Arxiu de la categoria: Història Universal

Catalunya dins la monarquia hispànica (segles XVI-XVII)

Introducció

Catalunya sota la monarquia hispànica

• El matrimoni de Ferran d’Aragó amb Isabel de Castella va ser l’origen de la monarquia hispànica.
Carles I va ser proclamat rei de Castella i de la Corona d’Aragó el 1517.
• Des de llavors Catalunya va quedar vinculada al conjunt de territoris governats per la dinastia dels Habsburg.
• Durant tota l’Edat Moderna (segles XVI-XVII) Catalunya va mantenir les institucions, les lleis, l’administració pública, la moneda i la llengua.

1. Les institucions de poder a Catalunya

1.1. La monarquia hispànica

L’herència que va rebre Carles I el va convertir en el primer monarca que ostentava alhora els títols de rei de Castella i de la Corona d’Aragó. En la monarquia dels Reis Catòlics tots dos territoris van conservar les lleis i les institucions pròpies.
La nova monarquia hispànica estava liderada per Castella, on hi havia el rei i la cort, i des d’on es governaven tots els territoris que tenien sota el seu domini.
Catalunya va esdevenir un territori perifèric del gran imperi governat des de Castella.

1.2. Les institucions reials a Catalunya

Les institucions que vinculaven Catalunya a la monarquia hispànica es van crear en època de Ferran II el Catòlic.
El poder de la monarquia a Catalunya s’articulava per mitjà de dos organismes, que feien d’intermediaris entre el rei i l’antiga Corona d’Aragó:
El Consell d’Aragó.
El virrei o lloctinent de Catalunya.

1.3. Les institucions de govern catalanes

A més de les institucions creades per la monarquia hispànica, Catalunya va continuar mantenint les seves institucions tradicionals:
– Les Corts Catalanes.
– La Diputació del General o Generalitat.
Els consells (a Barcelona, el Consell de Cent).

El govern de Catalunya sota els Àustries (segles XVI-XVII)
Corts Catalanes amb els Àustries
Corts Catalanes
Les vegueries del segle XVII

2. Una població i una economia afeblides

2.1. La població catalana

A l’Edat Moderna Catalunya era un país poc poblat: la densitat de població era baixa i als nuclis urbans hi havia pocs habitants.
Al llarg dels segles XVI i XVII la població catalana no va aconseguir de superar mai el sostre dels 500 000 habitants.
Durant el segle XVI la població catalana va créixer lleugerament. Un factor important d’aquest creixement va ser l’arribada d’immigrants procedents del sud de França.
Al segle XVII, època de crisi demogràfica a tot Europa, a Catalunya va tornar a disminuir la població.
Una sèrie d’epidèmies van assolar el país a partir del 1629 i posaren fi al període de creixement anterior.

Barcelona al segle XVI

2.2. L’expulsió dels moriscos

L’any 1609 el rei Felip III va decretar l’expulsió dels moriscos de tot el territori de la monarquia.
Aquesta mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, entre d’altres.
A Catalunya l’expulsió va afectar unes 5000 persones, l’1 % de la població.
La majoria es localitzava a les comarques de l’Ebre i del Baix Segre i es dedicava principalment a l’agricultura.

Els moriscos a Catalunya

2.3. La davallada econòmica

Als segles XVI i XVII es va produir una davallada de l’economia catalana.
La davallada del comerç mediterrani en favor de les rutes atlàntiques cap a Amèrica va afectar directament les activitats comercials dels catalans. Les exportacions se’n van ressentir.
L’agricultura va esdevenir l’activitat econòmica principal. El conreu més extens al llarg del segle van ser els cereals, fonamentalment blat, ordi i sègol.
A les ciutats l’artesania continuava en mans dels gremis.

Barcelona el 1563
El port de Barcelona al segle XVII
Exportacions del port de Barcelona al segle XVII

2.4. El redreçament de l’economia catalana

A finals del segle XVII el panorama va canviar i l’economia catalana va iniciar un període de recuperació que va posar les bases de les transformacions del segle XVIII i de la industrialització posterior.
Algunes comarques del litoral van començar a especialitzar-se en la vinya.
Algunes famílies pageses van començar a combinar les feines agrícoles amb l’elaboració de teixits.
El comerç va tenir una certa recuperació i alguns productes van començar a ser exportats cap als mercats del Mediterrani i de l’Atlàntic.

3. Una societat convulsa

3.1. Els diversos grups socials

La noblesa i el clero. La noblesa continuà sent el grup social predominant. L’Església va patir un cert procés de castellanització.
La burgesia. Va perdre una bona part de la força que tenia a la Catalunya medieval. Als mercaders se’ls van reduir els ingressos i els gremis van créixer en nombre.
La pagesia. Una immensa part de la població vivia al camp. La fi del conflicte remença i la Sentència Arbitral de Guadalupe beneficiaren un sector dels remences, els pagesos grassos.

3.2. El bandolerisme

• La societat catalana, especialment la rural, es va veure trasbalsada, al segle XVI i a la primera part del XVII, pel fenomen del bandolerisme.
• Els bandolers s’organitzaven en colles d’homes, sovint dirigides per un noble, que es dedicaven a fer robatoris, segrestos i contraban.
• Alguns bandolers van tenir força popularitat, com Perot Rocaguinarda i Joan Sala, àlies Serrallonga.

Bandolerisme a Catalunya

3.3. Pirates i corsaris

Durant els segles XVI i XVII els atacs de pirates i corsaris provinents del Magrib i de l’Imperi Otomà van ser força freqüents a la costa catalana.
Moltes ciutats costaneres van ser saquejades i el comerç mediterrani es va trobar amb noves dificultats.
Per defensar-se de la pirateria, al llarg de la costa del Principat s’hi van aixecar torres de defensa i a les ciutats costaneres s’hi van construir muralles amb torres de guaita.
També es van organitzar expedicions corsàries de defensa i la Generalitat va disposar de galeres pròpies per vigilar la costa.

4. La revolta catalana del 1640

4.1. Les causes del conflicte

La revolta catalana del 1640 va tenir un doble component social i polític.
Va ser una revolta pagesa contra els senyors i les autoritats com a protesta per la situació de misèria en què es trobaven i a causa de les fortes càrregues fiscals que suportaven.
També va ser una revolta de les classes benestants catalanes contra els intents del comte duc d’Olivares d’uniformar la monarquia segons les lleis i les institucions de Castella.
El conflicte esclatà l’any 1626, en què les Corts catalanes van rebutjar la proposta del rei d’aportar 16 000 homes al projecte de la Unión de Armas d’Olivares.

4.2. La revolta dels segadors

El problema amb els soldats que havien d’allotjar-se a Catalunya es va aguditzar cap a l’any 1640 com a conseqüència de la fam i la guerra de la població catalana.
La revolta pagesa es va iniciar quan els pagesos es van negar a allotjar els soldats.
El moment culminant d’aquesta revolta es va produir el 7 de juny amb els esdeveniments del Corpus de Sang, en què un grup de segadors es va enfrontar a les autoritats i hi hagué morts.
La revolta dels segadors va ser una protesta dels grups més pobres de la societat contra els senyors i contra les autoritats polítiques que els obligaven a fer-se càrrec de les despeses de la guerra.

El Corpus de Sang (1640)

4.3. L’enfrontament amb la monarquia (1640-1652)

Les classes benestants i els governants del Principat es van atemorir davant la revolta pagesa i la van voler capitalitzar en profit propi. Aleshores la revolta assolí el caràcter més polític.
Pau Claris, president de la Generalitat, va establir contactes amb França i va proposar la integració de Catalunya a la Corona francesa per deslliurar-se del domini castellà.
Aleshores va començar una guerra que va durar tretze anys i que va enfrontar catalans i francesos amb la monarquia hispànica.
La guerra a Catalunya es va acabar el 1652, any en què la ciutat de Barcelona va capitular davant les tropes del rei Felip IV.

El setge de Barcelona el 1652

5. El Renaixement i el Barroc a Catalunya

5.1. El Renaixement

• En arquitectura, el Renaixement es presenta sovint com un recurs decoratiu que servia per ornamentar i complementar l’estructura gòtica.
• En escultura i pintura les novetats renaixentistes les aportaven artistes forans: castellans, italians i flamencs.
• Aquestes propostes es barregen amb la tradició pròpia, dominada encara per l’estil gòtic, com es pot apreciar en molts retaules.

5.2. El Barroc

En arquitectura destaca la Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu.
També són del final del XVII i de principis del XVIII la portalada de l’església de Caldes de Montbui, la façana de la catedral de Tortosa, la de la catedral de Girona i la de la Universitat de Cervera.
En escultura són molt representatius els retaules que ornamenten moltes esglésies del Principat, com ara la d’Arenys de Mar.
En pintura cal destacar, al segle XVII, Francesc Ribalta, i al segle XVIII, Antoni Viladomat.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

L’Europa del Barroc

Introducció

L’Europa del Barroc

• El segle XVII, a Europa, va ser una època de crisi i de contrastos.
• S’hi van produir problemes demogràfics i crisis agràries, però, a la vegada, es van desenvolupar el comerç colonial i la producció de manufactures.
• La noblesa i el clero van mantenir el seu poder, però uns nous grups socials, com la burgesia, van augmentar la seva influència.
• El poder de les monarquies absolutes es va consolidar.
• L’art va ser un reflex fidel d’aquesta època. L’estètica del Barroc va superar el classicisme del Renaixement i va introduir elements més complexos, plens de moviment i color.

L’Europa del Barroc

1. La societat i l’economia durant el segle XVII

1.1. La població europea

La població europea es va mantenir pràcticament estancada durant tot el segle XVII.
El baix creixement demogràfic era producte d’una mortalitat alta ocasionada per les epidèmies i per l’existència de carestia i de fam.
La societat continuava sent estamental, dividida entre privilegiats i no privilegiats, però la burgesia es consolidava com un sector ric i influent.

1.2. El comerç internacional

Durant el segle XVI s’havien consolidat noves rutes comercials marítimes. Per una banda, la ruta dels metalls preciosos i, per l’altra, la ruta de les espècies.
A més, al segle XVII Holanda i Anglaterra es van abocar a les rutes de l’Atlàntic i l’Índic.
El 1602, Holanda va crear una societat per accions, la Companyia de les Índies Orientals, que tenia el suport estatal.
El Mediterrani va anar perdent importància i van créixer els ports atlàntics de Sevilla, Lisboa, Anvers, Amsterdam i Londres.

1.3. Les manufactures estatals

Alguns comerciants, per obtenir una quantitat més gran de productes i abaratir-ne el preu, concentraven els treballadors en grans tallers.
Així van sorgir les primeres manufactures. El comerciant hi posava l’utillatge i les matèries primeres, i els treballadors percebien un salari.
En alguns països, l’Estat va donar suport a l’establiment de manufactures, i a l’època de Lluís XIV, el seu ministre Colbert va crear manufactures estatals.

L’economia europea al segle XVII
Un galió

2. L’Europa de l’absolutisme

2.1. Canvis polítics i religiosos

La Guerra dels Trenta Anys, que va enfrontar catòlics i protestants, es va acabar amb la Pau de Westfàlia i va significar la recomposició del mapa polític europeu.
Es va produir l’ascens d’una nova potència, França, i l’enfonsament del vell imperi dels Habsburg.
El segle XVII va donar pas al predomini dels Estats nació, a l’afirmació de les monarquies absolutes i a l’esfondrament de les formes de poder supranacionals, com l’imperi hispànic.
Per altra banda, va significar la proclamació de la llibertat religiosa per a cada Estat.

2.2. Característiques de la monarquia absoluta

A les monarquies absolutes, l’autoritat del monarca provenia directament de Déu.
El poder del rei era absolut i constituïa l’encarnació mateixa de l’Estat.
Per governar, el monarca estava auxiliat per ministres, consellers i secretaris, i també per un gran nombre de funcionaris.

Europa després de la Pau de Westfàlia (1648)
La monarquia absoluta

3. L’art del segle XVII: el Barroc

3.1. Un art per a la societat del seu temps

• Els artistes van ser requerits pels monarques absoluts per construir mansions que fossin el reflex del seu immens poder.
• El Palau de Versalles i els seus jardins són l’exemple més clar d’aquest estil sumptuós i elegant.
• L’Església Catòlica es va convertir en la compradora d’obres d’art i les esglésies mostraven una decoració fastuosa, dedicada a la propaganda dels principis religiosos.
• Als països protestants l’absència d’imatges als seus temples va comportar la inexistència d’un art de propaganda religiosa.

Palau de Versalles

3.2. L’estètica del Barroc

• El Barroc va proposar nous valors estètics, entre els quals predominava:
– El moviment, amb la utilització de les formes corbes: còncaves i convexes.
– La llum i el color, per sobre del dibuix, per crear les formes.
– El realisme en les representacions.
– El gust pels efectes teatrals i escènics.

4. L’arquitectura i l’escultura barroques

4.1. L’arquitectura

La nota essencial del nou estil és la llibertat amb què es tracten els elements arquitectònics a fi de donar a l’edifici un efecte de moviment. Roma és la ciutat on es va originar el nou estil i on van treballar dos artistes:
Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), que va culminar la Basílica de Sant Pere del Vaticà amb una gran columnata de forma el·líptica a l’exterior i un espectacular baldaquí a l’interior.
Francesco Borromini (1599-1667), autor de façanes d’esglésies com la de San Carlo alle Quattro Fontane i Santa Agnese.

Una església barroca

4.2. L’escultura

La representació del moviment va ser també l’objectiu principal dels escultors barrocs.
Les línies corbes i obliqües s’utilitzaven per produir l’efecte d’equilibri inestable.
La roba hi fa un paper important: les formes s’inflen i els plecs es multipliquen.
L’altra gran aspiració de l’escultura barroca és el naturalisme, amb uns efectismes que tenen com a missió commoure o sorprendre.
Bernini n’és la figura més representativa i les seves obres són un reflex de totes aquestes característiques.

5. La pintura barroca europea

5.1. Característiques de la pintura

• La pintura barroca presenta diversos elements comuns:
– El triomf del color sobre el dibuix.
– La preocupació per la llum.
– El realisme.
La recerca del moviment a les composicions.

5.2. L’escola italiana

La pintura barroca aviat va assolir un gran desenvolupament a Itàlia.
El seu iniciador va ser Michelangelo Caravaggio, que va introduir els jocs de contrast entre els fons foscos i els focus de llum il·luminant l’escena.
Entre els nombrosos pintors del Barroc italià va destacar Andrea Pozzo.

Caravaggio

5.3. La pintua flamenca i l’holandesa

• La pintura flamenca. El seu representant principal va ser Peter Paul Rubens.
• Influït pels renaixentistes italians i per l’ús de la llum de Caravaggio, Rubens va pintar tot tipus de temes: religiosos, mitològics, escenes populars i retrats.
• La pintura holandesa. Es va desenvolupar a l’Europa protestant, sobretot a Holanda. Era una escola naturalista preocupada pel tractament de la llum.

6. L’arquitectura i l’escultura del Barroc espanyol

6.1. L’arquitectura espanyola

L’arquitectura barroca espanyola es distingeix per la seva exuberància decorativa, tant a l’interior com a l’exterior dels edificis.
El Barroc a Espanya va ser tardà i va assolir la seva més gran expansió al segle XVIII.
L’estètica barroca va connectar tant amb els que encarregaven les obres com amb el poble.
Els arquitectes més destacables van ser Alonso Cano, Fernando Casas y Novoa, José Churriguera i Josep de Ribera.

6.2. L’escultura: la imatgeria

L’escultura va continuar el camí iniciat al Renaixement. S’utilitzava la fusta policromada i predominava el tema religiós, amb la realització de retaules i imatges.
L’interès per commoure els fidels va fer que el realisme aconseguís en la imatgeria proporcions veritablement dramàtiques mitjançant cares demacrades, signes de dolor i patiment, etc.

7. El Segle d’Or de la pintura espanyola

7.1. Els pintors del Barroc espanyol

A la primera meitat del segle van destacar el valencià Josep de Ribera i l’extremeny Francisco de Zurbarán.
Ribera va ser més “tenebrista” i es va preocupar per la llum i el color. Zurbarán va evolucionar cap a la representació exacta de la realitat i la qualitat de les coses.
A la segona meitat de segle van sobresortir pintors de cort, com Juan Carreño o Claudio Coello, que van ser uns retratistes excel·lents.

7.2. Diego Velázquez

Diego Velázquez va treballar a la cort de Felip IV. Va destacar pel seu geni extraordinari, que el va convertir en el pintor espanyol més universal.
Velázquez va conrear tots els gèneres: com a pintor de cort va fer molts retrats i quadres històrics. Com a artista culte va pintar temes mitològics, que humanitzava amb models populars.
De la seva tècnica destaca la utilització magistral de la llum i de la perspectiva aèria, és a dir, la sensació òptica de la llum que circula entre els objectes i les figures.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

L’Imperi dels Àustries

Introducció

L’imperi dels Habsburg

• A principis del segle XVI, Carles I va ocupar el tron de la monarquia hispànica i va instaurar la dinastia anomenada d’Habsburg o d’Àustria.
• Carles I ostentà el títol d’emperador per la seva herència alemanya, però en el regnat del seu successor, Felip II, els territoris austríacs van quedar deslligats de la Corona espanyola.
• Amb els monarques del segle XVII, Felip III, Felip IV i CarlesII, l’imperi va començar una lenta decadència.

Els Àustries espanyols

1. L’Imperi Universal: Carles I

1.1. Carles d’Habsburg, hereu d’un imperi

Carles I d’Espanya i V d’Alemanya (1516-1556) va acumular una gran herència:
– Per part materna (era fill de Joana de Castella, hereva dels Reis Catòlics) va heretar el regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, els territoris italians i les possessions americanes.
– Per part paterna (era fill del príncep alemany Felip d’Habsburg) va heretar els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat.

L’imperi europeu de Carles I

1.2. Els problemes interns

Carles I, educat a Flandes, va arribar a la Península el 1517, sense parlar castellà i envoltat de consellers flamencs.
El 1520 va anar a Alemanya, enmig del malestar cada vegada més gran de la població, que va esclatar en diverses revoltes:
– La revolta de les Comunitats (1520-1521) va tenir lloc en diverses ciutats de Castella com a protesta dels gentilhomes, els artesans i els comerciants per la política econòmica.
– Les Germanies (1519) van esclatar a la Corona d’Aragó. Va ser una revolta d’artesans i de pagesos que demanaven l’accés als càrrecs municipals i la millora dels arrendaments del camp.

1.3. Els conflictes exteriors

La defensa de l’autoritat imperial i del catolicisme va fer que Carles I mantingués nombroses guerres:
– Es va enfrontar a França (1525-1544), el seu gran rival a Europa.
– Va mantenir una sèrie de guerres contra els turcs (1529-1541), que amenaçaven la zona del Danubi i el Mediterrani.
Una part dels prínceps alemanys va donar suport a les posicions de Luter (protestantisme) i es van enfrontar a l’autoritat política de l’emperador.
Es van iniciar llargues guerres de religió. Malgrat els èxits inicials, l’emperador va haver d’acceptar finalment, a la Pau d’Augsburg, la igualtat del catolicisme i del protestantisme.

Les guerres de religió

2. L’Imperi Hispànic: Felip II

2.1. El govern de Felip II

Felip II va regnar sobre un imperi en el qual els dominis americans van assolir la màxima expansió.
Com que no era emperador, va poder governar per als interessos de la monarquia hispànica.
El monarca s’encarregava personalment del govern des de Madrid, que va convertir en capital el 1561.
El poder del monarca va augmentar i es va accentuar la centralització.
Felip II va ampliar el sistema de consells amb la funció d’assessorar-lo.

2.2. La defensa de l’ortodòxia catòlica

A la Península, Felip II va imposar l’esperit de la Contrareforma i la seva lluita contra el protestantisme.
L’existència de molts conversos va propiciar encara més la persecució per motius religiosos. Amb aquesta finalitat es va impulsar l’actuació de la Inquisició.
Els problemes més greus es van produir per la persecució dels moriscos granadins, als quals es va prohibir l’ús de la llengua i dels vestits i conservar els seus costums.
Això desencadenà la Insurrecció de las Alpujarras (1567), que va ser sufocada després de tres anys de lluites.

La rebel·lió de les Alpujarras

2.3. La política exterior

Felip II, per mantenir l’hegemonia política i imposar el catolicisme a Europa:
Es va enfrontar als francesos i els va derrotar a la batalla de Saint-Quentin (1557).
Per frenar l’expansió musulmana pel Mediterrani, va organitzar una gran flota aliada que es va enfrontar als turcs (batalla de Lepant, 1571).
Contra Anglaterra, que donava suport als protestants i atacava la flota espanyola que comerciava amb Amèrica, va enviar una enorme flota, l’Armada Invencible (1588).
La rebel·lió de Flandes (1568).
L’annexió de Portugal (1580).

L’Imperi europeu dels Àustries: possessions de Carles I i de Felip II
Els terços de l’exèrcit de la monarquia hispànica
El Monestir d’El Escorial, construït per commemorar la victòria a la Batalla de Sant Quintí
La Guerra de Flandes

3. Economia i societat hispànica al segle XVI

3.1. L’arribada de plara i d’or

Durant el segle XVI es va produir una gran demanda de productes per a les noves terres d’Amèrica, un gran creixement del comerç, i una ingent aportació d’or i plata d’Amèrica.
Aquesta situació no va millorar les condicions econòmiques i socials de la població.
L’entrada d’enormes quantitats de metall preciós va provocar un efecte de pujada dels preus, que va fer disminuir el poder adquisitiu de les classes populars i va reduir el seu nivell de vida.

Revolució dels preus del segle XVI

3.2. L’economia

La demanda de productes agrícoles amb prou feines va poder ser coberta amb la producció dels regnes hispànics.
La indústria artesana també va veure augmentar la demanda de productes, però la política de la monarquia va afavorir els exportadors de llana.
El comerç va ser el sector que va experimentar un desenvolupament més gran.

3.3. La demografia

Durant el segle XVI, la població dels regnes hispànics va augmentar, especialment a Castella.
La població urbana era escassa i poques ciutats superaven els cinc mil habitants.

Població espanyola al segle XVI

3.4. La societat

El predomini social radicava en la noblesa, especialment en els títols de Castella i dels Grans d’Espanya.
Juntament amb el clero, la noblesa acumulava un percentatge altíssim de les rendes i riqueses del regne i no pagaven impostos.
Els no privilegiats eren majoritàriament pagesos, subjectes al pagament de tributs i tota mena d’obligacions: rendes senyorials, delmes, etc.
A la societat espanyola hi havia grups diferenciats per la seva procedència ètnica o religiosa: els moriscos i els jueus conversos.

Uns habitatges al segle XVI
Un corral de comèdies

4. El segle XVII: el declivi de l’Imperi

4.1. Felip III: el govern dels privats

Felip III, fill i successor de Felip II, va inaugurar una nova etapa política dels Habsburg espanyols. Va renunciar a exercir personalment les tasques del govern.
Les tasques del govern van passar a mans de ministres omnipotents, els validos o privats.
Felip III va tenir un regnat breu i pacífic. Va lliurar el govern al duc de Lerma, que va aconseguir mantenir la pau a l’exterior.
A l’interior, el fet més rellevant va ser l’expulsió dels moriscos (1609), que va agreujar els problemes agrícoles.

4.2. Felip IV: la fi de l’hegemonia a Europa

Amb Felip IV, Espanya va tornar a involucrar-se en els conflictes europeus. Les causes d’aquest canvi s’han de buscar en l’esclat de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).
El comte-duc d’Olivares, privat del rei, era partidari de la guerra amb la qual pretenia mantenir l’hegemonia dels Habsburg a Europa. Malgrat algunes victòries inicials, aviat es van succeir les derrotes.
La Pau de Westfàlia (1648) va posar fi a la guerra.
A Catalunya les autoritats van demanar ajuda a França i la guerra es va allargar fins al 1652. La pau es va firmar amb França el 1659 (Pau dels Pirineus), però va significar el lliurament del Rosselló i part de la Cerdanya als francesos.

El declivi de l’Imperi dels Àustries

4.3. Carles II: la fi de la monarquia dels Habsburg

El regnat de l’últim rei dels Habsburg, Carles II, va constituir el moment més crític de l’imperi. Es van unir la pròpia incapacitat del rei, la corrupció dels validos, etc.
Carles II va morir sense descendència, cosa que va provocar un greu conflicte successori entre els partidaris del candidat francès (Felip de Borbó) o del candidat austríac (Carles d’Àustria).
El triomf francès va suposar la fi dels Habsburg a Espanya.

Carles II

5. La crisi social i econòmica del segle XVII

5.1. La crisi demogràfica

• El segle XVII es va caracteritzar per una forta recessió demogràfica, general arreu d’Europa, però greu als regnes hispànics.
• La població va registrar un retrocés important.
• Les causes són: el flux migratori al nou continent, les baixes ocasionades per les guerres, l’expulsió dels moriscos i les pestes i epidèmies ocorregudes entre 1601-1685.

5.2. La crisi econòmica

L’agricultura va empitjorar la precària situació que arrossegava.
La ramaderia va veure com es reduïa el nombre de caps de bestiar, a causa d’una sequedat molt gran de les pastures i de la destrucció provocada per diverses guerres peninsulars.
La indústria i el comerç van patir una disminució profunda. La causa va ser la competència dels productes estrangers i l’escassa capacitat de compra d’una població arruïnada.
Ni l’augment dels impostos ni les constants devaluacions de la moneda van poder salvar la Hisenda Reial, que es va declarar en fallida en diverses ocasions.

5.3. Els problemes socials

• El flux de riquesa que provenia d’Amèrica durant el segle XVI es va fer servir per consolidar un model social de tipus nobiliari en què els capitals es dedicaven a la compra de terres, cases, etc.
• Davant d’uns pocs privilegiats hi havia una enorme massa de població empobrida: els pagesos havien perdut les seves terres, els artesans s’havien empobrit, etc.
• No hi havia sectors que mantinguessin una vida digna com a producte del treball.
• Només els territoris perifèrics, especialment la Corona d’Aragó, marginats de l’aventura americana, no van notar tant la crisi.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Els descobriments geogràfics: l’imperi americà

Introducció

Els grans descobriments geogràfics

• A finals del segle XV, els progressos en la construcció de vaixells i en les tècniques de navegació van permetre que els navegants europeus anessin a descobrir noves rutes marítimes.
• En un període de temps breu, s’arribà al continent americà i es donà la primera volta al món.
• Els grans descobriments geogràfics, realitzats fonamentalment per portuguesos i castellans, van obrir noves rutes comercials i van reactivar els intercanvis.
• L’arribada a Amèrica de Cristòfor Colom va ampliar els horitzons geogràfics coneguts.

L’era dels descobriments
Principals rutes dels descobriments

1. Els grans descobriments geogràfics

1.1. Els objectius dels grans viatges

A l’Edat Mitjana, el comerç europeu amb Orient es realitzava a través de la ruta de la seda que recorria el Mediterrani, arribava a Constantinoble i travessava Àsia central.
El 1459, els turcs van conquerir Constantinoble i van obstaculitzar les vies tradicionals de comerç amb Orient. Per això es va fer necessari trobar noves vies marítimes.
A partir del segle XV, es van desenvolupar una sèrie d’expedicions marítimes que van obrir noves rutes comercials, van arribar a nous continents i van ampliar el món fins aleshores conegut.

1.2. Les expedicions portugueses

Els navegants portuguesos van ser els primers a aventurar-se cap al sud per l’Atlàntic, obrint noves rutes:
La ruta africana. Van arribar a les illes Madeira (1418) i a les Açores (1431). Més tard, van costejar la costa africana cap al sud i van arribar al golf de Guinea (1460), on van establir colònies comercials.
La ruta de l’Índia. L’expedició dirigida per Vasco da Gama, va arribar fins a la costa de l’Índia (1498), obrint el camí posterior cap a les illes de les Espècies.

Rutes portugueses cap a l’Índia

2. Castella troba un nou continent

2.1. El projecte de Colom

Cristòfor Colom, un mariner possiblement genovès, pensava que podia arribar a Àsia navegant cap a l’oest, a través de l’Atlàntic, sense haver de costejar Àfrica.
Colom va presentar el seu projecte als Reis Catòlics, i Isabel va accedir a finançar l’expedició, firmant les Capitulacions de Santa Fe (1492).

Cristòfor Colom
El projecte de Colom

2.2. Els quatre viatges colombins

El primer viatge. La primera expedició de Colom va sortir del port de Palos l’agost de 1492. Les embarcacions van iniciar la travessia de l’Atlàntic, i el 12 d’octubre de 1492 van veure terra.
Van descobrir la petita illa de Guanahaní, a les Bahames, que Colom va anomenar San Salvador. Més tard van explorar l’illa de Cuba i Haití. A principis de 1493 l’expedició va tornar a Espanya.
Els altres viatges de Colom. La segona expedició va sortir el 1493. Es van establir a l’illa anomenada per Colom Hispaniola. Es van establir factories comercials.
Al tercer viatge (1498), Colom va arribar a l’illa de Trinitat. Al quart viatge (1502) va recórrer les costes d’Amèrica Central.

Els viatges de Colom i el repartiment del Nou Món

2.3. El repartiment entre Espanya i Portugal

Els Reis Catòlics van demanar al papa la sobirania de les terres descobertes per Colom per explorar-les i evangelitzar-les.
Però Portugal també aspirava al control dels mars i les terres explorades pels seus mariners. Per evitar conflictes, es va firmar el Tractat de Tordesillas (1494).
Aquest document establia una línia imaginària 370 llegües a l’oest de les illes del Cap Verd que repartia les terres que s’havien de colonitzar: les situades a l’oest del meridià serien per a Castella, i les de l’est, per a Portugal.

3. Els pobles precolombins

3.1. El continent desconegut

Quan van arribar els europeus al continent americà, els pobles que l’habitaven havien desenvolupat civilitzacions pròsperes i alguns havien creat grans imperis: asteca, maia i inca.
Feien servir la pedra com a material bàsic.
Quan Colom i els seus homes van arribar a aquest Nou Món es pensaven que havien arribat a l’Índia. Per això, van anomenar les Índies a aquests territoris i indis als seus habitants.
Aquestes cultures indígenes també són conegudes com a precolombines, és a dir, anteriors a l’arribada de Colom.

3.2. Les civilitzacions precolombines

Els maies. La civilització maia es va estendre pel sud de la península del Yucatán entre els segles V i XV.
Eren agricultors que vivien del conreu del blat i s’organitzaven en ciutats Estat independents. Van desenvolupar grans coneixements d’astronomia i de matemàtiques.
Els asteques. Van ser un poble guerrer i van conquerir un gran imperi, que s’estenia pel centre i el sud de Mèxic. L’agricultura i el comerç eren les seves principals activitats econòmiques.
Els inques. La civilització inca es va desenvolupar a Amèrica del Sud. Van crear un imperi amb centre a la regió de Cuzco.

Les civilitzacions precolombines
Un temple maia

4. Conquesta i organització de l’imperi americà

4.1. Les grans expedicions

La conquesta de Mèxic. El 1518 una expedició dirigida per Hernán Cortés va desembarcar en territori mexicà i va fundar Veracruz.
La conquesta del Perú. El 1531, Francisco Pizarro va dirigir la conquesta de l’imperi inca (actual Perú, Equador i part de Bolívia).
Altres conquestes. A la mateixa època, Núñez Cabeza de Vaca va explorar Florida, Texas i Califòrnia. Més cap al sud, Almagro i Pedro de Valdivia van conquerir Xile.
Es va fundar Buenos Aires i, finalment, a Àsia, van ser conquerides les illes Filipines.

Conquesta i expansió de l’imperi americà al segle XVI

4.2. L’organització dels territoris conquerits

Els territoris conquerits van ser incorporats a la Corona de Castella, que havia finançat el descobriment i que va controlar la seva colonització.
Immediatament s’hi van introduir la llengua, la cultura, i la religió i les lleis de Castella.
Es van fundar dos virregnats: Nova Espanya i el Perú. A cadascun hi havia un virrei al capdavant. Els virregnats tenien diverses províncies regides per governadors.
També s’hi van instaurar els municipis, amb ajuntaments per governar les ciutats, i les audiències per a les qüestions legals i de justícia.

5. La colonització de l’Amèrica espanyola

5.1. L’explotació dels recursos

• Els nous territoris americans van representar una font d’ingressos important per a Castella, i especialment per a la Corona.
• Una vegada s’hi van haver establert, els colonitzadors van buscar fonts de recursos estables i van exigir a la Corona la concessió de terres i mines.
• Les terres es van repartir entre els colonitzadors i per treballar-les es va establir el sistema d’encomienda.
• El ràpid descobriment d’or i plata va fer que es dictessin normes per a l’explotació i la comercialització d’aquests metalls.

Una encomienda americana
Treball en una encomienda

5.2. El comerç americà

Les Índies van ser una font d’intercanvis comercials.
El monopoli de tot aquest comerç es va concedir al port de Sevilla, des del qual salpaven i al qual arribaven tots els vaixells.
El 1503 es va crear la Casa de Contratación de Sevilla, per controlar el tràfic comercial.

El port de Sevilla

5.3. La societat colonial

• El poder polític i econòmic es trobava en mans dels espanyols, que arribaven de la Península per exercir-hi tot tipus de càrrecs.
• Però la majoria de la població estava formada per amerindis, d’ètnies molt diferents.
• Els criolls, descendents dels colonitzadors, eren ja a finals del segle XVI molt nombrosos.
• A les zones on la mà d’obra nativa era escassa s’hi va transportar població negra d’Àfrica perquè hi treballés com a esclava.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La monarquia autoritària: els Reis Catòlics

Introducció

La monarquia autoritària

• Al segle XV, es va iniciar una recuperació econòmica que va permetre un augment de la població.
• Els intercanvis comercials van afavorir el desenvolupament de la producció artesana i la circulació de la moneda. Tot això va anar configurant el capitalisme comercial.
• Els monarques es van beneficiar de l’ascens econòmic de la burgesia i es van imposar sobre la noblesa. La monarquia feudal va donar pas a l’autoritària.
• A la Península Ibèrica, els Reis Catòlics van crear l’Estat modern als regnes hispànics.

1. L’Europa del segle XV

1.1. El creixement demogràfic i econòmic

La desaparició de les grans epidèmies del segle XIV i la recuperació dels camps i els conreus van permetre un creixement continuat de la població.
Una demanda més gran va impulsar l’augment de la producció agrícola.
Paral·lelament, les rutes marítimes van tornar a reprendre la seva activitat.
El desenvolupament del comerç va comportar un augment de la producció artesana i el creixement de les ciutats que eren centres comercials o ports importants.

1.2. L’ascens de la burgesia

La conseqüència del creixement del comerç i de les activitats manufactureres va ser l’acumulació de grans beneficis a mans de la burgesia.
• El poder econòmic de la burgesia es basava en la possessió de capital, que invertia en
activitats productives.
D’aquesta manera es va iniciar el capitalisme comercial.

1.3. L’enfortiment de la monarquia

La monarquia medieval tenia el poder limitat pel de la noblesa i el dels burgesos de les ciutats.
Durant el segle XV, a diversos països europeus, els reis es van proposar imposar la seva autoritat sobre tots els súbdits.
Es va consolidar un nou model d’organització del poder: la monarquia autoritària.

L’ascens de la burgesia
Ruta de les espècies al segle XV

2. La monarquia dels Reis Catòlics

2.1. La unió de Castella i Aragó

El 1469 es van unir en matrimoni el príncep Ferran d’Aragó i la princesa Isabel, germana d’Enric IV, rei de Castella.
Ferran es va convertir el 1479 en rei de la Corona d’Aragó. Aquell any, Isabel es va imposar com a reina de Castella.
La unió dels territoris castellà i aragonès no va comportar la seva unificació en un únic regne, sinó que va ser només una unió dinàstica.
En les seves relacions amb els altres Estats, els Reis Catòlics van actuar sempre conjuntament en nom dels seus dos regnes.

2.2. L’expansió territorial

Els Reis Catòlics van voler unir la resta dels territoris peninsulars sota la seva corona i per això van dur a terme una política d’expansió territorial:
Van conquerir el regne nassarita de Granada, últim reducte musulmà a la Península.
El regne de Navarra va ser envaït per un exèrcit castellà. El 1515 va quedar incorporat a Castella però va conservar les lleis i les institucions.
Els Reis Catòlics van desenvolupar una política d’enllaços matrimonials amb Portugal.

2.3. La política exterior

Els Reis Catòlics també van desenvolupar un paper important en la política europea i van orientar la seva política internacional en dues direccions:
La primera va ser la conquesta del regne de Nàpols. Així es pretenia frenar les ambicions expansionistes franceses. També es van ocupar places del nord d’Àfrica per frenar els barbarescos.
La segona s’orientava cap a l’Atlàntic i va establir les bases del futur imperi castellà. L’expansió atlàntica es va iniciar amb la consolidació de la seva sobirania sobre les illes Canàries.

Els Reis Catòlics
L’expansió territorial de la monarquia dels Reis Catòlics
La conquesta de Granada (1492)

3. L’articulació de la nova monarquia

3.1. La consolidació del poder reial

El regnat dels Reis Catòlics (1479-1516) va significar la imposició del nou model de monarquia autoritària, sobretot a Castella.
Ferran i Isabel es van proposar imposar als seus estats l’autoritat del rei per damunt de qualsevol altre poder.
A la Corona d’Aragó, les institucions medievals van seguir vigents, però es va instituir la figura del virrei, representant del monarca a cada territori de la Corona.
A Castella la monarquia va aconseguir, realment, imposar el seu poder i dur a terme una reforma profunda de les institucions.

3.2. La monarquia autoritària a Castella

Quan Isabel va pujar al tron de Castella, al regne hi havia una situació d’anarquia i desordre.
Per posar fi a aquesta situació, es va crear la Santa Hermandad (1476), un cos armat encarregat de perseguir malfactors i criminals.
Les corts van mantenir el seu caràcter consultiu. Es van crear un sistema de consells, formats per juristes escollits i pagats pel rei.
També es va crear un exèrcit professional i permanent.
Es va crear l’Audiència Reial i es va instituir la Comptadoria Reial d’Hisenda.

3.3. La uniformitat religiosa

La uniformitat religiosa es va convertir també en un objectiu de la nova monarquia dels Reis Catòlics.
Es va instar els jueus a convertir-se, i els que no ho van fer foren perseguits i expulsats d’Espanya el 1492.
Després de la conquesta de Granada, es va garantir als musulmans el manteniment de la seva religió i dels seus costums.
Però a partir de 1499, el cardenal Cisneros va posar fi a la tolerància i va impulsar els bateigs obligatoris, fet que va donar lloc a l’aparició dels moriscos (musulmans batejats).
Per controlar el manteniment de l’ortodòxia catòlica i vigilar els conversos, els Reis Catòlics van instituir una altra vegada el Tribunal de la Inquisició (1478).

Institucions de la monarquia dels Reis Catòlics

4. L’organització econòmica i social

4.1. Castella: una economia ramadera

Durant el regnat dels Reis Catòlics, l’economia castellana va continuar orientada cap a la ramaderia, fonamentalment ovina.
La llana castellana va continuar sent el producte d’exportació principal.
La monarquia va protegir els interessos ramaders, per la qual cosa es van promulgar lleis que protegien la poderosa Mesta, l’organització que aplegava els ramaders castellans.
L’economia castellana va rebre l’impuls més gran a partir de la colonització d’Amèrica.

4.2. La lenta recuperació de la Corona d’Aragó

La crisi de la baixa Edat Mitjana va delmar la població de la Corona d’Aragó i va debilitar la seva economia.
Per pal·liar la crisi, el rei Ferran va propiciar una sèrie de mesures per revitalitzar l’economia dels seus regnes.
Va voler posar fi a la conflictivitat dels pagesos a Catalunya, decretant la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486), que va abolir alguns drets feudals al camp.
A Catalunya es van promulgar lleis per afavorir el comerç, la navegació i les manufactures.
A Aragó va continuar el predomini de l’agricultura i es va reforçar el règim senyorial.

4.3. Els grups socials

La noblesa i el clero constituïen les classes privilegiades i posseïen la major part de la terra i dels ramats.
La noblesa va augmentar el poder econòmic gràcies a la institució de la primogenitura, que prohibia la venda del patrimoni familiar i obligava a deixar-lo en herència al primogènit.
La majoria de la població la integraven pagesos sense terres.
A les ciutats es va desenvolupar una burgesia dedicada a activitats comercials i artesanals.

Anvers i revers d’una moneda de l’època dels Reis Catòlics

5. L’Humanisme i el Renaixement a Espanya

5.1. L’Humanisme espanyol

• L’arribada de la impremta a Espanya va tenir lloc a finals del segle XV.
• L’esperit humanista va estar representat a Espanya per figures com el gramàtic Antonio de Nebrija, que va renovar els mètodes d’ensenyament de les llengües clàssiques.

5.2. Els estils arquitectònics

L’arquitectura del Renaixement espanyol, que es va iniciar a principis del segle XVI, es va desenvolupar en tres fases:
Estil plateresc. Es basava en la introducció de nous elements decoratius en edificis gòtics.
Estil classicista. Va introduir els models arquitectònics clàssics, com columnes, llindes i frontons.
Estil herrerià. Es caracteritzava per l’absència decorativa, les línies rectes i els volums cúbics, que donen lloc a una arquitectura nua, sòbria i geomètrica.

Universitat de Salamanca
Universitat d’Alcalà
El Escorial

6. L’escultura i la pintura renaixentistes a Espanya

6.1. Una escultura espiritualista

• Els escultors espanyols van destacar per la intensitat amb què van plasmar els sentiments religiosos, buscant la representació de l’espiritualitat més que no pas la bellesa.
• Els escultors van treballar sobretot els retaules, els monuments funeraris i les imatges religioses.

6.2. La pintura

• La pintura espanyola estava profundament orientada cap a la religiositat, i els temes profans i mitològics resultaven escassos.
• El primer pintor castellà que va mostrar influències renaixentistes italianes va ser Pedro Berruguete (segle XV).
• Al segle XVI van sorgir pintors com Luis de Morales i Alonso Sánchez Coello, influïts per l’italià Rafael.

6.3. El Greco

• El gran geni de la pintura renaixentista a Espanya va ser Domínikos Theotokópoulos, anomenat El Greco.
• A la seva obra va mostrar unes figures tortuosament allargades i d’aparença fantasmagòrica.
• El seu estil era dramàtic i buscava l’expressió de sentiments, que s’evidenciava en la utilització de colors freds i en la complexitat de les composicions.

Juan de Juanes

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb