Arxiu de la categoria: Història d’Espanya

La crisi de la Restauració (1898-1931)

Introducció

La crisi de la Restauració (1898-1931)

A les primeres dècades del segle XX, la Restauració va entrar en la seva crisi definitiva. El 1923, el general Primo de Rivera va promoure una dictadura.
• La crisi de la dictadura va conduir al derrocament de la monarquia i el 1931 es va proclamar la República.

1. La crisi del torn dinàstic (1898-1917)

1.1. El reformisme dinàstic

• Amb el desastre del 98 es va estendre la necessitat de regenerar la vida política espanyola per acabar amb el caciquisme i la corrupció.
El 1902 el nou rei Alfons XIII va arribar a la majoria d’edat i va inaugurar el regnat amb la intenció de mantenir el torn pacífic i de regenerar la vida política espanyola.

Alfons XIII de Borbó

• Conservadors primer i liberals després van intentar dur a terme reformes, que van fracassar:
– El líder conservador Antonio Maura va impulsar la reforma de la Hisenda, de l’Administració local, de la llei electoral i una regulació del dret de vaga. Però l’aixecament de la Setmana Tràgica (1909) contra el reclutament per a la Guerra del Marroc (amb el fi de fer front a les tribus rifenyes) va generar una repressió desmesurada del govern conservador.
– A partir de 1910 es va formar un govern liberal, liderat per Canalejas, que va iniciar un reforçament del poder civil de l’Estat davant la influència de l’Església Catòlica i una certa descentralització de l’Estat (Mancomunitat de Catalunya).
• Però l’assassinat del president Canalejas pels anarquistes (1912) va obrir un període d’inestabilitat que va conduir a la crisi de 1917.
• Els partits dinàstics van anar perdent pes i les forces al marge del sistema (republicans, catalanistes, socialistes i anarquistes) es van enfortir.

2. Catalunya als inicis del segle XX

2.1. L’obrerisme

• La població catalana va créixer durant el primer terç del segle XX, gràcies a la davallada de la mortalitat i a l’arribada d’immigrants.
• Durant aquest període a Catalunya es va viure una forta conflictivitat social i es va consolidar l’obrerisme. EL 1907 es creà Solidaritat Obrera, que el 1910 va esdevenir la CNT
• També va guanyar pes el republicanisme, liderat per Lerroux, que el 1908 va fundar un nou grup d’ideologia republicana, el Partit Republicà Radical.

Aquesta organització presentava un discurs obrerista, revolucionari i anticlerical. A més, tenia un fort component espanyolista i pretenia ser el contrapès de la influència catalanista.
• De totes maneres, l’anarquisme va consolidar-se com la força hegemònica dins l’obrerisme català i el 1910 es va fundar la Confederació Nacional del Treball, el sindicat anarcosindicalista amb més influència.

Immigració a Catalunya, 1901-1930

2.2. El catalanisme i Solidaritat Catalana

• El 1905, un acudit a la revista satírica “Cu-Cut!” va desfermar la ira de l’exèrcit espanyol, que va exigir al govern la Llei de Jurisdiccions (1906).
• La Lliga Regionalista, que s’havia afermat com el partit hegemònic dins el catalanisme, va aconseguir d’agrupar totes les forces polítiques de Catalunya, llevat dels lerrouxistes i dels partits dinàstics, en una coalició electoral, la Solidaritat Catalana (1906), que demanava la descentralització de l’Estat.

La coalició va aconseguir de guanyar les eleccions del 1907 i el dirigent de la Lliga, Enric Prat de la Riba, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona.

L’acudit de Junceda a la revista “¡Cu-Cut!”
Diputats catalans entre 1901 i 1923

2.3. La Setmana Tràgica

L’any 1909 es va produir un deteriorament profund de la vida política amb motiu de la revolta popular a Barcelona coneguda com la Setmana Tràgica.
• La guspira que va iniciar el conflicte va ser l’oposició al reclutament de soldats per a la Guerra del Marroc.
• L’aixecament va ser reprimit i la repressió fou desproporcionada. Una de les víctimes fou el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, afusellat al castell de Montjuïc.
• Aquests fets van provocar la repulsa de l’opinió pública i la dimissió del president del govern, Antonio Maura.

2.4. La Mancomunitat de Catalunya

A partir de 1910 el reformisme dels governs liberals va comportar l’inici d’un procés de descentralització de l’Estat.
• El 1914 es va crear la Mancomunitat, una institució de govern per a Catalunya. Agrupava les quatre diputacions catalanes i va ser presidida per Prat de la Riba, substituït l’any 1917 per Puig i Cadafalch.

La Mancomunitat va impulsar noves infraestructures i serveis públics i va endegar un nou projecte cultural i educatiu, destinat a promoure la llengua i la cultura catalanes.

3. La descomposició del sistema (1917-1923)

3.1. La crisi del 1917

El 1917 va esclatar el descontentament polític i social amb els governs dinàstics. La conjuntura econòmica creada a Espanya per la Gran Guerra va originar un gran moviment de protesta de sectors polítics, militars i classes treballadores.
– Les forces polítiques d’oposició a Catalunya es van aplegar en l’anomenada Assemblea de Parlamentaris i van exigir al govern una convocatòria de Corts constituents.
– Grups de militars van organitzar juntes de defensa i s’enfrontaren a la política del govern.
– Els sindicats CNT i UGT van convocar una vaga general revolucionària amb l’objectiu d’enderrocar-lo.

Efectes econòmics de la Primera Guerra Mundial per a les empreses espanyoles
La vaga general de 1917

3.2. L’època dels governs de concentració (1917-1923)

• Entre 1917 i 1923 el sistema monàrquic va entrar en una situació crítica des de tres àmbits diferents:
– La inestabilitat parlamentària: per tal de fer front a aquesta situació es van crear successius governs de concentració (liberals, conservadors i nacionalistes catalans), que també es van mostrar incapaços d’estabilitzar el sistema polític.
– La conflictivitat social: hi va haver mobilitzacions al camp andalús; a les zones industrials, les propostes dels treballadors van ser contrarestades pel govern i les organitzacions patronals amb la creació de sindicats més dòcils (Sindicats Lliures) i de grups armats (pistolerisme). Entre els treballadors industrials la lluita obrera va ser més intensa.
– La Guerra del Marroc: la derrota de l’exèrcit espanyol a Annual (Marroc), el 1921, va ser el fracàs evident de la política colonial. Es van demanar responsabilitats de la derrota. Sectors de l’exèrcit van propiciar un cop d’Estat.

El pistolerisme
El Marroc espanyol
La Guerra del Rif

4. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

4.1. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

• La presumpta responsabilitat d’alts rangs militars i del monarca en el desastre militar van propiciar el cop d’Estat del general Primo de Rivera el 1923, amb el consentiment d’Alfons XIII. Així es va instaurar una dictadura militar inspirada en el feixisme italià.
• La Dictadura presenta dues etapes:
– Durant el Directori Militar (1923-1925) es va instaurar una forta repressió contra les llibertats, el moviment obrer i els nacionalismes. El nou règim va acabar amb el règim democràtic: va suspendre la Constitució, va dissoldre el Parlament i va prohibir els partits polítics i els sindicats. També va suprimir la Mancomunitat de Catalunya.
– En el Directori Civil (1925-1930) es va organitzar un partit únic, la Unió Patriòtica, i es va dur a terme una economia dirigida.
Durant la dictadura, va augmentar l’oposició des de diferents àmbits.
• La dictadura es va mantenir fins al 1930, quan Primo de Rivera, faltat de suports, va dimitir, i Alfons XIII va nomenar cap de govern el  general Berenguer.

Alfons XIII i Primo de Rivera

5. La caiguda de la Monarquia (1930-1931)

5.1. De la monarquia a la República

• Després de la dimissió de Primo de Rivera, el rei Alfons XIII va nomenar cap de govern el general Berenguer (dictatova), que havia de reinstaurar la legalitat constitucional.
• Les eleccions municipals d’abril de 1931 es van presentar com un plebiscit entre monarquia o república. 
La coalició republicanosocialista va triomfar a les grans capitals i a les regions industrials.
• El resultat evidenciava un rebuig a la monarquia i un desig de canvi polític. Milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar  la proclamació de la República.
• Davant de la nova situació, el rei Alfons XIII va suspendre la potestat reial i va abandonar el país cap a l’exili. El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la República.

Les eleccions municipals de 1931

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La Restauració borbònica (1875-1898)

Introducció

La Restauració de la monarquia borbònica

• Després del fracàs de forjar un sistema democràtic durant el Sexenni, es va restaurar la monarquia borbònica, amb el fill d’Isabel II, Alfons XII, que presidirà una monarquia liberal moderada, al servei de les classes conservadores.

• Començava la llarga etapa de la Restauració (1875-1931), que comprèn dues fases, separades per l’any 1898: una d’ordre i estabilitat (1875-1898), i una de crisi i inestabilitat (1898-1931).

• El règim polític, preparat per Antonio Cánovas del Castillo, es basarà en la Constitució de 1876, que establia el bipartidisme i el torn pacífic entre dos  grans partits dinàstics.

• El sistema canovista deixarà al marge totes les forces polítiques no dinàstiques: el carlisme, el republicanisme, el socialisme i el nacionalisme.

El 1898 va tenir lloc un greu conflicte a Cuba i Filipines, que acabarà amb la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar i que portarà la profunda crisi del 98.

1. El sistema polític de la Restauració

1.1. El sistema polític canovista

 El 31 de desembre de 1874, el general Martínez Campos va proclamar, a Sagunt, el príncep Alfons de Borbó rei d’Espanya, amb el suport de tot l’exèrcit. Aquesta proclamació significava la restauració de la monarquia borbònica a Espanya i la recuperació del control del poder per part de les classes conservadores.

• El nou règim, dissenyat per Cánovas del Castillo, pretenia posar fi al protagonisme dels militars, tenia un caràcter conservador i es fonamentava en un sistema parlamentari liberal, però poc democràtic.

• A diferència de la monarquia isabelina es tractava d’un règim civil. La monarquia s’havia de fonamentar en dues forces polítiques -els partits dinàstics– que es complementessin i equilibressin (Partit conservador i Partit Liberal), evitant la intervenció dels militars (el pronunciament despareix com a via d’accés al poder) i deixant fora del sistema les altres forces polítiques.

1.2. La Constitució de 1876

 El marc teòric ideat per Cànoves va ser la Constitució de 1876. És una mostra clara del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari (5% població ) i la sobirania compartida entre rei i corts; per tant, una constitució de caràcter clarament conservador i inspirada en els valors històrics de la monarquia, la religió i la propietat.

• Proclamava la confessionalitat de l’Estat i una llarga declaració de drets que es van tendir a restringir, especialment els drets d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió.

1.3. El bipartidisme i el torn pacífic

 Cánovas va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i en l’alternança de poder. 

• Hi havia dos grans partits, els anomenats partits dinàstics:

– El Partit Conservador, liderat per Antonio Cánovas del Castillo, era partidari de l’immobilisme polític, la defensa de l’Església i l’ordre social.
Estava format per membres de l’antic Partit Moderat, de la Unió Liberal i d’un sector del Partit Progressista. Tenia el suport de la gran burgesia industrial i financera, els terratinents i altres classes altes. També va tenir ben aviat l’adhesió de l’episcopat i de bona part del catolicisme no integrista.

–  El Partit Liberal, liderat per Práxedes Mateo Sagasta, era partidari d’un reformisme de caràcter més democràtic, laic i social.
Estava format per membres dels sectors demòcrata, radical i del republicanisme moderat. Va rebre la influència i el suport dels professionals liberals, els comerciants, els banquers, els militars i els funcionaris.

 Malgrat les diferències, coincidien en allò essencial: defensa de la monarquia borbònica, de la Constitució, de la propietat privada, etc. Els dos partits havien nascut d’una mateixa classe política.

• Els separava, entre d’altres, la qüestió de la sobirania: mentre els conservadors eren partidaris del sufragi censatari, els liberals ho eren del sufragi universal (instituït finalment el 1890).

• El règim establia el torn pacífic de partits, que garantia l’estabilitat institucional. El pacte entre els dos partits dinàstics evitava el monopoli del poder (el rei servia d’àrbitre per decidir el canvi de govern quan hi havia alguna crisi) i assegurava l’estabilitat política, evitant la participació dels militars.

1.4. La fi dels conflictes bèl.lics

• Fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Els carlins van ser vençuts de nou. Al País Basc i a Navarra es va abolir el règim foral, substituït per un sistema de concerts econòmics (1878).

• Fi de la Guerra dels Deu Anys de Cuba (1868-1878). La fi de la guerra carlina va permetre l’enviament de tropes a Cuba. Amb la Pau de Zanjón (1878), es va abolir l’esclavitud i es van produir reformes polítiques i administratives a Cuba.

2. El funcionament del sistema canovista

2.1. Frau electoral i caciquisme

• El sistema del torn pacífic es va poder mantenir durant més de 20 anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i del poder econòmic dels cacics. El caciquisme va ser un fenomen que es va donar arreu d’Espanya, però sobretot a Andalusia, Galícia i Castella.

• L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir per mitjà del sufragi censatari, el pes electoral més gran dels districtes rurals, més fàcilment manipulables, davant dels urbans i, sobretot, gràcies a les trampes electorals (tupinada). El triomf del partit que convocava les eleccions era convingut prèviament i s’aconseguia falsejant els resultats.

• El conjunt de trampes electorals es coneix com a tupinada. A tall d’exemple: falsificació del cens (incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives), manipulació d’actes electorals, compra de vots, amenaces a l’electorat amb coaccions de tota mena, fins i tot amb l’ús de la violència, etc.

• Fos quin fos el tipus de sufragi, les eleccions mai no van ser transparents. Els dos partits dinàstics feien torns mitjançant el caciquisme electoral.

2.2. El torn dels partits dinàstics

 L’alternança en el govern entre el 1875 i el 1898:

– 1875-1881: Cánovas 1890-1892: Cánovas
 1881-1883: Sagasta – 1892-1895: Sagasta
 1884-1885: Cánovas 1895-1897: Cánovas
(assassinat el 1897)
– 1885-1890: Sagasta – 1897-1899:Sagasta

• El bipartidisme es va consolidar definitivament amb la mort prematura de rei Alfons XII, l’any 1885. Cánovas demostrà la seva habilitat política presentant la dimissió i suggerint a la reina regent Maria Cristina que encarregues la formació d’un nou govern al seu rival, el liberal Sagasta. Aquest acord va ser anomenat Pacte del Pardo.

• Tot i que la Restauració va comportar un cert retorn al conservadorisme va consolidar el cicle de la revolució liberal amb l’aprovació progressiva de lleis. Es va arribar a un pacte amb l’Església i es va sotmetre l’exèrcit al poder civil, fet que es coneix com a civilisme.

3. Les forces polítiques marginades del sistema

3.1. Les forces de l’oposició

• L’oposició al sistema polític de la Restauració estava formada per forces molt heterogènies: carlins, republicans, socialistes i nacionalistes.

 Paral.lelament al desenvolupament del torn pacífic de partits, basat en eleccions fraudulentes, s’anaven formant ja els fenòmens que havien d’aparèixer amb força en la segona fase de la Restauració (1898-1931): l’ascens dels nacionalismes perifèrics català i basc, l’emergència política i social de les organitzacions obreres i el republicanisme de les classes mitjanes urbanes.

3.2. El republicanisme

• Els republicans, malgrat la seva marginació disposava d’una base popular força ample. Tenia òrgans de premsa influents com el diari la Publicidad o les revistes satíriques la Campana de Gràcia i l’Esquella de la Torratxa

• Els republicans, però , es trobaven molt fragmentats:

– Partit Republicà Possibilista (Castelar). Posicions moderades, acceptava el joc polític de la Restauració.

– Partit Republicà Progressista (M. Ruiz Zorrilla). Republicanisme radical que no descartava l’acció violenta contra la monarquia.

– Partit Republicà Centralista (Salmerón). Pretenia convertir-se en el pal de paller de les diverses opcions republicanes.

– Partit Republicà Federal (Pi i Margall). El federalisme va patir divisions internes i escissions, com la de Valentí Almirall; a partir de 1883, amb Josep Ma. Vallès i Ribot, el partit va tenir un nou programa i va rebre un nou impuls.

• El 1893 es crea Unión Republicana que aplegava federals, centralistes i progressistes llevat dels possibilistes.

3.3. El carlisme

 Després de la III guerra carlina, el moviment carlí pràcticament queda anul·lat. Anirà evolucionant cap a posicions ultradretanes. El 1888, Ramon Nocedal formarà el Partit Tradicionalista.

• L’Església s’apartarà definitivament el moviment carlista.

3.4. El socialisme

• Tot i que el sufragi universal (1890) va obrir noves expectatives electorals, la influència del socialisme a Espanya va créixer lentament.

• A finals del segle XIX, cal destacar els atemptats anarquistes a Catalunya (atemptat contra el general Martínez Campos, contra la processó del Corpus, bombes del Liceu, etc.). Per la seva transcendència política, cal destacar l’assassinat de Cánovas del Castillo, el 1897, al País Basc.

3.5. El nacionalisme

• La consolidació d’un Estat centralitzat i uniformista va provocar el sorgiment de moviments nacionalistes a Catalunya, el País Basc i Galícia.

– Catalunya, la Renaixença, un moviment que reivindicava la llengua i la cultura catalanes, va donar lloc al sorgiment d’organitzacions polítiques que demanaven l’autonomia.

– Al País Basc, l’abolició dels furs, després de la derrota carlina, va generar un moviment de protesta que va culminar amb la creació del Partit Nacionalista Basc.

– Galícia, el galleguisme es va mantenir durant molts anys com a moviment cultural amb poques repercussions polítiques.

4. La guerra d’ultramar

4.1. El context i les causes del conflicte amb Cuba

• Des del 1868 les insurreccions cubanes havien estat gairebé permanents i s’havien anat sufocant tant per la via militar com mitjançant pactes polítics (abolició esclavitud…). Després de la Guerra dels Deu Anys (1868-1878), l’any 1879 es va produir un nou intent d’insurrecció, la Guerra Chiquita, també amb victòria espanyola. 

• Entre les causes que van estimular els desigs d’emancipació i van fer guanyar posicions l’independentisme, cal destacar la ineficàcia de l’administració espanyola per introduir reformes polítiques (autonomia) i reduir el control econòmic. 

• Seguint el model bipartidista de la Península, es van crear a Cuba dos grans partits, el Partido Autonomista, majoritàriament integrat per cubans autonomistes, i la Unión Constitucional, bàsicament peninsulars instal.lats a Cuba, espanyolistes.
L’any 1893, José Martí., va fundar el Partido Revolucionario Cubano independentista, que va obtenir el reconeixement dels EUA.

4.2. La guerra a Cuba i a les Filipines

•  Pocs anys després, el Crit de Baire, el 24 de febrer de 1895, va donar inici a un nou aixecament a Cuba.

• Cánovas hi va enviar el general Martínez Campos , que no va aconseguir controlar la rebel·lió. Va ser substituït pel general Weyler, que va aplicar una forta repressió. Després de l’assassinat de Cánovas i conscients del fracàs de la política repressiva de Weyler fou substituit pel general Blanco.

 Coincidint amb la insurrecció cubana, va tenir lloc la rebel·lió de les Filipines (1896-97).

 Davant la guerra, a Catalunya sorgiren dues actituds: la de les classes benestants, a favor, i la de les classes populars, que s’oposaven a la guerra. A partir de 1897 Catalunya es mostrarà a favor de la independència, ja que podia significar un clar precedent per les aspiracions catalanistes.

4.3. La guerra amb els Estats Units

 En els darrers anys, els EUA, instigats per alguns sectors de la premsa i per algunes companyies sucreres, volien substituir els espanyols en el domini de l’illa. Els Estats Units donaven suport als insurrectes a causa dels aranzels que impedien el comerç. Els interessos cubans i nord-americans xocaven, doncs, amb els interessos espanyols. 

• El 1898, els EUA, van decidir declarar la guerra a Espanya. El pretext fou l’enfonsament del cuirassat americà Maine al port de l’Havana.

• La guerra va ser curta i la flota nord-americana, molt superior,va derrotar als espanyols a les batalles de Cavite (Filipines) i Santiago de Cuba (Cuba).

•  El desembre del 1898 es va signar la Pau de París, per la qual Espanya, va haver d’abandonar les seves últimes colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines.

5. Les conseqüències del Desastre del 98

5.1. Les conseqüències del desastre

 En l’àmbit econòmic, en els primers anys no es va notar tant la crisi per la repatriació dels capitals, es va produir un augment de les inversions (indians)

• En l’àmbit polític el sistema canovista es va mantenir dempeus 20 anys més, però començaran a aparèixer moviments crítics al règim.

• La crisi del 98 va ser fonamentalment una crisi moral i ideològica que va causar un important impacte psicològic entre la població.

• Com a reacció va sorgir el moviment regeneracionista, a favor de la democratització real i de la fi de la corrupció. La Generació del 98 hi jugarà un paper important.

• Els moviments regeneracionistes van tenir un cert suport de les classe mitjanes i els seus ideals quedaran ben exemplificats en el pensament de Joaquín Costa.

• A nivell català, la crisi del 98 suposarà la consolidació del catalanisme com a alternativa política.

Generació del 98

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

El catalanisme (1833-1931)

Introducció

El catalanisme

• El catalanisme apareix al segle XIX, primer com a moviment reivindicatiu de la llengua i la cultura catalanes (catalanisme cultural) i més tard afegint-s’hi la reivindicació política (autonomista, federal o independentista) (catalanisme polític).

• El nacionalisme català cal inserir-lo en el context de l’expansió dels nacionalismes europeus, sobretot arran del moviment del Romanticisme.

•Els nacionalismes perifèrics hispànics (català, basc i gallec) van ser l’exponent de les reivindicacions de les nacionalitats històriques d’un Estat espanyol que, essent liberal i aparentment democràtic, tenia un règim centralista i uniformador, que menytenia els particularismes nacionals dels pobles no castellans.

1. El catalanisme cultural: la Renaixença

1.1. La Renaixença

• Al llarg del segle XVIII i a principis del XIX l’ús del català com a llengua de cultura anà disminuint. El català no tenia presència ni en l’Administració ni en l’ensenyament. Únicament se’n feia un ús quotidià.

• En aquest context, cap a la dècada de 1830 va sorgir un moviment cultural i literari, la Renaixença, que reivindicava l’ús del català com a llengua literària de cultura.

• S’ha convingut que l’Oda a la Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau i els escrits de Joaquim Rubió i Ors marquen l’inici d’aquesta primera manifestació del catalanisme cultural.

•El 1859 va promoure la restauració dels Jocs Florals, un concurs literari que premiava textos poètics en català.

1.2. La Renaixença popular

• Aquesta Renaixença va ser només per unes capes elitistes. Les classes populars sempre havien utilitzat el català de comunicació oral i hi havia una literatura i teatre populars escrits en un català molt proper a la llengua parlada. Criticaven els Jocs Florals per utilitzar un llenguatge arcaïtzant. 

 Aquesta Renaixença popular va involucrar capes molt més àmplies de la societat.

• Cal destacar, Anselm Clavé, Abdó Terrades i Frederic Soler (Serafí Pitarra).

• Els canals de difusió foren diversos: teatre, cant coral, excursionisme, premsa…

• Van aparèixer nombroses publicacions que van ajudar a difondre la lectura, com La Renaixensa, diaris com el Diari Català, revistes com La Tramontana (anarquista) i periòdics republicans com La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa.

2. Els inicis del catalanisme polític

2.1. Les primeres manifestacions anticentralistes

• Els orígens del catalanisme com a moviment polític cal cercar-los en una sèrie de moviments populars que es manifestaren contra el centralisme uniformador del nou Estat liberal. En aquest sentit cal incloure les bullangues i el carlisme.

• Les primeres revoltes populars, sovint insurreccionals es produeixen entre 1835 i el 1843 i sorgiran en contra de la centralització política, econòmica i administrativa.

• Les revoltes més conegudes seran les bullangues (tumult, avalot): protestes pel malestar social i polític dirigits contra el clergat i les autoritats polítiques. Un exemple serà la Jamància 1843, contra Espartero. (Jamància ve de jamar, menjar, eren grups incorporats a la revolta per menjar de franc).

• Abans del 1868 no hi ha articulat cap mena de catalanisme polític, només certes demandes de descentralització política en les revoltes populars.

La Jamància (1843)

2.2. El republicanisme federal

• Un d’aquests moviments que va aconseguir un suport popular important va ser el republicanisme federal.

– Tenia un caràcter progressista i presentava un fort component anticentralista.

– Propugnava l’organització federal de l’Estat espanyol i defensava el repartiment del poder entre els poders estatal, regionals i municipals.

• El federalisme va passar per diversos moments al llarg del segle XIX:

– El federalisme es va iniciar de la mà del republicanisme des de la dècada de 1840, amb Abdó Terrades.

– Durant el sexenni revolucionari (1868-1874), el federalisme va prendre volada amb el naixement del Partit Republicà Federal de Francesc Pi i Margall, que sostenia que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels ciutadans, l’exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Defensava que l’Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles de la Península.

– L’any 1869, un grup de federals catalans (Valentí Almirall, Anselm Clavé…) van signar el Pacte Federal de Tortosa, un acord entre federalistes per construir l’Estat federal partint de l’antiga Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València, Balears). Es va concretar durant la Primera República.

– Durant la Restauració (1875-1898) el republicanisme federal va perdre pes. Josep Mª Vallès i Ribot en el congrés que el partit celebra el 1883 va impulsar un projecte de Constitució de l’Estat Català dins la Federació Espanyola.

2.3. Valentí Almirall i el Centre Català

• Valentí Almirall va ser un personatge clau del catalanisme  Va ser el protagonista de la transició del federalisme al catalanisme polític 

• Va tenir un paper destacat en el republicanisme federal català. Almirall propugnava la descentralització política de l’Estat espanyol i, segons ell, la modernització d’Espanya només podia arribar a partir de la implantació d’una república federal

 De la seva actuació cal destacar el següent:

– Va fundar el primer diari escrit íntegrament en català, el Diari Català (1879).   

– Va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880) per unir totes les forces catalanistes  i es van prendre acords per defensar el dret civil català, crear una Acadèmia de la Llengua Catalana i crear una entitat que difongués el catalanisme. 

– Va fundar la primera organització cultural i alhora política del catalanisme, el Centre Català (1882), una organització interclassista.

– Va ser un dels promotors del Memorial de Greuges (1885).

– Va sistematitzar la doctrina del catalanisme polític en el llibre Lo Catalanisme (1886). Contrari al separatisme, segons ell, Catalunya representava un model de progrés per a Espanya, per tant calia que tingués autonomia per poder-se desenvolupar i així poder desenvolupar Espanya.

2.4. El Centre Català i el Memorial de Greuges

• El Centre Català convoca el Segon Congrés Catalanista (1883), en el que es configura el catalanisme polític, es decideix abandonar els partits polítics espanyols i militar en formacions exclusivament catalanes i es posa en evidència la divisió del catalanisme entre els més progressistes i els més conservadors.

• El Centre Català convoca un míting el 1885, on hi participen organitzacions econòmiques de la burgesia, institucions culturals i entitats catalanistes. Es pretén apropar el catalanisme a la burgesia.

• S’aprova el Memorial de Greuges (1885) primer manifest polític unitari del catalanisme presentat a Alfons XII: critica el centralisme, demana l’harmonització d’interessos de les diferents regions, defensa el proteccionisme i defensa el dret civil català.

• La idea d’Almirall d’aplegar tot el catalanisme fracassa perquè representa un catalanisme republicà i no atrau la burgesia, i  representa una opció política, no social i no atrau les classes populars. El Centre Català acaba desapareixent.

3. El catalanisme conservador

3.1. La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent

• Un grup d’intel·lectuals conservadors (Àngel Guimerà, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Enric Prat de la Riba), procedents del Centre Català, funden la Lliga de Catalunya (1887):

– es tracta d’una organització conservadora, que sintonitza amb la burgesia;

– defensa l’oficialitat del català, el dret civil català, el proteccionisme i l’execució d’una política exclusivament catalanista.

• La seva actuació és concreta en:

– La redacció del Missatge a la Reina Regent (1888), una petició d’autonomia que es va lliurar a la regent Maria Cristina.

– L’any 1889 endegaren una campanya en defensa del dret català i contra el projecte de reforma de codi civil, que finalment fou canviat: el govern central canvia el Codi Civil per respectar el tradicional ordenament jurídic català. Fou la primera victòria del catalanisme.

3.2. El catalanisme tradicionalista

• El catalanisme conservador tradicionalista és representat per l’Església i més concretament pel bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (vigatanisme). Ell proposava un refús a l’evolució i un retorn a l’Edat Mitjana, afirmant que “Catalunya serà cristiana o no serà”.

Seminari de Vic

3.3. La Unió Catalanista i les Bases de Manresa

• En la difusió del catalanisme hi va tenir un paper molt important la Unió Catalanista (1891), una entitat que aplegava totes les organitzacions catalanistes.

• L’èxit de la campanya contra el Codi Civil va portar la necessitat d’una nova entitat que unís els nuclis catalanistes. Així, el 1891 Narcís Verdaguer i Callis i altres membres de la Lliga de Catalunya, va fundar la Unió Catalanista, una federació de tots els centres catalanistes:
– Base social: burgesia conservadora, professions liberals, petits propietaris rurals.
– Objectius: propagació de les idees regionalistes i realització d’un programa comú per a tots els grups catalanistes. 

• Les idees de la Unió Catalanista van significar el triomf definitiu de les tesis catalanistes sobre les regionalistes (ampli autogovern i no simple descentralització de l’Estat).

• Per aprovar el programa polític, la Unió Catalanista fa una assemblea de delegats a Manresa (març de 1892), d’on en surten unes Bases per a la Constitució Regional Catalana (Bases de Manresa), la primera formulació d’un projecte d’estatut d’autonomia.  
– En la 1a Base s’especifiquen les atribucions del poder central a Catalunya.
– En les 16 Bases restants es tracta sobre el poder regional català, la plena sobirania en el govern interior, la possessió de competències absolutes, l’oficialitat de la llengua catalana, càrrecs públics només exercits per catalans i el restabliment de les velles institucions catalanes.

 Les Bases tenen un caràcter medievalitzant i tradicionalista.

•El govern central va iniciar a partir d’aquell moment una repressió contra el catalanisme amb l’excusa que era un perill per a la unitat d’Espanya.

4. L’impuls del catalanisme polític

4.1. La crisi del 98 i el catalanisme

• El desastre del 98 va desprestigiar els partits dinàstics  i va ser el moment de les aspiracions polítiques del catalanisme, que s’havia desmarcat del sistema de la Restauració, tenia uns líders consolidats, havia elaborat una ideologia i disposava d’una base social important. Des de llavors, el catalanisme comença una notable expansió i es consolida com a alternativa política.

• El 1899, la reforma fiscal del govern central va generar una forta protesta a Catalunya, l’anomenat Tancament de Caixes: els comerciants es negaren a pagar els impostos i l’alcalde de Barcelona, el Doctor Robert, es va negar a autoritzar els embargaments. La premsa espanyola titllà el fet com a separatisme. El moviment acabà en derrota, però va significar una victòria i un reforçament del catalanisme.

•  El fracàs del govern Silvela, impulsa la unió entre dos grups polítics: Unió Regionalista (1899) (que agrupava els antics partidaris del regeneracionisme, creada per la burgesia industrial, demanava una autonomia política i administrativa per Catalunya) i Centre Nacional Català (1900) (una escissió de la Unió Catalanista).

• En les eleccions de 1901 presenten una candidatura única a Barcelona, la candidatura dels “quatre presidents”, que obté un gran triomf electoral: és la primera vegada que guanya un partit no dinàstic a Barcelona.

Caricatura del Dr,.Robert i el Tancament de Caixes (1899)

4.2. La formació de la Lliga Regionalista

• La Lliga Regionalista fou un partit polític català creat el 1901 a Barcelona com a resultat de la unió de la Unió Regionalista (1899) i el Centre Nacional Català (1900).
• És la primera força política moderna d’Espanya, ben estructurada: secretaria electoral, afiliats, seus repartides per tot Catalunya, etc. 
• La seva base social és prou àmplia: industrials, comerciants i professionals de Barcelona, propietaris agraris de totes les comarques.
• Els seus dirigents més destacats foren Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Puig i Cadafalch, etc. 
• El seu òrgan de premsa fou La Veu de Catalunya.

• Recollint l’herència doctrinal del catalanisme conservador, propugnà un reformisme polític que atorgués l’autonomia regional, mentre que s’oposava a la corrupció del sistema de la Restauració. Era un partit burgès i conservador.
•  Va aconseguir els primers èxits electorals del catalanisme.
• Va ser el partit hegemònic a Catalunya fins a la II República (1931).

• Trajectòria del partit:
– A les eleccions de 1901 assolí un gran èxit, i es convertí en el partit hegemònic a Catalunya fins que la Dictadura de Primo de Rivera trunca l’activitat legal dels partits (1923).
– El 1906 impulsà el moviment de Solidaritat Catalana.
– Arran dels fets de la Setmana Tràgica (1909) dóna suport al govern de Maura.
 Va ser la formació política responsable de la gestió de la Mancomunitat de Catalunya.
Durant la dictadura de Primo de Rivera va romandre il.legalitzat, com la resta de forces polítiques.
– Amb la Segona República, derrotat a les eleccions de 1931, col·labora amb ERC, però ben aviat assolí l’hegemonia de les forces de dreta i esdevingué l’alternativa a ERC. El 1933 adopta el nom de Lliga Catalana.
– Durant la guerra civil el partit desaparegué, i alguns dels seus dirigents donaren suport als militars insurrectes.

La Lliga Regionalista (1901)

4.3. El catalanisme a principis del segle XX

• A les eleccions de 1903 (generals) i 1905 (municipals), la Lliga Regionalista va tenir una davallada enfront les forces republicanes i el republicanisme lerrouxista (anticatalà ).

• Aquesta desfeta electoral va evidenciar discrepàncies internes. Cambó i Enric Prat de la Riba volien acords amb el govern central, mentre que els intransigents ,més progressistes, eren més reivindicatius.

  La crisi esclatà el 1904 amb motiu de la visita d’Alfons XIII. Uns volien boicotejar la visita i altres no. 

• Enric Prat de la Riba , autor de La Nacionalitat catalana (1906) (representarà l’ideari del catalanisme conservador), reclama el dret a l’autogovern, però disposat també a intervenir en la política espanyola.

Nombre de diputats catalans a les eleccions generals (1901-1923)

4.4. La Solidaritat Catalana (1906)

• L’any 1905, el setmanari satíric català Cu-cut! va publicar un acudit antimilitarista de Junceda. Uns 300 militars feren justícia pel seu compte. En comptes de ser castigats per indisciplina van rebre el suport de la resta de guarnicions.

•  L’estament militar va exigir al govern una Llei de Jurisdiccions (els delictes contra l’exèrcit els jutjaran tribunals militars), aprovada el 1906.

•  Com a resposta a la llei, es va crear Solidaritat Catalana (1906), per iniciativa de la Lliga Regionalista, que va aconseguir d’agrupar totes les forces polítiques de Catalunya, llevat dels lerrouxistes i dels partits dinàstics, en una gran coalició electoral. La integraven nacionalistes catalans, carlins i republicans. 

• La coalicioó va aconseguir de guanyar les eleccions i el dirigent de la Lliga, Enric Prat de la Riba, va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona.

• Solidaritat Catalana va durar poc temps a causa de la disparitat ideològica i de l’ambigüitat del programa electoral. Solidaritat Catalana era una aliança de partits i per tant les contradiccions van aflorar ben aviat. 

• Elements de discòrdia:
– 1: El Projecte de Llei de l’Administració Local propiciat per Maura. Per la Lliga era el primer pas cap a la descentralització, però per Esquerra era poc democràtic.
– 2: El 1908 es presenta el Projecte de pressupost de cultura a l’ajuntament de Barcelona. Comportava la introducció a les escoles de la cooficialitat del català, coeducació i neutralitat religiosa. La Lliga s’hi oposa.
– 3: La dura repressió de Maura arran de la Setmana Tràgica. La Lliga hi va estar d’acord.

L’acudit del Cu-Cut! (1905)

4.5. La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

• La idea de formar una federació de les quatre Diputacions Provincials de Catalunya es remunta al segle XIX.

•  El projecte concret de federació o mancomunitat de les Diputacions catalanes es va iniciar l’any 1911 per iniciativa d’Enric Prat de la Riba i que va ser presentat al president del govern espanyol, Canalejas, el maig de 1912.

• Canalejas el presenta al Congrés dels diputats el qual va aprovar amb competències molt retallades respecte de l’avantprojecte.

• El 6 d’abril de 1914, durant la presidència de Dato es va constituir la Mancomunitat de Catalunya (abril 1914-maig 1925).

• Agrupava les quatre diputacions catalanes i va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917), Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i, finalment, sota la dictadura de Primo de Rivera, per Alfons Sala i Argemí (1923-1925), fins a la seva dissolució.

• Les competències van ser molt migrades, ja que l’Estat mai no va fer cap cessió de serveis ni de recursos. Es pot afirmar que no va tenir mai cap poder polític.

• La seva actuació va prendre dos camins:
– Creació d’una infraestructura de serveis públics i administratius bàsics que potenciessin el desenvolupament econòmic
– Foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu.

La Mancomunitat de Catalunya

4.6. La campanya per l’autonomia (1919)

• Per salvar el sistema polític de la Restauració es van formar governs de concentració. Els partits dinàstics estaven fragmentats i va caldre cercar suports per aconseguir l’estabilitat governamental. 

• Per primer cop, la Lliga Regionalista entrava en el govern central. El que pretenia Cambó (ministre de Foment el 1918 i ministre de finances el 1921) era sensibilitzar el govern de Madrid envers la qüestió catalana.

• La Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar al final del 1918 una campanya en defensa de l’autonomia. A l’inici del 1919 es va presentar a Madrid un Projecte d’Estatut de Catalunya que proposava la formació d’un govern català i d’un parlament elegit per sufragi universal.
•  El projecte va ser mal rebut pels cercles polítics de Madrid, el govern s’hi oposà i el monarca no hi va donar suport.
• A més, s’hi va desencadenar una intensa campanya en contra, organitzada perquè es considerava el projecte autonòmic com un privilegi que podria portar al trencament d’Espanya. La seva presentació a les Corts va provocar un debat tan hostil que els diputats catalans van abandonar la cambra.

• El fracàs de la campanya per l’autonomia va suposar un cop fort per a la Lliga, que va constatar que la col.laboració en el governs de coalició no havia significat, com esperava Cambó, una sensibilitat més gran envers les reivindicacions del catalanisme.

• El 1923 Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va protagonitzar un pronunciament a Barcelona, va declarar l’estat de guerra i va suprimir la Constitució de 1876. 
• Durant la seva dictadura, va practicar una política anticatalana. L’acció més destacada en aquest sentit, la supressió de la Mancomunitat el 1925.

Enderroc de les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc (1928)
(aixecades el 1919 i reconstruïdes el 2010)

5. El catalanisme d’esquerres

5.1. Catalanisme i republicanisme

• Els escindits de la Lliga l’any 1904, encapçalats per Lluís Domènech i Montaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà (1906), un partit que es definia com a nacionalista, democràtic i republicà. La seva incidència electoral va ser escassa, ja que el parit de Lerroux captava bona part de l’electorat.

•  També van crear el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), vinculat a l’obrerisme.

• La crisi de Solidaritat Catalana va contribuir a l’apropament entre les forces republicanes, que l’any 1910 van fundar la Unió Federal Nacionalista Republicana. Acabarà desapareixent el 1916, per haver fet una aliança amb el partit de Lerroux (Pacte de Sant Gervasi, 1914).

5.2. El catalanisme d’esquerres

•  El desencís per l’escassa capacitat d’acció de la Mancomunitat de Catalunya i la claudicació de la Lliga a Madrid va encoratjar la renovació dels principis de les forces d’esquerres, en un triple sentit:
– Catalanitzar el republicanisme, després de la petjada anticalana deixada per Lerroux.
– Republicanitzar el catalanisme, per acabar amb l’hegemonia de la Lliga.
– Polititzar l’obrerisme, per  a que abandonés l’apoliticisme que propugnaven els anarquistes i se sentís atret per les propostes electorals del catalanisme d’esquerres. 

• Entre 1917 i 1923 van anar apareixent nous partits nacionalistes:
– L’any 1917, Francesc Layret i Lluís Companys van organitzar el Partit Republicà Català.
– El 1922 un grup d’intel.lectuals i professionals descontents amb la política de la Lliga (Rovira i Virgili entre d’altres) va abandonar el partit i va crear Acció Catalana
– El mateix any, Francesc Macià fundava l’organització Estat Català, amb postulats independentistes

•  Al seu torn, el 1923 es va crear una organització socialista estrictament catalana, quan un grup de militants del PSOE, encapçalats per Manuel Serra i Moret i Rafael Campalans van formar la Unió Socialista de Catalunya.

6. Els altres nacionalismes a l’Estat espanyol

6.1. El nacionalisme basc

• El País Basc mantenia els seus furs, principal signe diferenciador.

•  Els furs bascos estaven en vigor fins al 1876 ja que després de la guerra de Successió, al no mostrar-se contraris a Felip V, els va conservar. S’explica per tant l’arrelament del carlisme (defensor dels furs).

• Després de la tercera guerra carlina (abolició del vell sistema foral) es va iniciar la gestació d’un corrent de recuperació d’identitat basca.

• Orígens del nacionalisme basc (basquisme): 
– l’abolició dels furs
– el procés d’industrialització de Biscaia, que va representar un canvi de la societat tradicional i va generar l’aparició d’una burgesia defensora de la llengua, la cultura i la societat tradicional basques.

• Sabino Arana va formular els principis originaris del nacionalisme basc. defensa de la raça basca, els furs i la religió.

• El 1895 es va fundar el Partit Nacionalista Basc (PNB), partit autonomista amb força al País Basc.

6.2. El nacionalisme gallec

• A diferència de la societat catalana i basca la societat gallega es una societat bàsicament rural. Això explicaria la seva escassa penetració del galleguisme entre les classe mitjanes, les quals consideraven la defensa de les tradicions i la llengua com un signe d’endarreriment cultural i social.

•  A meitat del segle XIX, s’inicià un corrent (O Rexurdimento) que va significar el redescobriment romàntic i literari de la llengua, la història i les tradicions gallegues, però amb un caràcter apolític, al menys fins al segle XX.

 • Cal destacar Rosalia de Castro i Vicente Risco.

• Els primers discursos galleguistes denunciaven l’abandonament dels polítics.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Economia i societat en el segle XIX

Introducció

Industrialització i societat a Catalunya i a Espanya al segle XIX

•A Catalunya i a Espanya es van desmantellar al segle XIX les estructures feudals de l’Antic Règim i es va consolidar un model econòmic basat en la indústria i el capitalisme.
•La societat estamental va donar pas a una societat de classes, definida per la propietat i la riquesa.
•Però la industrialització es va realitzar amb retard i Espanya va continuar sent un país agrícola, amb només alguns nuclis industrialitzats.
•Aquesta situació va significar el manteniment d’un gran nombre de pagesos amb unes condicions de vida miserables.

L’economia espanyola al segle XIX

1. La població a Catalunya i a Espanya al segle XIX

1.1. El creixement demogràfic

 Al segle XIX, la població espanyola es va incrementar en un 60%. Aquest augment demogràfic va ser degut a una disminució de la mortalitat i a un manteniment de la natalitat.

• Les causes principals del descens de la mortalitat van ser l’increment de la producció agrària i el millorament de la dieta alimentària. El descens de la mortalitat a Espanya va ser menor que en altres països industrialitzats, com a conseqüència principalment de les crisis de subsistència.  

• Les grans epidèmies van desaparèixer al llarg del segle XIX. Tot i això, la mortalitat es va mantenir més elevada a Espanya que a altres països industrialitzats europeus.

1.2. Els moviments migratoris

• Durant la segona meitat del segle XIX es va produir un increment significatiu dels processos migratoris, per les escasses oportunitats de feina.

• D’una banda, es va iniciar un èxode rural cap a les zones més industrialitzades de la Península, cosa que va comportar un creixement important de les ciutats, i d’una altra banda, cap a Amèrica Llatina.  

 L’abolició del règim senyorial, la concentració de la propietat, les dures condicions de vida de la pagesia i diverses causes van animar molts pagesos a emigrar:

– En una primera etapa, a partir del 1860, els emigrants van anar cap a nuclis urbans com Madrid, Barcelona i Biscaia, les zones més industrialitzades de la Península.
A Catalunya, les migracions internes van ser més intenses que a la resta d’Espanya.

– En una segona etapa, a finals del segle XIX, l’augment de població i les escasses oportunitats d’ocupació van obligar molts espanyols a emigrar, sobretot a Cuba i a l’Amèrica Llatina.

1.3. El creixement de les ciutats

• L’èxode rural va comportar un augment de la urbanització, en detriment dels nuclis rurals. En el cas de Catalunya es va concentrar en els nous nuclis industrials, com Barcelona, Sabadell, Manresa, Badalona, Mataró…  

 Entre 1850 i 1900, Espanya va duplicar el seu nivell de població urbana

• Però, malgrat la urbanització, al començament del segle XX la majoria de la població espanyola continuava sent eminentment rural.

 A Catalunya, el creixement de les ciutats va ser més intens i al final del segle XIX la població urbana significava un 43% del total.

2. Transformacions en l’agricultura a Catalunya i a Espanya

2.1. La reforma agrària liberal

• La reforma agrària liberal és el conjunt de reformes que tenia com a objectiu la dissolució de l’Antic Règim al camp, i la introducció de formes de propietat i de producció capitalistes.

• Aquesta transformació es va dur a terme a Espanya al llarg de la primera meitat del segle XIX, a partir de l’accés al poder dels progressistes el 1837.

 La reforma agrària liberal espanyola, duta a terme pels progressistes a partir de 1837, va abolir el règim senyorial, es va desvincular la propietat i va desamortitzar bona part de les propietats de l’Església (1836) i dels ajuntaments (1855).
D’aquesta manera, la terra es va transformar en propietat privada:

– Una part de la terra, adquirida pels burgesos i pagesos acomodats, va incrementar la pro­ducció. Però la major part va quedar en mans de sectors amb una mentalitat rendista.

– La majoria dels pagesos no van accedir a la propietat de la terra, i van continuar com a jornalers, o bé van emigrar cap a les zones urbanes.

2.2. Els problemes de l’agricultura a Espanya

 La reforma agrària liberal no va permetre als pagesos accedir a la propietat i la majoria van continuar com a jornalers i una minoria van emigrar a les ciutats.

• En el conjunt d’Espanya, l’estructura de la propietat, repartida excessivament en latifundis i minifundis, no va ajudar a millorar el nivell de vida dels pagesos.

– En una bona part d’Extremadura, Castella i Andalusia hi havia grans latifundis, amb uns propietaris absentistes que obtenien beneficis contractant jornalers amb uns salaris molt baixos.

– A la Submeseta Nord i a Galícia hi predominava el minifundi.

Estructura de la propietat de la terra a l’Espanya del segle XIX

2.3. El desenvolupament agrari a Catalunya

 A Catalunya l’estructura de la propietat de la terra era més favorable als pagesos que no pas a la resta d’Espanya.

 La Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) havia establert un sistema d’arrendament (emfiteusi) que permetia als pagesos quedar-se una part de la producció.

• A Catalunya, l’existència de contractes de conreu com l’emfiteusi, la rabassa morta i la masoveria donaven més estabilitat als pagesos.  

Ja des del segle XVIII, una bona part de l’agricultura catalana, la més dinàmica, es va especialitzar en viticultura.

• Aquesta especialització vitícola va anar en augment, sobretot gràcies a que els vins catalans van substituir els europeus per l’arribada de la fil·loxera a França. 

• També van expandir-se els conreus d’oliveres, d’arbres fruiters, dels fruits secs, la producció de suro i la d’arròs. No obstant, Catalunya va esdevenir deficitària en cereals.

Comparativa de l’agricultura al segle XIX Catalunya-Espanya

3. Els inicis de la industrialització a Catalunya i a Espanya

3.1. La industrialització a Catalunya i a Espanya

• Catalunya va ser considerada la fàbrica d’Espanya, pel seu caràcter pioner en el procés d’industrialització de l’Estat  i pel seu pes en el conjunt de l’economia espanyola.

 La indústria tèxtil catalana va ser el primer sector a mecanitzar-se i, entre 1830 i 1860, es van generalitzar els vapors. A partir de 1860, amb el fi d’aprofitar la força hidràulica dels rius, van sorgir les colònies industrials.  

• La industrialització espanyola es va caracteritzar per l’escassa capacitat de compra de la població, la falta d’inversions, l’escassedat de fonts d’energia i una posició allunyada d’Espanya respecte dels nuclis més industrialitzats d’Europa. Davant de la competència estrangera, Espanya va recórrer al proteccionisme.

La Revolució Industrial a Espanya

3.2. La indústria tèxtil catalana

• A mitjan segle XVIII, a Catalunya ja existia una important producció manufacturera d’indianes.

• La prohibició, l’any 1802, d’importar cotó filat va estimular la proliferació de filatures i el naixement de la indústria tèxtil moderna.

• Cap al 1830 aquesta indústria tèxtil va iniciar un procés de mecanització, i el 1833 va començar a funcionar la primera màquina de vapor.

• A partir de 1860, moltes indústries es van establir als marges dels rius per poder substituir el carbó per energia hidràulica, i van constituir colònies industrials.

La indústria tèxtil a la Catalunya del segle XIX
Reconstrucció d’un vapor

3.3. La mineria

• El subsòl espanyol és ric en jaciments miners i la seva explotació massiva va començar a partir de la legislació de mines de 1868.

•Van ser importants els jaciments de plom, coure, mercuri i zinc.

• La producció minera va quedar en bona part en mans estrangeres i destinada a l’exportació.

• Les dues principals activitats mineres, a partir de 1868, eren l’extracció de carbó i de ferro, minerals indispensables per a la industrialització, a causa de l’expansió de la siderúrgia.

•Els jaciments d’hulla més importants eren a Astúries. Les mines de ferro principals eren a Biscaia.

Producció i consum de carbó i ferro a l’Espanya del segle XIX

3.4. La siderúrgia

• Els primers alts forns es van instal·lar a Andalusia. 

•  La siderúrgia a Andalusia va sucumbir en no accedir al carbó de coc. Astúries també va allotjar forns, però finalment es va consolidar al País Basc com a centre siderúrgic potent, que exportava ferro a la Gran Bretanya a canvi de la importació de carbó de coc gal·lès, de més poder calorífic i més barat.

• A partir del desenvolupament siderúrgic, la indústria basca es va diversificar i van sorgir noves empreses de construcció mecànica i naval.

• A Catalunya, la mecanització del sector tèxtil va impulsar la creació d’empreses metal·lúrgiques de transformació i de construccions mecàniques.

La siderúrgia basca

3.5. Els obstacles per a la industrialització

• A Espanya, la industrialització es va produir amb retard en relació amb els països europeus més avançats.

• Els factors principals que van influir negativament en la industrialització espanyola eren:

– L’escassa capacitat de compra de la població espanyola.

– La manca d’inversions i l’absència de burgesia industrial.

– Els problemes de transport.

– La posició allunyada d’Espanya respecte dels nuclis més industrialitzats d’Europa.

4. Transports, comerç i finances

4.1. La construcció del ferrocarril

• La xarxa ferroviària es va iniciar a mitjan segle XIX, amb materials importats i seguint una estructura radial que dificultava els intercanvis amb la resta d’Europa. Però, malgrat aquestes limitacions, el ferrocarril va tenir efectes positius per a l’economia espanyola, ja que va afavorir el trasllat de persones i mercaderies.

• Malgrat les iniciatives anteriors, la construcció d’una extensa xarxa de ferrocarrils va haver d’esperar fins a la Llei General de Ferrocarrils de juny de 1855. 

Es necessitava construir amb rapidesa la xarxa ferroviària per estimular el comerç interior i, per això, la majoria de materials es van importar, ja que no hi havia prou ferro.

D’aquesta manera, la siderúrgia espanyola no va aprofitar l’ocasió de beneficiar-se de l’augment de la demanda provocat per la construcció del ferrocarril.

Rl ferrocarril a Espanya al segle XIX
El ferrocarril a Catalunya al segle XIX

4.2. Mercat i finances

• La pèrdua del mercat americà va fer orientar la producció industrial cap al mercat espanyol. Per defensar-se de la competència, els industrials van demanar la imposició de mesures proteccionistes.

• La necessitat de capitals va comportar la renovació del sistema bancari espanyol (Llei de Bancs del 1856). També es van constituir les borses de Barcelona i de Madrid i l’any 1868 es va crear una nova moneda oficial, la pesseta.

5. L’expansió industrial al tombamt del segle XIX

5.1. La crisi de l’agricultura a finals del segle XIX

 A finals del segle XIX l’agricultura va patir una greu crisi a causa de la importació de cereals a preus més barats. Això va ocasionar una caiguda dels ingressos agraris i va impulsar l’aplicació de mesures proteccionistes.

• Així mateix, la viticultura va patir la plaga de la fil·loxera procedent de França, cosa que va comportar la desaparició de gairebé tots els ceps.

5.2. L’impuls de la Segona Revolució Industrial: noves energies i noves indústries

• Des del final del segle XIX es van començar a utilitzar l’electricitat i el petroli:

– L’electricitat va possibilitar una mecanització més àmplia de la producció industrial, així com una disminució dels costos de producció i el descens dels preus. Inicialment es va utilitzar en la il·luminació, i posteriorment el seu ús es va es­tendre a la indústria.

– La difusió del petroli com a combustible i la invenció del motor d’explosió van obrir pas a la indústria de l’automòbil. El 1904 es va crear la marca automobilística Hispano-Suiza.

• També es van desenvolupar altres sectors industrials, com el metal·lúrgic (construccions mecàniques, indústria naval) i el químic.  

• Les necessitats creixents de maquinària de tota mena van estimular l’expansió de la indústria metal·lúrgica a finals del segle XIX.

Automòbil Hispano-Suiza

5.3. Expansió industrial i desequilibris

• Des de finals del segle XIX, la industrialització es va expandir i es va dibuixar una Espanya amb profunds desequilibris: zones fortament industrialitzades, com Catalunya i el País Basc, així com Madrid, València i Astúries, es combinaven amb regions basades en una economia agrària i tradicional, com Canàries, Galícia, Castella-La Manxa, Extremadura i Andalusia.  

• La indústria es va estendre no només a Catalunya i al País Basc, sinó també per unes altres zones.

• Es va consolidar un sector industrial a Astúries i a la Comunitat Valenciana, i Madrid es va convertir en la tercera regió industrial d’Espanya.

• L’expansió industrial també es va veure afavorida pel fort creixement demogràfic.

• Malgrat aquesta expansió de l’economia, hi va continuar havent a Espanya desequilibris profunds en la distribució regional de la riquesa.

6. La societat del segle XIX a Catalunya i a Espanya

6.1. De la societat estamental a la societat de classes

• La revolució liberal i el procés d’industrialització van transformar la societat catalana i espanyola. Els estaments característics de l’Antic Règim van deixar pas a una societat de classes pròpia d’un Estat capitalista.

• La societat es va transformar, però el domini del sector agrícola  i el baix desenvolupament industrial va fer que a Espanya la influència modernitzadora de la burgesia fos bastant dèbil i que la noblesa conservés molta influència.

• A Catalunya, el desenvolupament industrial va donar pas a una societat on la noblesa va anar perdent progressivament la preeminència econòmica i social, i la burgesia industrial creixia en nombre i rellevància.

6.2. Les noves classes dirigents

• Les noves classes dirigents van ser:

– La noblesa terratinent, que conservava la propietat de bona part de les terres. Va continuar tenint un paper rellevant en la societat. No obstant això, a finals de segle algunes famílies aristocràtiques es van arruinar i van haver d’anar venent el seu patrimoni.

– L’alta burgesia, que compartia l’hegemonia social i el control econòmic amb la noblesa. Era la propietària de les noves indústries, les grans companyies i els bancs. Era la nova classe acabalada.

– La classe mitjana, que es va desenvolupar escassament. La burgesia mitjana era escassa i estava constituïda per petits empresaris industrials, comerciants, etc.

6.3. Les classes populars

 La pagesia constituïa la majoria de la població. El 65% de la població espanyola eren pagesos, dels quals el 80% no eren propietaris de les terres que treballaven, sinó arrendataris o jornalers. Les seves condicions de vida eren molt precàries, i van protagonitzar nombroses revoltes.

• A molts llocs no tenien terres o eren insuficients per mantenir una família i havien de treballar com a jornalers per uns salaris molt baixos. Això explica les revoltes pageses del segle.

• A Catalunya, les condicions dels pagesos eren més bones perquè tenien contractes d’arrendament a llarg termini. El mas era la unitat d’explotació característica. Així, a Catalunya, els sistemes de tinença de la terra van donar més seguretat a la pagesia, que gaudia de millors condicions que a la resta d’Espanya.  

• A les ciutats, amb els artesans i empleats del sector serveis, va sorgir el proletariat industrial. El número d’obrers era relativament petit i es concentrava a Catalunya. Les condicions precàries de vida i de treball d’aquest grup social afectaven també les dones i els nens.  

 La majoria d’obrers catalans del segle XIX treballaven a la indústria tèxtil.

7. El moviment obrer a Catalunya i a Espanya

7.1. Els inicis de l’obrerisme

• El proletariat aviat va mostrar les primeres formes de protesta. Primer van tenir un caràcter luddista, però aviat els treballadors van crear els sindicats.

• Els primers moviments obrers es van concretar en:

– Accions de caràcter luddista, com els successos d’Alcoi, el 1821, i l’incendi de la fàbrica Bonaplata, el 1835.

– La fundació dels primers sindicats a Barcelona, cap al 1840, i la primera vaga general a Espanya, el 1855. El 1840 es va fundar a Barcelona el primer sindicat: l’Associació de Teixidors de Barcelona. El 1855 va tenir lloc a Barcelona la primera vaga general realitzada a Espanya.

– La creació de la Federació Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, el 1870, via d’entrada de l’anarquisme i del marxisme.

Obrerisme a Espanya al segle XIX

7.2. L’anarquisme

• L’anarquisme va prendre una singular força entre els obrers de Catalunya i els pagesos andalusos.

• A finals del segle XIX,  l’anarquisme va defensar la formació de grups autònoms que atemptessin contra la societat burgesa i capitalista. Va predominar, doncs, el sector que fomentava l’acció directa contra el capitalisme. Es van produir molts atemptats anarquistes a Catalunya i la societat va entrar en una gran espiral de violència.

• La proliferació d’atemptats va impulsar que grups d’anarquistes contraris a la violència fundessin sindicats obrers. Així, va sorgir el sector anarcosindicalista, i es va fundar la Confederació Nacional del Treball (CNT).

7.3. El socialisme

• El marxisme va tenir més influència entre les classes populars (el proletariat) de Madrid, el País Basc i Astúries. 

 Els marxistes van fundar el 1879 el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i el 1888 van impulsar la creació d’un sindicat socialista, la Unió General de Treballadors (UGT).

• Els socialistes defensaven l’acció política. la participació en les eleccions.

• Tot i que el sufragi universal (1890) va obrir noves expectatives electorals, la influència del socialisme a Espanya va créixer lentament.

Míting de Pablo Iglesias, fundador del PSOE

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

L’Estat liberal a Espanya (1808-1874)

Introducció

La construcció d’un règim liberal a Catalunya i Espanya

 Durant el segle XIX, Catalunya i Espanya va viure un procés de construcció d’un règim polític liberal. En morir Ferran VII va culminar la instauració a Espanya del liberalisme.

• Els monarques van veure limitats els seus poders per la Constitució i el Parlament.

• Malgrat això, el règim liberal espanyol es va caracteritzar per la intervenció constant de l’exèrcit en la vida política, per una participació molt restringida i per la limitació de llibertats.

• Els intents de democratització durant el Bienni Progressista (1854-1856) i, sobretot, el Sexenni Democràtic (1868-1874) van fracassar.

1. La Guerra del Francès (1808-1814): guerra i revolució liberal

1.1. La crisi de la monarquia borbònica

 La reacció de Carles IV davant de la Revolució Francesa va ser declarar la guerra a França (1793-1795), temorós de l’expansió de les idees liberals.

• La guerra va ser un fracàs i a partir de 1799, Manuel Godoy, el ministre més influent, es va aliar amb Napoleó per enfrontar-se a Gran Bretanya.

 Godoy va autoritzar l’exèrcit francès a travessar Espanya per atacar Portugal (Tractat de Fontainebleau, 1807).

• El descontentament d’una part de la població amb les decisions de Godoy va provocar l’esclat del motí d’Aranjuez (1808).

1.2. La Guerra del Francès (1808-1814)

 La guerra contra la França revolucionària i el descontentament de la població amb les decisions de Manuel de Godoy, el ministre més influent de Carles IV, van accelerar la crisi de l’Antic Règim a Espanya.

• Després de les abdicacions de Baiona, Napoleó va nomenar el seu germà, Josep Bonaparte, nou rei d’Espanya (1808), que va provocar la rebel·lió popular: el 2 de maig de 1808 Madrid s’aixecà contra les tropes franceses. Era l’inici de la Guerra del Francès.

• La guerra es va desenvolupar en tres fases: la resistència popular, protagonitzada pels grups patriotes organitzats en guerrilles; l’ofensiva francesa, que va comportar llargs setges de ciutats espanyoles; i finalment les victòries angloespanyoles.  

– Es van crear juntes per dirigir la resistència, coordinades per una Junta Suprema Central, mentre grups de patriotes s’organitzaven en guerrilles.

– El 1812, la campanya de Rússia va obligar Napoleó a desplaçar part del seu exèrcit a aquell país.

– L’ajuda de les tropes britàniques va ser decisiva i, a finals de 1813, els francesos van abandonar el territori espanyol.

• En 1813 es va firmar el Tractat de Valençay, pel qual Ferran VII recuperava la Corona i Napoleó retirava les seves tropes.

1.3. Les Corts de Cadis

• Les abdicacions de Baiona van deixar un buit de poder, ja que el rei Josep I no va gaudir mai de l’acceptació dels espanyols.

• Davant del buit de poder, els patriotes van formar Juntes locals i provincials de defensa, i per coordinar el moviment es va crear la Junta Suprema Central, que va convocar una reunió de les Corts espanyoles a la ciutat de Cadis (1810), únic territori no ocupat pels francesos.

Les Corts van decidir que tots els assistents, independentment del seu origen, es reunien en una única Assemblea i el seu vot tenia el mateix pes.

La cambra va redactar la primera Constitució espanyola, aprovada el 1812, que reflectia els principis bàsics del liberalisme polític, i es van aprovar lleis per derogar l’Antic Règim.  

• Però la situació bèl·lica va impedir aplicar allò legislat a Cadis.

2. El regnat de Ferran VII (1814-1833): absolutisme contra liberalisme

2.1. La restauració de l’absolutisme

 Ferran VII va tornar a Espanya el 1814. El rei, convençut de la feblesa dels liberals, va impulsar un cop d’Estat mitjançant el qual va clausurar les Corts i va anul·lar la Constitució.

• Durant els mesos següents es va produir la restauració de totes les antigues institucions i es va restablir el règim senyorial. Era el retorn a l’Antic Règim.

• També va perseguir els partidaris del liberalisme.

• Amb el suport dels sectors més liberals de l’exèrcit, els opositors de l’absolutisme van organitzar, entre 1814 i 1820, múltiples pronunciaments, la majoria reprimits.

2.2. El Trienni Liberal

• El 1820, el pronunciament protagonitzat pel coronel Riego va triomfar, i va inaugurar el Trienni Liberal (1820-1823), que va recuperar la legislació liberal de les Corts de Cadis.  

• Les noves Corts van restaurar una gran part de les reformes de Cadis. Es va crear la Milícia Nacional, un cos de voluntaris armats que defensaven l’ordre liberal.

• Aquest procés reformista no comptava amb la simpatia de Ferran VII, que va demanar ajuda a les potències europees per restaurar l’absolutisme.

• La Santa Aliança va encarregar a França la intervenció militar a Espanya, i el 1823, els Cent Mil Fills de Sant Lluís van derrotar els liberals i van reposar Ferran VII com a monarca absolut.

Els Cent Mil Fills de Sant Lluís

2.3. La fallida de l’absolutisme

• Entre 1823 i 1833, en la Dècada Ominosa, Ferran VII va haver de fer front a una greu situació econòmica i financera i al conflicte dinàstic generat per voler garantir el tron a la seva filla, Isabel, que va provocar la reacció del seu germà Carles.  

El retorn a l’absolutisme va comportar la destrucció de l’obra legislativa del Trienni. Però els governs de Ferran VII no van saber donar solució als problemes del país:

–  Hi havia una situació econòmica difícil.

– Es va produir un conflicte dinàstic. Ferran VII només havia tingut filles i la Llei Sàlica impedia que les dones regnessin a Espanya.

– Es va donar el tron a Isabel, gràcies a la Pragmàtica Sanció, dictada pel rei. Però molts absolutistes no van acceptar el canvi.

3. La independència de l’Amèrica hispana (1808-1826)

3.1. Les causes de la independència

 Al primer terç del segle XIX, entre 1808 i 1826, es va produir la independència de la majoria de les colònies espanyoles a Amèrica.

• Les causes principals d’aquest procés van ser:

–  El descontentament de la burgesia criolla.

– La difusió de les idees il·lustrades i dels principis de llibertat i igualtat promoguts per la Revolució Francesa.

– L’èxit de la revolta de les colònies britàniques d’Amèrica del Nord, que va acabar amb la proclamació de la independència dels Estats Units el 1776.

3.2. La fi de l’Imperi americà

• Durant la Guerra del Francès a España, a les colònies d’Amèrica també es van crear Juntes, que no van acatar la monarquia de Josep Bonaparte. Aquestes Juntes es van convertir en organismes de poder que pretenien substituir les autoritats espanyoles (es van negar a acceptar l’autoritat de  la Junta Suprema Central) i van iniciar un moviment emancipador.  

Els focus més importants de secessió es van originar a Veneçuela i al Virregnat del Riu de la Plata: el Paraguai i l’Argentina van ser les primeres nacions independents.

• Simón Bolívar, a Veneçuela, i Antonio José de Sucre i José de San Martín, a Argentina, van ser els principals líders dels focus més importants de secessió. El 1816 Argentina va proclamar la seva independència i la insurrecció es va generalitzar per tot l’imperi americà.  

Finalment, Espanya va perdre totes les seves colònies, excepte  Cuba, les Filipines i Puerto Rico.

La independència de l’Amèrica hispana

3.3. Els problemes de les noves repúbliques

• Els nous estats americans van néixer amb greus problemes, ja que els interessos dels cabdills locals van impedir la creació d’una Amèrica unida.

Amèrica es va fragmentar en múltiples repúbliques. Es va consolidar el poder dels caps militars i la intromissió constant de l’exèrcit en la vida política.

Es van oblidar les necessitats de la població indígena, negra i de les classes populars. Per això, la societat postcolonial va néixer amb grans desigualtats socials i econòmiques.

4. L’època de les regències (1833-1843): la revolució liberal

4.1. La regència de Maria Cristina de Borbó

 Entre 1833 i 1839, durant la regència de Maria Cristina, va destacar la primera guerra carlista i el govern liberal progressista:

– El conflicte dinàstic va significar un enfrontament entre els partidaris de don Carles, coneguts com carlistes, que agrupaven els sectors més tradicionals de la societat, contra els partidaris d’Isabel, integrats per liberals i alguns sectors tradicionals.

– Els progressistes van impulsar una sèrie de reformes per a la construcció d’un règim polític liberal: Constitució de 1837, dissolució del règim senyorial, desvinculació de la propietat, desamortització i economia de lliure mercat.

4.1.1. La guerra carlina

 A la mort de Ferran VII, es va desencadenar una guerra civil  entre els partidaris de Carles, germà del rei difunt, i els partidaris de Maria Cristina, vídua del rei i mare d’Isabel.

– Els partidaris del carlisme (noblesa agrària, clero i pagesia) eren els defensors de l’Antic Règim.

– Els isabelins presentaven diferents interessos. La monarquia i la noblesa defensaven el tron i els seus privilegis, però van veure que unint-se als liberals podrien enfrontar-se al carlisme.

• La guerra es va prolongar durant set anys (1833-1840). El Conveni de Bergara va posar fi a la guerra, però el carlisme es va mantenir al llarg de gairebé tot el segle XIX.

4.1.2. Les reformes progressistes

• Els liberals estaven dividits en dues faccions: els moderats i els progressistes.

• Enmig de la guerra carlista, Maria Cristina va impulsar la formació d’un govern liberal. Primer va intentar fer-ho amb els moderats, però al final va cridar els progressistes al govern.

Entre 1835 i 1837, els progressistes van implantar un règim liberal. Aquest procés va culminar amb la Constitució de 1837, que va inaugurar un període de monarquia parlamentària a Espanya.

El nou text reconeixia la sobirania nacional i els drets individuals, però acceptava el paper moderador de la Corona.

El 1837, els moderats, amb el suport de Maria Cristina, van accedir al govern i van intentar donar un gir conservador al procés de revolució liberal.

Un moviment d’oposició es va alçar contra la regent, que es va veure obligada a dimitir el 1840.

4.2. La regència d’Espartero

• Després va venir la regència d’Espartero (1840-1843). El progressista general Espartero va ser nomenat regent, però les mesures lliurecanvistes i l’autoritarisme amb què va governar li va valer l’oposició del seu propi partit i de bona part del país. Un pronunciament moderat el va obligar a dimitir.  

El 1843, Espartero va dimitir i les Corts van avançar la majoria d’edat d’Isabel II i la van proclamar reina.

5. El regnat d’Isabel II (1843-1868): el liberalisme moderat

5.1. La Dècada Moderada (1843-1854)

 Entre 1843 i 1854, el Partit Liberal Moderat va estar al capdavant del govern amb el suport de la monarquia:

– En aquesta etapa (Dècada Moderada) es va consolidar a Espanya un liberalisme conservador i centralista. Es va imposar el sufragi censatari, hi va haver una gran intervenció de la Corona en la política i una limitació de les llibertats.

– Es va promulgar la Constitució de 1845 i la sobirania compartida entre les Corts i el rei.

– Es va firmar un Concordat amb la Santa Seu (1851), que configurava un Estat confessional.

– Es va veure submergit en una sèrie de problemes: la intromissió de la Corona, el camarillisme, la ingerència política de l’exèrcit i el falsejament electoral.

Isabel II d’Espanya

5.2. Del Bienni Progressista a la crisi del sistema isabelí

• El 1854 va triomfar un pronunciament militar, amb el suport de progressistes i de moderats descontents que havien fundat la Unió Liberal.

• En el Bienni Progressista (1854-1856) van destacar la desamortització de Madoz i la Llei General de Ferrocarrils.  

Entre 1854-1856, els progressistes d’Espartero van intentar restaurar els principis del règim constitucional de 1837 i realitzar reformes econòmiques.

• L’última etapa del regnat d’Isabel II (1856-1868) va ser d’alternança en el govern entre els moderats i la Unió Liberal.

• En aquests anys es va impulsar una política exterior colonialista (Guerra d’Àfrica) i una política interior basada en una forma de govern autoritària.

L’oposició al règim va anar en augment i van sorgir nous grups polítics, els demòcrates i els republicans.

6. El Sexenni Democràtic (1868-1874): el liberalisme progressista

6.1. La Revolució del 1868

 La crisi del sistema isabelí va ser el resultat d’una sèrie de factors:

– A partir de 1866 es va produir una crisi econòmica greu.

– Hi havia un desgast polític del règim isabelí, un descrèdit de la monarquia borbònica.

– Difusió dels nous ideals democràtics.

• Tot plegat va desencadenar una revolució contra la monarquia. Els insurrectes eren els grups marginats del poder: unionistes, progressistes i demòcrates.

• El 1868 va triomfar un pronunciament contra Isabel II (La Gloriosa). El moviment va esclatar  amb la insurrecció de l’esquadra del brigadier Topete a la badia de Cadis.

• Es va formar un govern provisional que va impulsar un programa de reformes.

• Finalment, es van elegir unes noves Corts, que van aprovar la Constitució de 1869, de caràcter democràtic, que va optar per una monarquia democràtica.

• La Constitució de 1869 establia la monarquia com a forma de govern i es va haver de buscar un rei entre les dinasties europees. L’elegit va ser Amadeu de Savoia.

6.2. La monarquia democràtica (1870-1873)

• El nou monarca, Amadeu de Savoia (1870-1873), va tenir l’oposició de moderats, carlistes i de l’Església, que es van mantenir fidels als Borbó. Molts demòcrates es van proclamar republicans.

A més, el nou rei va haver de fer front a l’esclat de dos conflictes armats: una insurrecció a l’illa de Cuba (1868) i una nova guerra carlina, que es va iniciar el 1872.

Amadeu de Savoia va renunciar al tron al febrer de 1873.

6.3. La Primera República (1873-1874)

• Davant l’abdicació del rei, les Corts espanyoles van votar la proclamació de la República (1873).

• La República va néixer amb possibilitats escasses d’èxit, encara que fou rebuda amb entusiasme pels sectors populars de les ciutats.

• Entre 1873 i 1874 es va instaurar la Primera República. Els republicans tenien un programa ampli de reformes socials i es va pretendre organitzar l’Estat de forma federal.

• Els problemes van ser diversos: divisió a dins del republicanisme, guerres carlista i cubana, cantonalisme i oposició de sectors monàrquics.

• El gener de 1874, un cop d’Estat protagonitzat pel general Pavía va dissoldre les Corts i va entregar la presidència de l’executiu al general Serrano, però la base social optava pel retorn de la monarquia.

Alegoria de la Primera República espanyola

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb