions de vida.
• A aquesta zona es contraposa un món subdesenvolupat, o perifèria, amb greus problemes de retard econòmic i social i una forta dependència i endeutament. És el Tercer Món.
• Actualment, s’anomena Nord a la zona desenvolupada i Sud a la subdesenvolupada.
• Presenta l’avantatge de ser un criteri geogràfic i descriptiu, davant del concepte desenvolupament-subdesenvolupament.

El Nord i el Sud
El creixement econòmic mundial
Països més endeutats del món el 2005

5.2. Cap a un augment de la desigualtat

• Les desigualtats al món actual són encara enormes.
• Es calcula que 850 milions de persones passen gana.
• A més, existeixen diferències abismals de renda i no tots els països tenen el mateix accés a l’escolarització i la cultura.
• També els països desenvolupats concentren la major part de les  noves infraestructures de transport i dels punts d’accés complexos.
• Així mateix, el “centre” manté un paper de predomini en els fluxos financers.

La desigualtat urbana

5.3. Desigualtat i conflictes socials

• La mundialització ha reforçat les desigualtats socials i les diferències territorials, a vegades fins i tot en un mateix país. Al món les diferències de renda entre les classes socials són abismals i hi ha 850 milions de persones que passen fam.
Àfrica és el continent que presenta més problemàtiques: desigualtat (misèria d’àmplies capes de la població), conflictes bèl·lics i milers de refugiats, dependència econòmica, dictadures militars, etc.
• Al món àrab també hi ha desigualtat i endarreriment social, tot i que alguns països tenen grans riqueses. Un altre problema és la tensió política i religiosa: als darrers anys s’han produït les “primaveres àrabs” per enderrocar els governs dictatorials i els partits islamistes s’han fet forts.
• Als països desenvolupats la desigualtat que ja hi havia entre la població més pobra i la més rica ha augmentat amb la crisi i les polítiques d’austeritat.

Distribució de la renda mundial
Comparativa Espanya-Etiòpia

6. La societat del segle XXI

6.1. Panorama general

• Als països industrialitzats s’ha desenvolupat un tipus de societat que presenta algunes transformacions:
– Hi ha crescut el procés d’urbanització i pràcticament n’ha desaparegut la pagesia.
– La classe obrera tradicional ha retrocedit davant el gran desenvolupament del sector terciari i ha augmentat el nombre de professions en què es necessiten estudis secundaris o superiors.
– Les dones s’han incorporat massivament al món laboral i a la formació.
– Hi ha canviat el model social (famílies reduïdes, natalitat baixa…) i els valors (individualisme, èxit).
• Als països pobres aquests canvis han sigut menors:
– No hi ha tants pagesos, però la societat és rural.
– Les ciutats han crescut de manera ràpida i caòtica.
– La societat i els valors són tradicionals (famílies extenses, natalitat elevada, vida comunitària, etc.).
• Les desigualtats han fet néixer moviments que reivindiquen una societat més justa.

La pobresa als Estats Units

6.2. Un temps de canvis

• El primer gran canvi ha estat la gairebé total desaparició de la pagesia al món industrialitzat.
• El fenomen també afecta societats menys industrialitzades.
• La disminució de la població pagesa ha provocat la urbanització creixent.
• Un altre gran canvi social ha estat l’augment de les professions i oficis que requereixen estudis secundaris o superiors.
• La tradicional classe obrera ha retrocedit actualment al 24% de la població activa.

La població urbana al món
Projecció de la població urbana per continents

6.3. El nou paper de la dona

• A partir de la meitat del segle XX, la incorporació de les dones al món laboral es va generalitzar als països industrials, en les classes treballadora, mitjana i alta.
• La combinació d’independència econòmica i accés a la formació superior va atorgar una rellevància extraordinària als moviments feministes cap als anys seixanta.
• Amb tot, encara existeixen diferències rellevants entre homes i dones en l’àmbit laboral o polític.

6.4. La transformació dels models socials

• Els països industrialitzats, amb formes de vida occidental, presenten una forma de vida urbana, de famílies reduïdes, amb una natalitat baixa i una esperança de vida alta.
• En aquestes societats, les relacions socials estan basades en la llibertat de decisió personal.
• En altres zones del món, on predominen les societats rurals, subsisteix el model de les famílies àmplies, amb una natalitat elevada.
• En elles existeix encara un gran respecte per les tradicions.

7. La revolució tecnològica

7.1. Ciència i poder

• El desenvolupament científic actual es deu als enormes capitals destinats a la investigació.
• Són els governs i les grans empreses els que poden finançar les costoses instal·lacions i els grans equips d’investigació.
• Els recursos dedicats a la investigació poden assolir avui dia, als països desenvolupats, de l’ordre del 2 o el 3% del PIB.

7.2. Els canvis científics i tècnics

• Els principals camps d’investigació són:
– La biologia, lligada a la medicina.
– La física nuclear, iniciada amb el descobriment de la desintegració de l’àtom.
– L’electrònica.
– La informàtica.

La investigació científica

7.3. L’era de les comunicacions

• Els darrers decennis, una sèrie d’innovacions tecnològiques han permès una autèntica revolució en els transports.
– Els satèl·lits de comunicacions i els cables de fibra òptica han permès un increment de la velocitat i la quantitat d’informació que es pot transmetre.
– Les noves xarxes de comunicació (Internet) posen a disposició dels usuaris un volum enorme d’informació a temps real.
• Tot això ha comportat una “explosió de la comunicació”.

Un tren d’alta velocitat
Xarxes socials a Internet

8. Els reptes del món actual

8.1. La necessitat d’un creixement sostenible

• Les conseqüències ecològiques del creixement descontrolat són evidents: augment de la contaminació atmosfèrica, canvi climàtic, etc.
• Des dels anys 70 del segle XX, s’ha anat imposant la necessitat de protegir el medi ambient.
• La Primera Conferència de l’ONU sobre el Medi Ambient va insistir en la necessitat de preservar el planeta.
• Els progressos de l’embriologia i la genètica comporten problemes ètics i jurídics nous, que han portat a parlar de bioètica.

8.2. En cerca d’un ordre social més just

• A zones extenses del món, la pobresa, malaltia i violència són greus. Per això, es manté un clima de conflicte amb l’existència de guerres i de violència institucionalitzada.
• Nombrosos grups del Tercer Món emigren cap als països desenvolupats, en condicions precàries.
• Aquesta situació provoca problemes a les societats occidentals, amb dificultats per absorbir l’allau de població immigrada.
• Davant d’aquestes circumstàncies, certs moviments socials intenten respondre de forma crítica al model social dominant.

Una cimera del G-20

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Art del segle XX

Introducció

L’art del segle XX

• L’art del segle XX va suposar una gran ruptura amb els corrents dels segles precedents.
• Es dóna una proliferació de corrents que busquen noves formes artístiques més enllà de les representacions figuratives i experimenten amb nous materials.
• L’art es reclama com un mecanisme de reflexió sobre l’ésser humà i un element de provocació i de crítica social.

Exemples d’art del segle XX

1. La ruptura artística del segle XX

1.1. La revolució estètica de l’art

El segle XX és el de la gran revolució estètica de l’art, que va abandonar la imitació de la natura per centrar-se en el llenguatge de les formes, els colors i les idees.
• L’art actual exigeix a l’espectador una nova actitud davant l’obra.
• No es tracta d’admirar la fidelitat del quadre amb l’original o la combinació de colors.
• Els artistes esperen que l’espectador s’enfronti a la seva obra sense prejudicis i doni llibertat a la seva imaginació per captar les realitats i els sentiments que li transmet.

1.2. L’art com a reflex de les inquietuds del seu temps

Els grans conflictes bèl·lics del segle XX, els avenços científics i tècnics i els canvis socials han dut els artistes a plantejar-se novament la funció i el sentit de l’art.
• Alguns descobriments com el microscopi, la fotografia i el cine mostren amb precisió la realitat.
• Com a conseqüència, la reproducció de l’entorn perd sentit i els artistes han indagat en els aspectes més ocults de l’ésser humà i de la natura.
• La psicoanàlisi de Freud posa de manifest que existeix un inconscient on s’amaguen les angoixes de l’ésser humà.
• Les noves tecnologies de la informació i la comunicació han obert noves dimensions.

2. La nova arquitectura

2.1. El funcionalisme i l’organicisme

El primer gran corrent innovador del segle XX va ser el funcionalisme, que va tenir lloc els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial. Aquest estil es basa en la recreació de simples formes geomètriques pures, sense decoració, i concebien l’obra arquitectònica com un element útil i bell alhora.
– El desenvolupament d’aquesta nova arquitectura va estar unit a autors com Le Corbusier o l’escola de la Bauhaus, fundada a Alemanya, que va tenir en Mies Van der Rohe un dels seus membres més destacats.
• Paral·lelament al funcionalisme, als Estats Units es va desenvolupar l’arquitectura organicista en la qual els edificis són com organismes, la forma dels quals ha d’adequar-se als materials emprats.
Frank Lloyd Wright, un dels seus autors, pretenia que els edificis s’adeqüessin als materials utilitzats i al medi natural.

2.2. Les últimes tendències

L’arquitectura de les últimes dècades s’ha caracteritzat per l’experimentació i l’aplicació de noves tècniques i materials constructius.
• Entre les primeres experiències innovadores destaca la construcció metàl·lica, exemplificada en el gratacels de vidre i acer.
• A la dècada de 1960 van triomfar les noves idees arquitectòniques caracteritzades com a manieristes, per la seva tendència subjectiva i antinaturalista.
• A partir de la dècada del 1970 va aparèixer l’arquitectura postmoderna. Aquesta tendència mesclava elements decoratius d’èpoques anteriors amb nous materials i noves tècniques.
• Paral.lelament va sorgir l’estil High-tech es caracteritza per exhibir els components tecnològics i estructurals o de serveis dels edificis.
• Durant els darrers anys apareixen el deconstructivisme, amb dissenys per ordinador, i l’arquitectura d’autor.

Casa de formigó i acer

3. Les primeres avantguardes del segle XX

3.1. Les avantguardes artístiques

• Les avantguardes artístiques, moviments essencialment pictòrics, van aparèixer a l’inici del segle XX.
• Encara que amb plantejaments diferents, tots aquests corrents artístics van tenir en comú la negació de l’art del passat, el rebuig de la imitació de la realitat i l’experimentació amb nous materials i noves tècniques.
• El Fauvisme (Matisse, Derain) va proclamar la llibertat d’expressió a través de la utilització subjectiva el color i l’exageració del dibuix i les perspectives.
• L’Expressionisme (Kirchner), per mitjà de línies trencades, formes corbes i anguloses, i de colors contrastats, reflectia els problemes de la seva època. Pretenia commoure l’espectador llançant missatges de tipus emocional.
• El Cubisme (Picasso, Braque) pretenia descompondre els objectes en formes geomètriques per tal de mostrar-ne el volum, la tercera dimensió. Els objectes es defineixen a partir de plans lluminosos i transparents que semblen formats per cubs petits.
• El Futurisme (Boccioni, Balla) rebutjava l’art del passat i volia aconseguir la sensació de moviment.
• El Dadaisme (Duchamp) va proposar un art irracional, absurd i provocatiu que reflectia la capacitat autodestructora de l’ésser humà durant la Primera Guerra Mundial. No hi havia significat racional en les seves manifestacions.
• L’abstracció (Kandinski) va abandonar la figuració i es va concentrar en els colors i les línies. A partir de les primeres experiències, van aparèixer diversos corrents de tendència geomètrica:
Constructivisme.
Suprematisme.
Neoplasticisme.
• La Nova Objectivitat (Otto Dix) mostra amb detall les atrocitats de la Primera Guerra Mundial, i l’Expressionisme vienès mostra el turment i la desesperació de l’ésser humà.
• El Surrealisme (Miró, Dalí, Magritte) va buscar la creació artística a partir del subconscient. Cercava l’irreal i inconscient a través del món dels somnis. Es distingeixen dos corrents principals:
– Automatista, de tendència abstracta.
– Oníric, de tendència figurativa.

Picasso

4. Les tendències abstractes

4.1. Les diferents escoles

• Es considera Vasili Kandinski el primer artista que va realitzar, cap al 1910, una pintura no figurativa. La seva obra s’emmarca en l’abstracció lírica.
Piet Mondrian representa l’abstracció geomètrica, que redueix la pintura a trets horitzontals i verticals que tanquen plans de color pur.
Paul Klee també va unir abstracció i geometria.
• El català Joan Miró va crear un univers propi de signes, formes i colors vius que, impregnats de surrealisme, responen a l’expressió plàstica d’un nen.

4.2. Les noves abstraccions

• La tradició abstracta va experimentar un renaixement als Estats Units, a finals de la dècada de 1940, amb el moviment action painting promogut per Pollock.
• A partir de 1950 va aparèixer l’art òptic, que pretén produir efectes visuals de relleu, profunditat i moviment mitjançant línies, colors i plans estàtics.
• A la dècada següent va sorgir l’art minimalista.
• L’informalisme és una tendència no figurativa que sorgeix també del rebuig a l’art convencional. Utilitza la tècnica del collage i barreja la pintura amb tot tipus de textures o objectes enganxats a la tela.

Pollock

5. Les segones avantguardes del segle XX

5.1. Les segones avantguardes artístiques

• Després de la Segona Guerra Mundial van sorgir l’Informalisme a Europa i l’Expressionisme abstracte als EUA. Ambdues tendències es van caracteritzar per l’expressivitat de la matèria pictòrica.
• El Pop-art va aparèixer cap a la dècada de 1960 als Estats Units, que es va convertir en el centre neuràlgic de l’art. El pop-art  va reflectir la societat de consum de masses reprenent la figuració.
– Els artistes es van inspirar en imatges i temes del món de la comunicació de masses, però tractats de manera irònica i crítica.
Andy Warhol va representar retrats seriats de personatges del moment, col·laborant en la seva mitificació, però denunciant la banalitat del seu origen.
• L’abstracció postpictòrica i el seu equivalent escultòric, el Minimal art, es van caracteritzar per l’ús de formes geomètriques simples.
• L’art acció va afegir el temps a l’obra artística mitjançant el concepte de happening.
• L’art pobre utilitza materials senzills en un intent de fugir de la comercialització de l’objecte artístic.
• L’art conceptual sosté que la idea de l’obra es més important que la seva realització. Aquest tipus d’art destaca la part intel·lectual i reflexiva de l’obra, davant del seu aspecte formal o estètic.
– Dins d’aquesta tendència s’inclouen el Body art y el Land art, dues modalitats d’art efímer.
• L’art cinètic va incorporar el moviment real a l’obra d’art.
• L’hiperrealisme és un corrent que intenta la reproducció manual de fotografies en color. Va voler reproduir la realitat amb la major objectivitat possible.
– Els artistes treballen sobre temes banals i de la vida quotidiana per fer-nos reflexionar sobre la realitat que ens envolta. A Espanya destaca Antonio López.

5.2. L’art com a experiència

• Durant els últims anys, es produeixen noves tendències en les quals l’obra d’art deixa de ser un objecte per ser contemplat i es converteix en una experiència artística.
• La creació de happenings consisteix en representacions improvisades a partir d’un petit guió i per part d’un o diversos personatges.
-Es prioritza l’espontaneïtat i la participació del públic per reflexionar sobre el significat de l’artístic.
• A les performances, l’artista crea situacions teatrals en les que barreja objectes diversos amb l’expressivitat del seu propi cos.
– El body art utilitza el cos del artista com a suport.

6. Tendències postmodernes i art digital

6.1. Últimes tendències

• El Neoexpressionisme alemany (Baselitz i Basquiat) i la Transavantguarda italiana (Chia i Clemente) van ser els dos principals moviments de la Postmodernitat.
• Aquests moviments es van caracteritzar per la recuperació de tècniques i models d’èpoques anteriors, el retorn a la bidimensionalitat tradicional del suport de la tela i la figuració com a llenguatge expressiu.
• Altres tendències postmodernes després del 1980 van ser el Neo-pop, el Neominimalisme i l’anomenat Pattern&Decoration.

6.2. L’art digital

• Durant els últims anys, l’ús de les noves tecnologies en l’art ha anat creixent. El videoart ha sigut la tipologia amb més èxit i presenta dues categories: el vídeo acció i el vídeo experimental.

7. L’escultura

7.1. La ruptura amb el naturalisme

Els escultors del segle XX van buscar maneres alternatives d’expressar la seva subjectivitat, allunyant-se del naturalisme imperant.
• Van introduir l’abstracció i van experimentar amb nous materials i tècniques.
• L’impacte del cubisme va deixar la seva empremta a les formes tradicionals de la talla.
• L’escultura del futurisme italià va aportar dinamisme i sensació de moviment als principis cubistes de descomposició de perspectives.
• L’art plantejat pels dadaistes i la valoració de la psicologia dels objectes va donar lloc a noves propostes.

7.2. Calder i Moore

Alexander Calder va proposar introduir el moviment a les seves obres. Va ser una innovació que va trencar amb la concepció tradicional de l’escultura com a quelcom estàtic.
– Va definir un nou concepte de volum sense massa i va incorporar el temps en l’art (escultura cinètica).
• L’obra de Henry Moore es caracteritza per la combinació de formes còncaves i convexes, atorgant al buit el mateix valor que a la matèria.

7.3. L’expressivitat dels objectes

• L’era del pop-art va obrir pas a l’exaltació visual d’allò domèstic, exposat de la manera més descarnada.
• L’art minimalista va emprar jocs d’il·luminació i instal·lacions provisionals.
• El land art va proposar la intervenció de l’escultor en la natura per utilitzar-la com a mitjà d’expressió.

8.- L’art del segle XX a Espanya i a Catalunya

8.1. L’arquitectura

El funcionalisme arquitectònic es va introduir a Espanya en la dècada del 1930.
• A partir del 1960 es va estendre un nou moviment basat en la funcionalitat i el racionalisme, impulsat per arquitectes com Oriol Bohigas, Rafael Moneo i Ricard Bofill.
• Els darrers anys Santiago Calatrava s’ha caracteritzat per la construcció de grans obres, amb formes sobretot orgàniques, que expressen un gran moviment.

8.2. La pintura

• L’avantguardisme pictòric espanyol està vinculat als grans creadors espanyols del cubisme, del surrealisme i de l’abstracció. Destaquen tres figures universals: Pablo Picasso,la pintura del qual el converteix en una de les màximes figures de l’art del segle XX, i Salvador Dalí i Joan Miró, figures cabdals del Surrealisme.
• A mitjan de segle, l’Informalisme es va desenvolupar amb els grups Dau al Set (Antoni Tàpies) i El Paso. 
– El grup Dau al Set va trencar amb la pintura figurativa espanyola i es van internar en l’informalisme. Antoni Tàpies representa aquesta tendència.
– El grup El Paso inicia també una renovació dels estils.
• Més tard, l’Equip Crònica va apropar-se al Pop art. En la dècada del 1960 sorgeix l’Hiperrealisme d’Antonio López, i actualment destaquen les obres postmodernes de Miquel Barceló i les creacions videoartístiques d’Antoni Muntadas.

8.3. L’escultura

• En l’avantguarda escultòrica destaca l’obra de Pau Gargallo, vinculada al cubisme, que va introduir el buit a les seves composicions.
• La utilització del ferro com a material i la soldadura autògena va ser l’aportació de Julio González, que combina elements del cubisme i l’abstracció.
• A la darreria del segle, Jorge de Oteiza és considerat com un dels pioners de l’escultura abstracta. Va combinar l’avantguardisme amb l’arcaisme.
Eduardo Chillida destaca per la realització de grans escultures, que es confonen amb l’arquitectura, i s’integren en contextos urbans o en espais oberts.

Tàpies

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La Unió Europea

Introducció

La Unió Europea

• La Unió Europea (UE) és una associació d’estats independents formada per 27 membres.
• Va ser establerta el 1992, mitjançant el Tractat de la Unió Europea (TUE) i és la successora de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) creada el 1957.
• La UE té institucions pròpies i un ordenament jurídic comú per als estats que la integren.

1. El procés de construcció: la CEE

1.1. El camí cap a la unitat europea

• Al final de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament entre els dos blocs, una sèrie de pensadors van creure necessari crear una integració europea.
– Es van crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), i el Consell d’Europa.
– El 1951 es va crear la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA).

1.2. El Tractat de Roma: l’Europa dels Sis

• La creació d’un mercat comú europeu va començar amb el Tractat de Roma (1957), que va posar les bases per a la lliure circulació de béns, serveis, persones i capitals, i per al desenvolupament de lleis comunes.
• Això permetia economies d’escala, és a dir, abaratir els productes en augmentar-ne la quantitat total produïda.
• El 25 de març de 1957 es van signar a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM).
• Els signants d’aquest acord històric van ser França, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Itàlia i la República Federal Alemanya.
• El Tractat de Roma establia en el seu preàmbul l’objectiu polític de la integració progressiva entre els diversos països membres.

1.3. L’ampliació de la CEE

• Durant la dècada de 1960 es va manifestar que l’èxit econòmic assolit pels Estats de la CEE era molt gran.
• El 1973, Gran Bretanya es va integrar a la CEE, amb Irlanda i Dinamarca.
• La caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1975) va propiciar la seva adhesió a la CEE.

2. La creació de la Unió Europea

2.1. L’Acord de Schengen i l’Acta Única

• El 1979 va néixer el Sistema Monetari Europeu per garantir l’estabilitat monetària, i es va crear l’ecu, antecedent de l’euro.
• El 1985, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, França i Alemanya van signar l’Acord de Schengen.
• Aquest acord garantia la lliure circulació de persones i la gradual supressió de fronteres entre els Estats membres.
• El 1986 es va ratificar l’Acta Única, que implicava la creació d’un únic espai econòmic, però també social, per a tots els països de la Comunitat.

2.2. El Tractat de Maastricht: la Unió Europea

• El Tractat de la Unió Europea, signat a Maastricht el 1992, va decidir la unió monetària, va facilitar la participació ciutadana, va fixar polítiques de solidaritat entre regions i va establir objectius comuns.
•El Tractat de Maastricht va consagrar oficialment el nom d’Unió Europea, i va instaurar tres grans pilars de polítiques comunes:
– El pilar més important agrupa allò establert als tractats comunitaris, així com les institucions i competències supranacionals de la Unió.
– El segon pilar es refereix a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, fonamentat en la cooperació entre governs.
– El tercer pilar es basa en la Justícia i els Afers d’Interior.

El Tractat de Maastricht: la creació de la Unió Europea

2.3. La Unió Europea i els seus objectius

• La Unió Europea es regeix per uns valors bàsics: la democràcia, Estat de dret i drets humans.
• Els objectius de la Unió Europea són: impulsar el progrés econòmic i social, afirmar la identitat europea, implantar una ciutadania europea i desenvolupar un espai de llibertat, seguretat i justícia.
• La Unió és un conjunt heterogeni d’estats en els àmbits econòmic, social, cultural i lingüístic.
• La UE encara és feble en política exterior, defensa i alguns aspectes socials i culturals.
• Hi ha una política econòmica regional per reduir les desigualtats i evitar que la liberalització econòmica s’accentuï (fons estructurals i fons de cohesió).

2.4. Els nous membres de la Unió Europea

• L’1 de gener de 1995 va tenir lloc la quarta ampliació de la Unió Europea amb l’entrada d’Àustria, Finlàndia i Suècia. Naixia l’Europa dels Quinze.
• El 2004 es va produir l’adhesió de deu nous estats i el 2013 es va produir la darrera incorporació fins ara, Croàcia.
• La Unió Europea s’ha convertit en una organització de 28 estats.

3. Les institucions europees

3.1. Institucions de la Unió Europea

• La Unió Europea està formada per institucions supranacionals que estan per damunt dels estats.
•  La Comissió Europea. És l’òrgan executiu de la UE: administra les polítiques comunes de la UE, elabora el pressupost i garanteix el compliment d’acords i tractats. Està formada pel president i els comissaris.
•  El Parlament Europeu. És l’òrgan legislatiu: elabora normes i aprova el pressupost, controla els altres organismes de la UE. És elegit per sufragi universal.
• El Consell de la Unió Europea. Exerceix una funció legislativa, juntament amb el Parlament. És el principal organisme de presa de decisions.
Comprèn:
– El Consell Europeu el formen els caps d’Estat o de govern dels estats membres, juntament amb els seus ministres d’afers exteriors. És l’òrgan polític màxim i defineix les orientacions generals.
– El Consell de Ministres el formen els ministres d’afers exteriors i els ministres que hi siguin requerits. S’hi prenen les decisions més importants.
• El Tribunal de Justícia garanteix el respecte, la interpretació i el compliment de les lleis europees.
• El Defensor del Poble pot ser consultat pels ciutadans que creguin que han estat tractats injustament per alguna institució europea.

4. Les polítiques comunes de la U nió Europea

4.1. El pressupost de la Unió Europea

• Per poder finançar-se, la UE compta amb uns ingressos, que provenen de:
– Exaccions agrícoles.
– Drets de duanes.
– Quota sobre l’IVA.
– Quota en relació amb el PIB.
• Els contribuents més grans de la UE són els estats més rics.

4.2. Les polítiques de cohesió

• La política econòmica regional per reduir les desigualtats i evitar que la liberalització econòmica s’accentuï  s’ha concretat en els fons estructurals i els fons de cohesió, que permeten atorgar préstecs a les regions més pobres i crear-hi infraestructures. A més, es dediquen també a cultura i educació, a crear ocupació i a mantenir els sectors agrícola i pesquer.
– Recentment s’ han incorporat països amb un grau de desenvolupament divers, i això ha fet necessari emprar els fons per reduir els desequilibris territorials.
• El 1994 es van crear els Fons de Cohesió com una transferència de recursos financers entre els països pròspers i els menys pròspers.
– Els fons es destinen als estats membres de la Unió amb un PIB per capita inferior al 90% de la mitjana europea.
• Hi ha també els Fons Estructurals orientats a fomentar altres polítiques de cohesió econòmica i social dins de la UE.

Ajudes de la Unió Europea

4.3. La política agrària i pesquera de la Unió Europea

• La Unió Europea va potenciar l’agricultura per no dependre d’altres països.
• La Política Agrària Comuna (PAC), que té com a finalitat l’autoconsum, ha aconseguit un excés de producció.
• El Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrària (FEOGA) decideix com es reparteixen entre els estats els ajuts destinats a l’agricultura i a la ramaderia.
• La Política Pesquera Comuna (PPC) estableix les zones, les captures i els tractats de pesca extracomunitaris.

4.4. La unió econòmica i monetària

• El Tractat de la Unió Europea va establir la Unió Econòmica i Monetària (1999) per la qual es va crear una moneda única, l’euro, que hauria de garantir la lliure circulació de capitals.
• L’euro va entrar en circulació el gener del 2002 a onze països de la UE.
• El Banc Central Europeu s’encarrega de coordinar les polítiques econòmiques i garantir el funcionament de la nova moneda.

La zona euro

5. Els reptes de futur de la Unió Europea

5.1. El Tractat de Reforma

• L’octubre de 2004 es va signar a Roma el Tractat de la Constitució europea.
• El primer país que el va sotmetre a referèndum va ser Espanya i va resultar aprovat. Però va ser rebutjat a França i als Països Baixos.
• Arran d’aquests vots negatius, el Consell va anunciar la paralització del procés i l’obertura d’un període de reflexió.
• El juny de 2007, el Consell Europeu va arribar a un acord per substituir la Constitució Europea per un Tractat de Reforma, que modifica els tractats anteriors i reorganitza les institucions.
• El Tractat va ser aprovat a Lisboa  l’octubre de 2007 i va entrar en vigor el desembre de 2009.

Tractat de Lisboa

5.2. El paper de la Unió Europea al món

• Des d’un punt de vista econòmic, la Unió Europea és el centre mundial de les activitats econòmiques, les finances i el comerç.
• Des d’un punt de vista polític, els països que formen la Unió posseeixen interessos diversos en el camp internacional i les seves polítiques d’aliances són divergents molt sovint.
• La Unió Europea duu a terme polítiques importants de cooperació i d’ajuda al desenvolupament a molts països del Tercer Món.

5.3. Els grans eixos industrials a la Unió Europea

• La indústria és l’origen del desenvolupament econòmic europeu, i ocupa el 25% de la població activa.
• El seu eix principal va des del sud-est del Regne Unit fins al nord d’Itàlia, seguint la vall del Rin (Alemanya).
• A la resta de la UE, al Regne Unit, i a l’Europa de l’Est, les indústries tradicionals es troben en recessió, però les indústries d’alta tecnologia, en canvi, experimenten un gran dinamisme.

5.4. Els serveis, el comerç i les comunicacions a la Unió Europea

• Actualment, els serveis ocupen més del 65% de la població activa de la Unió Europea, i proporcionen la major part de la riquesa.
• El desenvolupament tecnològic ha modernitzat la producció agrària i industrial i ha alliberat mà d’obra per als serveis. A més, sorgeixen activitats noves relacionades amb necessitats socials també noves.
• Els intercanvis comercials de la UE amb la resta del món adquireixen un gran volum.
• La UE compta amb una xarxa potent de transports per a la circulació de persones i de mercaderies:
– El transport sol fer-se per carretera.
– La seva xarxa ferroviària s’està millorant amb les línies del Pla General d’Alta Velocitat.
– El transport marítim de mercaderies representa el 90% del comerç exterior de la UE.
– El transport aeri és fonamental per a la cohesió econòmica i social de la UE.

Xarxa de carreteres a la Unió Europea
Xarxa ferroviària a la Unió Europea

6. La integració d’Espanya a la CEE

6.1. Les negociacions per a l’ingrés a la CEE

• Després del restabliment de la democràcia, a partir de 1977, es va proposar l’ingrés d’Espanya a la CEE.
• Entre el 1977 i el 1980, com a requisits per al seu ingrés a la CEE, Espanya va haver de ratificar diversos convenis internacionals.
• A més, la CEE exigia a Espanya una reestructuració en profunditat de la seva economia i la seva legislació per apropar-les als països comunitaris.

6.2. La reconversió econòmica

• L’adequació de l’economia espanyola als criteris comunitaris va exigir transformacions.
• Espanya va iniciar les negociacions per a la seva adhesió a la CEE l’any 1979. Van durar set anys i van exigir canvis importants en l’economia espanyola.

•En la dècada de 1980 es va realitzar una reconversió industrial important en una sèrie de sectors.
• L’adaptació de l’economia espanyola a l’economia comunitària es va produir sobretot en l’àmbit de la producció agrària i pesquera.
• Havien de produir-se canvis en l’agricultura i la ramaderia. Es van dur a terme ajustaments importants en la producció agropecuària per adequar-la al sistema comunitari.
• Per fer competitiva l’economia espanyola era imprescindible el descens de la inflació i la disminució del dèficit públic.

6.3. Les reformes legislatives i socials

• Per a l’ingrés a la CEE va ser necessària la modificació de lleis i normes per adequar-les al patrimoni comunitari.
• Per aproximar Espanya a la resta dels països, es va realitzar una important inversió en el sector públic, especialment en polítiques socials i infraestructures.

6.4. El Tractat d’Adhesió

• El 12 de juny de 1985, sota la presidència de Felipe González, es va signar el Tractat d’Adhesió d’Espanya a la CEE, i a partir de gener de 1986 va passar a ser-ne membre de ple dret, juntament amb Portugal.
• Això significava integrar-se en un mercat de grans dimensions, en el qual productes, capitals i persones podien circular lliurement per tot el territori comunitari.

7. Espanya, un país de la Unió Europea

7.1. Espanya a la Unió Europea

Espanya és un país amb un gran pes territorial i demogràfic a la Unió Europea.
• La seva economia, encara que territorialment una mica desequilibrada, és en l’actualitat una de les més importants.
• En el marc de la Unió Europea, Espanya ha participat plenament en les seves institucions i ha animat els processos d’integració social i política.
• Ha desenvolupat un paper rellevant en política exterior.

7.2. Les conseqüències econòmiques de la integració

• La integració d’Espanya a la UE ha estat un factor decisiu per a la modernització de la seva economia.
• A partir dels anys 1996-1997, l’economia espanyola va assolir unes quotes de creixement anual superiors al 3%.
• Respecte al comerç, el creixement ha estat espectacular.
• La prosperitat econòmica de la dècada del 1990 va possibilitar la creació de llocs de treball i el descens de l’atur.
• El desenvolupament econòmic i social d’Espanya és degut, en part, al procés d’integració europea. Els fons i les inversions procedents de la UE han fet possible gran part del seu creixement.

7.3. Els fons comunitaris

• Moltes transformacions econòmiques dels últims anys han estat possibles gràcies a la transferència de grans quantitats de diners de la UE cap a Espanya.
• Els fons europeus han servit per finançar infraestructures (autovies, aeroports…), programes educatius i sanitaris, i projectes de conservació i restauració del patrimoni històric i cultural.
• Durant gairebé vint anys ha estat la major beneficiària dels fons comunitaris, amb els quals s’han realitzat fortes inversions en infraestructures.
• També s’han desenvolupat polítiques a favor de l’ocupació i la formació ocupacional.
• L’ampliació de la UE a 27 membres ha suposat l’entrada de països amb una posició econòmica més desafavorida.

7.4. La implantació de l’euro

• Espanya és un dels països de la Unió Europea que han adoptat l’euro com a moneda. Per això, des del 2002 l’euro va substituir la pesseta.
• La implantació de l’euro ha suposat formar part d’una àrea econòmica molt dinàmica del món, amb una moneda forta.
• Com a contrapartida, ha provocat una alça dels preus que porta implícita una reducció de la capacitat adquisitiva de la població.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Evolució dels blocs (1945-1991)

Introducció

Un món dividit en blocs (1945-1991)

• En finalitzar la Segona Guerra Mundial, el món estava dominat per dues grans potències: els Estats Units i la Unió Soviètica.
• La política de blocs va dur a l’alineament de nombrosos països del món en l’un o en l’altre bloc.
• Els Estats Units es varen consolidar com la primera potència econòmica i militar del món occidental capitalista i varen exercir un lideratge indiscutible.
• La Unió Soviètica es va convertir en la força de l’àmbit socialista, exercint la seva influència sobre amplis territoris.
• A mitjan dècada del 1980, una sèrie de problemes al bloc soviètic varen comportar l’inici de reformes profundes que provocaren la crisi del sistema, la desaparició del socialisme a l’Europa de l’Est i l’enfonsament de l’URSS.
• Al començament de la dècada del 1990, es va posar fi a la política de blocs, sorgida de la Segona Guerra Mundial, i el món va entrar en una nova etapa històrica.

La política de blocs

1. Els Estats Units, líder del món capitalista

1.1. L’afermament de la potència nord-americana

• Després de la segona guerra mundial, els EUA es van consolidar com la potència hegemònica en el món capitalista i es van centrar en frenar l’expansió comunista
• El predomini dels EUA descansava sobre tres pilars:
– La superioritat tecnològica i econòmica.
– El prestigi polític.
– La potència militar.
• L’actuació dels Estats Units es va centrar en dos objectius: mantenir la seva supremacia sobre el món capitalista i frenar l’expansió comunista. Per a fer-ho, van desenvolupar el Pla Marshall a Europa.

El Capitoli dels Estats Units

1.2. L’evolució política

• En la dècada de 1950, demòcrates i republicans es van rellevar al poder, i durant la presidència de Truman es va dur a terme una forta política anticomunista (caça de bruixes).
•A partir de 1960, la superioritat dels Estats Units al món va començar a erosionar-se:
– En l’àmbit econòmic, va haver d’afrontar la competència d’Europa i del Japó.
– A escala social, es va evidenciar l’existència d’un sector ampli de pobres i marginats, així com un problema de discriminació racial respecte a la població negra.
– En el pla polític, va augmentar el temor a l’URSS, posseïdora de míssils capaços d’arribar al territori nord-americà.
• Cap al 1960, quan la superioritat dels EUA patia una forta erosió, va sorgir la figura de John F. Kennedy, que pretenia rellançar l’economia i la tecnologia i fer front a les desigualtats socials i racials. Durant aquest període es va consolidar el model de vida americà, basat en el consum.

1.3. L'”American Way of Life”

L’hegemonia nord-americana se sustentava també en la creença en la superioritat de la seva manera de vida, basada en l’abundància i el consum.
• Però la societat de l’abundància tenia el seu costat fosc: sectors socials amplis quedaven exclosos de l’opulència.

• Als anys seixanta aquest model social va ser contestat. Les organitzacions de població negra es van radicalitzar i la joventut es va revoltar contra els valors imperants. Les protestes de negres i joves, les massacres a Vietnam, etc., van potenciar el sorgiment d’un cert sentiment antiamericà.
• Els EUA també van veure contestada la seva hegemonia en l’àmbit internacional
.

El model de vida americà

1.4. La influència dels Estats Units

Els Estats Units també havien establert la seva influència en molts països del món: Amèrica Llatina, el nord d’Àfrica, Iran, Pakistan, Israel, etc.
A partir de la dècada de 1970 semblava que perillava la posició internacional americana, per la crisi del petroli, la derrota a Vietnam, la invasió soviètica d’Afganistan, etc. Per fer front a aquesta situació, a la dècada de 1980 Reagan va impulsar una política exterior intervencionista.

2. L’Europa Occidental (1945-1973)

2.1. La reconstrucció d’Europa

• Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats. A l’Europa occidental es van prendre mesures i es van crear organismes per garantir la reconstrucció postbèl·lica.
• Un pas per a la reorganització econòmica europea va ser la creació d’una entitat econòmica de col·laboració supranacional.
• Així, el 25 de març de 1957, diversos països van firmar el Tractat de Roma, que va donar origen a la Comunitat Econòmica Europea (CEE).

La Guerra Freda a Europa
El Pla Marshall d’ajut a la reconstrucció europea

2.2. Els anys del creixement econòmic

• Als anys cinquanta, l’Europa occidental va iniciar un període de creixement econòmic.
• En general, es va viure una millora de la renda per habitant, una puja dels salaris i uns índexs baixos d’atur.
• Molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors tradicionals van donar pas a les noves indústries.
• El desenvolupament es va veure acompanyat per la intervenció de l’Estat en matèria econòmica.
• Es va produir una incorporació de la dona al treball.

2.3. La democràcia a Europa: l’Estat del benestar

• El creixement econòmic va anar acompanyat a l’Europa occidental per la consolidació de sistemes polítics democràtics.
• Les forces polítiques més representatives s’agrupaven en dues tendències: els conservadors i els socialdemòcrates.
• El model europeu es caracteritza per una més gran protecció social de l’Estat (Estat del benestar).
• A finals dels anys seixanta van sorgir a Europa moviments alternatius que van plantejar noves reivindicacions: antibel·licisme, ecologia, feminisme, etc.

Règims polítics a Europa
El Parlament britànic
El moviment hippie

3. El Japó, una potència asiàtica

3.1. L’ocupació americana

• Després de la rendició en la Segona Guerra Mundial, el Japó va ser ocupat per les forces nord-americanes, que van establir un sistema polític inspirat en les democràcies occidentals.
• Davant la por d’una expansió comunista a la zona del Pacífic, els Estats Units van veure en el Japó el seu millor aliat asiàtic.
• Per aquest motiu, els nord-americans van fomentar la seva ràpida recuperació econòmica i li van retornar la sobirania perduda.

3.2. El miracle econòmic

• A la fi del conflicte bèl·lic, el Japó estava destrossat econòmicament i moralment. Però, en menys de vint anys, es va convertir en la segona potència econòmica mundial.
• Aquest “miracle japonès” s’explica per diversos factors:
– L’ajuda dels Estats Units i la no existència de despeses militars.
– La coexistència de grans grups industrials i financers, que controlaven els sectors bàsics de l’economia.
– Una elevada inversió i molta innovació tecnològica.
– La superabundància de mà d’obra i la poca cobertura social.

La indústria japonesa

3.3. Les particularitats del model japonès

• El creixement ràpid de la industrialització en un país sense matèries primeres ha comportat que el model japonès tingui unes particularitats diferents d’altres països capitalistes.
– En primer lloc, el Japó presenta una de les més altes densitats urbanes del món.
– En segon lloc, la tradició japonesa exigeix una disciplina de treball molt rigorosa, que comporta una alta productivitat.
– En tercer lloc, els treballadors de les grans empreses disposen d’un treball assegurat per a tota la vida. Això afavoreix una lleialtat a l’empresa.

4. La Unió Soviètica, una gran potència

4.1. La reconstrucció econòmica

• En els quatre anys següents al final del conflicte bèl·lic, l’URSS va reconstruir la seva economia i va assolir el nivell de producció  anterior a la guerra.
• Després de la guerra, la Unió Soviètica va dur a terme una reconstrucció econòmica basada, sobretot, en la mobilització social i en el progrés tècnic. 
– Es va donar prioritat a la indústria pesant, a la d’armament i a les comunicacions.
– En l’agricultura, van continuar amb les col·lectivitzacions, alhora que es desenvolupava la mecanització.
• El creixement econòmic va ser innegable, però va originar un model molt desequilibrat, que va debilitar la indústria del consum.

4.2. La societat soviètica

• La societat soviètica presentava dos grups socials: el format per assalariats i pagesos cooperativistes, i el dels treballadors intel·lectuals i professionals amb algun privilegi.
• La veritable classe dominant la formaven aquells grups que tenien el poder polític, especialment els vinculats al Partit Comunista.
• El conjunt de la població va assistir paulatinament a una millora del nivell de vida, sobretot a partir de 1956.

4.3. L’evolució política de l’URSS

• La victòria bèl·lica va reforçar Stalin, es va fomentar el culte a la seva persona i es van perseguir els dissidents polítics.
• La mort de Stalin, el 1953, va obrir un període de canvis a l’URSS. En el XX Congrés del PCUS, el 1956, es van reconèixer els greus errors del període anterior.
• En morir Stalin, Khruixtxov va obrir un procés de desestalinització, certes reformes internes per millorar el nivell de vida de la població i avançar en llibertats, i un compromís exterior per la coexistència pacífica.
– En la política interior, va imposar un programa nou de reformes.
– En la política exterior, va obrir el camí a la coexistència pacífica entre els blocs i es va plantejar l’acceptació de diverses vies per a la construcció del socialisme.
• Les reformes iniciades per Khruixtxov es van paralitzar el 1964 i ell va ser substituït. Es va fer secretari general del partit comunista a Breixnev. Es va tornar a imposar un control ideològic.
• A partir de 1964, l’aparell del règim, encapçalat per Breznev, va imposar un altre cop un immobilisme de ferro que no va aconseguir solucionar els desequilibris econòmics.

El Kremlin de Moscou
El Soviet Suprem de Moscou

5. L’expansió del comunisme

5.1. Les democràcies populars de l’Europa de l’Est

• Els Estats de l’Europa oriental van conformar, a partir de 1945, règims polítics anomenats “de democràcia popular”. Van desenvolupar programes de reconstrucció.
• La Guerra Freda va originar que els països de l’Est evolucionessin cap a un alineament amb la Unió Soviètica.
• A partir de 1947, la pressió dels EUA, exercida a Europa amb el Pla Marshall, va inquietar els soviètics.
• L’URSS va forçar els comunistes de les democràcies populars a alinear-se amb la política exterior soviètica.
• Com a conseqüència, els països controlats per l’URSS es van integrar al COMECON, espècie de “mercat comú” de l’àrea soviètica.

Les democràcies populars
El COMECON
Economia del bloc de l’Est

5.2. La influència del model soviètic

• El model soviètic va resultar atractiu en nombrosos països descolonitzats, sense tradició democràtica i que volien solucionar els seus problemes econòmics i socials:
– A l’Amèrica Llatina, el triomf de la Revolució cubana, el 1959, es va convertir en el model dels moviments revolucionaris. Va impulsar les guerrilles per tot el continent, i també una fugaç revolució a Nicaragua. – A Àsia, la influència va destacar a la Xina, Corea, Indoxina, Afganistan i el Pròxim Orient.

– A l’Àfrica, alguns estats del Magrib van adoptar règims socialitzants mentre la influència soviètica s’estenia a Etiòpia. Algèria i Líbia van ser socialitzants, i altres països van rebre suport de la URSS i Cuba.

L’expansió soviètica
La Xina comunista

6. Crisi econòmica i política als països industrialitzats

6.1. La fi del creixement: la crisi del 1973

• L’economia dels països occidentals industrialitzats va tenir una greu crisi en el període 1973-1974. Els orígens d’aquesta crisi són molt complexos.
• El 1973 es va produir la crisi del petroli.
• Únicament les empreses més fortes van sobreviure i es va produir una major concentració del poder econòmic.
• A més, per rebaixar els costos fiscals i salarials, algunes empreses es van traslladar a països del Tercer Món. Així es va iniciar el procés de deslocalització industrial.

6.2. Europa enfront de la crisi

• A l’Europa occidental, la crisi va desestabilitzar les polítiques socials i econòmiques d’anys anteriors.
• Els primers anys de la crisi, els governs socialistes o socialdemòcrates es van recolzar en una forta intervenció de l’Estat per generar ocupació i reactivar l’economia.
• La conseqüència va ser un increment de la inflació i un augment del nombre d’aturats.
• El fracàs d’aquesta política va dur al poder governs conservadors.
• Finalment, es va optar per un projecte d’unitat europea.

La crisi occidental

6.3. Reorientació de la política exterior dels Estats Units
(1973-1988)

• La crisi econòmica va afavorir l’agreujament de la tensió internacional i el paper hegemònic dels Estats Units va començar a esquerdar-se.
• El 1973, els nord-americans van haver de retirar-se del Vietnam, i el 1979, la guerrilla sandinista va prendre el poder a Nicaragua.
• El 1981, el nou president nord-americà, Ronald Reagan, va anunciar el rearmament nord-americà i va reafirmar la seva política exterior intervencionista.
• Els Estats Units van abandonar la política de distensió i davant els signes de crisi a l’URSS va apostar per fer costat als sectors dissidents dels països socialistes.

7. Crisi i esfondrament del comunisme

7.1. Els problemes del model soviètic

• Durant dècades l’URSS va ser la segona potència militar del món i el referent per a molts països, però la seva economia tenia  problemes molt greus. El sistema soviètic presentava una economia estancada, amb una tecnologia endarrerida i un baix nivell de vida de la població.
• La imposició del model soviètic a l’Europa de l’Est es va dur a terme amb problemes.

El desmantellament del comunisme

7.2. Les reformes de Gorbatxov

• El 1985, Gorbatxov va ser elegit secretari general del Partit Comunista de l’URSS i va iniciar un procés reformista per fer front als problemes de l’URSS:
– En l’àmbit econòmic va proposar la perestroika, un pla per revitalitzar l’economia i augmentar la producció de béns de consum.
– En el terreny polític, la glasnost va suprimir la censura i va introduir una certa democratització. Es va suprimir el monopoli polític del Partit Comunista. El 1990 es van convocar les primeres eleccions lliures.
– Va establir una política exterior favorable al desarmament i va propiciar el diàleg amb els Estats Units.

7.3. La desaparició del bloc de l’Est

• El moviment reformista acabaria amb els règims polítics de l’Europa de l’Est, i poc després Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària i Romania es van transformar en societats democràtiques i capitalistes i Alemanya es va reunificar.
– El moviment reformista es va iniciar a Polònia, on unes eleccions van ser guanyades pel sindicat catòlic Solidaritat, enfrontat al Partit Comunista.
– L’exemple polonès va ser seguit per la caiguda dels règims comunistes d’Hongria, Txecoslovàquia i Bulgària.
• Els esdeveniments més importants van tenir lloc a l’Alemanya Oriental. El novembre de 1989 es va aconseguir l’obertura del Mur de Berlín. L’octubre de 1990, es va produir la reunificació d’Alemanya, amb l’adhesió de la RDA a la RFA.
• Posteriorment, en la majoria dels països del Tercer Món van desaparèixer els règims socialitzants i es van acceptar economies de lliure mercat. Cuba, Vietnam i la Xina en serien l’excepció.

7.4. La dissolució de l’URSS

• Les reformes de Gorbatxov van suscitar l’oposició dels sectors més immobilistes del PCUS, que no volien perdre el monopoli del poder i els seus antics privilegis.
• L’agost del 1991 aquests sectors van protagonitzar un cop d’Estat militar a Moscou, que va ser vençut per la resistència de la població russa.
• Així, les reformes van conduir, després d’un intent de cop d’Estat, a la supressió del règim comunista i a la divisió de la URSS en 15 repúbliques independents.
Ieltsin va decretar la supressió del règim comunista i va dissoldre el PCUS. Es va reconèixer la independència de les repúbliques bàltiques i d’Ucraïna i Bielorússia.
– L’URSS va acabar dividida en 15 repúbliques independents i Gorbatxov va dimitir del seu càrrec el 1991.

La ruptura de la Unió Soviètica

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Descolonització i Tercer Món (1945-1991)

Introducció

Descolonització i Tercer Món (1945-1991)

• La fi dels imperis colonials, després de la Segona Guerra Mundial, constitueix un dels grans esdeveniments del segle XX.
• La descolonització va afectar primer sobretot el continent asiàtic i la zona del Pròxim Orient.
A l’Àfrica, la descolonització va ser una mica més tardana i al sud del continent s’hi va mantenir el domini colonial fins als anys vuitanta.
• Alguns països van assolir la independència per mitjà d’acords amb les metròpolis, però d’altres van haver de passar per processos molt dificultosos i guerres d’alliberament sagnants.
• El 1955, els nous estats es van reunir a la Conferència de Bandung amb la finalitat de proclamar els seus drets i de fer públiques les seves reivindicacions. Aquesta trobada es va convertir en un esdeveniment històruc, perquè va representar l’entrada de l’anomenat Tercer Món a l’escena política internacional.
• Els nous estats, però, van mantenir una dependència econòmica respecte de les antigues metròpolis (neocolonialisme) i avui dia encara arrosseguen els problemes del subdesenvolupament.

1. La fi dels imperis colonials

1.1. Les causes de la descolonització

• Entre les causes del procés descolonitzador es poden destacar:
– El desig d’independència de la majoria de la població de les colònies.
– La puixança dels moviments nacionalistes.
– La disminució del prestigi de les potències colonials.
– L’expansió d’una opinió internacional contrària a la colonització.
– El suport a la descolonització de les dues grans potències (els EUA i l’URSS).

1.2. El procés descolonitzador

El procés va passar per diverses etapes segons les zones:
La primera etapa es va iniciar a Àsia després de la fi de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes es van oposar al retorn a la situació anterior. Afecta al Pròxim Orient i Àsia, entre 1945 i 1955. Va destacar l’Índia.
La segona etapa va afectar el nord d’Àfrica i es va iniciar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania. Abasta la dècada de 1950.
La tercera fase va afectar l’Àfrica subsahariana i es va estendre   entre 1955 i 1965, quan la majoria de les colònies britàniques, franceses i belgues es proclamaren independents.
La quarta i última fase va afectar el sud d’Àfrica i va ser tardana, a partir de 1975.

Mapa de la descolonització
Mapa de la descolonització a l’Àsia
Mapa de la descolonització a l’Àfrica

El procés descolonitzador
Alguns exemples a Àsia i Àfrica

ÀSIA Independència de l’Índia (1947)
Independència d’Indonèsia (1949)
Independència d’Indoxina (1954)
ÀFRICA
DEL NORD
Independència del Marroc (1956)
Independència de Tunícia (1956)
Independència d’Algèria (1962)
ÀFRICA SUBSAHARIANA Independència del Congo (1960)
Independència de Kenya (1963)
ÀFRICA
DEL SUD
Independència de Sudàfrica (1961)
Independència d’Angola (1975)

La divisió de l’Índia britànica

1.3. El conflicte de l’Orient Mitjà

Palestina era un protectorat britànic habitat per musulmans, però amb un contingent de jueus important.
• El 1947, una resolució de l’ONU va proposar la partició en dos estats, un de jueu i un altre palestí i el 1948 es va proclamar l’Estat d’Israel.
• Els palestins i els seus veïns musulmans no van reconèixer el nou Estat israelià i van formar la Lliga Àrab i van desencadenar la primera guerra araboisraeliana.
• Es van desencadenar dues guerres més i el 1964 es va crear l’OAP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), dirigida per Iàssir Arafat, per defensar els interessos palestins.
• El 1993 es va acordar la creació a Israel d’un territori autònom sota autoritat palestina.

El conflicte arabo-israelià
La Guerra dels Sis Dies (1967)

2. Descolonització i Tercer Món

2.1. El sorgiment del Tercer Món

• La majoria dels nous estats sorgits de la descolonització se sentien marginats de la política internacional.
• Els nous països independents van manifestar la seva voluntat de quedar al marge del control de les dues superpotències i de decidir el seu propi destí i afrontar el problema de la pobresa
• Amb aquest objectiu, el 1955 es va reunir la Conferència de Bandung, que va acollir els representants de 29 països africans i asiàtics recentment descolonitzats.
• A Bandung es va acordar:
– la condemna del colonialisme,
– la sobirania i igualtat de les nacions,
– el rebuig de la ingerència en els assumptes interns dels estats, i
– la necessitat de crear ajudes econòmiques i culturals per a Àsia i Àfrica.
• També es va elaborar una tesi neutralista, de no alineació internacional, que el 1961, a la conferència de Belgrad, va dur a la creació del Moviment de Països No Alineats.

Països participants a la Conferència de Bandung (1955)
La Conferència de Bandung

2.2. El neocolonialisme, una herència colonial

• Malgrat això, a la majoria dels nous Estats es van mantenir els interessos econòmics de les antigues metròpolis.
• El neocolonialisme era una nova forma de domini que comportava una dependència econòmica i cultural de l’antiga metròpoli per part dels països descolonitzats.
• L’estructura econòmica dels nous països era dèbil. Havien d’exportar matèries primeres i importar productes industrials.
• Aquesta dependència comercial és l’intercanvi desigual.
• En conseqüència, aquests països pateixen una forta dependència financera i tecnològica de l’exterior.

Les desigualtats econòmiques al món

2.3. Disputes ètniques i territorials

• El traçat de les fronteres dels països que s’independitzaven responia a interessos colonials i, freqüentment, aquests països agrupaven tribus i ètnies diverses.
• A més, alguns dels nous dirigents van instaurar governs dictatorials i corruptes, sostinguts per l’exèrcit, que satisfeien els interessos de les velles metròpolis.
• En alguns països van sorgir moviments revolucionaris per fer-se amb el poder, i a molts d’ells s’hi va desencadenar una guerra civil.

Els tres mons

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb