Arxiu de la categoria: Història d’Espanya

La transició democràtica (1975-1986)

Introducció

Transició, democràcia i autonomia

• A Catalunya i a Espanya, al llarg de les darreres dècades s’han recuperat les llibertats democràtiques, hi ha hagut una descentralització de l’Estat i s’ha configurat un país modern.
• Aquests objectius s’han aconseguit per mitjà d’una sèrie de reformes legislatives: reformes polítiques, reformes en l’organització territorial i mesures socials i econòmiques.

Eix cronològic de la Transició i la Democràcia

1. La instauració de la democràcia

1.1. La transició a la democràcia

• Després de la mort de Franco, el novembre del 1975, Joan Carles I va jurar el seu càrrec com a rei d’Espanya, amb la voluntat de promoure un canvi polític.
• Però el nou govern, presidit per Arias Navarro, es va mostrar incapaç de dur a terme reformes democràtiques i el rei va forçar la seva dimissió.
• El juliol del 1976 va ser nomenat nou president del govern Adolfo Suárez, un polític oberturista que va iniciar el camí legal per desmantellar el franquisme.
• El govern va buscar el suport de l’oposició, que va acceptar una reforma pactada.
• El 1976 es va aprovar la Llei per a la Reforma Política, que establia la sobirania popular i unes Corts elegides per sufragi universal, i el 1977 es van celebrar les primeres eleccions lliures.

1.2. Les primeres eleccions democràtiques

• El 15 de juny de 1977 es van celebrar a Espanya les primeres eleccions democràtiques des de feia més de quaranta anys.
• Els resultats van donar la majoria a Unión de Centro Democrático (UCD), partit liderat per Adolfo Suárez.
• El Partido Socialista Obrero Español (PSOE), encapçalat per Felipe González, va quedar consolidat com a partit de l’oposició.
• El Partido Comunista de España (PCE), liderat per Santiago Carrillo, i Alianza Popular (AP), liderat per Manuel Fraga, van quedar a una major distància electoral.

Cartell electoral del 1977

1.3. El primer govern de la UCD (1977-1979)

• El nou govern d’UCD va marcar una política de consens i va emprendre mesures urgents:
– Es va plantejar la redacció d’una Constitució democràtica: es va nomenar una ponència, en la qual estaven representades totes les forces parlamentàries, que va redactar una Constitució.
– Es va abordar la crisi econòmica: es van firmar els Pactes de la Moncloa amb l’objectiu d’estimular la recuperació de l’economia.
– Es va realitzar una reforma fiscal progressiva per incrementar els ingressos de l’Estat.
– Es va decretar una segona amnistia per als presos polítics.

1.4. La Constitució del 1978

• Elaborada i aprovada per les Corts, va ser ratificada en referèndum, el 6 de desembre de 1978 i va entrar en vigor el 29 de desembre.
• Els trets essencials de la Constitució de 1978 són:
– Defineix Espanya com un Estat social i democràtic de Dret, organitzat en una monarquia parlamentària.
– Declara que la sobirania resideix en el poble i garanteix els drets i llibertats fonamentals.
– Recull la divisió de poders.
– Reconeix l’existència de nacionalitats i regions, que es poden constituir en Comunitats Autònomes.

2. L’Espanya de les Autonomies

2.1. Les reivindicacions autonomistes

• El franquisme no va aconseguir anul·lar els sentiments nacionalistes a Catalunya, el País Basc i Galícia, on la defensa de la democràcia es va acompanyar de la reivindicació d’autonomia.
• Després de la mort de Franco es van produir demandes d’autonomia en altres regions espanyoles, on es reivindicaven les identitats pròpies.
• Els primers governs de la democràcia van replantejar la conveniència d’una reorganització territorial de l’Estat amb la creació d’un sistema generalitzat d’autonomies.

2.2. Les primeres autonomies

• El reconeixement de l’autonomia a la Constitució va comportar la descentralització del sistema polític espanyol i l’inici d’un procés preautonòmic anterior a l’aprovació de la Constitució a Catalunya, el País Basc i Galícia:
– L’any 1977 Suárez va pactar el restabliment de la Generalitat de Catalunya en la figura de Josep Tarradellas.
– Al País Basc es va formar un Consell General Basc el 1978.
– A Galícia la primera Xunta es va formar també el 1978.

2.3. La consolidació del mapa autonòmic

• Va quedar configurat un nou model d’Estat que es va anomenar Estat de les Autonomies.
• A més de les tres nacionalitats històriques, es van constituir 14 comunitats autònomes, regulades pels seus Estatuts d’Autonomia, que contenen les competències que assumeix cada comunitat.
• Els Estatuts de cada Comunitat van ser aprovats, de forma gradual, entre els anys 1979 i 1983, tret dels de Ceuta i Melilla, que ho van ser el 1995.

L’Estat de les Autonomies

3. La crisi del govern de la UCD (1979-1982)

3.1. El segon govern de Suárez

• Després que va ser aprovada la Constitució, el 1979 es van celebrar eleccions generals, que van ser guanyades per la UCD.
• Aquell any hi va haver també eleccions municipals. Va triomfar la UCD.
• Aquesta segona etapa de govern de la UCD va estar marcada per la fi del consens parlamentari i per les dificultats per governar.
• El descens de vots de la UCD a les eleccions municipals es va veure agreujat pels resultats de les eleccions autonòmiques al País Basc i a Catalunya (1980), on va retrocedir.

3.2. Els enemics de la democràcia

• La fragilitat de la democràcia espanyola es va evidenciar també per l’assetjament de grups d’extrema esquerra i de neofranquistes. Aquests sectors van optar per la violència per obstaculitzar la democràcia, com els Guerrilleros de Cristo Rey i Triple A, d’extrema dreta, i ETA, el FRAP i el GRAPO, d’extrema esquerra.
Organitzacions terroristes com ETA, que defensava la independència del País Basc, i el GRAPO o el FRAP, anticapitalistes, no acceptaven la Constitució.
– Grups d’extrema dreta nostàlgics del franquisme van protagonitzar aldarulls al carrer.
• Entre el 1977 i el 1981 el nombre d’atemptats terroristes va augmentar.

3.3. El cop d’Estat del 23-F

• Davant la crisi d’UCD, els socialistes van promoure una moció de censura contra Suárez, que va dimitir com a president del govern i va ser substituït per Calvo Sotelo.
• Però el 23 de febrer de 1981, mentre es desenvolupava al Congrés la investidura del nou president, es va produir un intent de cop d’Estat que pretenia restringir la democràcia.
• El tinent coronel Tejero va ocupar la cambra i va mantenir segrestat el govern durant gairebé tot un dia.
• L’actitud ferma del rei Joan Carles en el suport de la democràcia, l’oposició d’alguns comandaments militars i la unitat de les forces polítiques democràtiques van fer fracassar el cop d’Estat.

El cop d’Estat del 23-F
Els colpistes amb Gutiérrez Mellado i (esquerra) Adolfo Suárez

4. L’etapa socialista (1982-1996)

4.1. La victòria electoral

• El PSOE va guanyar les eleccions el 1982 i es va nomenar Felipe González president del govern.
• El PSOE pretenia unir la idea d’un canvi polític i de reformes socials amb una imatge de moderació.
• Aquestes eleccions van suposar un canvi respecte a les forces de la transició. La UCD va anar desapareixent.
• El PCE, per la seva banda, també va rebre un notable descens electoral, i la principal oposició va passar a ser Alianza Popular (més endavant, PP).

Cartell electoral del 1982

4.2. Les reformes socialistes

• El canvi socialista es va concretar en un programa de reformes amb diversos objectius: reestructuració industrial, gran impuls a les obres públiques, increment dels serveis públics i les prestacions socials, ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea.
– La lluita contra la crisi. Es va aconseguir en aquest període una disminució de la inflació i una modernització de l’estructura econòmica.
– Per reduir els efectes socials de la crisi, es van incrementar els serveis públics i les prestacions. Es van impulsar obres públiques.
– Política interior. Es va impulsar una reforma de l’exèrcit i es van prendre mesures contra el terrorisme.
– Política internacional. El 1985 es va firmar el Tractat d’Adhesió a la Comunitat Econòmica Europea. Es va decidir la permanència definitiva d’Espanya a l’OTAN (1986).

4.3. La crisi i el relleu al poder

• Els últims anys de govern socialista van estar marcats per un empitjorament de la situació econòmica i pels escàndols polítics, que van dur a la convocatòria d’eleccions anticipades al març de 1996.
– Es van produir casos de corrupció relacionats amb el finançament irregular del partit.
– També es van descobrir casos de complicitat d’alguns cossos policials amb la guerra bruta protagonitzada pels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) contra ETA.
• El Partido Popular va iniciar una dura oposició parlamentària contra Felipe González. Davant la debilitat del govern, es van convocar eleccions anticipades el març de 1996.

5. L’etapa del PP (1996-2004) i el retorn del PSOE

5.1. El govern del PP en minoria

• L’acció de govern del Partido Popular en la seva primera legislatura va tenir una orientació centrista per donar una sensació de continuïtat en relació amb l’etapa socialista anterior.
• El primer govern del Partit Popular, sense majoria absoluta, es va centrar en la reducció de dèficit de l’Estat, la disminució de l’atur i la integració d’Espanya a l’Europa de l’euro.
– El nou executiu va mantenir una política social que assegurés l’Estat del benestar, va iniciar un diàleg amb els sindicats i una aproximació als partits nacionalistes.
– En política internacional, es va intentar la consecució de la integració monetària d’Espanya a l’Europa de l’euro.
– El 1997, Espanya es va incorporar a l’estructura militar de l’OTAN.
• Tot i això, les relacions amb els partits nacionalistes van empitjorar.

5.2. El govern del PP en majoria

• A les eleccions generals de març de 2000, el PP va aconseguir majoria absoluta i José María Aznar va formar nou govern i va poder modificar lleis del període socialista.
– Es van dur a terme reformes en matèria educativa, laboral, de política migratòria i de lluita antiterrorista.
– La bona conjuntura econòmica va ajudar a consolidar la disminució de la inflació i de l’atur, el creixement de la renda per habitant, etc.
– En política exterior, es va produir un apropament als Estats Units,  que va comportar el suport d’Espanya a la guerra a l’Iraq (2003). Però la seva participació, al costat dels Estats Units, a la invasió de l’Iraq va generar una important oposició.
• El març de 2004 es van convocar eleccions generals. Tres dies abans, un atemptat terrorista a Madrid, d’orientació islamista, va originar una situació de commoció nacional.

5.3. El retorn del PSOE

• Després de l’atemptat de l’11 de març de 2004, el PSOE va guanyar les eleccions, i José Luis Rodríguez Zapatero es va situar al capdavant del nou govern.
– Una de les primeres accions va ser la retirada de les tropes espanyoles d’Iraq. 
– Va propiciar un procés de pau al País Basc, amb una treva indefinida d’ETA, que més tard es va trencar.
– Zapatero va impulsar lleis socials, com la Llei de matrimonis homosexuals i la Llei d’igualtat entre homes i dones.
• El març de 2008 es van convocar eleccions generals, que van ser guanyades novament pel PSOE, i Zapatero va formar un nou govern.
• La segona legislatura socialista va estar molt marcada per la crisi econòmica mundial. En aquest context ETA va anunciar un alto el foc permanent i, el 2011, Zapatero es va veure obligat a convocar eleccions anticipades. El Partit Popular va obtenir la majoria absoluta i Mariano Rajoy va ser nomenat president.

Eleccions generals a Espanya entre 1977 i 2011

6. Espanya en l’esfera internacional

6.1. L’ingrés a la CEE i a l’OTAN

• L’ingrés d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea va suposar importants reestructuracions en l’economia i la legislació espanyoles per acostar-les a les dels països comunitaris: reconversió industrial, ajustaments en la producció agropecuària, descens de la inflació i del dèficit, inversió en el sector públic…
• El Tractat d’Adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea es va produir el 12 de juny de 1985. Això va suposar la integració en un mercat de grans dimensions i ser l’estat més beneficiat pels fons de cohesió.
• Espanya va ingressar a l’OTAN el maig de 1982 i es va incorporar a la seva estructura militar el 1997.

6.2. La projecció internacional d’Espanya

• L’ingrés d’Espanya a la Comunitat Europea va afavorir la seva projecció internacional: l’ha convertit en el nexe principal en les relacions de la Unió Europea amb Amèrica Llatina, ha participat en diverses missions militars internacionals (Afganistan, Iraq, Líbia…), en missions humanitàries, etc.

Ajudes de la Unió Europea

7. Desenvolupament econòmic i estat del benestar

7.1. La situació econòmica

• Després del franquisme, que va deixar una economia endarrerida i poc competitiva, els primers governs democràtics van engegar mesures urgents per modernitzar el país.
• El creixement econòmic va començar el 1986 i va tenir el seu auge entre 1996 i 2008, malgrat que es mantenien problemes estructurals (dèficit de la balança comercial, productivitat baixa, endarreriment tecnològic…).

7.2. L’Estat del benestar

• Amb la millora econòmica es va donar una consolidació de l’Estat del benestar, amb la generalització dels serveis i polítiques assistencials: augment de les cobertures socials, atenció sanitària pública, ensenyament obligatori i gratuït, serveis d’ajuda a les famílies, etc.

7.3. La crisi del 2008

• El 2008 es va iniciar una profunda crisi financera als Estats Units, que es va estendre ràpidament per Europa. A Espanya, la crisi també ha afectat el sector financer, així com la construcció i la indústria:
– Europa ha hagut d’intervenir per evitar la fallida de moltes entitats bancàries. S’ha produït una disminució radical dels préstecs (cosa que repercuteix en el finançament de les empreses i en el consum).
– L’increment dels pressupostos en serveis socials, infraestructures, funció pública, etc., ha elevat l’endeutament de l’Estat. Davant de les dificultats de finançament s’ha reduït la inversió i s’han realitzat retallades generalitzades.
– Com a conseqüència, s’ha produït un increment espectacular de l’atur (més de 5 milions de persones el 2011).

Evolució de l’atur a Espanya, 1976-2012

8. La Catalunya autònoma

8.1. El restabliment de l’autonomia catalana

• El retorn de Tarradellas. L’any 1977, el president Suárez va pactar el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn de l’exili del seu president, Josep Tarradellas.
• L’Estatut de Sau. El 1979 el poble català va ratificar l’Estatut d’Autonomia, redactat per parlamentaris i aprovat (molt retallat) pel Congrés de Diputats de Madrid. El nou Estatut definia Catalunya com una nacionalitat i reconeixia la Generalitat com la institució política de l’autogovern.
Segons l’Estatut:
– El poder legislatiu està en mans del Parlament, elegit per sufragi universal.
– El poder executiu és exercit pel President de la Generalitat i un Consell executiu.
– Al cim del poder judicial hi ha el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
• Les primeres eleccions autonòmiques. El 1980 van celebrar-se les eleccions autonòmiques i van suposar el triomf de Convergència i Unió i Jordi Pujol va ser elegit president de la Generalitat.
• A partir de 1980 hi va haver tres períodes:
– Governs de Convergència i Unió, presidits per Jordi Pujol (1980-2003).
Governs tripartits (PSC, ERC i IC-V), presidits per Pasqual Maragall i per José Montilla (2003-2010).
– Des de 2010: govern de CiU presidit per Artur Mas.

8.2. El sistema de partits a Catalunya

• El sistema de partits de Catalunya és força més plural que el del conjunt d’Espanya, que cada cop més està dominat per dos grans partits, el PSOE i el PP.
• L’espectre polític de Catalunya està integrat per cinc formacions amb representació parlamentària:
Convergència i Unió (CiU), el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), la coalició Iniciativa per Catalunya Verds (IC-V) i el Partit Popular (PP).

Eleccions catalanes fins al 2011
Escons per províncies a Catalunya i a Espanya (2010-2011)

8.3. Els governs de Convergència i Unió

•El govern de la Generalitat ha estat en mans de Convergència i Unió durant vint-i-tres anys.
• El seu líder, Jordi Pujol, ha estat elegit president de la Generalitat en sis ocasions consecutives.
– Les principals actuacions del govern de CiU van anar dirigides a consolidar les institucions catalanes, a dissenyar un model sanitari i educatiu propis i a impulsar l’ús de la llengua catalana.
– També cal remarcar la Llei d’ordenació territorial (1987), que va significar la creació de 41 comarques, i el desenvolupament d’una policia autonòmica (Mossos d’Esquadra).

8.4. Els governs tripartits

• Com a resultat de les eleccions autonòmiques del 2003 es va constituir un govern de coalició tripartit integrat pel PSC, ERC i IC-V i presidit pel socialista Pasqual Maragall.
• El govern es va proposar l’elaboració d’un nou Estatut d’Autonomia.
• L’Estatut, notablement retocat per les Corts espanyoles, va ser aprovat pels catalans en referèndum l’any 2006. El nou Estatut estableix la consideració de Catalunya com a nació, més altres competències.
• La complexa elaboració de l’Estatut provocà una crisi en el govern de Maragall. Convocà eleccions anticipades el 2006 i es tornà a reconstruir un govern tripartit amb José Montilla com a president.
• El 2010 el Tribunal Constitucional va retallar el nou Estatut.
• Després de les eleccions de novembre de 2010, Artur Mas, de CiU, va ser escolit nou president de la Generalitat.

9. L’evolució de la societat catalana i espanyola

9.1. Els canvis demogràfics i econòmics

• Tant a Espanya com a Catalunya s’han produït canvis demogràfics importants:
– El descens de la natalitat. Les taxes de fecunditat han estat molt baixes i el creixement natural escàs. S’ha produït un descens de la taxa de fecunditat i un retard en l’edat de matrimoni i de reproducció. Aquestes pautes són fruit d’un millor nivell de vida.
– Ha augmentat l’esperança de vida, la qual cosa ha comportat l’envelliment de la població.
• Des de mitjan dècada del 1990 fins el 2008, Espanya i, sobretot, Catalunya han esdevingut zones receptores d’emigrants procedents, principalment, de l’Amèrica Llatina, del Magrib i de l’Europa de l’Est. Però la crisi ha frenat les arribades i moltes famílies han retornat al seu país d’origen.
• La consolidació de l’Estat del benestar. A les últimes dècades el consum i la renda nacional bruta han augmentat. Això situa Espanya entre els 15 estats més rics del món.

Població estrangera a Espanya i a Catalunya

9.2. Les noves pautes socials

• Socialment els canvis han estat molt decisius:
– Creixement significatiu de la participació de la dona a la vida política, social i cultural.
– Variacions en l’estructura familiar (creixement de les famílies monoparentals, parelles de fet, augment de l’adopció de nens i nenes d’altres països…).
– Notable secularització de la societat.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

El Franquisme (1939-1975)

Introducció

Els anys del règim franquista (1939-1975)

• El règim franquista, que es va establir al final de la Guerra Civil, es va caracteritzar per institucionalitzar una dictadura amb trets feixistes i pel predomini de les velles classes dominants.
• La figura del dictador, el general Francisco Franco, va presidir tot el període.
• Del 1939 al 1975, el franquisme va concentrar els poders en mans del dictador. A Catalunya, la victòria de Franco va significar la pèrdua dels drets nacionals i de les institucions autònomes.
• Des del punt de vista econòmic, es va passar d’una etapa d’estancament econòmic (1939-1959) a una altra de fort creixement econòmic (1959-1973).

Eix cronològic etapa 1939-1959
Eix cronològic etapa 1959-1975
Al·legoria del franquisme

1. El franquisme: una dictadura militar

1.1. Un règim polític totalitari

Francisco Franco va establir un règim totalitari: ell concentrava tots els poders, va crear un partit únic i un sindicalisme vertical, va suprimir les institucions i les llibertats democràtiques i va abolir la Constitució de 1931 i els Estatuts de Catalunya i el País Basc.
• Franco era el cap de l’Estat i ostentava el títol de Caudillo d’Espanya. Concentrava tots els poders: legislatiu, executiu i judicial. A més era Generalíssim dels Exèrcits.
• Tots els partits, sindicats i associacions polítiques van ser declarats il·legals, i els seus militants, detinguts i empresonats.
• Només es va permetre un partit, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista.
• Les Corts democràtiques i les eleccions van ser suprimides.
• Totes les institucions republicanes van ser desmantellades.

Escut de l’Espanya franquista

1.2. Les lleis fonamentals

• El règim va desenvolupar una legislació (Lleis Fonamentals) per a simular una democràcia que mai no va existir.
•La dictadura va pretendre donar una imatge de legalitat. 
– Per això, el Fuero del Trabajo (1938) declarava els principis laborals del nou règim, però prohibia els sindicats lliures i la vaga.
– La Llei constitutiva de les Corts Espanyoles va crear unes Corts consultives sense poder legislatiu.
– El Fuero de los Españoles (1945) era una pseudodeclaració de drets cívics.
 – La Llei de referèndum (1945) contemplava les consultes populars per a determinades lleis.
 – La Llei de successió (1947) preveia una monarquia com a successora del franquisme.

1.3. Els suports socials del franquisme

• La victòria franquista a la Guerra Civil va suposar el triomf dels grups que amb la República havien temut que perdrien els seus privilegis.
• La gran burgesia, l’exèrcit i l’Església catòlica van donar suport a un règim que garantia el seu poder i influència.
– La gran burgesia, que va exercir el seu domini econòmic.
– L’Exèrcit, que va garantir la continuïtat del règim, i nombrosos militars van exercir càrrecs polítics.
– L’Església catòlica, que va recuperar la confessionalitat de l’Estat i el predomini sobre l’educació. Es va restablir el pressupost de culte i clero.

El suport de l’oligarquia
El suport social

1.4. Les relacions exteriors

• Al llarg dels anys, el franquisme va anar variant els seus aliats internacionals. En les relacions exteriors, podem establir tres grans etapes:
– Durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) el règim va fer costat de forma incondicional a les potències de l’Eix (Alemanya i Itàlia).
– Amb la derrota dels règims feixistes, entre 1945 i 1953 va patir l’aïllament internacional.
– L’aïllament va començar a trencar-se el 1953, quan Espanya va pactar uns acords de col·laboració amb els Estats Units i va signar un Concordat amb el Vaticà. Així, a partir de 1953, el franquisme va ser reconegut internacionalment.

2. La postguerra: misèria i autarquia

2.1. Els efectes de la guerra

• La Guerra Civil va produir un enfonsament demogràfic i econòmic a Espanya.
• El 1939, Espanya era un país malmès per la Guerra Civil, que va provocar una davallada demogràfica.
• Una part de la indústria, de l’agricultura, de les vies de comunicació i dels mitjans de transport havien patit destrosses. La producció havia caigut molt.
• Per una altra banda, la majoria de la població no tenia prou aliments.
• Però al mateix temps, van ser anys d’eufòria i d’enriquiment fàcil per a alguns sectors de la societat. Mentre un sector minoritari s’enriquia amb l’estraperlo (venent productes del racionament al mercat negre), la majoria patia carestia d’aliments.

2.2. Intervencionisme i autarquia

• A la postguerra, la política econòmica del franquisme es va caracteritzar per un gran intervencionisme de l’Estat en la producció i distribució dels béns.
• El règim aspirava a l’autarquia econòmica, impulsada també per l’aïllament i el boicot internacional.
• Als primers anys del franquisme es va establir l’autarquia; es pretenia l’autosuficiència econòmica mitjançant el foment de la producció nacional:
– Per fomentar el desenvolupament de la indústria, es va crear l’Institut Nacional d’Indústria i es van fundar empreses públiques que s’ocupaven dels sectors no rentables per a la iniciativa privada.
– Es va seguir aplicant una política proteccionista en l’àmbit comercial.

2.3. L’estancament de l’economia

• L’autarquia va ser un desastre per a l’economia espanyola, que va trigar anys a recuperar el nivell anterior a la guerra.
• Les conseqüències de l’autarquia van ser molt negatives per a Espanya: les activitats econòmiques, el nivell de vida de la població i la renda per capita van créixer molt lentament.
– L’agricultura i la indústria van créixer a poc a poc, el comerç amb l’exterior era mínim i l’escassetat de béns de consum va durar molts anys.
– En conseqüència, el nivell de vida i la renda per càpita espanyola no van assolir les xifres del 1936 fins al 1953.

3. L’època del creixement econòmic (1959-1973)

3.1. Una nova elit dirigent

• A finals de la dècada de 1950 van entrar al govern sectors tecnòcrates (modernitzadors propers a l’Opus Dei), interessats en una política econòmica que apropés Espanya a Europa i afavorís el seu desenvolupament industrial.
Aquests ministres van aportar criteris més tècnics i modernitzadors i van impulsar la reorientació del règim franquista.
• La Falange va anar perdent protagonisme al règim i va ser desplaçada pel Movimiento Nacional.
• També es van elaborar noves lleis.
• Es va dissenyar una nova legislació que va definir el sistema polític espanyol amb una democràcia orgànica.
• Per assegurar la continuïtat del règim de Franco, les Corts franquistes, el 1969, van acceptar el príncep Joan Carles de Borbó com a successor del cap d’Estat a títol de rei.

Govern dels tecnòcrates
Joan Carles de Borbó i Franco

3.2. El Pla d’Estabilització

• Els nous governs, a partir del 1957, van abandonar l’autarquia i van iniciar un procés de liberalització econòmica i obertura a l’economia europea.
– Per això, es va posar en marxa el Pla d’Estabilització (1959) per substituir una economia tancada per una economia liberalitzada, vinculada als circuits internacionals.
– El govern va posar en marxa els Planes de Desarrollo (1964-1975) per fomentar el desenvolupament industrial i disminuir els desequilibris entre les diferents regions espanyoles.

3.3. La puixança econòmica

• Entre el 1959 i el 1973, Espanya va conèixer un període de gran creixement de la seva economia.
– Aquesta puixança econòmica es va manifestar en un gran creixement de la indústria, que va renovar els seus béns d’equip, va adoptar noves tecnologies i va augmentar la seva producció i productivitat.
• L’auge econòmic (1959-1973), fruit sobretot de la favorable conjuntura econòmica europea, va suposar:
– El creixement de la indústria.
– Una renovació de l’agricultura.
– Un gran desenvolupament del turisme.
– El comerç exterior va experimentar un notable creixement.
• Com a resultat d’aquest procés, entre el 1960 i el 1973, la renda nacional es va incrementar a la vegada que va millorar el nivell de vida, amb l’augment del poder adquisitiu i dels salaris.

Població activa a Catalunya
La indústria a Catalunya

3.4. Un creixement desequilibrat

• Una de les claus del desenvolupament econòmic de la dècada de 1960 va ser la seva vinculació a l’economia de l’Europa occidental, que va permetre exportar els productes agraris i industrials.
• Aquest creixement va consolidar una economia molt dependent, ja que gran part del capital, la tecnologia i les divises provenien de l’estranger.
• L’economia espanyola resultava poc competitiva i concentrada en activitats que requerien mà d’obra, però amb poc contingut tecnològic.
• Així, l’economia espanyola era molt dependent de l’estranger, amb grans desequilibris entre els territoris i poc competitiva.

Inversions estrangeres a Espanya

4. La modernització de la societat espanyola

4.1. Els canvis demogràfics

• La millora de les condicions de vida va provocar un augment de la natalitat i una disminució de la mortalitat, que van produir un fort augment de la població espanyola durant la dècada de 1960.
• A Catalunya, el component més important d’aquest creixement demogràfic va ser l’arribada d’un gran nombre d’immigrants procedents de zones rurals peninsulars.
• Prop de dos milions d’espanyols van emigrar a Europa, i gairebé quatre milions es van desplaçar, a l’interior del país, des de les regions agrícoles cap als nuclis industrials.
– L’allau d’immigrants va comportar el creixement caòtic i desordenat de moltes ciutats.
– Uns dos milions d’espanyols van haver d’emigrar a l’estranger, cap a països que necessitaven mà d’obra.

Migracions interiors a la dècada del 1960
Immigració a Catalunya

4.2. La transformació de la societat

• Va créixer la població urbana i industrial, i va disminuir la dedicada a l’agricultura. Es va consolidar la classe mitjana, i es va imposar un certa societat de consum.
– El millorament del nivell del de vida. La mecanització agrícola i la industrialització van produir un gran creixement de la població urbana dedicada a la indústria i als serveis.
– La modernització de l’economia va originar també el creixement de la classe mitjana. L’increment de la renda va fer que les famílies poguessin adquirir béns de consum.
– Una societat més oberta. Els avenços econòmics, l’arribada del turisme, l’obertura de fronteres i els viatges van permetre als espanyols tenir contacte amb l’exterior.  Això va produir canvis en la mentalitat dels espanyols, i a poc a poc es va anar estenent un ampli moviment a favor de la democratització.

4.3. Les reformes educatives i socials

• El franquisme va saber interpretar en certa manera alguns dels canvis socials i va elaborar una legislació social i educativa més adaptada a la nova realitat.
• La nova orientació política i econòmica del règim franquista es va reflectir en algunes lleis que van millorar el nivell de benestar de la societat espanyola:
– La Llei de Bases de la Seguretat Social (1963) va proclamar el dret dels treballadors a la Seguretat Social.
– La Llei de Llibertat Religiosa (1967) va establir un marge relatiu de tolerància envers altres confessions.
– La Llei de Premsa (1966) va suprimir la censura prèvia.
– La Llei General d’Educació (1970), establia l’ensenyament obligatori fins als 14 anys.

5. L’oposició al franquisme

5.1. La dura repressió de la postguerra

• Els primers temps del franquisme es van caracteritzar per la repressió. Tots els partits i sindicats van haver de passar a la clandestinitat.
• A Catalunya, el president de la Generalitat republicana, Lluís Companys, va ser detingut per la Gestapo alemanya a França, on estava exiliat, va ser lliurat a les autoritats franquistes i afusellat.
• La repressió contra Catalunya també va tenir un vessant lingüístic i cultural. La llengua catalana va deixar de ser oficial i se’n va prohibir l’ús públic.

5.2. La reorganització de l’oposició

• En la dècada de 1940, malgrat la dura repressió franquista, l’oposició va mantenir una resistència armada, el maquis. Però després de la guerra europea, amb la nova situació internacional, es va abandonar la lluita armada i l’activitat política va passar a la clandestinitat.
– Es va iniciar la resistència i es van formar alguns grups armats (maquis) que esperaven que el triomf dels aliats a la Segona Guerra Mundial afavorís l’enderrocament de la dictadura.
– Al final del conflicte internacional, va quedar clar que no hi hauria suport per enderrocar el franquisme a Espanya. Aleshores, les estratègies dels grups d’oposició antifranquista van variar.
– Es va abandonar la lluita armada i les forces polítiques van proposar noves estratègies d’oposició.
– La CNT va ser desmantellada i els comunistes (PSUC) van aconseguir organitzar-se i esdevenir la força més activa de l’oposició.

Repressió i accions del maquis

5.3. Els nous moviments socials

• Malgrat algunes mobilitzacions anteriors, va ser en les dècades de 1960 i 1970 que es va incrementar el número de conflictes laborals i el moviment d’oposició es va estendre als estudiants i sectors de l’Església catòlica, que també qüestionaven el monolitisme del franquisme.
• La industrialització del país i el creixement del nombre d’assalariats a la dècada del 1960 va incrementar la conflictivitat obrera.
• El PCE va ser l’organització que va aconseguir una implantació més gran en l’entorn obrer i estudiantil, i els sindicats tradicionals (UGT i CNT) van quedar delmats per la creació i evolució de Comissions Obreres (1964).
– El 1962 hi hagué vagues a Astúries, a Catalunya, a Andalusia i al País Basc. En aquestes vagues es va constituir el sindicat Comissions Obreres (CC OO).
• Dins l’Església Catòlica van néixer grups dissidents del franquisme i també el moviment estudiantil va prendre força i es va enfrontar clarament al règim franquista.
• També existien nuclis d’oposició de tendència monàrquica i democristiana (Reunió de Munic, 1962) així com nacionalista, a Catalunya i el País Basc.
• El 1971 es va crear l’Assemblea de Catalunya, que aplegava totes les forces de l’oposició democràtica.

6. La fi del franquisme /1973-1975)

6.1. La crisi econòmica de la dècada del 1970

• A partir del 1973 es va iniciar un canvi en l’economia dels països occidentals, provocat pel ràpid augment del preu del petroli i de les matèries primeres.
• La crisi del petroli de 1973 va posar fi al període de creixement i prosperitat anterior i va inaugurar una època de recessió econòmica profunda.
• A Espanya, la crisi va afectar el sector industrial i moltes indústries fan fer fallida. A més, va provocar un retrocés del turisme i de les inversions estrangeres, que van produir un increment de l’atur.
• A partir del 1975, els índexs de creixement de l’economia espanyola es van frenar bruscament.

Conflictes laborals als anys 70

6.2. Els darrers anys del franquisme

• El 1973, Franco estava molt malalt i, per primer cop, va nomenar un cap de govern, l’almirall Carrero Blanco. Aquest va ser assassinat aquell mateix any per ETA.
• A partir d’aquell moment es va evidenciar la consolidació de dos grups dins del règim: els immobilistes i els oberturistes.
• El 1974 es va formar un nou govern, presidit per Carlos Arias Navarro, que va permetre una obertura política, però les reformes anunciades van ser insignificants.
• El nou govern d’Arias Navarro va veure com s’intensificaven les accions violentes de grups antifranquistes com ETA, el FRAP i els GRAPO, que van ser contestades pel règim amb l’execució de Salvador Puig Antich (1974). Va coincidir, a més, amb un greu conflicte al Sàhara espanyol.
• En els darrers anys del franquisme es van incrementar els moviments i plataformes en demanda de democratització (Assemblea de Catalunya, Junta Democràtica, Plataforma Democràtica).
– Els antifranquistes es van coordinar en plataformes unitàries i van manifestar que no acceptarien canvis que no comportessin la concessió d’una amnistia, reconeixement de llibertats, etc.
• Francisco Franco va morir el 20 de novembre de 1975.

La mort de Franco a la premsa de l’època

6.3. La transició a la democràcia

• El novembre del 1975, Joan Carles I va jurar el seu càrrec com a rei d’Espanya.
• El nou govern, presidit per Arias Navarro, es va veure incapaç de dur a terme reformes democràtiques i el rei va forçar la seva dimissió.
• El juliol del 1976 va ser nomenat president del govern Adolfo Suárez, un polític oberturista que va iniciar el camí legal per desmantellar el franquisme.
• El govern va buscar el suport de l’oposició, que va acceptar una reforma pactada.
• El 1976 es va aprovar la Llei de reforma política i el 1977 es van celebrar les primeres eleccions lliures.


Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La Guerra Civil (1936-1939)

Introducció

La Guerra Civil (1936-1939)

• El conflicte entre els partidaris de les reformes i els seus opositors va esclatar el 1936, originant una Guerra Civil que va durar tres anys i que va finalitzar amb l’establiment d’una dictadura militar.

Eix cronològic de la Guerra Civil espanyola (1936-1939)

L’esclat de la guerra civil

1.1. L’aixecament militar

• Al juliol de 1936, un sector important de l’exèrcit va protagonitzar un cop d’Estat, al qual es van unir les organitzacions polítiques antirepublicanes (falangistes, tradicionalistes, monàrquics…)
• Els sublevats van prendre els òrgans de govern d’algunes ciutats i van constituir juntes militars per a “restablir l’ordre” i acabar amb el Front Popular. Però el govern republicà va poder sufocar l’aixecament en zones estratègiques. Davant del clamor popular, el 19 de juliol, José Giral, nou cap de govern, va donar armes a les milícies dels sindicats i dels partits del Front Popular, per frenar el cop.
• Espanya va quedar dividida en dues zones, cosa que va desencadenar la Guerra Civil: l’alçament va triomfar a les regions agrícoles i d’orientació política conservadora, i va fracassar a les grans ciutats i les principals regions industrials i obreres.

L’esclat ded la guerra a Barcelona

1.2. La internacionalització del conflicte

• La situació política europea el 1936 era molt tensa, des del sorgiment del feixisme italià i el nazisme alemany. Així, la Guerra Civil espanyola va assolir una gran dimensió internacional.
• La guerra a Espanya es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques i els règims feixistes:
– El sector sublevat va rebre el suport d’Alemanya i Itàlia i, en menor mesura, també de Portugal.
– La República va comptar amb el suport de la URSS i les Brigades Internacionals (voluntaris de diversos països).
• Per no agreujar la tensió europea, França i Gran Bretanya van impulsar una política de neutralitat (Comitè de No Intervenció) en la guerra espanyola.
• La “no intervenció” va perjudicar a la República, que es va trobar sense l’ajuda de les democràcies europees.

2. Les dues zones enfrontades

2.1. La zona republicana: guerra i revolució

• Al bàndol republicà hi van perviure dues posicions:
– Els sectors republicans i part dels socialistes i comunistes, que plantejaven, davant de tot, organitzar l’Estat per guanyar la guerra.
– Els sectors anarquistes i trotskistes, que eren partidaris de la revolució i prioritzaven les col·lectivitzacions i l’anticlericalisme.
• Però a partir de l’enfrontament armat entre les forces republicanes (fets de Maig de 1937), i de la formació del govern de Juan Negrín (amb forta influència comunista), es van imposar els que defensaven la tesi d’organitzar-se per vèncer.
• Evolució durant la guerra:
– Des del principi, es va iniciar la revolució social: es van formar Comitès i es va desfermar amb gran força l’anticlericalisme. Tot símbol aristocràtic, burgès o religiós va ser perseguit com a enemic.
– El setembre de 1936 es va formar un govern de coalició amb republicans, comunistes, socialistes i anarquistes, dirigit per Francisco Largo Caballero i es va crear un Exèrcit Popular.
– El 1937 tenen lloc els fets de Maig: va esclatar la divisió dins de les forces republicanes i es va produir un enfrontament armat a Barcelona.
– Com a resultat, Juan Negrín va formar un nou govern, sense presència anarquista i amb influència comunista.

2.2. La zona sublevada: una dictadura militar

• A la zona sublevada es va articular un nou Estat, sota la figura del general Franco, que va prendre molts aspectes del feixisme: partit únic, obediència cega al cabdill, menyspreu a la democràcia, exaltació de la violència i ideologia ultraconservadora.
– El nou Estat s’inspirava en el feixisme i defensava un model social basat en el conservadurisme i en la preeminència del catolicisme.
• A més, a les zones ocupades pels sublevats es va desmantellar la legalitat republicana i es va iniciar una repressió sistemàtica contra tot tipus d’oposició.
– Un dels primers objectius de les autoritats “nacionals” era acabar amb les reformes republicanes.
– A les zones dominades pels franquistes es va institucionalitzar la persecució sistemàtica de les organitzacions del Front Popular i els seus representants.
– La repressió va afectar tots aquells que havien donat suport a la República i també a aquells que no manifestaven la seva adhesió al nou règim.

Desfilada presidida pel general Franco

3. L’evolució bèl·lica

3.1. El desenvolupament del conflicte

• A finals de 1936 la República encara mantenia les ciutats industrials. La guerra va tenir diferents episodis:
– L’avanç cap a Madrid (novembre de 1936). L’estratègia dels sublevats era avançar des del sud cap a Madrid i prendre la capital. Els intents successius van fracassar i van canviar de front.
– La Batalla del Nord (abril-octubre de 1937). L’aviació alemanya va produir el bombardeig de Guernika i l’exèrcit franquista va ocupar Bilbao i altres zones del nord d’Espanya (Santander i Astúries).
– La Batalla de l’Ebre (juliol-novembre de 1938). El 1938, les tropes sublevades van avançar sobre Aragó i van arribar al Mediterrani per la zona de Castelló, deixant Catalunya aïllada. Per impedir el progrés dels sublevats, el govern de la República va concentrar les seves forces a la Batalla de l’Ebre, però, després de durs combats, els republicans es van haver de replegar.
– El final de la guerra (febrer-abril de 1939). Després de l’ocupació de Catalunya (desembre-febrer 1939), només resistien Madrid i la zona centre. Un cop d’Estat va crear una junta a Madrid, que va intentar sense èxit negociar amb Franco. La guerra es va acabar l’1 d’abril.

Evolució de la Guerra Civil espanyola

Seqüència de la guerra: Juliol 1936 / Novembre 1936 /
Desembre 1937 / Juliol 1938 / Març 1939

L’Exèrcit Popular de Catalunya
L’entrada de les tropes franquistes a Barcelona
El final de la guerra a la premsa

3.2. La vida a la rereguarda

• Les rereguardes van haver de patir els efectes de la guerra i a la zona republicana, a més, les conseqüències de la derrota.
Entre les alteracions de la vida quotidiana durant la guerra cal destacar:
– La manca d’aliments, que va provocar fam, desnutrició, mercat negre, etc.
– El bloqueig de l’activitat econòmica: manca de diner en circulació, encariment dels preus, treball obligat de les dones (per la manca d’homes), etc.
– Danys colaterals de la guerra: bombardeigs, destrucció, mortalitat, construcció de refugis, etc.
– Els efectes demogràfics: augment de la mortalitat, descens de la natalitat, moviments de la població (refugiats, exiliats), etc.
– La repressió políticosocial: assassinats i persecució, patrulles, venjances personals, etc.

Bombardeig de Barcelona (març 1938)
Bombardeig de Granollers (maig 1938)
Un refugi antiaeri

3.3. Les conseqüències de la guerra

• Les conseqüències de la guerra van ser a llarg termini:
– Van morir més de mig milió d’espanyols. A aquesta xifra s’hi han d’afegir unes 470000 persones que es van exiliar a França, Amèrica Llatina i la URSS, davant de la repressió franquista.
Milers d’aquestes persones van participar en la resistència contra els nazis durant la Segona Guerra Mundial. Alguns van ser confinats a camps de concentració.
– La imposició d’una dictadura militar que va posar fi a la tradició liberal i parlamentària del segle XIX.
– El trencament de la convivència entre vencedors i vençuts.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La Segona República (1931-1936)

Introducció

La Segona República (1931-1936)

• La crisi de la dictadura va conduir al derrocament de la monarquia i el 1931 es va proclamar la República.
• Els governs republicans van emprendre un programa de reformes que va trobar l’oposició dels grups socials més conservadors.

Eix cronològic de la Segona República Espanyola (1931-1936)

1. De la Monarquia a la República

1.1. La proclamació de la República

• Les eleccions municipals d’abril de 1931 es van presentar com un plebiscit entre monarquia o república
• La coalició republicanosocialista va triomfar a les grans capitals i a les regions industrials.
• El resultat evidenciava un rebuig a la monarquia i un desig de canvi polític. Milers de ciutadans van sortir al carrer per demanar  la proclamació de la República.
• Davant de la nova situació, el rei Alfons XIII va suspendre la potestat reial i va abandonar el país cap a l’exili. El 14 d’abril de 1931 es va proclamar la República.

Al·legoria de la República espanyola (Teodoro Andreu, 1931)

1.2. El govern provisional

•Immediatament es va formar un govern provisional, integrat per republicans, socialistes i catalanistes d’esquerra, que va tenir el poder entre l’abril i el juny de 1931.
• En aquest temps, aquest govern va iniciar les primeres reformes. Entre les seves accions, es poden destacar:
– Una amnistia política per als presos polítics i llibertat de partits i sindicats.
– Unes lleis socials per millorar la situació dels jornalers.
– L’establiment d’una Generalitat Provisional de Catalunya.
– La convocatòria d’eleccions a Corts Constituents.

El Govern Provisional de la Segona República
Eleccions generals del juny de 1931

1.3. La Constitució del 1931

• Els principis de la nova Constitució van ser:
– Consolidació de la democràcia: es reconeixia el sufragi universal masculí i femení i s’establia la divisió de poders. El poder legislatiu residia a les Corts, el poder executiu, en el Consell de Ministres i en el President de la República.
– Reconeixement d’alguns governs autònoms. L’Estat es configurava de forma integral, però s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.
Aconfessionalitat de l’Estat. Es proclama la separació de l’Església i l’Estat.
– Drets individuals i àmplies llibertats públiques i privades. 
•Una vegada aprovada la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República.

2. El Bienni Reformista (1931-1933)

2.1. Les reformes republicanes

• El nou govern es va imposar modernitzar el país en un sentit democràtic, laic i descentralitzat:
Reforma militar: Azaña va iniciar la reforma de l’exèrcit, elaborant una llei de retirs que va possibilitar la jubilació de la meitat dels oficials; es va sotmetre l’exèrcit al poder civil; i es van substituir els comandaments considerats contraris a la República.
– Reforma religiosa i educativa: es va intentar disminuir la influència de l’Església i es va promoure una educació pública laica.
– Reforma territorial: es va iniciar la descentralització de l’Estat obrint diversos processos autonòmics, oferint la possibilitat d’elaborar estatuts d’autonomia i crear governs autònoms.
Reforma agrària: es va intentar posar fi al problema del latifundisme i de l’atur dels jornalers, i incrementar la capacitat adquisitiva dels pagesos.

Reformes del govern republicanosocialista
La reforma militar
La reforma agrària del 1932

2.2. L’oposició a les reformes

• Però aquestes reformes no van satisfer gairebé ningú: els sectors conservadors s’hi van oposar i els sectors obreristes i pagesos es van radicalitzar davant de la lentitud d’alguns canvis.
• D’una banda, el reformisme republicà es va trobar amb l’oposició dels grans propietaris agraris, la jerarquia de l’Església catòlica, una part de l’exèrcit i sectors de les classes altes i mitjanes.
-El 1932, un cop d’Estat dirigit pel general Sanjurjo, va ser frenat pel govern. 
– Les forces de la dreta es van reagrupar en la Confederación Española de Derechas Autónomas.
– Va sorgir un grup de caràcter feixista, la Falange Española.
– Els monàrquics i els carlistes es van unir a l’oposició.
• Des de l’obrerisme, la UGT es va radicalitzar i un grup d’anarquistes van apostar per la insurrecció armada. Hi va haver aixecaments (com el de Casas Viejas, 1933).

Fets de Casas Viejas (1933)

3. La Catalunya republicana

3.1. La Generalitat provisional

• En les eleccions del 1931 Esquerra Republicana va esdevenir el partit hegemònic de Catalunya. Després de la victòria electoral, Francesc Macià, principal dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya, va proclamar la República Catalana dins la Federació Ibèrica i assumí la sobirania de Catalunya.
• Es va negociar amb el govern de la República Espanyola la creació de la Generalitat, que va iniciar un govern provisional que aconseguí aprovar, el 1932, l’Estatut d’Autonomia. Així, es van celebrar les primeres eleccions al Parlament, que donaren la presidència a Macià.

3.2. L’Estatut d’Autonomia del 1932

• Es va elaborar un projecte d’estatut (Estatut de Núria, 1931), aprovat en referèndum. A les Corts de Madrid, però, l’Estatut va ser considerablement retallat.
• Pel setembre de 1932 es va aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que presentava les següents característiques:
– L’Estatut del 1932 reconeixia Catalunya com una regió autònoma dins de l’Estat espanyol.
– Les institucions bàsiques de la Catalunya autònoma eren el Parlament, el Consell Executiu o govern de la Generalitat i el President.
– La Justícia quedava en mans del govern de Madrid, tot i constituir-se el Tribunal de Cassació de Catalunya.
– El català i el castellà eren reconeguts com a llengües oficials.

Manifestació en favor de l’Estatut de Catalunya
Campanya en contra de l’Estatut català
Celebració de l’Estatut a la Plaça de Sant Jaume (1932)

3.3. Les forces polítiques

• L’etapa republicana remodelà l’estructura de partits a Catalunya:
– L’hegemonia estava en mans d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), liderada per Macià i Companys. A la dreta hi havia la Lliga Regionalista, que va passà a denominar-se Lliga Catalana.
– Al centre es trobaven Acció Catalana Republicana (ACR) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
– Entre l’obrerisme, el sindicalisme anarquista (CNT) era la força majoritària.
– També hi havia partits de caire marxista, com el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
•Les primeres eleccions al Parlament es van celebrar el 1932 i van donar la victòria a Esquerra Republicana.

3.4. L’obra de la Generalitat

• L’etapa de la Generalitat també va permetre continuar i ampliar l’obra de la Mancomunitat: foment de l’agricultura, la protecció social, l’ensenyament i la llengua catalana.
– Va crear i organitzar les institucions pròpies de l’administració catalana.
– La Generalitat va crear escoles i centres d’ensenyament secundari i professional, com també la Universitat Autònoma.
– Es van millorar les condicions laborals i salarials dels mestres, es va introduir la coeducació i es van engegar moviments de renovació pedagògica.
– Pel que fa a la llengua, es va aprofundir en la normalització del català i es va publicar el diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra.

Presidents de la Generalitat republicana: Francesc Macià i Lluís Companys
La Generalitat republicana

4. El Bienni Conservador i el Front Popular (1933-1936)

4.1. Els governs conservadors

• El govern reformista va entrar en crisi per culpa de la repressió de Casas Viejas. Azaña va presentar la seva dimissió i el president de la República, Alcalá Zamora, va dissoldre les Corts i va convocar noves eleccions per al novembre de 1933.
• Les eleccions van ser guanyades pels partits de dreta i de centre, i Alejandro Lerroux, del Partit Radical, va ser elegit president amb el suport parlamentari de la CEDA.
• El nou govern va iniciar un procés de desmantellament de l’obra reformista del bienni anterior, cosa que va provocar una radicalització més gran de les esquerres.

Eleccions generals del novembre de 1933
El Bienni Negre: Azaña-Gil Robles-Alaclá Zamora

4.2. Les revoltes del 1934

• El 1934 hi va haver una remodelació del govern, que va donar entrada a tres ministres de la CEDA. Això va encendre l’esclat de revoltes a tot el país, especialment a Astúries i Catalunya, que van ser durament reprimides.
– A Astúries, la revolució va tenir un caràcter més social.
– A Catalunya, va ser el mateix president Lluís Companys qui va encapçalar la insurrecció, proclamant l’Estat Català dins de la República Espanyola. La rebel·lió va ser sufocada.

Els Fets del Sis d’Octubre a la premsa

4.3. El Front Popular (1936)

• Les desavinences entre els partits de la coalició governamental (Partit Radical i CEDA) i els escàndols de corrupció al govern van portar a la convocatòria de noves eleccions al febrer de 1936.
– Les forces de centreesquerra es van agrupar al Front Popular.
– La dreta hi va acudir dividida entre el Bloc Nacional, la CEDA i Falange Española. El seu programa pretenia modificar la Constitució en un sentit conservador.
•Va guanyar les eleccions el Front Popular. Manuel Azaña va ser nomenat nou president de la República.

Eleccions generals del febrer de 1936
Comparativa eleccions 1933 i 1936

4.4. La preparació del cop d’Estat

• La divisió entre dretes i esquerres es va deixar sentir al carrer.
– Els sectors més radicals de l’esquerra propugnaven la revolució social.
– Els extremistes de dretes defensaven la necessitat d’un cop d’Estat que posés fi a la República i al procés de reformes.
• Les tensions entre els blocs oposats va desencadenar un clima de violència social.
• Aquest clima de violència va ser el pretext a partir del qual les forces conservadores van decidir interrompre per les armes el procés reformista republicà.
• Les conseqüències del cop serà l’esclat de la guerra civil espanyola.

Cap a la guerra civil

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Economia i societat al primer terç del segle XX

Introducció

Economia i societat al primer terç del segle XX

L’economia espanyola presenta una tendència general al creixement  i una lenta transformació de la seva base econòmica i social.
• Tot i reduir la distància amb altres economies de l’entorn, l’any 1930 Espanya presentava una notable dualitat, entre unes zones industrials i modernes i unes zones agràries i poc desenvolupades.
• A Catalunya, ritme de creixement més elevat i indústria diversificada. El sector tèxtil perd  l’hegemonia que havia tingut al segle XIX.

1. L’evolució demogràfica

1.1. La transició demogràfica

Durant la transició demogràfica es passa d’un creixement baix, amb una natalitat i una mortalitat altes (cicle demogràfic antic), a un creixement també baix, però amb una natalitat i una mortalitat baixes (cicle demogràfic modern).
• Aquest procés que es fa en dues fases:
– el descens de la mortalitat i el manteniment de la natalitat alta, resultant un creixement fort de la població; i
– el descens de natalitat i el manteniment de la mortalitat baixa, resultant un creixement moderat de la població.

A Espanya, el descens de la mortalitat esdevé entre 1877-1930, degut a una millor alimentació i a la implantació de mesures higienicosanitàries (serveis de neteja i clavegueram, control de la  potabilitat de l’aigua i higiene dels aliments).
També baixa la mortalitat infantil i augmenta l’esperança de vida en néixer (de 34,8 anys el 1900 a 50 anys el 1930).
• El descens de la natalitat esdevé als anys 20, degut al procés d’urbanització i a una planificació familiar més racional.
• Malgrat tot, el creixement demogràfic espanyol  (18,6 milions d’habitants el 1900 a 23,5 milions el 1930) va amb retard considerable en comparació amb altres països europeus.


• A Catalunya hi va haver un notable descens de la mortalitat, un descens més lleuger de la natalitat, i l’esperança de vida va passar dels 45 anys el 1910 a 53,8 anys el 1930.
• La població catalana va augmentar d’1,8 a 2,8 milions, tant pel creixement vegetatiu com, sobretot, per una nova onada migratòria a la segona dècada del segle XX.

La transició demogràfica
Comparativa per països del descens de la mortalitat
El creixement de la població catalana

1.2. Els moviments migratoris

• A Espanya van augmentar les migracions interiors: desplaçament de població de regions rurals (Castella, Múrcia, Aragó i províncies orientals d’Andalusia) caps als principals centres industrials (Madrid i Barcelona, seguides per Bilbao i Sevilla). Amb aquest èxode rural, la població activa agrària disminueix (passa de 5 a 4 milions) i hi ha una redistribució regional de la població.
• L’arribada d’immigrants a Catalunya va ser molt intensa: el 1930, el 20% dels residents a Catalunya havia nascut fora.

L’emigració exterior a ultramar, iniciada cap al 1880, va assolir un màxim sense precedents, tot i disminuir a partir del 1914 (IGM).
Les causes de l’emigració van ser la manca de treball i la millora de la navegació, que va escurçar la travessia de l’Atlàntic.
• La majoria dels emigrants eren homes joves i amb destinació a l’Amèrica Llatina.

1.3. La intensificació de la urbanització

• Les migracions interiors van intensificar la urbanització, especialment entre el final de la Primera Guerra Mundial (1918) i la crisi del 1929.
– Madrid i Barcelona van superar el milió d’habitants l’any 1930.
– També van créixer les ciutats de més de 100.000 habitants i altres van esdevenir centres industrials o miners importants (Barakaldo, Sestao, Mieres, Sama de Langreo, Badalona, Sabadell i Terrassa, etc).

Barcelona creix en població i en dimensions, i experimenta una gran transformació de la seva fisonomia urbana, degut a:
– l’agregació d’alguns municipis del Pla de Barcelona (1897) (Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sants i les Corts),
– la construcció de nous habitatges per acollir els immigrants, i
– la reestructuració interior: obertura de la Via Laietana (1907), construcció de xarxes de transport urbà modernes (tramvia, metro, ferrocarril del Vallès), ampliació de les comunicacions (port i aeroport) i remodelació de Montjuïc arran de l’Exposició Internacional del 1929.

2. Endarreriment agrari i conflictivitat pagesa

2.1. La crisi agrària

• L’agricultura espanyola va començar el segle XX havent d’encarar les conseqüències de la crisi agrària europea de final del segle XIX.

2.1.1. La crisi cerealista
• Espanya tenia una agricultura basada en el conreu dels cereals, l’olivera i la vinya, en terres de secà, i una ramaderia bàsicament ovina destinada a la producció de llana.
• La
causa de la crisi va ser l’arribada de cereals d’altres països (Argentina, EUA, Canadà, Rússia), amb una agricultura extensiva (producció massiva a baix cost) i uns preus de venda molt competitius.
• La crisi va tenir un fort impacte a Espanya:
– la
competència fa baixar els preus, es redueixen els ingressos i cauen els beneficis, originant-se un seguit de protestes, coordinades per la Liga Agraria (associació de propietaris cerealístics), demanant un aranzel protector;
– tanmateix, la caiguda dels beneficis provoca la disminució dels salaris dels jornalers, desfermant-se un període d’agitacions pageses.

2.1.2. La crisi de la viticultura
• Va ser molt intensa a Catalunya, on el conreu de la vinya havia assolit una gran extensió arran de la plaga de la fil.loxera a França. Però cap a l’any 1879, la fil.loxera va travessar els Pirineus, i el 1910 ja s’havia estès per tot Catalunya provocant la mort de tota la vinya autòctona, la pèrdua de les collites i un esfondrament econòmic que va afectar tant els propietaris com els conreadors (rabassaires).
Per superar la crisi es van replantar totes les vinyes amb un nou cep americà portat de Califòrnia, immune a la malaltia.
• Va iniciar-se un
conflicte entre els rabassaires i els propietaris, que es va estendre fins a la Segona República:
– els rabassaires, que havien fet grans inversions en el període d’auge vitícola, van defensar la vigència dels contractes de rabassa morta;
– els propietaris sostenien que la mort de dos terços dels ceps anul.lava els vells contractes i van exigir nous contractes, de durada molt més curta, amb la intenció de limitar els drets dels pagesos sobre la terra i convertir-los en simples arrendataris.

Exportació de vi

2.2. L’evolució agrícola

La crisi agrària es va superar gràcies al proteccionisme i al creixement de la producció, estimulada per la demanda urbana.
• Motors principals del creixement de la producció agrària:
– les noves rompudes i la intensificació dels conreus gràcies a l’augment de fertilitzants artificials, la selecció de llavors, la disminució del guaret, l’increment de la mecanització i la posada en regadiu de noves terres;
– la introducció de nous conreus (plantes farratgeres) destinats a millorar la producció ramadera i satisfer la demanda urbana de carn i de llet; i
– l’especialització de conreus (olivera, vinya, cítrics) destinats en gran part a l’exportació.


• Com a resultat d’aquest procés, el producte agrari espanyol va créixer un 55% entre 1900-1931, encara que d’una manera desigual segons els conreus i les zones.
– Els cereals es va consolidar com el conreu principal.
– Els conreus menys productius eren els cereals i les lleguminoses, conreus dominants a Andalusia, Extremadura i les dues Castelles.
– Els conreus més productius, orientats en gran part cap a l’exportació, eren la vinya, l’olivera, els cítrics, els fruiters i les hortalisses.
– La producció ramadera de carn i de llet també va augmentar considerablement gràcies a la selecció de les races del bestiar.
• Els rendiments escassos en sectors com el cerealístic comportaven preus molt alts i la població urbana es va veure obligada a consumir aliments a preus molt més alts que els del mercat internacional. Així, la demanda de productes manufacturats va ser menor, cosa que va obstaculitzar el creixement industrial.

L’agricultura catalana va seguir una evolució semblant a l’espanyola, encara que la productivitat va augmentar una mica més i la reducció de la població agrícola va ser més gran.
• Algunes comarques, sobretot de Barcelona i Tarragona, van desenvolupar formes avançades d’agricultura especialitzada basada en productes carnis, hortalisses, verdures i fruites. En canvi, les comarques amb sòls més pobres i dedicades al cereal, tenien una productivitat més baixa.
• El pes del producte agrari català sobre el total espanyol va passar del 8,6% l’any 1900 al 9,7% el 1930.
– Augment de la producció de cereals (principalment l’arròs del Delta de l’Ebre) i especialment del sector ramader, sobretot boví i porquí.
– Crisi llarga i profunda de la viticultura, la producció de la qual va disminuir gairebé un terç.
– Creixement dels productes destinats a l’exportació:
vi, oli, fruites seques (ametlles i avellanes), patates primerenques i cítrics.

2.3. Els problemes del camp espanyol

• El problema principal del camp espanyol encara era l’enorme desigualtat en l’estructura de la propietat de la terra, amb extenses zones de latifundi i zones de fort predomini del minifundi.
A les zones latifundistes (Extremadura i Andalusia) la immensa majoria de la població vivia en condicions quasi de subsistència, situació que va provocar una conflictivitat social, exigint una reforma agrària que permetés l’accés dels pagesos a la propietat de la terra i posés en conreu efectiu moltes terres insuficientment treballades, per l’absentisme dels propietaris.
A les zones de minifundis (Galícia) o amb mala qualitat de la terra (Submeseta Nord) van poder augmentar la productivitat i garantir la subsistència, però no van generar beneficis ni van modernitzar les explotacions. Tot això va empènyer molts petits pagesos a emigrar.

Per solucionar el problema de l’endarreriment del camp espanyol i dels conflictes socials, els governs de l’època van prendre algunes mesures per millorar la producció, fomentant l’augment del regadiu: Pla d’obres públiques de 1902, confederacions hidrogràfiques durant la dictadura de Primo de Rivera, Pla Nacional d’Obres Hidràuliques de 1933, ja amb la Segona República.

Però, a començaments del segle XX, el problema principal era la gran quantitat de pagesos sense terra. Dues lleis (de 1907 i 1917) van facilitar el repartiment de terres entre els pagesos, però foren mesures insuficients, perquè la pressió dels grans propietaris agrícoles va impedir la necessària reforma agrària, que no es va poder iniciar fins al 1932, en temps de la Segona República.

3. Els progressos de la indústria

3.1. Canvi energètic i avenços tecnològics

• Una de les causes del creixement de l’economia espanyola va ser la utilització de noves fonts d’energia, l’electricitat i el petroli.
• L’electricitat va permetre mecanitzar progressivament la quasi totalitat de la producció industrial. El
procés de l’electrificació a Espanya es va produir en dues etapes: entre 1880-1914 per a l’enllumenat públic de les grans ciutats i el transport urbà, i entre 1914-1930, per a l’ús industrial.
– A Catalunya, l’electrificació va comportar la disminució de la dependència energètica del carbó gràcies a la producció d’hidroelectricitat (construcció de centrals elèctriques al Pirineu).
• El
petroli i els progressos tècnics en la mecànica de motors van obrir pas a Espanya a una nova revolució del transport: l’automòbil.
• També es va avançar en la millora de la transmissió de la informació. A partir de la dècada del 1860, es va produir l’expansió del telègraf i, en la dècada del 1920, del telèfon i de les emissions de ràdio.

3.2. El creixement industrial

• El producte industrial espanyol per càpita va augmentar al primer terç del segle XX un 60% (taxa mitjana creixement anual de l’1,6%).
• Catalunya va mantenir la posició capdavantera (Catalunya, la fàbrica d’Espanya), amb una estructura indústrial amb novetats: aparició de noves indústries, consolidació de les ja existents i manteniment de la preponderància de les indústries de béns de consum sobre les de béns d’equip.

3.2.1. Els sectors tradicionals i les noves indústries
Indústries tradicionals:
Continuen la seva expansió, destaquen l’alimentària, la tèxtil i sobretot la química (fertilitzants, medicaments, pintures, explosius…).
– La
indústria siderúrgica biscaïna va créixer força (creació d’Altos Hornos de Vizcaya, 1902, el complex siderúrgic espanyol més important durant gran part del segle XX) i llurs beneficis van estimular la diversificació industrial basca en sectors amb grans inversions (navals, companyies d’assegurances, químiques, elèctriques, banca i construcció de maquinària).
– Altres centres siderúrgics van ser Astúries i Cantàbria.
També cal destacar la creació a Sagunt d’Altos Hornos del Mediterráneo (1923).

Noves indústries:
– La
indústria elèctrica, amb un ràpid creixement a partir del 1914, amb la construcció de centrals hidroelèctriques i d’una important xarxa per transportar l’electricitat.
La indústria metal.lúrgica, també amb un creixement notable, amb dos sectors en expansió, l’automòbil (l’empresa pionera va ser la Hispano Suiza, creda a Barcelona el 1904) i els electrodomèstics.
– L’ús de l’automòbil va estimular la creació d’empreses de refinatge i distribució de
petroli, com la Campsa (1927).
Finalment, gran impuls del sector de la construcció, amb la consolidació de la indústria del ciment (empresa Asland, 1928).

3.2.2. La diversificació de la indústria catalana
• A Catalunya, es manté del predomini de la indústria tèxtil, però amb menor pes (el 1890 representava el 67,1% de la indústria catalana, el 1930 el 48,1%).
• La
indústria catalana es va diversificar:
– Creixen les
indústries bàsiques (mineria, energia, química, ciment i siderúrgia) i la indústria lleugera (confecció, cuir, calçat, paper i arts gràfiques).
– Creixen més i tenen més importància, la química, la metal.lúrgia de transformació i les indústries de construccions mecàniques.
– Cal destacar l’increment del sector elèctric. Des de final del segle, Barcelona tenia enllumenat elèctric i des del 1910 es va anar estenent per tot Catalunya, i se’n va generalitzar l’ús industrial.

• Aquests sectors es van amar consolidant gràcies a la demanda creixent de noves infraestructures de les ciutats industrials i, sobretot, la inversió estrangera, amb la instal.lació a Catalunya de les primeres multinacionals. Així, la producció es va concentrar sobretot en el grup Barcelona Traction, conegut popularment com La Canadenca per l’origen del seu capital, i en la Catalana de Gas i Electricitat, creades l’any 1911.

• Pel que fa a la destinació de la producció, l’increment de la renda espanyola va fer créixer el comerç amb Espanya: Catalunya hi venia teixits de cotó (el 80% de la producció), maquinària, automòbils, etc. i hi comprava productes alimentaris (blat, carn, sucre), semiacabats (ferro, acer, paper) i matèries primeres (carbó, llana, pells).
 
• Pel que fa a la localització industrial es va consolidar la concentració de l’activitat al nucli de Barcelona i la seva àrea metropolitana.

• Finalment, Catalunya va augmentar el seu potencial econòmic, però la seva capacitat financera va disminuir i la banca catalana entrava en una crisi profunda: al final del segle XIX Barcelona era un centre financer important, però a la dècada del 1930 la xarxa financera catalana pràcticament havia desaparegut i Catalunya entrava en una progressiva dependència envers la banca madrilenya o basca.

3.2.3. La difusió territorial de la indústria
• Juntament amb els dos nuclis bàsics, Catalunya i el País Basc, la industrialització es va difondre per altres zones:
Madrid es va convertir en la tercera regió industrial, a Galícia va destacar la indústria conservera, i a la cornisa cantàbrica les indústries siderúrgiques i els seus derivats metal.lúrgics. També va aconseguir importància la indústria del moble i la de la joguina, especialment a València, i, durant la dècada del 1920, a Alacant.
• La major difusió geogràfica de la indústria no va posar fi als profunds desequilibris en la distribució de la renda entre les diferents àrees geogràfiques espanyoles.

3.3. La millora de les comunicacions

• La transformació dels mitjans de transport i dels sistemes de comunicació va afavorir el creixement industrial:
Millora de camins i carreteres: entre 1900-1930, a Espanya es dupliquen els quilòmetres de carretera i en els darrers anys aparèixen els primers trams asfaltats. Catalunya, entre 1915-1935, passa de 4.350 km a 8.650 km.
Electrificació dels ferrocarrils i construcció de noves xarxes.
– Creació dels transports urbans (tramvia i metro). Construcció del metro a Madrid (1919) i Barcelona (1924).
– Augment de la xarxa telegràfica, que passa de 29.000 km a uns 41.000 km i millora la qualitat de l’intercanvi ràpid d’informació.
– Generalització de la telefonia. La primera empresa va ser la
Societat General de Telèfons de Barcelona (1890), que va crear una xarxa integral catalana, absorbida l’any 1924 per la Compañía Telefónica Nacional de España, que va tenir el monopoli estatal de la telefonia.
– L’inici de la radiodifusió.
La primera emissora radiofònica d’Espanya va ser Ràdio Barcelona (1924).
Les grans infraestructures necessàries van ser finançades en bona part per l’Estat.

3.4. L’intervencionisme de l’Estat

• Una característica de l’economia espanyola durant el primer terç del segle XX va ser la restricció de la competència entre empreses i la constant intervenció de l’Estat.

• L’intervencionisme estatal es va manifestar en dues direccions:
– la concessió d’ajudes (exempcions fiscals, subsidis i comandes directes de l’administració) per estimular la inversió privada en indústries tecnològicament més avançades, i
– la implantació del proteccionisme.

• El gir del capitalisme espanyol es va iniciar el 1891 amb la promulgació d’un aranzel duaner que suposava l’abandonament del lliure canvi i el retorn al proteccionisme, situació confirmada amb els aranzels del 1906 i del 1922.
• Les mesures protectores van tenir diversos efectes per a l’economia:
– Positius: van restringir la competència, afavorint sectors com el carbó i la siderúrgia, i van fomentar la indústria nacional i l’articulació del mercat interior.
– Negatius: van mantenir una indústria amb una productivitat baixa i poc competitiva.

4. L’evolució de l’economia

4.1. La recuperació econòmica després del 98

• El segle XX es va iniciar amb les conseqüències del desastre del 1898, amb la independència de les últimes colònies, que va posar fi a l’imperi espanyol. Això presagiava un desastre econòmic, però no ho va ser tant.
• Els efectes immediats van ser la
pèrdua dels mercats colonials i la devaluació de la pesseta per l’endeutament de la guerra.
– La desaparició dels mercats colonials va perjudicar les exportacions del tèxtil català, les farines castellanes, la petita maquinària i altres productes, alhora que va encarir els béns importats de les antigues colònies.

• Però la crisi es va superar ràpidament: en els primers anys del nou segle es va produir una inflació baixa, una reducció del deute públic i la repatriació de molts capitals, que van estimular la creació de nous bancs i empreses.
• A mitjà i llarg termini, la crisi va ser favorable per a l’economia espanyola: va obligar a una certa renovació de l’estructura productiva, va estimular el creixement de la producció industrial i va accelerar el canvi energètic (electricitat).

4.2. La conjuntura de la Primera Guerra Mundial

• La neutralitat espanyola durant la IGM (1914-1918) va permetre una important expansió econòmica, ja que el conflicte va reduir la capacitat productiva dels països bel.ligerants i Espanya es va convertir en subministradora de productes industrials i agraris.
• Efectes positius de l’expansió:
L’augment de la demanda exterior va estimular el creixement de la producció, que va beneficiar sobretot la siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries tèxtils (vestits i mantes) i metal.lúrgiques catalanes, que van aconseguir grans beneficis.
– Per primera vegada en molt de temps, i gràcies a les exportacions, la balança de pagaments espanyola va donar un saldo positiu.
La conjuntura de la guerra mundial va oferir grans oportunitats de bons negocis i d’enriquiment fàcil. Però el creixement va tenir un caire fortament especulatiu, perquè l’augment dels beneficis es va malbaratar en bona part en la importació de productes de luxe superflus i no en la millora de l’estructura productiva.

• Efectes negatius de l’expansió:
– El creixement de la demanda va comportar un increment dels preus, que va desfermar un procés inflacionari sense precedents (el preu del blat va augmentar un 72% aquests anys).
Les classes populars van conèixer un empitjorament del nivell de vida, ja que la inflació no va anar acompanyada d’un augment equivalent dels salaris. El cost de la vida va pujar entre 15% i 20%, fet que va provocar una onada de vagues i reivindicacions obreres.

• Quan va acabar la guerra i va caure de sobte la demanda exterior, va finalitzar l’eufòria econòmica i s’esdevingué una forta crisi (1920-1923):
– El mercat intern no va ser capaç de substituir les exportacions i moltes empreses van haver de tancar.
– Les classes treballadores, que ja havien sofert les conseqüències de la inflació durant la guerra, van haver de fer cara a l’augment de la
desocupació.
– Tanmateix, no tots els sectors econòmics se’n van veure afectats per igual: els més modernitzats, com el siderúrgic i el químic, van suportar la crisi més bé que no pas el tèxtil o l’agrícola.

4.3. Els efectes de la crisi del 1929

• L’any 1929 es va iniciar una depressió econòmica d’abast mundial com a conseqüència del crac de la Borsa de Nova York per l’enfonsament del valor de les accions.
• A Espanya la
crisi internacional va tenir una incidència menor que a d’altres països occidentals industrialitzats, bàsicament degut al poc pes del comerç exterior espanyol, limitat pel proteccionisme aranzelari.
• En tot cas, la crisi
es va notar sobretot en els sectors econòmics més dinàmics, orientats a l’exportació, cas d’alguns productes agrícoles (vi, cítrics, oli d’oliva) i els minerals.
A més, la caiguda de la demanda va suposar a partir de l’any 1931, el retrocés de les exportacions espanyoles, encara que menor que el d’altres països exportadors.

• La crisi també va repercutir relativament gràcies a la depreciació de la pesseta, perquè va significar una reducció dels preus dels productes espanyols en moneda estrangera i això va millorar la competitivitat de les exportacions.

5. Els canvis socials

5.1. El món rural

• Al primer terç del segle XX el món rural encara tenia una presència important a Espanya, per la lentitud del procés industrialitzador.
En canvi, a Catalunya, amb una industrialització i un creixement urbà superiors, el pes de la pagesia era menor (al 1930 la població activa agrària s’havia reduït al 27,2%).

5.1.1. Els grans propietaris rurals
• En aquella època, el patrimoni rústic era una font de riquesa i un senyal de prestigi social.
• Entre els grans propietaris agraris, hi podem distingir:

– L’antiga oligarquia agrària: no desapareix i molts van augmentar el seu patrimoni amb la compra de terres.
– La nova burgesia agrària: propietària de grans empreses i grans negocis, va adquirir també finques rurals per tal de diversificar les seves inversions i les seves rendes.

• Pel que fa al tipus de propietats cal distingir:
– Grans propietats (latifundis): predominen a
la Manxa, Andalusia i Extremadura. L’oligarquia agrària era absentista (residia a ciutat) i vivia de les rendes.
– Propietats petites (minifundis) i mitjanes: predominen a Galícia, Castella i Lleó, Aragó, Catalunya i País Valencià.

• Els propietaris agraris tenien una gran influència social i entre ells es reclutava bona part del personal polític (diputats a corts, senadors, alcaldes…) i de l’administració pública (governadors civils…).

Durant la Restauració (1875-1931) es va produir una gran expansió de la noblesa espanyola, amb la creació de més de 200 nous títols, inclosos 20 ducs i 30 grans d’Espanya, i se’n van rehabilitar 300. Els nous títols nobiliaris, atorgats pels Borbó, era gent del món de la política, dels negocis, i de l’exèrcit.
Això explica el prestigi que l’aristocràcia mantenia a Espanya malgrat el predomini del món burgès.
– A Catalunya cal destacar l’ennobliment de la família Güell, integrada per grans industrials i propietaris, a qui Alfons XIII va atorgar tres títols: comte, vescomte i baró de Güell.

Aquesta vella i nova noblesa va ser durant molt de temps la classe dirigent del país.

5.1.2. Els pagesos
• La pagesia espanyola, tot i el descens encara representava un percentatge superior al d’altres països industrialitzats.
• Hi havia força diferències entre els pagesos; cal distingir-ne 3 grups:
– els
propietaris (mitjans i petits),
– els
arrendataris (en condicions molt diverses), i
– la gran massa de
jornalers, alguns simplement temporers.
• La situació dels pagesos depenia segons els diferents territoris:
– a Galícia eren freqüents els subarrendaments de les propietats (foros i subforos), cosa que dificultava la rendibilitat del minifundi;
– a Extremadura i Andalusia, el latifundisme comportava la presència massiva de jornalers en condicions laborals molt precàries.

• La pagesia catalana solia gaudir d’una propietat mitjana o d’uns contractes d’arrendament estables.
• Cal destacar la creació de cooperatives agràries catalanes, amb l’objectiu de promoure un associacionisme pagès.

5.2. La societat urbana

• L’èxode rural i el creixement urbà van fer créixer el pes i la influència social de les classes urbanes (burgesia, classes mitjanes i proletariat), que amb els seus nous hàbits i valors socials van configurar la nova societat de masses.
• A les grans ciutats l’estratificació social era percebuda en la segregació per barris, en les diferents associacions lúdiques i culturals i en les pràctiques d’oci.

5.2.1. La burgesia
• A Espanya, la burgesia industrial era relativament escassa i estava integrada bàsicament pels industrials tèxtils catalans i els siderúrgics bascos. El creixement econòmic del període va fer créixer la seva importància i va consolidar una burgesia financera amb nous negocis.
• Aquests grups socials vinculats a la indústria i a les finances es van integrar a les classes altes. Així, molts burgesos enriquits amb els beneficis extraordinaris obtinguts arran de la Gran Guerra es van anar fusionant progressivament amb la vella aristocràcia de sang, esdevenint la nova oligarquia dominant.

5.2.2. Les classes mitjanes
• El desenvolupament comercial, financer i administratiu va comportar el sorgiment de les
classes mitjanes: grup heterogeni, integrat per funcionaris, obrers “de coll blanc” (comerç, administració i banca) i professions liberals (metges, advocats, professors…).
• A Catalunya, el seu pes va anar creixent, a diferència d’Espanya, que representaven un percentatge molt per sota del d’altres països.

5.2.3. El proletariat
• Els obrers industrials formaven el gruix de les classes populars urbanes. Van augmentar considerablement en nombre i es concentraven a Catalunya, el País Basc, Astúries i Madrid.
– Catalunya va tenir la concentració obrera més gran d’Espanya, amb un augment del 100% (240.000 obrers l’any 1900 i 580.000 el 1930).
• Les condicions de vida del proletariat industrial eren millors que les dels jornalers agrícoles, tot i haver de suportar llargues jornades laborals, sous insuficients i habitatges insalubres en barris mancats de les infraestructures bàsiques. A més, les crisis econòmiques, amb l’augment dels preus i de l’atur, empitjoraven la seva situació i provocaven protestes obreres i l’augment de la conflictivitat social.

Vaga de la Canadenca

5.3. Noves formes de sociabilitat i cultura urbanes

• El creixement urbà i la nova societat de masses va comportar la imposició de nous valors socials i de noves formes de sociabilitat i d’oci, així com l’extensió de la cultura entre capes socials més àmplies.

• Les transformacions que facilitaren les noves formes de vida urbana a Espanya van ser diverses:

• L’ampliació dels nous transports (ferrocarril, metro, tramvia) i el creixement dels mitjans de comunicació de masses (premsa, ràdio…).
• L’augment de l’alfabetització de la població: era el 33% l’any 1877, el 45% el 1900 i més del 70% el 1930.
• Ho explica la millora del sistema educatiu: augment dels recursos i de l’alumnat en l’educació reglada, proliferació de centres especialitzats i de formació professional, i avenç en l’educació superior, tot i estar reduït a les minories selectes.

• L’augment de l’alfabetització va fer créixer la demanda d’oci cultural.
– Hi ha un creixement moderat de l’hàbit de la lectura, augmenta l’edició de llibres i apareixen col·leccions de novel·la breu adreçades a un públic popular.

– La millora dels mitjans tècnics (rotatives, linotípies…) afavoreix l’expansió de la premsa escrita, que esdevé premsa de masses, convertint-se en un instrument clau en la relació entre els ciutadans i el poder: a través de la premsa es creaven estats d’opinió, es difonien arguments crítics i s’afavoria la formació progressiva d’una opinió pública independent, que va passar a ser cada vegada més influent.

• Entre les noves formes de sociabilitat i d’oci cal destacar:

• L’aparició d’un nou associacionisme, de caire cívic. Les noves associacions eren centres d’oci, d’esbarjo i de vida social, però també centres de difusió de les noves idees i centres de reunió i de debat.
– A les ciutats van proliferar els
casinos i els cercles entre les classes més benestants, i els ateneus entre els grups socials populars. Entre 1923-1930 es van crear a Catalunya més de 1.880 associacions noves.
• L’inici del costum de dedicar el temps d’oci a activitats a l’aire lliure: es va estendre la pràctica de l’excursionisme i de l’esport entre capes àmplies de la població.

– Aparició de nombrosos centres excursionistes, que van fomentar el muntanyisme i van ajudar a conèixer i difondre les terres del país.
– Quant a l’esport, l’hípica, el tennis, la caça i la nàutica eren practicats per les classes altes; mentre que la natació, la boxa i el ciclisme van ser més populars. L’esport espectacle es va consolidar al començament del segle XX amb la fundació dels principals clubs de futbol espanyols.

El Paral·lel de Barcelona a inicios del segle XX
L’antic camp de les Corts, on jugava el FC Barcelona

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb