Arxiu de la categoria: Història Universal

Orígens i expansió de la Corona de Castella

Introducció

La Corona de Castella

• A la mateixa època de la creació dels comtats catalans i aragonesos i el regne de Pamplona als Pirineus, a la serralada Cantàbrica s’hi va formar el regne d’Astúries.
• Més endavant es va convertir en el regne de Lleó.
• La unificació definitiva del regne de Castella i del de Lleó al segle XIII, amb el nom de Corona de Castella, va permetre a aquest regne dur a terme l’ocupació militar de la majoria dels territoris musulmans peninsulars.

1. L’origen dels regnes cantàbrics

1.1. El regne d’Astúries

 En aquest territori s’hi van refugiar alguns nobles visigots. Un d’ells, Pelagi, obtingué una primera victòria sobre els musulmans prop de Covadonga (722).
• Aquest fet ha estat considerat l’inici de la Reconquesta, és a dir, la conquesta per part dels regnes cristians de les terres que ocupaven els musulmans.
• Els successors de Pelagi, Alfons I i Alfons II, van crear un regne al voltant d’Oviedo, conegut com a regne d’Astúries, que es va independitzar de l’emirat de Còrdova.

Pelagi

1.2. El regne de Lleó

•A la segona meitat del segle IX Alfons III (866-910) va aprofitar la debilitat dels emirs cordovesos i ocupà els territoris des de la serralada Cantàbrica fins al riu Duero.
• Per controlar millor les noves terres i protegir els pagesos repobladors, la capital es va traslladar a Lleó i va prendre el nom de
 regne de Lleó.
• Durant el segle X, amb la proclamació del califat, Al-Andalus va incrementar la força militar i va organitzar diverses expedicions militars.

• Les ràtzies encapçalades per Almansor van saquejar i destruir nombroses ciutats lleoneses.

1.3. La formació del regne de Castella

 A l’origen Castella era la frontera oriental del regne de Lleó, una zona poc poblada i molt exposada als atacs musulmans.
• Alfons III va fortificar aquest territori amb la construcció de nombrosos castells i hi va fundar la ciutat de Burgos.
• Aquesta zona va rebre el nom de comtat de Castella i fou governada per comtes.

• Un dels comtes, Ferran I aconseguí independitzar-se i transmetre en herència el comtat de Castella al seu fill.

La formació dels regnes cristians occidentals

1.4. Els primers repoblaments

 A partir de mitjan segle IX es va fer el primer repoblament en massa de la vall del Duero.
• En aquestes zones s’hi van formar comunitats de pagesos lliures que tenien petites parcel·les de terra (alous) i vivien en petites cases aïllades però properes entre si, formant una vila.
• Els habitants de les viles es reunien en un consell, que decidia els afers d’interès col·lectiu.
• Els repobladors procedien dels primers nuclis cristians, però també hi havia molts cristians mossàrabs.

2. L’expansió territorial dels segles XI i XII

2.1. La conquesta de la vall del Tajo

 Ferran I de Castella va ocupar i va repoblar els territoris despoblats al sud del Duero i arribà fins a Àvila.
 També va conquerir Coïmbra i va obligar els musulmans de Toledo, Sevilla i Badajoz a pagar-li tributs.
 Llavors Castella es va convertir en un Estat fort i va passar a prendre la iniciativa en l’ofensiva contra Al-Andalus.
• El seu fill, Alfons VI, va continuar l’expansió i va aconseguir ocupar Toledo (1085), l’antiga capital visigòtica.

La conquesta de Toledo
Reis de Lleó i Castella (segles XI-XIII)
La frontera entre els regnes cristians i Al-Andalus a mitjan segle XI

2.2. La creació de Portugal

 El testament d’Alfons VI (1109) va deixar com a hereva dels regnes de Lleó i de Castella la seva filla Urraca.
 A la seva altra filla, Teresa, li va deixar el comtat de Portugal.
• L’any 1128 Alfons Henriques, fill de la comtessa Teresa, es va proclamar rei de Portugal. A partir d’aleshores, Portugal va ser un regne independent.

2.3. L’arribada dels almoràvits

 L’agressivitat dels reis cristians va atemorir els monarques islàmics. Per defensar-se, van demanar auxili als guerrers d’un imperi islàmic del nord d’Àfrica, els almoràvits.
 Els almoràvits van aconseguir deturar l’avanç dels regnes cristians del nord a finals del segle XI.
• Els reis cristians van poder conservar la ciutat de Toledo, però van haver d’abandonar València, que havia estat ocupada l’any 1092 per Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid Campeador.

El Cid Campeador
La reconquesta als segles XI i XII

2.4. Els repoblaments comunals

 A partir del segle XI la necessitat de defensar els territoris dels atacs musulmans va enfortir els nobles i els monjos, que tenien castells i monestirs emmurallats.
 Per tal de protegir-se, molts pagesos lliures es van posar sota la protecció d’un senyor; així van perdre el domini de les terres i es van convertir en serfs.
• A partir del segle XII, en què els reis cristians van conquerir territoris molt poblats per musulmans es va aturar el repoblament espontani i els reis van organitzar el repoblament de les ciutats frontereres (repoblament comunal).

3. La gran expansió del segle XIII

3.1. La unió de Castella i Lleó

 Al llarg del segle XII els regnes de Castella i Lleó es van unir i es van separar diverses vegades per motius hereditaris o matrimonials.
 Ferran I va unir el seu regne al de Lleó (1037) i va aconseguir la primera unificació d’ambdós regnes. Després de la seva mort el regne es tornà a dividir per qüestions d’herència.
 La reunificació definitiva es va fer el 1230, en què Ferran III va heretar el regne de Castella de la seva mare i el de Lleó del seu pare.
• De la unió d’aquests dos regnes en va néixer la Corona de Castella.

3.2. Els almohades i Las Navas de Tolosa

 Durant la segona meitat del segle XII els regnes cristians s’enfrontaren a la invasió almohade, un nou imperi islàmic que ocupà la Península.
 Durant molts anys el regne de Castella i Lleó va lluitar contra els almohades per les terres situades entre el Tajo i Sierra Morena.
• Aquests van ser derrotats a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), on lluitaren junts els reis de Castella, Navarra i Aragó.

Un campament militar
Batalla de Las Navas de Tolosa (1212)

3.3. L’avanç cap al sud

 Els reis cristians van emprendre l’avanç cap al sud després de la derrota almohade.
 El regne de Lleó ocupà les terres extremenyes actuals (1230) i, després de la unió amb Castella, la força d’ambdós regnes va permetre a Ferran III donar un impuls decisiu a la Reconquesta.
 Ferran III començà la conquesta de la vall del Guadalquivir i conquerí Còrdova i Sevilla. El seu fill, Alfons X, va arribar a Cadis i Múrcia.
 El regne de Portugal va completar la conquesta del seu territori actual amb l’ocupació de Faro el 1249.
• Al final del segle XIII només quedava a la Península un regne musulmà: el regne nassarita de Granada.

Ferran III de Castella
La conquesta de Sevilla
Alfons X de Castella
La Península Ibèrica a l’Edat Mitjana (segles XI-XIII). La frontera entre els regnes cristians i Al-Andalus

3.4. La repoblació de la vall del Guadalquivir

 Als segles XII i XIII, amb la conquesta de la vall del Guadalquivir, es van ocupar territoris molt poblats i amb una activitat econòmica important.
 A les terres ocupades al sud del Tajo molts musulmans en van fugir o van ser expulsats cap a Granada i el nord d’Àfrica.
• Una bona part del territori va ser repartit en forma de grans latifundis als nobles, als clergues i als ordes militars que havien participat en les campanyes.

4. El regne de Castella: economia i societat

4.1. El predomini de la ramaderia

 La majoria de les terres castellanes es dedicaven al conreu de cereals o de productes per a l’exportació (vi i oli).
 La base de l’economia era la ramaderia ovina, sobretot de raça merina, que produïa llana abundant de gran qualitat i es destinava a l’exportació.
• La ramaderia pertanyia majoritàriament a la noblesa castellana, que a fi de defensar els seus interessos, va fundar l’Honrado Concejo de la Mesta (1237).

4.2. Les rutes de la llana

 Una petita part de la llana que es produïa a Castella es quedava al regne per als teixidors de les ciutats.
 Una part important s’exportava a les ciutats tèxtils dels Països Baixos, sobretot Bruges, on la filaven, la teixien i en feien confecció.
 El comerç de la llana es concentrava a Burgos, i des d’allà anava als ports del mar Cantàbric per fer-la arribar a Flandes per via marítima.
 Els mariners bascos i càntabres transportaven la llana, que sortia dels ports càntabres i bascos.
• Al segle XIII els mariners bascos i càntabres van fundar l’Hermandad de la Marina de Castilla.

4.3. El poder de la noblesa

 El progrés de la Reconquesta comportà que els reis concedissin enormes extensions de terra als nobles, amb les quals crearen grans senyories.
 Els beneficis de l’exportació de la llana es van concentrar en mans de la noblesa i de l’alt clero, que es consolidaren com els grups socials més rics i poderosos de Castella.
• A Castella no es va desenvolupar una burgesia que es podia haver enriquit amb la manufactura i amb el comerç.

5. Les institucions de govern i la crisi baixmedieval

5.1. Les institucions de la Corona de Castella

• La monarquia. A Castella la Corona tenia uns poders més amplis que altres regnes hispànics. Al segle XIII els nobles castellans s’enfrontaren a l’autoritat del monarca.
• Les Corts. Les Corts de Lleó es crearen l’any 1188 i van ser les primeres que es van reunir a la Península. Des del segle XIV la unió de les Corts de Castella i les de Lleó donaren lloc a les Corts de Castella i Lleó.
• Els municipis. Tenien una certa autonomia i jurisdicció pròpia. A Castella els consells oberts a tota la població van ser substituïts pels capítols. Més endavant aparegué la figura del corregidor, representant del poder reial a les ciutats.

Reis de Castella (segles XIV-XV)
Les Corts de Castella

5.2. La crisi a Castella

 La crisi del segle XIV no va ser tan intensa a Castella. De tota manera, la Corona de Castella es va veure afectada per rebel·lions nobiliàries i per guerres civils.
 La guerra civil. Pere I de Castella (1350-1369) va voler imposar el seu poder sobre els nobles, desenvolupar l’economia de les ciutats i afavorir els artesans del sector tèxtil.
 L’alta noblesa i l’Església s’hi van enfrontar i proposaren com a rei el seu germanastre Enric. Després d’anys de guerra civil, Enric de Trastàmara fou proclamat rei.
• La nova dinastia dels Trastàmara. Va estar en mans de l’alta noblesa.

La guerra civil castellana

6. L’art romànic a la Corona de Castella

6.1. L’arquitectura

 L’art romànic es va introduir a la Península Ibèrica a través dels nous camins de pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, que en català es coneixia com a Sant Jaume de Galícia.
 Els edificis romànics més importants al regne de Lleó i de Castella que acolliren un gran nombre de fidels són:
 Les catedrals de Santiago de Compostel·laZamora i Salamanca.
 Les esglésies de San Isidoro de LleóSan Martín de Frómista.
– El monestir de Santo Domingo de Silos.

El Camí de Sant Jaume / El Camino de Santiago

6.2. L’escultura i la pintura

 L’escultura romànica es mostra essencialment a les façanes i als capitells dels claustres. Les temàtiques habituals són escenes bíbliques, de l’Antic i el Nou Testament.
• Pel que fa a la pintura, la tècnica més característica era el fresc. Pel que fa a l’estil, destaquen les influències mossaràbiga i mudèjar.

7. L’art gòtic a la Corona de Castella

7.1. L’arquitectura

 La Corona de Castella rebé la influència dels models del gòtic francès, caracteritzat per la verticalitat i per l’ornamentació.
 L’estil gòtic fou predominant al segle XIII en la construcció d’un gran nombre de catedrals.
 Al segle XV l’arribada d’arquitectes centreeuropeus va importar el gust per l’ornamentació molt recarregada.
 L’arquitectura civil gòtica va deixar edificis importants a Castella, com el castell de Peñafiel, a Valladolid, i el Palacio del Infantado a Guadalajara.

7.2. L’escultura i la pintura

 L’escultura gòtica hispànica va tenir un gran desenvolupament. Una mostra n’és la Puerta del Sarmental de la catedral de Burgos i la Virgen Blanca de la catedral de Lleó.
 Als segles XIV i XV es va accentuar el sentit decoratiu, que queda palès al sepulcre de Don Alfonso, de Gil de Siloé.
 Durant el segle XIII la pintura gòtica va estar dominada a Castella i Lleó per l’art de la miniatura.
• Al segle XV els retaules van esdevenir el mitjà d’expressió pictòrica principal.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Catalunya dins la Corona d’Aragó (segles XIII-XV)

Introducció

La Corona d’Aragó

• Al segle XII es va formar la Corona d’Aragó amb la unió del regne d’Aragó i dels comtats catalans.
• Durant el segle XIII i una bona part del XIV aquest regne va dur a terme una important expansió territorial.
• La monarquia va organitzar un poder equilibrat conegut com a pactisme.
• Es van crear els organismes de poder principals: les Corts, la Generalitat i el govern de les ciutats.
• A finals del segle XIV es va iniciar una greu crisi econòmica que provocà conflictes socials i polítics.

1. L’expansió militar del segle XIII

1.1. Les causes de l’expansió

 La derrota de Pere el Catòlic a la batalla de Muret va orientar un canvi geogràfic en l’expansió de la Corona d’Aragó. Es va dirigir cap al sud peninsular i vers la Mediterrània.
• Altres causes serien la decadència dels regnes de taifes després de la victòria cristiana de Las Navas de Tolosa (1212), els interessos de la burgesia catalana i de la noblesa aragonesa.

1.2. La conquesta de Mallorca i de València

• Els mercaders i els nobles catalans es van orientar cap a la conquesta de les illes Balears, perquè eren un regne musulmà ric, un bon centre de comunicacions i un refugi de pirates.
• El 1229 el rei Jaume I el Conqueridor va conquerir Mallorca. Eivissa va ser conquerida una mica més tard, i Menorca ho va ser en temps d’Alfons III (1287), nét del rei Jaume I.
• La conquesta del regne de València va ser una iniciativa dels nobles aragonesos i dels ordes religiosos militars.
• El 1238 Jaume I va aconseguir la capitulació de la ciutat de València.

La conquesta de Mallorca i de València

1.3. Els repartiments i el repoblament

 Un cop conquerides Mallorca i València, el rei Jaume I va fer el repartiment de les terres entre els organitzadors de la conquesta.
 A Mallorca una bona part de la població musulmana va morir durant la conquesta o en va emigrar. Aleshores l’illa es va repoblar amb emigrants catalans.
 A València la major part dels musulmans va restar al país i es van convertir en vassalls dels senyors que s’havien repartit les terres.
• La repoblació de València es va fer amb emigrants catalans, que es van instal·lar a la costa. L’interior el van repoblar aragonesos.

2. L’expansió per la Mediterrània

2.1. L’expansió mediterrània

 Els successors de Jaume I van iniciar una expansió militar i comercial per la Mediterrània.
 Pere el Gran va conquerir Sicília (1282). L’illa era un punt estratègic en les rutes comercials de la Mediterrània i també era una gran productora de blat.
 L’any 1323 Jaume II va conquerir l’illa de Sardenya.
• Per dur a terme aquestes conquestes els reis van disposar d’una bona flota marítima i d’un exèrcit de soldats mercenaris, els almogàvers.

L’expansió catalanoaragonesa i les rutes comercials a la Mediterrània (segles XIII-XV)

2.2. Les rutes comercials catalanes

 Aquesta política militar va rebre el suport dels mercaders catalans, valencians i dels mallorquins.
 Aquests van proporcionar naus i diners als reis perquè volien establir rutes comercials segures amb Itàlia, amb els regnes musulmans del nord d’Àfrica i amb l’Orient Pròxim.
• En aquestes rutes hi adquirien productes orientals (espècies, seda, perfums, etc.), que després venien a Europa i en treien grans beneficis.

2.3. Els Consolats de Mar

 El Consolat de Mar era un tribunal al capdavant del qual hi havia un cònsol o representant de la ciutat que tenia poder judicial per resoldre els problemes que sorgien entre mercaders.
 També representava els mercaders davant les autoritats.
• El primer dels consolats de mar es va crear a Barcelona el 1260 i aviat se’n van establir a totes les ciutats portuàries de la Corona.

3. Les activitats econòmiques i la societat

3.1. La població

 Al llarg dels segles XII i XIII la població de la Corona d’Aragó havia augmentat considerablement com a resultat de la prosperitat econòmica.
• La part més important de la població vivia al camp, però el desenvolupament comercial i artesà havia atret molta gent cap a les ciutats, que van experimentar un gran creixement.

Població remença al final del segle XV

3.2. Les activitats econòmiques

 L’agricultura va patir una gran expansió a partir del segle XIII gràcies a l’ampliació de la superfície conreada amb la rompuda de noves terres i amb la introducció de millores tècniques.
 A les ciutats l’activitat artesana era important, i els oficis s’agrupaven en gremis.
• El comerç era l’activitat més important i la base de la prosperitat econòmica medieval catalana.

Les drassanes de Barcelona

3.3. Els grups socials

 La societat catalana era una societat feudal. Era formada per privilegiats i no privilegiats.
 Els privilegiats. La noblesa i el clero eren grans propietaris de terres i els estaments privilegiats. Representaven l’1,5 % de la població.
 Els no privilegiats. Els pagesos constituïen el 90 % de la població. Hi havia pocs pagesos lliures i la majoria estaven vinculats a la terra. Eren els pagesos de remença.
• Els habitants de les ciutats formaven un grup heterogeni.

La burgesia

4. L’organització de la monarquia

4.1. Una monarquia confederal

 La Corona d’Aragó es va organitzar com una confederació d’estats en què cada un mantenia les estructures de poder, els costums, les lleis i la llengua propis.
 La monarquia era l’única institució comuna de tots els regnes de la Corona. El rei s’havia de comprometre a respectar les lleis i els costums de cadascun.
• En les seves constants absències, el monarca nomenava un governador a cada regne perquè el representés. Acostumava a ser un membre de la família reial o de l’alta noblesa.

4.2. El pactisme

 El pactisme és un sistema de govern en el qual els reis havien de respectar les lleis, les institucions i els costums propis de cada territori.
 L’exercici del poder es basava en un equilibri entre el poder del rei i el de les institucions dels diversos territoris.
 Mitjançant el pactisme el monarca compartia el poder amb els grups més privilegiats.
• L’instrument més important de què es disposava per aconseguir aquest equilibri eren les Corts, que defensaven els interessos de la població urbana dels privilegiats.

4.3. La cort reial

 La cort reial estava formada pels familiars, els nobles, els clergues i els funcionaris que envoltaven el monarca.
 També en formaven part el Consell Reial, la Cúria, la Cancelleria i la Tresoreria.
• La cort era itinerant i viatjava d’un regne a un altre perquè el rei, encara que residia al Palau Reial de Barcelona, visitava sovint els altres regnes.

5. Les institucions de govern

5.1. Les Corts

• Les Corts eren les reunions dels representants dels privilegiats agrupats en dos braços, la noblesa i el clero, i d’un tercer grup format per la burgesia de les ciutats (braç reial).
• Formaven una oligarquia de la gent més rica i poderosa. Les va reunir per primer cop Jaume I i van ser estructurades per Pere el Gran el 1283.
• Les Corts elaboraven tres tipus de lleis: les constitucions, els capítols de cort i els actes de cort.

Les Corts Catalanes

5.2. La Generalitat

 A partir del segle XIV a Catalunya es va crear una delegació permanent de les Corts que es va anomenar Diputació del General de Catalunya o Generalitat.
• Tenia la seu a Barcelona i posseïa atribucions pròpies: recaptava impostos, mantenia un exèrcit i una flota, i vigilava l’acompliment de les lleis o constitucions.

5.3. Els consells municipals

• A partir del segle XIII el poder municipal va deixar d’estar en mans de funcionaris del rei i va passar a mans d’uns representants escollits pels habitants de les ciutats.
•Jaume I va establir definitivament l’organització municipal de Barcelona, que estava formada per cinc consellers i una assemblea formada per cent ciutadans representatius (Consell de Cent).
• Els càrrecs de consellers i de diputats els va acaparar aviat la burgesia més rica, que va conformar una oligarquia municipal.

6. La crisi dels segles XIV i XV

6.1. La crisi demogràfica i econòmica

 L’any 1348 va arribar a Catalunya la Pesta Negra i produí la mort de gairebé la meitat dels catalans.
 L’elevada mortalitat i l’emigració de pagesos cap a les ciutats va comportar el despoblament rural, que quedessin molts camps sense conrear i molts masos abandonats.
• Molts senyors van veure com els seus ingressos minvaven i van reaccionar engrandint els dominis, augmentant els impostos senyorials i endurint les condicions de la pagesia (mals usos).

La Pesta Negra
Evolució demogràfica als territoris peninsulars
La Corona d’Aragó al segle XIV

6.2. Una nova dinastia: els Trastàmara

 Amb la mort de Martí I l’Humà l’any 1410 s’acabà el llinatge de la casa comtal de Barcelona.
 L’elecció del nou monarca es va fer al Compromís de Casp (1412), que va aplegar representants d’Aragó, València i Catalunya.
• Els compromissaris van votar la candidatura de Ferran d’Antequera, que va tenir el suport de l’Església i dels representants d’Aragó, València i Catalunya.

El Compromís de Casp
Els Trastàmara

6.3. Els enfrontaments socials i polítics

 La revolta dels remences. L’any 1462, davant l’enduriment de les condicions de vida, els pagesos van aixecar-se contra els senyors. La revolta reivindicava la fi dels mals usos.
 L’enfrontament entre la Biga i la Busca. Es van enfrontar el patriciat ric i poderós, la Biga, i la resta del poble, la Busca. Lluitaven per controlar el govern de la ciutat de Barcelona.
• La guerra civil (1462-1472). El rei Joan II volia establir una monarquia autoritària i trencar el pactisme. Això va provocar un enfrontament amb l’oligarquia catalana i la guerra civil.

Els enfrontaments socials i polítics
Els mals usos
La guerra civil catalana

7. L’art gòtic a la Corona d’Aragó

7.1. L’arquitectura

 L’arquitectura gòtica catalanoaragonesa es caracteritza per l’ús de pilars i torres octagonals, i l’existència d’espais interiors amplis i unitaris, amb una sola nau o tres naus de la mateixa alçada.
• El creixement econòmic de les ciutats als segles XIII i XIV va afavorir la construcció d’edificis relacionats amb el comerç, com les llotges i les drassanes.

7.2. L’escultura

 A Catalunya el desenvolupament de l’escultura gòtica va anar força deslligat de l’arquitectura.
 Va créixer l’ús d’escultures als retaules religiosos i als monuments funeraris.
 L’esplendor de l’escultura gòtica a Catalunya començà al segle XIV amb la construcció dels panteons reials al monestir de Poblet i de Santes Creus.
• Es va mantenir al segle XV gràcies a Pere Joan.

7.3. La pintura

 La pintura és l’art que exemplifica millor la riquesa, la sofisticació i el refinament de la societat catalana medieval.
 Va tenir el focus d’irradiació a Barcelona i després, al segle XV, a València.
• Els artistes catalans van seguir la tendència de les escoles europees. Primer va predominar la pintura lineal i al segle XIV Ferrer Bassa i els germans Jaume i Pere Serra reberen la influència italiana.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

Els orígens de Catalunya (segles VIII-XII)

Introducció

Els orígens de Catalunya

• El territori actual de Catalunya va ser ocupat pels musulmans a principis del segle VIII.
• Al final del segle VIII els islàmics van ser expulsats pels reis francs d’una part del territori: és el que s’anomena Catalunya Vella.
• En aquesta zona s’hi van formar diversos comtats, que al principi depenien del monarca carolingi, però que més endavant es van declarar independents.
• Al segles XI i XII els comtes catalans van fer fora els musulmans de la resta del territori català: és la Catalunya Nova.
• Paral·lelament, el territori català es va anar configurant a l’entorn del comtat de Barcelona.

1. La Catalunya musulmana

1.1. La conquesta musulmana

 L’exèrcit musulmà va conquerir Saragossa l’any 714, des d’on va iniciar la conquesta del territori que esdevindria més endavant Catalunya.
• A la primeria del segle IX a la zona nord de Catalunya l’ajuda dels reis francs fou decisiva per expulsar-ne els àrabs.
• Aquest territori va quedar sota el control d’uns comtes que depenien del monarca franc.
• Com que el control islàmic en aquesta zona hi va ser molt breu i no va arribar mai a islamitzar-se, va ser anomenada Catalunya Vella.
• Els territoris del sud i de l’oest de Catalunya van restar més de 300 anys sota control d’Al-Andalus. Es coneixen com a Catalunya Nova.

1.2. El califat

• A l’època del califat de Còrdova les poblacions de les valls de l’Ebre, del Segre i del Cinca i de la plana de Lleida es van islamitzar i van adoptar les formes de vida dels musulmans.

1.3. Les taifes

 Amb la desaparició del califat l’any 1031, a l’actual territori català es van crear les taifes de Tortosa i de Lleida, que eren governades per la noblesa local.
 Els comtes catalans van mantenir-hi relacions pacífiques a canvi de cobrar impostos.
• Les ciutats van créixer i se’n van crear de noves. Destaquen Balaguer, Lleida i Tortosa.

Taifes de Lleida i Tortosa i ràtzies musulmanes
Economia a la Catalunya musulmana

2. Els primers comtats catalans

2.1. La Catalunya carolíngia

 Per tal de protegir la frontera sud del seu regne davant els musulmans, els reis francs van crear una franja protectora al llarg dels Pirineus. És la Marca Hispànica.
• El territori català que controlava Carlemany anava des dels Pirineus fins al Llobregat. El monarca el va dividir en comtats, governats per comtes.

Comtats cristians a l’àrea pirinenca
Els comtats catalans cap a l’any 1000

2.2. El procés d’independència

 Al final del segle IX els comtes catalans van anar fent hereditari el seu càrrec. Guifré el Pelós, comte de Barcelona, Girona, Urgell i Cerdanya va deixar en herència els seus territoris als seus descendents.
 Així es va iniciar la dinastia que des d’aleshores va governar el comtat de Barcelona.
 El pas cap a la independència dels comtats catalans dels reis francs el va fer el comte Borrell II.
• Borrell II va decidir no renovar el jurament de fidelitat al rei de França i se’n considerà independent (988), quan va demanar ajut al rei de França en el saqueig per Almansor de Barcelona.

2.3. Una societat de pastors i pagesos

 Les guerres d’aquells anys provocaren que les zones planes quedessin gairebé deshabitades.
 Cap al segle X els comtes van voler repoblar els seus territoris i van concedir petites parcel·les de terra, els alous, als pagesos de les muntanyes.
 Aquests pagesos eren lliures i formaven petites comunitats, les viles.
 La riquesa dels comtats catalans durant aquests segles es va basar en l’agricultura i la ramaderia.
• Es tractava d’una agricultura de subsistència i es practicava la rotació biennal.

3. Una societat feudal

3.1. La feudalització de Catalunya

 A la primera meitat del segle XI a Catalunya es va donar un procés de feudalització de la societat catalana semblant al que s’anava produint a la resta de l’Europa occidental.
 El nobles van prescindir de l’autoritat del comte i van iniciar un procés d’apropiació de les fortaleses i de les terres que governaven.
 Els governadors van convertir el càrrec en hereditari i es posaren el títol de barons.
•Molts pagesos van esdevenir serfs.

3.2. L’hegemonia del Casal de Barcelona

 Ramon Berenguer I va iniciar pactes amb els barons. Els nobles es van reconèixer vassalls seus i, a canvi, el comte va acceptar que el càrrec de baró esdevingués hereditari.
 Aquest comte va establir a les seves terres el feudalisme, que es basava en el vassallatge i s’estructurava segons un codi, els Usatges, considerat un dels primers codis feudals europeus.
 El comte de Barcelona va iniciar també negociacions amb els altres comtes catalans, que poc a poc es van anar declarant vassalls seus.
• La casa comtal de Barcelona va esdevenir cap del sistema feudal català.

Escut del Casal de Barcelona

3.3. La caiguda del califat. Les paries

 A partir del 1035 va començar a desaparèixer la inferioritat militar davant l’Estat musulmà, en tenir lloc la desmembració del califat de Còrdova.
 En lloc del poderós califat, els comtes catalans tenien, a ponent, el regne de taifes de Lleida, i al sud, el de Tortosa.
 Els comtes de Barcelona i d’Urgell van dirigir les relacions amb aquests petits estats islàmics.
• Aquests comtes es van afanyar a exigir als reis islàmics el pagament de tributs (paries).

3.4. Les conquestes catalanes del segle XI

 Els comtes van aprofitar la feblesa militar dels andalusins per anar ocupant els territoris fronterers d’aquests regnes de taifes, i al segle XI els comtes catalans van passar a l’ofensiva.
• La frontera es va anar movent lentament cap al sud a mesura que els comtes de Barcelona aconseguien conquerir poblacions importants: Tàrrega, Agramunt, Balaguer i Tarragona.

3.5. La conquesta de la vall de l’Ebre

 Els reis d’Aragó i de Navarra també iniciaren l’expansió militar i, durant els segles XI i XII, van conquerir la vall de l’Ebre.
 Alfons I el Bataller, rei d’Aragó i de Navarra, l’any 1118 va conquerir la taifa de Saragossa i totes les seves poblacions importants van quedar sota el seu domini.
 L’any 1134 el regne d’Aragó i el de Navarra passaren per una crisi quan Alfons I va morir sense descendència.
• Aleshores Navarra es va separar d’Aragó i els nobles aragonesos demanaren al germà del rei, Ramir, que acceptés de ser nomenat rei d’Aragó.

L’avanç de la frontera occidental (980-1050)

L’expansió territorial dels comtats catalans

4. La formació de la Corona d’Aragó

4.1. La unió matrimonial

 El nou rei d’Aragó, Ramir II, es va casar l’any 1136 i va tenir una filla: Peronella.
 El 1137 el rei aragonès va concertar el matrimoni de la seva filla amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV.

La unió de Catalunya i Aragó

4.2. La conquesta de la Catalunya Nova

 Al llarg del segle XII es va completar la conquesta de la Catalunya Nova, que havia avançat molt lentament els dos segles anteriors.
 Ramon Berenguer IV va conquerir la taifa de Lleida i la de Tortosa.
 L’any 1148 conquerí les ciutats de Tortosa i Lleida.
 L’any 1153 va capitular Siurana, la darrera plaça forta musulmana en territori català.
• Amb aquestes conquestes s’havien assolit les fronteres de la Catalunya actual.

Catalunya al segle XII

4.3. La dinastia catalanoaragonesa

 Alfons II d’Aragó va ser la primera persona que fou alhora comte de Barcelona i rei d’Aragó.
 Aquest rei va acabar la reconquesta de les terres d’Aragó i va fundar la ciutat de Terol. A Catalunya se l’anomena Alfons I el Cast.
• A partir d’Alfons I el Cast els territoris d’Aragó i de Catalunya i els que la Corona d’Aragó va conquerir posteriorment van estar regits pel mateix monarca.
• Així es va iniciar la dinastia catalanoaragonesa, que va governar la Corona d’Aragó fins a principis del segle XV.

4.4. El repoblament

 El repoblament és l’establiment de població a les terres que s’havien mantingut deshabitades durant l’ocupació musulmana o que havien estat conquerides posteriorment.
 El repoblament de la Catalunya Nova es va fer durant el segleXIII. Les terres van ser atorgades en bona part als ordes militars i als nobles que havien participat en la conquesta.
• Per atreure pobladors cap a aquests territoris els comtes van atorgar cartes de poblament a les ciutats, com Lleida i Tortosa.

5. L’expansió econòmica i política

5.1. El creixement econòmic i urbà

• A partir del segle XI es va produir una millora de les condicions de vida de la població.
• La producció agrícola va augmentar com a resultat dels progressos tècnics i de l’ampliació de les terres de conreu.
• A les terres pirinenques hi va proliferar la creació de ferreries.
• La millora agrícola va afavorir els inicis d’un comerç interior i la creació de mercats rurals i de fires.
• Les ciutats es van anar consolidant com a centres d’intercanvi i van atreure artesans. Això afavorí l’augment de la població i el renaixement de la vida urbana.

5.2. L’expansió occitana

 L’impuls econòmic del segle XI es va manifestar en l’expansió política cap a Occitània, que es va iniciar l’any 1069 amb la compra dels comtats de Rasès i Carcassona.
 El domini de les terres occitanes es va ampliar els anys següents amb l’adquisició de drets sobre altres territoris occitans.
• La incorporació de les terres occitanes al comtat de Barcelona va comportar influències culturals importants, com l’arribada a la cort comtal de la poesia trobadoresca.

La Corona d’Aragó i Occitània al segle XII
La poesia trobadoresca

5.3. L’enfrontament amb el rei de França

• A principis del segle XIII el rei de França va voler recuperar el domini sobre els territoris d’Occitània i va patrocinar una expedició militar contra els comtes occitans.
Pere I, rei de la Corona d’Aragó, va anar a lluitar al costat dels nobles d’Occitània, que eren vassalls seus.
• Els occitans van ser derrotats pels francesos a la batalla de Muret (1213), on el rei Pere va morir.
Jaume I, fill i successor de Pere I, va renunciar pel Tractat de Corbeil (1258) a tots els seus drets a Occitània davant el rei Lluís IX de França.
• Així, la Corona d’Aragó només va mantenir a l’altra banda dels Pirineus el Rosselló, Montpeller i el Carladès.

6. L’art romànic a Catalunya

6.1. L’arquitectura

 En arquitectura l’art romànic català adopta la presència de torres de grans proporcions i l’ús de la planta basilical.
També introdueix una decoració externa de petits arcs cecs.
 L’art romànic s’estengué a Catalunya en el pla feudal i en el rural.
 La noblesa i el clero van promoure la construcció de castells, esglésies i grans monestirs.
• També es van construir nombroses esglésies rurals de petites dimensions que mostren la religiositat de la societat pagesa de l’època.

6.2. L’escultura

 L’escultura romànica estigué supeditada a l’arquitectura, perquè n’era un complement decoratiu, però també adquirí una funció didàctica.
 Destaquen la decoració de portalades i de capitells dels claustres, com el de Sant Cugat del Vallès.
• També fou popular l’escultura exempta de fusta policromada, que se centra en tres temes bàsics: majestats, marededéus i el davallament de Crist de la creu.

6.3. La pintura

 Catalunya té una de les mostres més riques i abundants de pintura romànica peninsular, mural i de fusta.
 La decoració pictòrica de les esglésies es feia a l’absis i als murs: hi representaven el Pantocràtor i escenes de la vida de Jesús i de la Mare de Déu.
• De la pintura sobre taula destaquen els frontals d’altar.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

La ciutat medieval

Introducció

El renaixement de les ciutats

• Entre els segles XII i XIV, es va iniciar a Europa un desenvolupament econòmic que va afavorir el renaixement de les ciutats.
• Les ciutats es van convertir en un centre de producció artesana i d’intercanvi de productes. Es va desenvolupar una burgesia pròspera que governava la ciutat.
• Els monarques van aprofitar el creixement d’aquesta burgesia per augmentar i consolidar el seu poder sobre la noblesa feudal.
• Un estil artístic nou, el gòtic, va permetre construir edificis més alts i esvelts.
• A partir de mitjan segle XIV i durant una bona part del XV, Europa va patir una crisi econòmica i social generalitzada.

1. La recuperació de la vida urbana

1.1. Expansió agrària i creixement demogràfic

 A partir del segle XI, a l’Europa occidental es van introduir una sèrie d’innovacions tècniques a l’agricultura:
– Noves tècniques de conreu, com la rotació triennal i l’ús dels fems dels animals com a adob.
– Nous instruments agrícoles van millorar el rendiment de la força dels animals de tir a l’hora de fer les tasques del camp.
• Entre els segles XII i XIV, l’aplicació d’aquests avenços va suposar un augment de la productivitat a una gran part de l’Europa occidental.

L’agricultura medieval
La rotació triennal

1.2. Les ciutats, nous centres econòmics

• La millora de l’agricultura va estimular la revitalització o l’aparició de les ciutats.
• Els agricultors, en produir més del que necessitaven per al consum, van generar un excedent d’aliments i de primeres matèries.
• Els agricultors, els nobles i els eclesiàstics, propietaris de les terres, van buscar mercats on vendre aquests productes, i els van trobar a les florents ciutats europees.
• El creixement de la població va fomentar l’emigració d’una part dels pagesos a les ciutats, on trobaven més llibertat personal i oportunitats per millorar la seva vida.

La ciutat medieval

2. Les activitats urbanes: l’artesania i el comerç

2.1. Els artesans i els gremis

 La ciutat medieval es va convertir en un centre de producció d’objectes manufacturats.
 El treball artesà s’organitzava en tallers petits, el propietari dels quals era el mestre artesà, que disposava d’eines pròpies. Era un treball manual.
 Els artesans de cada ofici s’organitzaven en gremis, estructurats de forma jeràrquica: aprenents, oficials i mestres artesans.
• El gremi es preocupava de mantenir el compliment d’una sèrie de normes.

Casa i taller d’un artesà

2.2. Fires i mercats

 Els nuclis urbans acollien el mercat, al qual acudien els pagesos de la zona per intercanviar-hi productes agrícoles per manufactures.
• Van sorgir les fires, mercats periòdics de gran magnitud on es compraven i es venien grans quantitats de productes.

Una botiga

2.3. Les grans rutes del comerç

 El comerç marítim va adquirir més importància que el terrestre per a les llargues distàncies. La causa era la major capacitat i velocitat dels vaixells.
 La primera gran ruta marítima es va obrir al Mediterrani. S’importaven productes de luxe (seda i espècies) i exportaven teixits, armes i eines.
• Una segona ruta va ser la de l’Atlàntic i el Bàltic. Es transportaven llanes, vins, pells, fusta i blat.

Rutes comercials a Europa, segles XIII i XIV

3. La societat urbana

3.1. L’aparició de la burgesia

 El creixement de les ciutats va transformar la societat feudal. Això va permetre la formació d’un nou grup social no privilegiat, la burgesia.
 La burgesia estava formada per persones dedicades a fer feines artesanes i al comerç, que no depenien de cap senyor feudal.
 La base de la seva riquesa eren els diners que cobraven pel seu treball, per la venda dels seus productes o pels beneficis dels seus negocis.
• Segons la seva riquesa, es distingia l’alta burgesia, formada per grans comerciants i banquers, i la petita burgesia, formada per mestres artesans i petits comerciants.

La burgesia, nova classe emergent
Un habitatge burgès. Ca d’oro (Venècia)

3.2. El govern de les ciutats

 Al primer moment, les ciutats van formar comunes o assemblees de tots els veïns per organitzar el seu govern.
 Posteriorment elegien magistrats, dirigits per un batlle.
 L’ajuntament era l’edifici on es reunien i on guardaven el segell, l’escut d’armes o estendard, l’arxiu dels documents i el tresor de la ciutat.
• Amb el temps, el govern de les ciutats va anar passant a les mans de les famílies més riques de comerciants i banquers, que van constituir un grup privilegiat, el patriciat urbà.

3.3. La cultura urbana

 Als segles X i XI, a l’Europa occidental, llegir i escriure era una tasca reservada als clergues, funcionaris reials i mercaders rics.
 A mesura que avançava el segle XII, la millora de les condicions econòmiques i el desenvolupament de la vida urbana van propiciar la il·lustració d’alguns nobles i burgesos.
 La necessitat de coneixements va potenciar el desenvolupament de les escoles a les ciutats, dependents de l’Església o del govern de la ciutat.
• Aviat es van formar corporacions anomenades universitats.

4. La consolidació del poder reial

4.1. Els reis volen el suport de la burgesia

 Entre els segles X i XII, la monarquia va exercir un poder escàs sobre el territori del seu regne. Els reis no podien imposar-se als senyors feudals.
 A partir del segle XII, els monarques van aprofitar el creixement econòmic i la puixança de la burgesia per intentar imposar la seva autoritat sobre la noblesa feudal.
 Alguns reis van donar suport als burgesos en oferir-los cartes de privilegis que els feien lliures, és a dir, no sotmesos a cap senyor feudal.
• A canvi del suport i dels privilegis reials, els burgesos van facilitar als monarques recursos econòmics per a les lluites que tenien contra els nobles.

4.2. Les Corts i els Parlaments

 A les reunions del consell o cort reial, es va acceptar que hi fossin presents els representants de la burgesia.
 Convocant-los, el rei pretenia reconèixer la importància d’aquest estament en la societat medieval i volia demanar-los aportacions en metàl·lic, els subsidis.
• Les reunions del rei amb els tres estaments (noblesa, clerecia i burgesia) rebien el nom de corts o parlaments.

4.3. Les guerres entre les monarquies europees

 Es van originar nombrosos enfrontaments entre els monarques europeus per l’esforç d’algunes monarquies per consolidar el poder i establir un regne amb fronteres clares.
 El conflicte més greu va ser la Guerra dels Cent Anys, que va enfrontar França i Anglaterra entre 1337 i 1453.
 La guerra es va iniciar per un problema successori de la corona francesa i per la pretensió del monarca anglès de ser reconegut com a rei de França.
• Encara que els anglesos van ocupar durant anys una bona part del territori francès, el conflicte va acabar amb la victòria de Carles VII de França.

La Guerra dels Cent Anys
Regnes de l’Europa occidental a mitjan segle XIV

5. La crisi de la Baixa Edat Mitjana (segles XIV-XV)

5.1. La fam, la guerra, la pesta

• Des de principis del segle XIV, es va produir a Europa una crisi agrària a conseqüència d’un seguit de males collites.
• La conseqüència va ser que la producció de blat va minvar i la fam es va expandir per tot el continent.
• A aquest primer problema es va unir el dels danys provocats per les freqüents guerres entre senyors feudals.
• El període més dur va ser l’any 1347, quan la denominada Pesta Negra va assolar Europa, afectant una població subalimentada i provocant una gran mortalitat.

Evolució de la població europea a l’edat mitjana
La Pesta Negra

5.2. Les revoltes dels pagesos

 El descens de la població va tenir efectes immediats al camp, on va començar a escassejar la mà d’obra i moltes terres de conreu van quedar abandonades.
 Els senyors van veure com les seves rendes disminuïen, i per compensar aquest desequilibri van augmentar els impostos als seus serfs.
•La manca d’aliments, la puja dels preus i l’empitjorament de les condicions de vida dels serfs van fer augmentar les tensions socials al camp.

5.3. Les revoltes urbanes

• La crisi va arribar també a les ciutats, on la mortalitat va ser encara més elevada que en les zones rurals.
• Davant l’augment de la misèria, els grups més desfavorits van exigir millores i també un major accés als càrrecs municipals, monopolitzats pel patriciat urbà.
• Les revoltes es van escampar per un gran nombre de ciutats europees i sovint anaven acompanyades d’assalts als barris jueus.

La Pesta Negra a Europa. Revoltes pageses i urbanes

6. L’art gòtic. L’arquitectura

6.1. Les noves construccions urbanes

 Des del segle XII, noves tècniques constructives van permetre que sorgís un nou estil artístic: el gòtic.
 El desenvolupament de l’economia i l’augment de la població a les ciutats va originar la necessitat de noves construccions.
 Es van aixecar palaus per a nobles i mercaders, ajuntaments per al govern de la ciutat i llotges per als mercaders.
• La ciutat medieval va elevar grans catedrals de pedra, símbols del poder econòmic i del prestigi de les ciutats, i de la fe en Déu dels seus habitants.

6.2. Les catedrals i les esglésies gòtiques

 Les principals característiques de l’arquitectura gòtica són:
 La utilització d’un nou tipus d’arc, l’ogival.
 Un nou tipus de volta, anomenada de creueria o ogival.
 Es van obrir grans finestrals coberts amb vidrieres de colors.
 Als murs exteriors s’utilitzava un sistema complex d’arcbotants i contraforts.
 La portalada gòtica va heretar els elements bàsics del romànic.
– La planta va continuar sent de creu llatina
.

Una catedral gòtica

7. L’escultura i la pintura gòtiques

7.1. L’escultura

 L’escultura gòtica s’utilitzava per decorar les façanes de les esglésies. També s’utilitzaven les gàrgoles.
 A partir del segle XIV, l’escultura es va independitzar de l’arquitectura i es va mostrar en retaules que decoraven les esglésies o en monuments funeraris.
 L’escultura gòtica era molt més realista, tant en els vestits com en la representació del rostre humà.
• Va començar a dotar-se de moviment als personatges i se’ls va atorgar un volum que no existia al romànic.

7.2. La pintura

 La pintura gòtica mostrava la preocupació per nous aspectes com la representació de la profunditat, l’estudi anatòmic dels personatges, etc.
 A la pintura gòtica li interessava plasmar la realitat; per aquesta raó els personatges que apareixien eren retrats fidels dels homes i les dones de l’època.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb

L’Europa feudal

Introducció

El feudalisme

• A l’Edat Mitjana es va implantar a l’Europa occidental un sistema polític, econòmic i social conegut com a feudalisme.
• El sistema feudal tenia l’origen en el desmembrament de l’imperi de Carlemany i en la situació d’inestabilitat provocada per les invasions de diversos pobles.
• Els monarques, incapaços de defensar el territori, lliuraven les terres a senyors feudals, nobles o eclesiàstics, perquè les governessin en nom seu.
• A l’Europa feudal es va desenvolupar un estil artístic anomenat romànic.

La societat estamental

1. El naixement de l’Europa feudal

1.1. L’imperi de Carlemany

 A finals del segle VIII, Carlemany, rei dels francs, va unificar una gran part de les terres de l’Europa occidental.
• Carlemany es va proclamar emperador l’any 800 i va intentar ser el successor dels antics emperadors romans.
• Per això, va elaborar lleis i va organitzar el territori en comtats governats per comtes.
• Per defensar les terres frontereres, va crear les marques, que tenien un exèrcit dirigit per un marquès.

1.2. La fragmentació de l’imperi carolingi

• A la mort de Carlemany, l’imperi es va desmembrar. L’any 843 els successors de Carlemany van dividir l’imperi en diversos regnes.
• A més, una sèrie de pobles van portar a terme atacs i invasions durant els segles IX i X.
• Els normands pel nord, els musulmans pel sud i els hongaresos per l’est es van abatre sobre els regnes d’Occident.

La divisió de l’imperi de Carlemany
Invasions dels segles IX i X

1.3. Els orígens del feudalisme

 En aquesta situació de crisi, el poder dels monarques era molt dèbil. Per poder governar i mantenir unit el seu regne, els monarques van haver de comptar amb els nobles.
 Els monarques van establir amb els nobles un sistema de relacions conegut com a vassallatge.
 Molts dels antics comtes, càrrecs eclesiàstics i altres grans propietaris es van convertir en senyors feudals.
• Aquesta noblesa repartia entre altres nobles menys importants, cavallers o guerrers, una part de les seves terres (feus) perquè hi visquessin, les governessin i mantinguessin un petit exèrcit.

El vassallatge feudal

2. La noblesa feudal

2.1. El rei i els seus vassalls

 A la cúspide de la societat feudal se situava el rei. Els monarques eren representants de Déu a la Terra, amb la missió de governar el seu poble i de mantenir unit el seu regne.
 El rei tenia les següents atribucions:
– Dirigir campanyes militars.
– Demanar impostos en cas de guerres, coronacions, casaments, etc.
– Exercir de jutge suprem en litigis o plets, però no podia interferir en els feus dels seus nobles o dels de l’Església.

2.2. La noblesa guerrera: un grup privilegiat

 A la societat feudal, la funció principal de la noblesa, i del mateix rei, era la de ser guerrers. Eren els cavallers.
 Els fills de les famílies nobles eren educats i ensinistrats com a guerrers. Als divuit anys se’ls armava cavallers en una cerimònia en què rebien les armes.
 Els nobles feien la guerra per defensar el seu territori o per enfrontar-se a altres nobles.
• La seva funció social permetia a la noblesa viure amb privilegis.

3. Els pagesos al món feudal

3.1. Viure al feu

 El feu el constituïen les terres que el rei o un noble havia atorgat a un altre senyor feudal.
 El senyor feudal es reservava les millors terres per a ell, la reserva senyorial, i les treballaven els seus serfs. En aquestes terres hi solia haver el castell.
 El senyor repartia una altra part de les terres en lots (masos) que eren lliurats a serfs o a camperols lliures, a canvi del pagament d’unes rendes.
•El senyor feudal tenia, a més, sobre totes les terres del feu, les pròpies o les d’altres propietaris, el dret de jurisdicció.

Un feu

3.2. Els pagesos del feu

 Els pagesos eren la majoria de la població (90 %). Podem distingir dues categories:
– Els pagesos lliures (vilans o alodials), que podien ser propietaris de la seva terra, cosa poc freqüent, i disposar lliurement de si mateixos.
– Els serfs, que no tenien llibertat personal i estaven lligats a la terra del senyor.
• El rendiment de la terra era escàs i es practicava la rotació biennal, és a dir, es treballava la meitat de les terres i l’altra meitat es deixava reposar.

3.3. L’habitatge dels pagesos

 Els pagesos vivien en pobles petits o en cases disseminades. Als pobles hi vivien també alguns artesans o petits comerciants.
 Les cases eren senzilles, amb una o dues habitacions i, a vegades, un magatzem o un estable, encara que resultava habitual que els animals els tinguessin a la mateixa casa.
 El sòl era de terra, i una llar de foc els servia per escalfar-se, il·luminar i cuinar.
• El mobiliari era escàs.

4. L’Església cristiana: els clergues

4.1. Una Europa cristiana

 Cap a l’any 1000, la majoria dels habitants de l’Europa occidental eren cristians. Tots se sentien membres d’una mateixa comunitat, la cristiandat.
 L’Església mantenia la unitat dels creients i en fixava les obligacions religioses.
• Seguir les normes de l’Església servia per redimir els pecats, assolir la vida eterna i evitar la condemna a l’infern.

4.2. L’Església regulava la vida social

 Tota la vida social o privada estava marcada per la intervenció de l’Església.
 El naixement, el matrimoni o el funeral tenien les seves cerimònies religioses, i l’Església s’encarregava de l’ensenyament i de l’assistència a pobres i malalts.
 L’Església va establir la “pau de Déu” i la “treva de Déu”, que eren uns períodes de pau obligatòria en cas de guerres.
• L’Església va ordenar que les esglésies i els monestirs constituïssin llocs on no es pogués entrar sense autorització.

4.3. L’organització de l’Església

 L’Església medieval tenia immensos feus i cobrava als cristians el delme, un impost per mantenir el clero.
 L’Església va estructurar una organització excel·lent. Així, els cristians s’agrupaven en parròquies, dirigides per un sacerdot (rector).
• Un conjunt de parròquies formava una diòcesi, al capdavant de la qual hi havia el bisbe. Capellans, rectors i bisbes formaven el clero secular.
• Per pregar a Déu en soledat, monjos i monges, sota l’autoritat d’un abat abadessa, van fundar monestirs. Integraven el clero regular.

L’organització de l’Església

5. Els monestirs medievals

5.1. L’Església es ruralitza

• En un món on la majoria de la població era pagesa, l’Església es va haver de ruralitzar, és a dir, establir-se al camp, per evangelitzar i dirigir la vida pagesa.
• L’església era l’edifici central de qualsevol vila, poble o ciutat. Els fidels hi acudien a oir missa els diumenges, les festes, els bateigs, etc.
• A partir de l’any 1000, a més de les esglésies parroquials, es van construir molts monestirs, que es van convertir en centres de cultura.

5.2. La vida als monestirs

 Un monestir era un conjunt d’edificis i dependències, a més de l’hort, el molí i les terres de la seva propietat.
 El centre del monestir era l’església, on els monjos i les monges anaven a resar diverses vegades al dia.
• L’oració era la seva activitat principal ja que la vida monàstica tenia com a objectiu allunyar-se del món i tenir un contacte més directe amb Déu.

Un monestir medieval

5.3. Les regles monàstiques

• Els qui aspiraven a la vida monàstica entraven al monestir i feien tres vots o promeses: obediència, pobresa i castedat, i vestien un hàbit que els identificava.
• Tots els ordes religiosos estaven sotmesos a una regla, és a dir, un conjunt de normes que regulaven totes les activitats monàstiques.
• Durant l’Edat Mitjana es van fundar molts ordes religiosos. El més important va ser el dels benedictins, que sant Benet de Núrsia va fundar a Itàlia al segle VI.

La regla de sant Benet: “Ora et labora”

6. L’art romànic. L’arquitectura

6.1. Un art religiós

 Entre els segles XI i XIII es va desenvolupar a gran part d’Europa un estil artístic anomenat romànic.
 La gran importància de la religió a la societat medieval i el pes excepcional de l’Església van fer que les manifestacions artístiques d’aquella època fossin essencialment religioses.
• Dins de l’art romànic, l’arquitectura va ocupar un lloc fonamental.

6.2. Les esglésies romàniques

 Els elements essencials d’una església romànica són:
 La planta era d’un únic braç amb una o tres naus. Aviat es va afegir un braç més curt, el transsepte, que donava a les esglésies una forma de creu llatina.
 Es van aixecar voltes de canó sòlides per donar consistència als edificis.
 Per reforçar els murs que sostenien les voltes de pedra s’hi adossaven contraforts sòlids a les parets exteriors.
 També era habitual col·locar una torre campanar a l’exterior.
– Als monestirs es van construir claustres.

Una església romànica

7. La pintura i l’escultura romàniques

7.1. Ensenyar i decorar

 L’estil romànic decorava les esglésies amb escultures i pintures de caràcter religiós, que explicaven al poble els fets sagrats de la Bíblia.
 Al món medieval, la immensa majoria de la població era analfabeta, és a dir, no sabia llegir.
 Per això, les imatges es van convertir en llibres on els cristians podien llegir i aprendre sobre la religió.
• A més de la seva funció didàctica, les pintures i escultures tenien una funció decorativa.

7.2. Frescos i taules

 Les pintures romàniques tenen una gran força expressiva, però tècnicament són molt senzilles.
 S’hi utilitzava, essencialment, la tècnica de la pintura al fresc.
 Els motius més utilitzats en la pintura romànica eren les representacions del Pantocràtor, que se situaven a l’absis i ocupaven una posició central dins de l’Església.
• A més dels frescos, es feien pintures sobre taules.

7.3. Una escultura al servei de l’arquitectura

 L’escultura romànica tenia una dependència important de l’arquitectura i les figures solen adoptar les proporcions i la forma de la superfície sobre la qual van ser esculpides.
 També eren importants els capitells de les columnes o pilars, tant de l’interior de l’església com de la portalada o dels claustres.
• També són abundants les talles religioses de fusta, policromades de colors vius.

Més webs sobre aquest tema a Buxaweb